Os polar
Ursus maritimus  | |
|---|---|
.jpg) Femella prop de Kaktovik (Alaska) | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Període de gestació | 5 mesos i 8,5 mesos |
| Principal font d'alimentació | foca, ren, dofí, peix i ocell |
| Esperança de vida | 50 anys |
| Longevitat màxima | 43,8 anys |
| Pes | 450 kg 600 g |
| Període | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Vulnerable | |
| UICN | 22823 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Carnivora |
| Família | Ursidae |
| Gènere | Ursus |
| Espècie | Ursus maritimus Phipps, 1774 |
| Nomenclatura | |
| Significat | ‘Os marítim’ |
| Distribució | |
 Mapa de distribució | |
.svg){kind=icon}
L'os polar o os blanc (Ursus maritimus) és un os hipercarnívor que viu majoritàriament dins el cercle polar àrtic. És un parent molt proper de l'os bru, fins a tal punt que hi pot hibridar. A més a més, és el carnívor terrestre vivent més gros del món, atès que els mascles adults pesen 300-800 kg. Tanmateix, mostra un marcat dimorfisme sexual, puix que les femelles són molt més petites. Es tracta d'un animal dotat d'un pelatge blanc o groguenc, pell negra i una capa gruixuda de greix. És de constitució més esvelta que l'os bru, del qual es diferencia per tenir el crani més estret, el coll més llarg i les gibositats escapulars més baixes, així com les dents més afilades i adaptades a tallar carn. Les seves potes de grans dimensions li serveixen tant per caminar sobre el glaç com per nedar dins l'aigua.
L'apel·latiu maritimus del seu nom fa referència a l'habilitat de desplaçar-se i caçar tant sobre el glaç com nedant. Els mascles adults fan uns 2,5 m de llarg i un pes de 400 a 600 kg (el rècord Guinness el té un exemplar caçat el 1960 que pesava 880 kg). L'os polar es considera un animal en perill d'extinció. Només en queden uns 25.000 exemplars en tot el món. L'impacte del canvi climàtic té un impacte significatiu sobre el seu hàbitat de les regions polars i les previsions apunten que amb pocs anys el gel de la banquisa àrtica es pot fondre permanentment i l'os polar pot extingir-se a causa de l'escalfament de la zona.
Descripció
[modifica]Les potes de l'os polar són curtes amb unes urpes que estan adaptades per caminar sobre les condicions ambientals de la zona àrtica i completament recobertes de pèl per tal de no relliscar per la neu. El pèl de l'os polar és llarg i espès tot i que es va esgrogueint a mesura que van creixent. A més a més, sota el seu pèl dens s'hi troba una capa de greix de 10 a 15 cm que acumula a mesura que menja i l'ajuda a tenir energia i forces quan és difícil de trobar menjar.
Alimentació
[modifica]L'os polar s'alimenta de tots els animals àrtics excepte guineus i llops. Malgrat tot les seves preses preferides són les cries de foques i rens (que són molt més escassos que els primers). A l'estiu, quan es fonen els gels costaners, i han de viure a terra ferma, la seva dieta es torna més vegetariana, amb inclusió de líquens, herbes i baies, i també rosegadors terrestres i ous i pollets de les colònies d'aus marines.[2]
Arriben a menjar uns 30 quilos de menjar al dia. Els cadells tan sols en mengen 1 quilo diari. Els ossos no prenen aigua, ja que en el seu ambient és salada i àcida, i la treuen dels fluids de les seves preses. També s'ha descobert recentment que poden arribar a ser caníbals, en especial els mascles, ja que si pateixen massa fam, no tenen problemes en menjar-se altres ossos especialment joves o morts. També s'ha vist que els ossos polars poden detectar la presa a una distància de fins a 800 metres.
Distribució natural
[modifica]Es tracta d'una espècie circumpolar; la distribució al sud està determinada per la presència de plaques de gel des de les quals caça foques com a principal aliment. S'estima que la població actual és d'uns 20.000 individus.
Les principals poblacions es troben a:
- illa de Wrangel i oest d'Alaska
- nord d'Alaska
- arxipèlag àrtic del Canadà
- Groenlàndia
- illes de Svalbard i Terra de Francesc Josep
- Sibèria del nord i central
És una espècie amenaçada fins al punt que s'estima que és possible que s'extingeixi en acabar el segle xxi. La destrucció de l'hàbitat i els resultats de l'escalfament global de la terra són les principals amenaces.
Taxonomia i evolució
[modifica]Es creu que la família Ursidae se separà dels altres carnívors fa aproximadament 38 milions d'anys.[3] La subfamília Ursinae s'originà fa uns 4,2 milions d'anys.[4] Segons el registre fòssil i les anàlisis d'ADN, l'os polar i l'os bru (Ursus arctos) divergiren fa només 150.000 anys. El fòssil d'os polar més antic que es coneix data de fa aproximadament 130.000-110.000 anys i es trobà a l'illa Prins Karls Forland, el 2004.[5] Els fòssils mostren que fa entre 10.000 i 20.000 anys, els molars de l'os polar diferien significativament respecte als de l'os bru. És possible que l'espècie s'hagi originat a partir d'una població aïllada d'ossos bruns, sotmesa a una forta pressió genètica durant les glaciacions del Plistocè.[6] Estudis genètics realitzats posteriorment mostren que fins i tot algunes poblacions d'os bru es troben més relacionades amb l'os polar que amb altres de la seva mateixa espècie. Això implica que l'os polar no compleix amb algunes de les definicions d'espècie. Addicionalment, les dues espècies poden reproduir-se i obtenir híbrids fèrtils, cosa que indica la seva divergència recent i la seva similitud genètica.[2] No obstant això, es consideren espècies separades perquè cap de les dues espècies poden sobreviure a llarg termini en el nínxol ecològic de l'altra, tenen diferències morfològiques i fenotípiques, i de metabolisme, comportament i comportament social diferent. Quan l'espècie fou descrita, se'n van identificar dues subespècies: Ursus maritimus maritimus (Constantine J. Phipps, 1774) i Ursus maritimus marinus (Peter Simon Pallas, 1776). Aquestes subespècies actualment no són vàlides.
Es té registre d'una subespècie fòssil, Ursus maritimus tyrannus, que fou descendent d'Ursus arctos i s'extingí durant el Plistocè. Aquesta subespècie era bastant més grossa que l'espècie existent.
_in_the_drift_ice_region_north_of_Svalbard.jpg)
| Ursinae |
| |||||||||||||||||||||
Reproducció
[modifica]
El període d'aparellament (únic en què els ossos d'ambdós sexes es reuneixen i tracten de forma amistosa) és entre abril i maig, però els òvuls no es fertilitzen i es comencen a desenvolupar fins al setembre aproximadament, en el que es coneix com a implantació diferida. Durant aquest temps, la femella tracta d'emmagatzemar la major quantitat de greix possible. Només les femelles prenyades busquen refugi durant l'hivern (encara que no hibernen), donant a llum una o dues cries durant l'hivern en un refugi excavat en el gel. La resta dels individus segueixen sent actius malgrat la foscor i fred extrem que regnen en l'ambient, i vagabundegen a la recerca de menjar sobre la plataforma gelada. Les mares no mengen res durant aquest període, sinó que viuen del greix que han acumulat en el seu cos durant l'hivern, mentre que els cadells s'alimenten de la llet materna. Això ocasiona en les mares una forta pèrdua de pes, que han de recuperar durant l'estiu. Les cries neixen a l'octubre, després d'una gestació sorprenentment curta. En néixer mesuren amb prou feines 30 cm d'alçada i pesen 700 g, no tenen dents, són cegues, i totalment desvalgudes. En el curs de 5 mesos creixen ràpidament, de tal manera que a l'inici de l'estiu poden seguir perfectament a la mare (aquesta està extraordinàriament prima i famolenca després del dejuni, (en el qual pot perdre la meitat del seu pes inicial). Passen altres 5 mesos al costat d'ella, aprenent a localitzar menjar i a protegir-se dels mascles adults, que a vegades ocasions maten i mengen ossalls. Alguns arriben a conviure amb la seva mare fins als dos o dos anys i mig d'edat, i maduren sexualment entre els 3 i els 4 anys. Poden arribar a viure un màxim de 30 anys.
Referències
[modifica]- ↑ Ingólfsson i Wiig, 2009, p. 455.
- ↑ 2,0 2,1 Rodríguez de la Fuente, F. Enciclopedia Salvat de la Fauna. 6. Pamplona: Salvat, 1970, p. 184.
- ↑ Nakagome, 2008, p. 1.344-1.356.
- ↑ O'Brien, Van Valkenburgh i Wayne, 1991, p. 297-319.
- ↑ VVAA, 2010, p. 5.053-5.057.
- ↑ DeMaster, 1981, p. 1-7.
Bibliografia
[modifica]- Ingólfsson, Ó.; Wiig, Ø. «Late Pleistocene fossil find in Svalbard: the oldest remains of a polar bear (Ursus maritimus Phipps, 1744) ever discovered» (en anglès). Polar Research, 28, 2008, pàg. 455-462. DOI: 10.3402/polar.v28i3.6131.
- DeMaster, Douglas P. «Ursus maritimus» (en anglès). Mammalian Species, 145, 145, 1981, pàg. 1-7. DOI: 10.2307/3503828. JSTOR: 3503828. OCLC: 46381503.
- O'Brien, S. J.; Van Valkenburgh, B.; Wayne, R. K. «Molecular distance and divergence time in carnivores and primates» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 8, 3, 1991, pàg. 297-319. DOI: 10.1093/oxfordjournals.molbev.a040651. PMID: 2072860.
- Nakagome, Shigeki «Unequal Rates of Y Chromosome Gene Divergence during Speciation of the Family Ursidae» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 25, 7, 2008, pàg. 1.344-1.356. DOI: 10.1093/molbev/msn086. PMID: 18400788.
- VVAA «Complete mitochondrial genome of a Pleistocene jawbone unveils the origin of polar bear» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 107, 11, 2010, pàg. 5.053-5.057. Bibcode: 2010PNAS..107.5053L. DOI: 10.1073/pnas.0914266107. PMID: 20194737.
Enllaços externs
[modifica]
- Polar Bear (Thalarctos maritimus) facts - Wild Animals Online encyclopedia
