Vés al contingut

Llista d'òperes de Georg Friedrich Händel

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Georg Friedrich Händel en 1741.

Aquí es presenta la Llista d'òperes de Georg Friedrich Händel. Händel va compondre 43 òperes, o 46 si s'afegeixen Semele, Acis i Galatea i Hèrcules.[1][2][3] Representen el nucli central de la seva obra al costat dels oratoris i, en aquest sentit, és un dels compositors d'òpera més importants i el més destacat en el subgènere dramàtic de l'òpera barroca, l'opera seria.[4] No obstant això, dins l'opera seria, no es pot comparar Händel amb els seus antecessors, Alessandro Scarlatti, i successors, Johann Adolph Hasse, Christoph Willibald Gluck i Nicola Porpora, ja que es diferencia d'ells per les seves formes poc italianes,[5] i la utilització de recursos de l'òpera alemanya i francesa.[6]

Anàlisi

[modifica]
L'òpera al Haymarket, espai conegut com el Teatre de la Reina i després com el Teatre del Rei, on es van presentar moltes de les obres de Handel. Il·lustració de William Capon.

A excepció de les seves primeres òperes de Hamburg, Almira, Nero, Florindo i Dafne, que estan escrites en alemany i pertanyen al subgènere del singspiel,[7] i Alceste, la seva darrera òpera, escrita en anglès ja al final de la seva vida, totes estan escrites en italià dins la tradició de l'opera seria de la primera meitat del segle XVIII.[6] En relació a Acis i Galatea, Semele i Hèrcules, totes escrites en anglès com Alceste, és un grup molt ambigu pel que fa a la seva catalogació dins el gènere i van ser considerades pel seu autor en el cas de Semele i Hèrcules, com a oratoris, però aptes per a representació escènica, considerant-se en alguns casos com a òperes i englobats dins les òperes handelianas.[1] En el cas de Acis i Galatea, es va estrenar el 1718 com una mascarada, i va ser la primera obra escrita en anglès per Händel.[3] No obstant això, el 1732 la va ampliar tot afegint més números i, amb moltes modificacions, es va estrenar com una òpera.[3]

Senesino i Francesca Cuzzoni, dos dels grans cantants de l'òpera del segle xviii , gràcies als quals, en part, es deuen la dificultat i virtuosisme de l'estil vocal de les òperes de Händel.

Assimilada totalment la tradició del drama italià des de 1707 amb Rodrigo, gairebé totes les seves òperes tenen la fórmula clàssica de 3 actes, alternant la dualitat ària da caporecitatiu, sense danses ni conjunts, ni ritornelli instrumentals, a excepció de cors com a nombres finals i duos i trios en ocasions molt concretes. Alceste, Teseo, Ariodante, Serse i altres òperes, no obstant això, trenquen l'esquema clàssic. Per exemple, afegint cors i danses a la meitat de l'òpera a Ariodante, Alceste i Serse, o amb més de 3 actes a Teseo o Alceste,[5] o abandonant la rigidesa i serietat de la temàtica de l'opera seria fent un drama més compacte a Serse.[5] A Serse, a més, afegeix molts elements còmics i té un estil més modern, que s'acosta a la música galant de mitjans del segle xviii, i en aquest sentit, és una obra única dins el catàleg de Händel.[4] Serse també té ariosos que s'interposen entre els recitatius –amb molts d'ells acompanyats–, i àries o ritornelli instrumentals. No obstant això, Händel sempre va ser fidel, en essència, a les formes bàsiques convencionals: àries, recitativos secs i acompanyats, ariosos, grans conjunts (cors), duos i trios; les formes bàsiques de l'òpera del segle xviii.[8][9]

Arguments

[modifica]

Argumentalment, gran part de les òperes són de tema heroic, tan en voga en l'opera seria de principis del segle XVIII, encara que algunes, com Il pastor fido o Atalanta, són de temàtica pastoral, molt de moda a la Itàlia de finals del segle xvii i principis del següent. Una altra temàtica present en algunes òperes, i de singular importància, és l'anomenada òpera màgica, com a Rinaldo, Orlando, Ariodante i Alcina. Aquí, en l'argument, extret de la literatura èpica i cavalleresca, té una gran importància la màgia i l'encantament.[10]

Instrumentació

[modifica]

La gran majoria de les òperes tenen una instrumentació molt reduïda, encara que en el seu llenguatge orquestral utilitza matisos en abundància i és molt colorista. Les àries da capo són les grans protagonistes en aquest sentit, amb un grandiós vigor melòdic, un ritme i melodia amb gran supremacia i grans solos obligats, com en l'ària "Vo fa la guerra" de Rinaldo, on hi ha una gran intervenció solista d'un clavicèmbal.[4]

La influència del contrapunt germànic, après de Friedrich Wilhelm Zachow, es troba en l'acompanyament instrumental de les àries. Allà es pot observar la facilitat i el domini que té Händel en aquest camp i està més present en les peces instrumentals de les òperes, on de vegades apareixen fugues. Si l'estil alemany està present a través del contrapunt, l'estil francès apareix en les obertures de les seves òperes, danses i ballets, especialment a Alcina i Ariodante. Les obertures, sempre compostes a la moda francesa, tenen sempre un esquema de dos moviments: comencen amb una introducció lenta i solemne i acaba amb un moveiment ràpid amb seccions fugades.[10]

Veus

[modifica]

L'estil vocal de les seves òperes és molt depurat i és deutor de Alessandro Scarlatti i Antonio Caldara, quan realitzà el seu aprenentatge italià, entre 1706 i 1710, fet a força de compondre nombroses cantates. Aquestes posseïen una fluïdesa melòdica torrencial indubtablement forjada en la seva estada a Itàlia.[10] La part vocal està escrita i pensada per lluir la tècnica i les capacitats vocals dels grans castrati i les grans dives del segle XVIII, uns cantants superdotats, als que se'ls exigia un gran virtuosisme, ja sigui per estendre's en molts compassos sobre una vocal i anar al límit, o bé per altres tècniques espectaculars sobre notes agudes i greus, amb un so aflautat.[10] Així, els intèrprets actuals, encara que estiguin molt capacitats, no poden igualar la tècnica dels castrati i les dives del segle xviii.[10] En aquest sentit, per cantar les seves difícils i exigents òperes, Händel sempre va tenir a la seva disposició gairebé tots els millors intèrprets italians de l'època, com els cèlebres Farinelli, Senesino o Francesca Cuzzoni, malgrat que el públic de Londres no ho apreciava prou.[10]

Llista d'òperes

[modifica]
HWV Títol Estrena Lloc Notes
1 Almira (Der in Krohnen erlangte Glücks-Wechsel, oder: Almira, Königin von Castilien) 8 de gener de 1705 Oper am Gänsemarkt, Hamburg Part de la música perduda. Anunciat com un singspiel però no té diàlegs.
2 Nero (Die durch Blut und Mord erlangete Liebe) 25 de febrer de 1705 Oper am Gänsemarkt, Hamburg Música perduda
3 Florindo (Der beglückte Florindo) 1708 Oper am Gänsemarkt, Hamburg Només es coneixen alguns fragments
4 Daphne (Die verwandelte Daphne) 1708 Oper am Gänsemarkt, Hamburg Una seqüela de Florindo, destinada a ser interpretada l'endemà. Gairebé tota la música s'ha perdut.
5 Rodrigo (Vincer se stesso è la maggior vittoria) 1707 Florència S'ha perdut una part de la música
6 Agrippina finals 1709/principis 1710 Teatro San Giovanni Grisostomo, Venècia
7a/b Rinaldo 24 de febrer de 1711 Queen's Theatre, Londres HWV 7b és la revisió del 1731; també existeix el llibret d'una revisió de 1717
8a/b/c Il pastor fido 22 de novembre de 1712 Queen's Theatre, Londres La versió de 1712 és la 8a. Les versions revisades de 1734 són designades com a 8c. El pròleg Terpsicore, afegit a la versió final, és 8b.
9 Teseo 10 de gener de 1713 Queen's Theatre, Londres 5 actes
10 Silla juny de 1713? Londres? Música va ser reutilitzada a Amadigi
11 Amadigi di Gaula 25 de maig de 1715 King's Theatre, Londres Diversos afegits durant la primera etapa i les representacions de 1716 i 1717
12a/b Radamisto 27 d'abril de 1720 King's Theatre, Londres Existeixen llibrets de les versions revisades de desembre de 1720 i 1728
13 Muzio Scevola 15 d'abril de 1721 King's Theatre, Londres Només l'acte 3 és de Händel
14 Floridante 9 de desembre de 1721 King's Theatre, Londres Les versions revisades es van estrenar els anys 1722, 1727 i 1733
15 Ottone 12 de gener de 1723 King's Theatre, Londres Les versions revisades es van estrenar el 1726 i el 1733
16 Flavio 14 de maig de 1723 King's Theatre, Londres Existeix el llibret de la versió revisada de 1732
17 Giulio Cesare 20 de febrer de 1724 King's Theatre, Londres
18 Tamerlano 31 d'octubre de 1724 King's Theatre, Londres
19 Rodelinda 13 de febrer de 1725 King's Theatre, Londres
20 Scipione 12 de març de 1726 King's Theatre, Londres
21 Alessandro 5 de maig de 1726 King's Theatre, Londres
22 Admeto 31 de gener de 1727 King's Theatre, Londres
23 Riccardo Primo 11 de novembre de 1727 King's Theatre, Londres
24 Siroe, rei de Pèrsia 17 de febrer de 1728 King's Theatre, Londres
25 Tolomeo 30 d'abril de 1728 King's Theatre, Londres
26 Lotario 2 de desembre de 1729 King's Theatre, Londres
27 Partenope 24 de febrer de 1730 King's Theatre, Londres
28 Poro, re dell'Indie 2 de febrer de 1731 King's Theatre, Londres
29 Ezio 15 de gener de 1732 King's Theatre, Londres
30 Sosarme 15 de febrer de 1732 King's Theatre, Londres El primer esborrany, Fernando, Re Di Castiglia, representat el 2007 per Il Complesso Barocco
31 Orlando 27 de gener de 1733 King's Theatre, Londres
32 Arianna in Creta 26 de gener de 1734 King's Theatre, Londres
A 11 Oreste 18 de desembre de 1734 Londres, Covent Garden Theatre Pasticcio
33 Ariodante 8 de gener de 1735 Covent Garden Theatre, Londres
34 Alcina 16 d'abril de 1735 Covent Garden Theatre, Londres
35 Atalanta 12 de maig de 1736 Covent Garden Theatre, Londres
36 Arminio 12 de gener de 1737 Covent Garden Theatre, Londres
37 Giustino 16 de febrer de 1737 Covent Garden Theatre, Londres
38 Berenice 18 de maig de 1737 Covent Garden Theatre, Londres
39 Faramondo 3 de gener de 1738 King's Theatre, Londres
A 13 Alessandro Severo 25 de febrer de 1738 Pasticcio
40 Serse 15 d'abril de 1738 King's Theatre, Londres
A 14 Giove in Argo 1 de maig de 1739 King's Theatre, Londres Pasticcio
41 Imeneo 22 de novembre de 1740 Teatre en Lincoln's Inn Fields, Londres
42 Deidamia 10 de gener de 1741 Teatre a Lincoln's Inn Fields, Londres
49 Acis and Galatea 1718 Cannons, Little Stanmore Es descriu de manera variada: una serenata, una mascarada, una òpera pastoral, una "petita òpera" (pel compositor), un entreteniment i un oratori.

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Alier, Heilbron i Sans, 1998, p. 229 y 230.
  2. Alier, Heilbron i Sans, 1998, p. 222—224.
  3. 3,0 3,1 3,2 Alier, Heilbron i Sans, 1998, p. 226—228.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Historia de la ópera: la ópera barroca y el rococó». WeblaOpera, 2005. Arxivat de l'original el 2009-06-01. [Consulta: 27 juny 2009].
  5. 5,0 5,1 5,2 Beltrando-Patier, 1996, p. 410.
  6. 6,0 6,1 Beltrando-Patier, 1996, p. 409.
  7. Beltrando-Patier, 1996, p. 404.
  8. Bukofzer, 1992, p. 333.
  9. Beltrando-Patier, 1996, p. 409, 410.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Alier, Heilbron i Sans, 1998, p. 225—226.
Bibliografia
  • Alier, Roger; Sans, F; Heilbron, M. Història de l'òpera italiana. Barcelona: Empúries, 1992. ISBN 9788475963570. 
  • Bukofzer, Manfred F. La música en la época barroca: de Monteverdi a Bach. Madrid: Alianza, 1992. ISBN 84-206-8530-5. 
  • Beltrando-Partier, Marie-Cl. La música vocal de 1680 a 1800. Madrid: Espasa Calpe, 2001. ISBN 84-239-5287-8. 

Enllaços externs

[modifica]