Mulay Ismail

Mulay Ismail

Nom original	(ar) إسماعيل بن الشريف
Biografia
Naixement	1645 Tafilalt (Marroc)
Mort	22 març 1727 (81/82 anys) Meknès (Marroc)
Sepultura	mausoleu de Mulay Ismail
Soldà del Marroc
1672 – 1727 ← Mulay al-Rashid – Ahmad al-Dhahabi →
Dades personals
Altres noms	Abu l-Nasir Mulay Ismail ibn Sharif al-Samin إسماعيل بن علي الشريف (àrab)
Religió	Islam
Es coneix per	sultà del Marroc de la dinastia alauita
Activitat
Ocupació	monarca
Altres
Títol	Mulay (en)
Família	Dinastia alauita
Cònjuge	Khnata bent Bakkar Aouda Doukalia Lalla Umm al-Iz at-Taba Halima Al Sufyaniyah Nassira el-Salwi bint Mohammed el-Heyba Lalla Aisha Mubarka
Fills	Mulay al-Mustadi  () Mulay Ismail Ahmad al-Dhahabi  () Mulay Ismail Muhammad ben al-Arabiyya  () Mulay Ismail Abd Allah ben Ismail  () Mulay IsmailKhnata bent Bakkar Mulay Abd al-Malik  () Mulay Ismail Ali al-Aradj  () Mulay Ismail Mulay Zayn al-Abidin  () Mulay Ismail
Pare	Mulay Muhammad I
Germans	Mulay Muhammad II Mulay al-Rashid

Mulay Ismail (Tafilalt, 1634? o 1645?-1727) fou sultà del Marroc de la dinastia alauita.

És considerat un sultà cruel i sàdic i fou anomenat «Safaq Adimaa» (Amb set de sang).

Biografia

Origen i accés al poder

Era fill de Mulay Muhammad I. Fou caid de Meknès i califa del seu germà a Fes (1666-1672).

Va succeir el seu germà Mawlay al-Rashid, mort el 9 d'abril del 1672 sent jurat a Fes el 14 d'abril (l'endemà de saber la mort del seu germà). Es va enfrontar a dos pretendents, però va marxar sobre Fes que s'havia declarat contra seva, i la va ocupar sent proclamat allí el 14 d'abril de 1672 quan tenia suposadament 26 anys. Va haver de reprimir nombroses revoltes: el seu germà Mulay al-Harran a Tafilelt, el seu nebot Abu l-Abbas Ahmad ibn Muhriz ibn Mummada al-Sharif a Marràqueix i al Sus, i el cap tribal al-Khidr Ghaylan, revoltat al nord-oest, tots amb el suport del turcs d'Alger interessats a mantenir un poder dèbil al Marroc. Fes es va revoltar l'estiu del 1673 però després de 15 mesos de setge es va haver de sotmetre (30 d'octubre de 1673).

Revoltes i rebel·lió d'Ahmad ibn Abd Allah

El 1675 va instal·lar la seva capital a Mequinez (Meknès). Les revoltes el van ocupar durant quinze anys havent de lluitar en primer lloc per Marraqueix, d'on va expulsar al seu nebot; després va derrotar a Ghaylan i el va executar. Però Ahmad ibn Muhriz va mantenir la revolta al Sus i finalment per aconseguir la pau fou reconegut com a emir del territori al sud de l'Atles; al mateix temps el seu germà Mulay al-Harran fou reconegut emir a Tafilalt (1676).

Just acabar aquestes revoltes es va aixecar un descendent dels marabuts de Dila, Ahmad ibn Abd Allah, instigat pels algerians. La rebel·lió va afectar el país de Tadla i les províncies de l'oest del Marroc. En aquests anys va crear un exèrcit format sobretot per àrabs (gish dels Udaya) i descendents dels esclaus negres portats pels sadites durant anys anomenats el Abid al-Bukhari que eren propietat del sultà i els fills nascuts ja eren educats especialment per l'ofici militar. L'exèrcit, sobretot amb la intervenció de l'artilleria, va poder derrotar els rebels. El seu exèrcit va arribar a tenir 150.000 homes i va poder sotmetre els amazics de l'Atles; la guerra contra els amazics sinhadja de l'Atles fou la més complexa i encara que va sotmetre per un temps l'Atles Mitjà, no va tenir mai el control complet del país. El juny de 1677 va conquerir Marràqueix i va terroritzar a la població tallant uns deu mil caps. Milers de presoners de guerra van haver de treballar junt amb esclaus cristians, a la construcció del seu palau a Meknes (el sultà va construir a Meknès palaus, mesquites i madrasses). El 1679 una epidemia de pesta va assolar al Marroc, especialment el Gharb i el Rif, i va causar milers de morts. Ahmad Abd Allah va morir el 1680.

Estabilització de l'imperi i apogeu

Per controlar als turcs i als europeus, va organitzar el cos dels Mudjatahidun o Voluntaris de la Fe, dirigits per oficials dels Abid al-Bukhari escollits estaven encarregats de fer la guerra irregular contra les possessions cristianes a la costa. El 1678 va assetjar als anglesos a Tànger fins que finalment la van evacuar al cap de sis anys. Va arrabassar als castellans Mamura (al-Mahdiyya, on va entrar el 4 de maig de 1681, i va trobar més de 100 peces d'artilleria), i més tard Larraix (1 de novembre de 1689) i Arzila (Asila, 1691) als espanyols-portuguesos (que van conservar Mazagan, el Peno de Vélez de la Gomera, Ceuta i Melilla). Els anglesos van evacuar Tànger el 16 d'abril de 1684 després de destruir les fortificacions. Ceuta fou assetjada durant 17 anys però no va poder conquerir-la. Ismail va provar d'acostar-se a Lluís XIV de França contra els espanyols però no ho va aconseguir i el comerç francès es va veure afectat durant uns anys per aquesta situació. El 1697, després de la pau de Rijswijk, Ismail va demanar ajut a Lluís XIV contra els otomans d'Alger i es va formar una aliança a la qual va entrar també el bey de Tunis (que va demanar la mà de la princesa de Conti, però el projecte va fracassar). L'aliança va assegurar a França beneficis comercials a Salé, Tetuan i Safi i foren francesos els que van dirigir la construcció de palaus, camins i forts o van fer de consellers militars de l'artilleria. El sultà va fer fins i tot un ridícul intent de convertir a Lluís XIV a l'islam.

Va sotmetre els amazics de la regió de l'alt Muluya on es van instal·lar guarnicions. Així el país on es pagava l'import (anomenat Bilad al-Makhzan) es va estendre a quasi tot el modern Marroc, però va fracassar en el seu intent d'expandir-se cap a Algèria (els otomans li disputaven la plana del Marroc oriental i els ksurs del sud d'Orà) sent rebutjat en cada expedició que va provar (el Muluya va restar la frontera). L'exèrcit marroquí era molt lent i en una de les incursions va deixar que l'exèrcit aliat del bey de Tunis fos destruït prop de Constantina el que va permetre als otomans traslladar les seves forces cap a l'oest per combatre els marroquins (1701) i rebutjar-los. Va construir el fort de Reggada a les muntanyes Banu Yala, dominant la vall alta de l'ued Sharef i els territoris dels àrabs de l'altiplà; també va construir el fort d'Uyun Sidi Malluk a la plana dels Angad i el fort de Salwan al territori dels Trifa. Petits forts al territori de cada tribu del nord-est van mantenir el país en seguretat contra els intents otomans i contra els marabuts. Va organitzar finalment un sistema de marques militars: a l'est amb centre a Taza, els murs de la qual foren reconstruïts i s'hi va establir una guarnició de 2.500 Abid al-Bukhari que garantia l'enllaç entre el Marroc occidental i l'oriental pel coll de Taza, i a més mantenia el control sobre els amazics del Rif al nord, i dels amazics de l'Atles mitjà al sud.

Per fer front al cost que suposaven les seves construccions (especialment a Meknès) i el manteniment d'un exèrcit tant nombrós, exigia els impostos a vegades mitjançant ràtzies sobre les tribus, i disposava dels ingressos de duanes, de la sisena part de les captures dels pirates, dels rescats de captius cristians, dels regals dels ambaixadors estrangers i del monopoli del comerç.

Mort, descendència i successió

Va morir a Meknès al palau de la Dar al-Kehira, el 21 de març de 1727, amb uns 80 anys, deixant 36 fills mascles reconeguts i uns 700 descendents entre fills no reconeguts i filles. A la seva mort va ressorgir l'anarquia (període 1727-1757). El successor fou el fill gran Ahmad al-Dhahabi.

Bibliografia

• La Grande Encyclopedie du Maroc, Vol. H, C 121
• Enciclopèdia de l'Islam
• Muhammad al-Saghir ibn al-Hadjdj ibn Abd Allah al-Wafrani, Nozhet-el hādi bi akhbar moulouk el-Karn el-Hadi (Histoire de la dynastie saadienne au Maroc : 1511-1670), traduït i publicat per O. Houdas, Ernest Leroux, París, 1889

Vegeu també

• Khult.