Ser o no ser (Hamlet)

Ser o no ser

Tipus	frase i citació
Fitxa
Autor	William Shakespeare
Publicat a	Hamlet
Sèrie
Part de	Hamlet

«Ser o no ser» és la primera línia d'un soliloqui de l'obra de William Shakespeare Hamlet (escrita entre 1599 i 1602), en la primera escena, del tercer acte. És una de les cites més famoses de la literatura universal i la més coneguda d'aquesta obra en particular.

Sentit del soliloqui

La lectura més convencional d'aquest soliloqui és la que diu que Hamlet està considerant la possibilitat de cometre suïcidi. «Ser o no ser» equivaldria aleshores a «continuar o no existint». D'altres crítics però defensen que Hamlet senzillament filosofa i no s'han de prendre les seves paraules de manera individual. Sia com sia, el soliloqui s'emmarca dintre de l'obra en la qual Hamlet vacil·la en l'empresa de venjar el seu pare, que ha estat assassinat pel seu germà. El crític Stephen Greenblatt lliga l'obra amb uns versos que apareixen a Juli Cèsar en boca de Brutus la nit abans del magnicidi:

«	Entre l'acció d'una cosa terrible i el primer moviment, tot l'interval és com un fantasma o un somni horrible.	»
— William Shakespeare, Juli Cèsar

Així doncs, l'obra Hamlet seria la representació d'aquest interval, i el soliloqui la verbalització per part del protagonista del seu estat d'indecisió.

Text

Soliloqui original anglès

Traducció catalana

To be or not to be, that is the question: Whether 'tis Nobler in the mind to suffer The Slings and Arrows of outrageous Fortune, Or to take Arms against a Sea of troubles, And by opposing end them: to die, to sleep No more; and by a sleep, to say we end The Heart-ache, and the thousand Natural shocks That Flesh is heir to? 'Tis a consummation Devoutly to be wished. To die, to sleep, To sleep, perchance to Dream; aye, there's the rub, For in that sleep of death, what dreams may come, When we have shuffled off this mortal coil, Must give us pause. There's the respect That makes Calamity of so long life: For who would bear the Whips and Scorns of time, The Oppressor's wrong, the proud man's Contumely, The pangs of despised Love, the Law’s delay, The insolence of Office, and the Spurns That patient merit of the unworthy takes, When he himself might his Quietus make With a bare Bodkin? Who would Fardels bear, To grunt and sweat under a weary life, But that the dread of something after death, The undiscovered Country, from whose bourn No Traveller returns, Puzzles the will, And makes us rather bear those ills we have, Than fly to others that we know not of. Thus Conscience does make Cowards of us all, And thus the Native hue of Resolution Is sicklied o'er, with the pale cast of Thought, And enterprises of great pitch and moment, With this regard their Currents turn awry, And lose the name of Action. Soft you now, The fair Ophelia? Nymph, in thy Orisons Be all my sins remembered.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió: Què és més digne en la nostra opinió: sofrir els tirs i fletxes de l'ofensiu atzar o bé estar en armes contra un mar de sards, i encarant-s'hi acabar-ho: morir, dormir només; i dormint, diem que s'ha acabat l'angoixa i el miler de comuns turments  de la carn? De ben segur que és una cloenda  desitjable amb devoció. Morir, dormir, dormir, potser somniar; vet aquí el parany, doncs aquests somnis en la son de la mort un cop enrere la mortal confusió,  ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó que prolonga la calamitat: doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps, la injustícia de l'opressor; l'insult del superior les punxades de l'amor menystingut, la lentitud de la llei, la insolència del govern, i els insults que el capaç rep de l'incompetent, quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes, grunyiria i suaria sota la fatigada vida, si el terror d'alguna cosa rere la mort, la terra incògnita, dels límits de la qual cap viatger no retorna,  no torbés el desig, i ens fes abans suportar els mals coneguts que volar cap a d'altres ignorats.  Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards; i la viva tonalitat de la resolució emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament, i empreses de gran altura i d'importància d'aquesta manera torcen el curs, i perden el nom d'acció. Silenci ara, la bella Ofèlia? Nimfa, en les teves oracions recorda els meus pecats.

Enllaços externs

• Traducció del soliloqui de Joan Sellent.
• Traducció del soliloqui de Salvador Oliva.
• #Escena_IV Traducció de Leandro Fernández de Moratín del monòleg «Ser o no ser», una pregunta de Hamlet que mai no va resoldre.

Vegeu també

• Ser o no ser, pel·lícula del 1942