Vés al contingut

Clindamicina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.
Infotaula de fàrmacClindamicina
Malaltia objecteacne, infecció per Bacteroides, pneumocistosi, vaginosi bacteriana, toxoplasmosi, infecció per estafilococs, amigdalitis, sinusitis, cel·lulitis, abscés dental, infecció cutània i botulisme Modifica el valor a Wikidata
Dades clíniques
Risc per l'embaràscategoria A per a l'embaràs a Austràlia i categoria B per a l'embaràs als EUA Modifica el valor a Wikidata
Viavia oral, parenteral route of administration (en) Tradueix i via vaginal Modifica el valor a Wikidata
Grup farmacològiclincosamides (en) Tradueix i compost heterocíclic Modifica el valor a Wikidata
Codi ATCJ01FF01, D10AF01 i G01AA10 Modifica el valor a Wikidata
Dades químiques i físiques
FórmulaC18H33ClN2O5S Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular424,179871 Da Modifica el valor a Wikidata
Identificadors
Número CAS18323-44-9 Modifica el valor a Wikidata
PubChem (SID)29029 Modifica el valor a Wikidata
IUPHAR/BPS10607 Modifica el valor a Wikidata
DrugBankDB01190 Modifica el valor a Wikidata
ChemSpider27005 Modifica el valor a Wikidata
UNII3U02EL437C Modifica el valor a Wikidata
KEGGC06914 i D00277 Modifica el valor a Wikidata
ChEBI3745 Modifica el valor a Wikidata
ChEMBLCHEMBL376185 Modifica el valor a Wikidata
AEPQ100.038.357

La clindamicina és un antibiòtic d'espectre ampli útil per al tractament de diverses infeccions bacterianes,[1] entre les quals l'otitis mitjana, les infeccions als ossos o a les articulacions, la malaltia inflamatòria pelviana, la faringitis estreptocòccica, la pneumònia o l'endocarditis.[1] Pot ser útil en alguns casos de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina (MRSA, de l'anglès methicillin-resistant Staphilococcus aureus).[2] També pot usar-se per tractar l'acne i, en combinació amb la quinina, per tractar la malària.[3] Es troba disponible com a medicament oral, intravenós, i com a crema per ser aplicada a la pell o a la vagina.[1][4]

Els seus efectes secundaris més freqüents són nàusea, diarrea, irritació cutània i dolor al lloc de la injecció.[1] Pot augmentar unes quatre vegades el risc de colitis causada per Clostridium difficile.[5] Per aquest motiu, se sol recomanar quan altres antibiòtics no són adequats. El seu ús es considera generalment segur durant l'embaràs. Pertany a la classe de les lincosamides i actua bloquejant la síntesi de proteïnes en els bacteris.[1]

La clindamicina va ser sintetitzada per primera vegada l'any 1966 a partir de la lincomicina.[3] Es troba en la llista model de Medicaments essencials de l'Organització Mundial de la Salut, que conté els medicaments més importants en un sistema de salut bàsic.[6] Es troba disponible com a medicament genèric i el seu cost no és elevat.[7]

Usos mèdics

[modifica]

La clindamicina es fa servir principalment per tractar les infeccions causades per bacteris anaerobis susceptibles, com ara periodontitis, i infeccions de l'aparell respiratori, la pell, i els teixits tous, i la peritonitis.[8] En persones amb hipersensibilitat a les penicil·lines, la clindamicina també es pot fer servir per tractar les infeccions causades per bacteris aeròbics susceptibles. També es va servir per tractar infeccions als ossos o a les articulacions, particularment aquelles causades per Staphylococcus aureus.[8][9] L'aplicació tòpica de fosfat de clindamicina es pot fer servir per tractar acne de severitat suau i moderada.[10]

Acne

[modifica]

L'ús de clindamicina conjuntament amb peròxid de benzoil és més eficaç en el tractament d'acne que l'ús de qualsevol dels dos fàrmacs sol. A més, prevé l'aparició de resistència a l'antibiòtic, que és més probable en tractaments de més de tres mesos en què només s'aplica l'antibiòtic.[11]

La clindamicina i l'adapalè en combinació són també més eficaços que qualsevol dels dos fàrmacs sol, tot i que els efectes adversos són més freqüents.[12]

Bacteris susceptibles

[modifica]

La clindamicina és especialment eficaç en el tractament de les infeccions causades per dos tipus de bacteris: cocs aerobis grampostius, com ara alguns membres dels gèneres Staphylococcus i Estreptococcus (per exemple, el pneumococ), però no enterococs,[13] i bacils anaerobis gramnegatius, com ara alguns Bacteroides, Fusobacterium, i Prevotella, tot i que la resistència està augmentant en Bacteroides fragilis.[cal citació]

La majoria de bacteris gramnegatius (com ara Pseudomonas, Legionella, Haemophilus influenzae i Moraxella) són resistents a la clindamicina, i també ho són els enterobacteris anaerobis facultatius.[13][14][15] Una excepció notable és Capnocytophaga canimorsus, un bacteri habitual a la microbiota de la boca de gossos i gats, per al qual la clindamicina és el fàrmac de primera elecció.[16]

A continuació es troben les dades de susceptibilitat del MIC per uns quants patogens significatius.

  • Staphylococcus aureus: 0.016 μg/ml - >256 μg/ml
  • Estreptococ pneumoniae: 0.002 μg/ml - >256 μg/ml
  • Estreptococ pyogenes: <0.015 μg/ml - >64 μg/ml

Prova D

[modifica]
Prova D

Quan es prova la sensibilitat d'un cultiu d'un bacteri grampositiu a la clindamicina, és comú efectuar una "prova D" per determinar si hi ha una subplobació resistent als macròlids. Aquesta prova és necessària perquè alguns bacteris expressen un fenotip anomenat MLSB, que indica susceptibilitat a la clindamicina amb aquesta prova, però in vitro el patogen presenta una resistència induible.

Per actuar un prova D, un plat amb agar és inoculat amb els bacteris en qüestió i dos discs impregnats amb un fàrmac (un amb eritromicina i un amb clindamicina) són col·locats separats uns 15–20 mm en el plat. Si l'àrea d'inhibició al voltant del disc de clindamicina té una forma de "D", el resultat de la prova és positiu i la clindamicina no s'hauria de fer servir a causa de la possibilitat de la presència de patògens resistents i el conseqüent fracàs de la teràpia. Si l'àrea d'inhibició al voltant del disc de clindamicina és circular, el resultat de la prova és negatiu i la clindamicina es pot fer servir.[17]

Malària

[modifica]

Administrada amb cloroquina o quinina, la clindamicina per tractar la mal[aria causada per Plasmodi falciparum és eficaç i ben tolerada; la segona combinació és particularment útil per nens, i és el tractament d'elecció per dones embarassades que esdevenen infectades en àrees on la resistència a la cloroquina és comuna.[18][19] La clindamicina no s'hauria de fer servir com un antimalàric per si sola, tot i que sembla molt eficaç com a tal, a causa de la seva acció lenta.[18][19] Colònies de Plasmodi falciparum aïllades de pacients de l'Amazones peruana han estat identificades com a resistents a la clindamicina degut a les evidències proporcionades en proves in vitro de la susceptibilitat del fàrmac.[20]

Altres usos

[modifica]

La clindamicina pot ser útil per tractar infeccions de la pell i teixits tous causades per ''Staphylococcus aureus'' resistent a la meticil·lina (MRSA); moltes soques de MRSA són encara susceptibles a la clindamicina; tanmateix estan adquirint resistència a la clindamicina ràpidament.[2]

La clindamicina es fa servir en casos sospitosos de la síndrome de xoc tòxic, sovint en combinació amb un agent bactericida com ara la vancomicina.[21] La lògica d'aquesta aproximació és una presumpta sinergia entre la vancomicina, la qual causa la mort dels bacteris degut al trencament de la paret cel·lular, i la clindamicina, la qual és un potent inhibitor de la síntesi de toxines. Tant in vitro com in vivo els estudis han demostrat que la clindamicina redueix la producció d'exotoxines en estafilococs;[22] també pot induir canvis en l'estructura de la superfície dels bacteris, fet que els fa més sensibles a l'atac del sistema immunitari (opsonització i fagocitosi).[23][24]

S'ha demostrat que la clindamicina disminueix el risc de naixements prematurs en dones diagnosticades amb vaginosi bacteriana durant la primeria de l'embaràs fins a un terç del risc de les dones que no són tractades.[25]

La combinació de clindamicina i quinina és el tractament estàndard per la babesiosi severa.[26]

La clindamicina també pot tractar la toxoplasmosi,[13][27][28] i, en combinació amb la primaquina, és eficaç pel tractament de la pneumocistosi suau i moderada causada per Pneumocystis jirovecii.[29]

Efectes adversos

[modifica]

Les reaccions adverses comunes associades amb la teràpia sistèmica amb clindamicina — presents en més d'un 1% de les persones — inclouen: diarrea, colitis pseudomembranosa, nàusea, vòmits, dolor abdominal o rampes i/o vermellor a la pell. Les dosis altes (tant intravenoses com orals) poden causar un gust metàl·lic. Les reaccions comunes associades amb les formulacions tòpiques - presents en més d'un 10% de les persones - inclouen: sequedat, picor, o pelat de la pell (loció, solució); eritema (escuma, loció, solució); pell greixosa (gel, loció). Els efectes adversos addicionals inclouen la dermatitis de contacte.[30][31] Els efectes adversos comuns - presents en més d'un 10% de les - en les aplicacions vaginals inclouen infeccions fúngiques.

La colitis pseudomembranosa és una condició potencialment letal generalment associada amb la clindamicina, però que també ocorre amb l'ús d'altres antibiòtics.[5][32] La proliferació exagerada de Clostridium difficile, el qual és inherentment resistent a la clindamicina, resulta en la producció d'una toxina que causa una gamma d'efectes adversos, de diarrea a colitis i megacòlon tòxic.[30]

Rarament — menys d'un 0.1% de pacients — la teràpia amb clindamicina ha estat associada amb anafilaxi, discràsia sanguínia, poliartritis, icterícia, transaminases elevades, disfunció renal, aturada cardíaca, i/o hepatotoxicitat.[30]

Interaccions

[modifica]

La clindamicina pot prolongar els efectes dels blocadors neuromusculars, com per exemple la succinilcolina i el bromur de vecuroni.[33][34][35] La seva semblança al mecanisme d'acció de dels macròlids i el cloramfenicol implica que no haurien de ser administrats simultàniament, perquè això causa antagonisme i l'aparició de resistències creuades a aquests antibiòtics.[14]

Estructura química

[modifica]

La clindamicina és un derivat semisintètic derivat de la lincomicina, un antibiòtic natural produït per l'actinobacteri Streptomyces lincolnensis. És obtingut mitjançant una reacció de substitució del grup hidroxil de la posició 7(R) de la lincomicina a 7(S)-clor.[36][37] La síntesi de la clindamicina va ser anunciada per primera vegada per BJ Magerlein, RD Birkenmeyer, i F Kagan en la cinquena Interscience Conference on Antimicrobial Agents and Chemotherapy (ICAAC) l'any 1966.[38] Ha estat disponible en el mercat d'ençà el 1968.[31]

Mecanisme d'acció

[modifica]

La clindamicina té principalment un efecte bacteriostàtic. És un inhibidor de la síntesi de proteïnes bacteriana degut a la inhibició de la translocació dels ribosomes, en una manera similar al mecanisme dels macròlids.[39] Actua enllaçant-se al 50S rRNA de la subunitat gran del ribosoma bacterià.[13]

Les estructures dels complexos entre diversos antibiòtics (incloent-hi la clindamicina) i un ribosoma de Deinococcus radiodurans han estat solucionades mitjançant cristal·lografia de raigs X per un equip de la Max Planck Working Groups for Structural Molecular Biology.[40]

Ús veterinari

[modifica]

Els usos veterinaris de la clindamicina són bastant similars a les seves indicacions per humans, i inclouen el tractament d'osteomielitis,[41] les infeccions de la pell, i la toxoplasmosi, per la qual és el fàrmac preferit per gossos i gats.[42] La toxoplasmosi rarament causa símptomes en gats, però pot fer-ho en gats molt joves o gats immunodeficients.

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Clindamycin» (en anglès). The American Society of Health-System Pharmacists. [Consulta: 30 setembre 2022].
  2. ↑ 2,0 2,1 Daum RS «Clinical practice. Skin and soft-texemplar infections caused by methicillin-resistant Staphylococcus aureus». N Engl J Med, 357, 4, 2007, pàg. 380–90. DOI: 10.1056/NEJMcp070747. PMID: 17652653.
  3. ↑ 3,0 3,1 Kremsner, Peter G. «Clindamycin in malaria treament» (pdf). Journal of Antimicrobial Chemotherapy, 25, 1999, pàg. 9-14 [Consulta: 8 setembre 2022].
  4. ↑ Leyden, James J.. Hidradenitis suppurativa, 2006, p. 152. ISBN 9783540331018. 
  5. ↑ 5,0 5,1 «Antibiotics and hospital-acquired Clostridium difficile-associated diarrhoea: a systematic review». J Antimicrob Chemother, 51, 6, 2003, pàg. 1339–50. DOI: 10.1093/jac/dkg254. PMID: 12746372.[Enllaç no actiu]
  6. ↑ «WHO Model List of Essential Medicines». World Health Organization, 01-10-2013. [Consulta: 22 abril 2014].
  7. ↑ Hamilton, Richart. Tarascon Pocket Pharmacopoeia 2015 Deluxe Lab-Coat Edition, 2015, p. 108. ISBN 9781284057560. 
  8. ↑ 8,0 8,1 «Cleocin I.V. Indications & Dosage», 2007. Arxivat de l'original el 2007-11-27. [Consulta: 1r desembre 2007].
  9. ↑ «Antibiotic treatment of gram-positive bone and joint infections». J Antimicrob Chemother, 53, 6, 2004, pàg. 928–35. DOI: 10.1093/jac/dkh191. PMID: 15117932.[Enllaç no actiu]
  10. ↑ «Diagnosis and treatment of acne». Am Fam Physician, 69, 9, 5-2004, pàg. 2123–30. PMID: 15152959.
  11. ↑ Mohammadi, Saman et al. «Niosomal benzoil peroxide and clindamycin lotion versus clindamycin lotion in treatment oof acne vulgaris: a randomized trial». Advanced Pharmaceutical Bulletin, 9, 4, 2019, pàg. 578-583. DOI: 10.15171%2Fapb.2019.066. PMID: 31857961 [Consulta: 8 setembre 2022].
  12. ↑ Wolf Jr, John E; Kaplan, David; Kraus, Stephen J et al. «Efficacy and tolerability of combined topical treatment of acne vulgaris with adapalene and clindamycin: a multicenter, randomized, investigator-blinded study» (en anglès). Journal of the American Academy of Dermatology, 49, 3 Suppl, 2003, pàg. S211–S2177. DOI: 10.1067/S0190-9622(03)01152-6. PMID: 12963897 [Consulta: 8 setembre 2022].
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «Lincosamides, Oxazolidinones, and Streptogramins» (en anglès). Merck Manual of Diagnosis and Therapy, 01-11-2005. [Consulta: 1r desembre 2007].
  14. ↑ 14,0 14,1 Bell EA. «Clindamycin: new look at an old drug». Infectious Diseases in Children, 01-01-2005. Arxivat de l'original el 2011-10-08. [Consulta: 1r desembre 2007].
  15. ↑ Gold, Howard S.; Robert C. Moellering, Jr.. «Macrolides and clindamycin». A: Root, Richard E.; Francis Waldvogel, Lawrence Corey, Walter E. Stamm. Clinical infectious diseases: a practical approach, 1999, p. 291–7. ISBN 0-19-508103-X. 
  16. ↑ «Antimicrobial treatment of Capnocytophaga infections». Int J Antimicrob Agents, 29, 4, 4-2007, pàg. 367–73. DOI: 10.1016/j.ijantimicag.2006.10.005. PMID: 17250994.
  17. ↑ Woods, Charles. «Macrolide-Inducible Resistance to Clindamycin and the D-Test». [Consulta: 16 juny 2012].[Enllaç no actiu]
  18. ↑ 18,0 18,1 «Clindamycin as an Antimalarial Drug: Review of Clinical Trials». Antimicrobial Agents and Chemotherapy, 46, 8, 2002, pàg. 2315–20. Arxivat de l'original el 2011-09-29. DOI: 10.1128/AAC.46.8.2315-2320.2002. ISSN: 0066-4804. PMC: 127356. PMID: 12121898 [Consulta: 30 juny 2016].
  19. ↑ 19,0 19,1 «Treatment of malaria in the United States: a systematic review». JAMA, 297, 20, 2007, pàg. 2264–77. DOI: 10.1001/jama.297.20.2264. PMID: 17519416.
  20. ↑ «Genome scanning of Amazonian Plasmodium falciparum shows subtelomeric instability and clindamycin-resistant parasites». Genome Research, 20, 11, 2010, pàg. 1534–44. DOI: 10.1101/gr.105163.110. PMC: 2963817. PMID: 20829224.
  21. ↑ Annane D, Clair B, Salomon J «Managing toxic shock syndrome with antibiotics». Expert Opin Pharmacother, 5, 8, 2004, pàg. 1701–10. DOI: 10.1517/14656566.5.8.1701. PMID: 15264985.
  22. ↑ Coyle EA, Society of Infectious Diseases Pharmacists «Targeting bacterial virulence: the role of protein synthesis inhibitors in severe infections. Insights from the Society of Infectious Diseases Pharmacists». Pharmacotherapy, 23, 5, 2003, pàg. 638–42. DOI: 10.1592/phco.23.5.638.32191. PMID: 12741438.
  23. ↑ Gemmell CG, O'Dowd A «Regulation of protein A biosynthesis in Staphylococcus aureus by certain antibiotics: its effect on phagocytosis by leukocytes». J Antimicrob Chemother, 12, 6, 1983, pàg. 587–97. DOI: 10.1093/jac/12.6.587. PMID: 6662837.
  24. ↑ Gemmell CG, Peterson PK, Schmeling D «Potentiation of Opsonization and Phagocytosis of Streptococcus pyogenes following Growth in the Presence of Clindamycin». J Clin Invest, 67, 5, 1981, pàg. 1249–56. DOI: 10.1172/JCI110152. PMC: 370690. PMID: 7014632.
  25. ↑ Lamont RF «Can antibiotics prevent preterm birth—the pro and con debate». BJOG, 112, Suppl 1, 2005, pàg. 67–73. DOI: 10.1111/j.1471-0528.2005.00589.x. PMID: 15715599.
  26. ↑ Homer MJ, Aguilar-Delfin I, Telford SR, Krause PJ, Persing DH «Babesiosis». Clin Microbiol Rev, 13, 3, 7-2000, pàg. 451–69. Arxivat de l'original el 2006-07-21. DOI: 10.1128/CMR.13.3.451-469.2000. PMC: 88943. PMID: 10885987 [Consulta: 30 juny 2016].
  27. ↑ «Intérêt de la clindamycine dans le traitement de la toxoplasmose oculaire» (en francès). publicació français d'ophtalmologie, 20, 6, 1997, pàg. 418–22. ISSN: 0181-5512. PMID: 9296037.
  28. ↑ Jeddi A, Azaiez A, Bouguila H «Intérêt de la clindamycine dans le traitement de la toxoplasmose oculaire» (en francès). publicació français d'ophtalmologie, 20, 6, 1997, pàg. 418–22. ISSN: 0181-5512. PMID: 9296037.
  29. ↑ Fishman JA «Treatment of Infection Due to Pneumocystis carinii». Antimicrobial Agents and Chemotherapy, 42, 6, 6-1998, pàg. 1309–14. ISSN: 0066-4804. PMC: 105593. PMID: 9624465.[Enllaç no actiu]
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Rossi S, editor.
  31. ↑ 31,0 31,1 De Groot, M. C. H.; Van Puijenbroek, E. N. P. «Clindamycin and taste disorders». British publicació of Clinical Pharmacology, 64, 4, 2007, pàg. 542–545. DOI: 10.1111/j.1365-2125.2007.02908.x. PMC: 2048568. PMID: 17635503.
  32. ↑ Starr J «Clostridium difficile associated diarrhoea: diagnosis and treatment». BMJ, 331, 7515, 2005, pàg. 498–501. DOI: 10.1136/bmj.331.7515.498. PMC: 1199032. PMID: 16141157.
  33. ↑ «Clindamycin-induced neuromuscular blockade». Can J Anaesth, 42, 7, 1995, pàg. 614–7. DOI: 10.1007/BF03011880. PMID: 7553999.
  34. ↑ «Prolongation of rapacuronium neuromuscular blockade by clindamycin and magnesium». Anesth Analg, 94, 1, 2002, pàg. 123–4, table of contents. DOI: 10.1097/00000539-200201000-00023. PMID: 11772813.
  35. ↑ Sloan PA, Rasul M «Prolongation of rapacuronium neuromuscular blockade by clindamycin and magnesium». Anesth Analg, 94, 1, 2002, pàg. 123–4, table of contents. DOI: 10.1097/00000539-200201000-00023. PMID: 11772813.
  36. ↑ Birkenmeyer, R. D.; Kagan, F. «Lincomycin. XI. Synthesis and structure of clindamycin, a potent antibacterial agent». publicació of Medicinal Chemistry, 13, 4, 1970, pàg. 616–619. DOI: 10.1021/jm00298a007. PMID: 4916317.
  37. ↑ «Microbiological and Pharmacological Behavior of 7-clorolincomycin». Appl Microbiol, 17, 5, 1969, pàg. 653–7. PMC: 377774. PMID: 4389137.
  38. ↑ Magerlein, B. J.; Birkenmeyer, R. D.; Kagan, F. «Chemical modification of lincomycin». Antimicrobial Agents and Chemotherapy, 6, 1966, pàg. 727–736. PMID: 5985307.
  39. ↑ Clindamycin Arxivat 2012-07-18 at Archive.is University of Michigan.
  40. ↑ «Structural basis for the interaction of antibiotics with the peptidyl transferase centre in eubacteria». Nature, 413, 6858, 2001, pàg. 814–21. DOI: 10.1038/35101544. PMID: 11677599.
  41. ↑ (February 8, 2005) "Osteomyelitis", in Kahn, Cynthia M., Line, Scott, Aiello, Susan E. (ed.
  42. ↑ (February 8, 2005) "Toxoplasmosis: Introduction", in Kahn, Cynthia M., Line, Scott, Aiello, Susan E. (ed.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Clindamicina&oldid=33965231»