Casa de Nassau

Casa de Nassau
Dades
Tipus	casa noble ; dinastia
Història
Fundador	Dudo-Enric de Laurenburg
Format per	Casa d'Orange-Nassau ; House of Nassau-Hadamar (1303-1394) (en) ; House of Nassau-Idstein (en) ; House of Nassau-Beilstein (1343-1561) (en) ; House of Nassau-Siegen (1303-1607) (en) ; House of Nassau-Dillenburg (1303-1328) (en) ; House of Nassau-Saarbrücken (1629-1723) (en) ; House of Nassau-Weilburg (1355-1605) (en) ; House of Nassau-Saarbrücken (1442-1574) (en) ; House of Nassau-Sonnenberg (en) ; House of Nassau-Wiesbaden-Idstein (en) ; House of Nassau-Siegen (1607-1623) (en)

La Casa de Nassau és una dinastia aristocràtica europea d'origen alemany. S'anomena així per la senyoria associada al Castell de Nassau, localitzat a Nassau, avui a l'estat federal de Renània-Palatinat (Alemanya). Els senyors de Nassau eren originàriament anomenats "comtes de Nassau", posteriorment van ser elevats a "Prínceps comtes" (en alemany: gefürstete Grafen), o sigui, comtes que tenien concedit tots els privilegis legals i aristocràtics d'un príncep.

Aviat la dinastia es va dividir en dues branques principals: la branca de Walram que va donar lloc posteriorment a l'emperador alemany Adolf, i la branca Otoniana, que va donar lloc posteriorment als Príncep d'Orange i els monarques dels Països Baixos.

Amb el final del Sacre Imperi Romanogermànic i les Guerres napoleòniques, la branca de Walram, que havia heretat o adquirit totes les terres ancestrals dels Nassau, es va proclamar, amb el permís del Congrés de Viena, "Ducs de Nassau", formant l'estat independent de Nassau, amb la seva capital a Wiesbaden. Avui en dia aquest territori s'ubica principalment a l'estat federal de Hessen i parcialment en l'estat veí de Renània-Palatinat. Al 1866, el Ducat va ser annexionat per Prússia, després de la Guerra Austroprussiana, degut a ser un aliat d'Àustria. Posteriorment el territori va ser incorporat a la nova província prussiana de Hessen-Nassau.

Avui en dia a Alemanya, el terme Nassau, és utilitzat com a nom d'una regió geogràfica, històrica i cultural, però ja no té gaire significat polític.

Tots els monarques holandesos i luxemburguesos d'ençà el 1815 ha estat membres principals de la Casa de Nassau. Tanmateix, des del 1890 als Països Baixos, i des del 1912 a Luxemburg, les línies masculines dels hereus als dos trons s'han extingit, de manera que des de llavors, ha passat a la línia femenina de la Casa de Nassau.

Segons la tradició alemanya, el nom familiar és heretat únicament per la línia masculina de successió. La Casa de Nassau, amb aquesta perspectiva alemanya, s'hauria d'haver extingit al 1985.^[1] Malgrat això, tant les tradicions monàrquiques, legislacions i regles constitucionals en aquest assumpte dels Països Baixos i Luxemburg, difereixen de la tradició alemanya. És per això ambdós països no consideren la Casa de Nassau extinta. El Gran Duc de Luxemburg encara utilitza "Duc de Nassau" com el seu títol secundari i és el pretendent a ser Cap de la Casa de Nassau (al ser el membre de rang superior dins de la branca més antiga), però no per posar qualsevol reclamació territorial per l'anterior Ducat de Nassau, que és ara part de la República Federal d'Alemanya.

Orígens

Comtat de Nassau al 1547 entre el Rin i Frankfurt

El comte Dudo-Enric de Laurenburg (ca. 1060 – ca. 1123) és considerat el fundador de la Casa de Nassau. El primer cop que s'esmenta el seu nom és en la pretesa carta fundacional de l'abadia de Maria Laach del 1093 (tot i que molts historiadors consideren que el document pot ser fals). El castell de Laurenburg, situat uns quants quilòmetres riu amunt de Nassau, en el Lahn, era la seu de la seva senyoria. La seva família probablement descendida dels Senyors de Lipporn. A partir de 1159, el Castell de Nassau va esdevenir la seu principal de la senyoria, i la Casa s'anomenà a partir de llavors amb aquest nom.

Castell de Laurenburg
Castell de Nassau

Els comtes de Laurenburg i Nassau van expandir la seva autoritat sota l'autoritat dels germans Robert I (1123-1154) i Arnau I (1123-1148). Robert va ser la primera persona a anomenar-se comte de Nassau, però el títol no va ser confirmat fins al 1159, cinc anys després de la mort de Robert. El fill de Robert, Walram I (1154-1198) va ser la primera persona que es va titular amb el nom de Comte de Nassau.

La cronologia dels Comtes de Laurenburg no és molt clara i el vincle entre Robert I i Walram I és especialment controvertit. A més, algunes fonts consideren que Gerard, catalogat com a comte de Laurenburg l'any 1148, podria ser fill d'Arnau I, el germà de Robert I.^[2] No obstant això, Erich Brandenburg en el seu Die Nachkommen Karls des Großen ("Els descendents de Carlemany") afirma que el més probable és que Gerard fos el fill de Robert I, perquè Gerard era el nom de l'avi matern de Beatriu de Limburg, la seva muller.^[3]

Comtes de Laurenburg (ca. 1093–1159)

ca. 1060 – ca. 1123: Dudo-Enric
1123–1154: Robert I – fill de Dudo-Enric
1123–1148: Arnau I – fill de Dudo-Enric
1148: Gerard – fill (probable) de Robert I
1151–1154: Arnau II – fill de Robert I
1154–1159: Robert II – fill de Robert I

Comtes de Nassau (1159–1255)

1154–1198: Walram I – fill de Robert I
1158–1167: Enric I – fill d'Arnau I, va morir a Roma a l'agost de 1167 per una epidèmia (després de la Batalla de Monte Porzio)
1160–1191: Robert III, el bel·licós – fill d'Arnau I
1198–1247: Enric II, el ric – fill de Walram I
1247–1255: Otó I – fill d'Enric II; de 1255–1289: compte de Nassau a Dillenburg, Hadamar, Siegen, Herborn i Beilstein
1249–1255: Walram II – fill d'Enric II; de 1255–1276: compte de Nassau a Wiesbaden, Idstein, i Weilburg

Al 1255, els fills d'Enric II, Walram II i Otó I, van partir les possessions dels Nassau. Els descendents de Walram van donar lloc a la coneguda branca de Walram, la qual va esdevenir important en el Comtat de Nassau i a Luxemburg. Els descendents d'Otó van donar lloc a la coneguda branca Otoniana, el qual heretaria parts de Nassau a França i els Països Baixos. Ambdues línies sovint es subdividiran en els següents segles. Al 1783, els caps de diverses branques de la Casa de Nassau van segellar el Pacte familiar dels Nassau (Erbverein) per regular successió futura en els seus estats i per establir una jerarquia dinàstica, on el Príncep d'Orange-Nassau-Dietz va ser reconegut com a Cap de la Casa de Nassau.^[4]

La branca de Walram (1255–1985)

Escut i motto

Escut dels Nassau de Walram amb lleó coronat

El lleó coronat i l'escut de la branca de Walram es pot trobar a l'Escut de Luxemburg: "d'azur, semé de billettes d'or, au lion couronné du second, armé, lampassé de gueules.'"^[5]

Comtes de Nassau en Wiesbaden, Idstein, i Weilburg (1255–1344)

1255–1276: Walram II
1276–1298: Adolf, coronat Rei d'Alemanya al 1292
1298–1304: Robert VI
1298–1324: Walram III, comte de Nassau a Wiesbaden, Idstein, i Weilnau
1298–1344: Gerlach I, comte de Nassau a Wiesbaden, Idstein, Weilburg, i Weilnau

Després de la mort de Gerlach, les possessions de la branca de Walram es van dividir en Nassau-Weilburg i Nassau-Wiesbaden-Idstein.

Nassau-Weilburg (1344–1816)

El comte Walram II va iniciar el comtat de Nassau-Weilburg, el qual va existir fins a 1816. Els sobirans d'aquesta casa després governarien el Ducat de Nassau fins que 1866, i des del 1890 el Gran Ducat de Luxemburg, on els Nassau-Weilburg encara governen. La branca de Walram va rebre la senyoria de Merenberg al 1328 i Saarbrücken (per matrimoni) al 1353.

Weilburg
Castell de Weilburg
Ala est del castell

Comtes de Nassau-Weilburg (1344–1688)

1344–1371: Joan I
1371–1429: Felip I, i des de 1381 comte de Saarbrücken
1429–1492: Felip II
1492–1523: Lluís I
1523–1559: Felip III
1559–1593: Albert
1559–1602: Felip IV
1593–1625: Lluís II, Compte de Nassau-Weilburg i d'Ottweiler, Saarbrücken, Wiesbaden, i Idstein
1625–1629: Guillem Lluís, Joan IV i Ernest Casimir
1629–1655: Ernest Casimir
1655–1675: Frederic
1675–1688: Joan Ernest

Prínceps comtes de Nassau-Weilburg (1688–1816)

1688–1719: Joan Ernest
1719–1753: Carles August
1753–1788: Carles Cristià
1788–1816: Frederic Guillem
1816: Guillem I, príncep de Nassau-Weilburg i duc de Nassau. Nassau-Weilburg es fusiona al Ducat de Nassau

Ducs de Nassau (1816–1866)

1816–1839: Guillem I
1839–1866: Adolf

Al 1866, Prússia s'annexiona el Ducat de Nassau, ja que el duc havia estat un aliat d'Àustria en la Guerra Austroprussiana. Al 1890, el duc Adolf esdevindria Gran Duc Adolf de Luxemburg.

Palau de Biebrich

Ducat de Nassau al 1812 com a menbre de la Confederació del Rin

Gran Ducs de Luxemburg (de la Casa de Nassau-Weilburg)

1890–1905: Adolf
1905–1912: Guillem IV
1912–1919: Maria Adelaida
1919–1964: Carlota
1964–2000: Joan I
2000–present: Enric I

Palau Gran Ducal, a Luxemburg
Castell de Berg, a Luxemburg

D'un matrimoni morganàtic, del 1868, descendeix una família (veure Comte de Merenberg) la qual al 1907 va ser declarada no-dinàstica. Si no hagués estat exclosa de la successió, haurien heretat el liderat de la casa al 1912.

Comtes de Nassau-Wiesbaden-Idstein (1344–1728)

1344–1370: Adolf I
1370–després 1386: Gerlach II, comte de Nassau-Wiesbaden
1370–1393: Walram IV, comte de Nassau-Idstein; va heretar Wiesbaden quan Gerlach II va morir
1393–1426: Adolf II
1426–1480: Joan II
1480–1509: Felip, comte de Nassau-Idstein
1480–1511: Adolf III, comte de Nassau-Wiesbaden; va heretar Idstein al 1509
1511–1558: Felip I
1558–1566: Felip II
1566–1568: Baltasar
1568–1596: Joan Lluís I
1596–1599: Joan Felip, conjuntament amb el seu germà Joan Lluís II
1596–1605: Joan Lluís II
1605–1627: Lluís II
1627–1629: Guillem Lluís
1629–1677: Joan, comte de Nassau-Idstein, i (des de 1651) de Wiesbaden, Sonnenberg, Wehen, Burg-Schwalbach i Lahr
1677–1721: Jordi August (1688–1721)
1721–1723: Carles Lluís
1723–1728: Frederic Lluís, comte de Nassau-Ottweiler (1680–1728), de Rixingen (1703–28), d'Idstein (1721–1728), i Wiesbaden, etc. (1723–28)

Després de la mort de Frederic Lluís, Nassau-Wiesbaden-Idstein va passar a Carles de Nassau-Usingen

Palau de Wiesbaden
Castell d'Idstein

Comtes de Nassau-Saarbrücken (1429–1797)

1429–1472: Joan III
1472–1545: Joan Lluís
1545–1554: Felip II
1554–1574: Joan IV
1574–1602: Felip III
1602–1625: Lluís II, compte de Nassau-Saarbrücken i Ottweiler
1629–1640: Guillem Lluís, compte de Nassau-Saarbrücken i Ottweiler
1640–1642: Kraft
1642–1659: Joan Lluís, compte de Nassau-Saarbrücken i (1659–80) d'Ottweiler, Jungenheim, i Wöllstein
1659–1677: Gustau Adolf
1677–1713: Lluís Kraft
1713–1723: Carles Lluís
1723–1728: Frederic Lluís
1728–1735: Carles
1735–1768: Guillem Enric, primer príncep de Nassau-Saarbrücken
1768–1794: Lluís
1794–1797: Enric Lluís
1797–1812: Adolf II

Després que la mort d'Enric Lluís, Nassau-Saarbrücken va caure a Carles Guillem de Nassau-Usingen fins que Adolf va ser major d'edat al 1805.

Castell de Saarbrücken

Prínceps de Nassau-Usingen (1659–1816)

1659–1702: Walrad, elevat a Príncep
1702–1718: Guillem Enric
1718–1775: Carles
1775–1803: Carles Guillem
1803–1816: Frederic August

Al 1816, Nassau-Usingen es va fusionar amb Nassau-Weilburg per formar el Ducat de Nassau. Els títols de princeps van continuar sent utilitzats, com ho demostra el títol príncep de Nassau-Weilburg que usa el Gran Duc de Luxemburg. Després de la mort de Frederic August, el títol de "príncep" va ser adoptat (en pretensió) pel seu mig germà Carles Felip. Com a Cap de la Casa, al 1907, Guillem IV va declarar el comte de Merenberg no dinàstic.^[6]

Castell d'Usingen

La branca otoniana

Escut i motto

Escut dels Nassau otonians

Escut de la branca otoniana (des del segle XIV) avui part de l'escut dels Països Baixos: "d'azur semé de billettes d'or, au lion du même, armé et lampassé de gueules, brochant sur le tout".^[5]

1255–1290: Otó I, comte de Nassau a Siegen, Dillenburg, Beilstein, i Ginsberg
1290–1303: govern conjunt d'Enric, Joan i Emich I, fills d'Otó I

Al 1303, els fills d'Otto van dividir les possessions de la branca otoniana. Enric va rebre Nassau-Siegen, Joan va rebre Nassau-Dillenburg i Emich va rebre Nassau-Hadamar. Després que la mort de Joan. Nassau-Dillenburg va anar a parar a Enric.

Comtes de Nassau-Dillenburg

1303–1328: Joan a Dillenburg, Beilstein i Herborn, i des de 1320 a Katzenelnbogen
1328–1343: Enric de 1303 a Siegen, Ginsberg, Haiger, i el Westerwald, i des de 1328 a Dillenburg, Herborn, i Beilstein
1343–1350: Otó II
1350–1416: Joan I
Tetrarquia
- 1416–1420: Adolf
- 1420–1429: Joan III
- 1420–1442: Engelbert I
- 1420–1443: Joan II
1442–1451: Enric II
1448–1475: Joan IV
1475–1504: Engelbert II
1504–1516: Joan V
1516–1538: Enric III; fundador del branca bastarda de Nassau-Corroy
1538–1559: Guillem I
1559–1606: Joan VI
1606–1620: Guillem Lluís
1620–1623: Jordi
1623–1662: Lluís Enric, príncep de Nassau-Dillenburg des del 1654
1662–1701: Enric
1701–1724: Guillem II
1724–1739: Cristià

A partir de 1739, Nassau-Dillenburg va passar a Nassau-Dietz, també conegut Orange-Nassau.

Castell de Dillenburg
Castell d'Herborn

Comtes de Nassau-Beilstein

Al 1343, Nassau-Beilstein va sorgir de Nassau-Dillenburg.

1343–1388: Enric I
1388–1410: Enric II, conjuntament amb el seu germà Reinhard
1388–1412: Reinhard
1412–1473: Joan I, conjuntament amb el seu germà Enric III
1412–1477: Enric III
1473–1499: Enric IV
1499–1513: Joan II
1513–1561: Joan III, conjuntament amb el seu germà Enric V
1513–1525: Enric V

Després que la mort de Joan III, Nassau-Beilstein va passar a Nassau-Dillenburg. Es va recuperar un altre cop al 1607 per Jordi, que al 1620 va heretar la resta de Nassau-Dillenburg.

Castell de Beilstein

Comtes i Prínceps de Nassau-Hadamar

1303–1334: Emich I, comte de Driedorf, Esterau, i Hadamar
1334–1364: Joan
1334–1359: Emich II
1364–1369: Enric
1369–1394: Emich III

Després de la mort d'Emich III, Nassau-Hadamar va passar a Nassau-Dillenburg.

Al 1620, la línia més jove de Nassau-Hadamar va ser sorgir de Nassau-Dillenburg

1620–1653: Joan Lluís, fill de Joan VI de Nassau-Dillenburg, Príncep des del 1650
1653–1679: Maurici Enric
1679–1711: Francesc Alexandre

Al 1711 Nassau-Hadamar es va dividir entre Nassau-Dietz, Nassau-Dillenburg, i Nassau-Siegen.

Castell d'Hadamar

Nassau-Siegen

La branca de Nassau-Siegen era una línia col·lateral de la Casa de Nassau, i van governar en Siegen. El primer comte de Nassau a Siegen va ser Enric (d. 1343), el fill gran de del comte Otó I de Nassau. El seu fill Otó II va governar també Dillenburg.

1303–1343: Enric, comte de Nassau a Siegen, Ginsberg, Haiger, i el Westerwald, i de (1328–1343) a Dillenburg, Herborn, i Beilstein

A partir de 1328 es va unir a Nassau-Siegen.

Al 1606 una línia més jove de Nassau-Siegen va sorgir de la Casa de Nassau-Dillenburg. Aquesta línia principal es va extinguir al 1734. l'emperador Carles VI va transferir el comtat a la Casa d'Orange-Nassau.

Castell superior de Siegen

Comptes i Prínceps de Nassau-Siegen

1606–1623 Joan I
1623–1638 Joan II
1638–1674 Jordi Frederic
1674–1679 Joan Maurici
1679–1691 Guillem Maurici
1691–1699 Joan Francesc Desiderat
1699–1707 Guillem Jacint
1707–1722 Frederic Guillem Adolf
1722–1734 Frederic Guillem II

Al 1734, Nassau-Siegen va passar a Nassau-Dietz, també conegut Orange-Nassau.

Castell inferior de Siegen

Comptes i Prínceps de Nassau-Dietz

Quan les terres de Nassau van ser dividides pels fills de Joan VI, es va crear el comtat de Nassau-Dietz, on Diez era la ciutat principal.

1606–1632: Ernest Casimir
1632–1640: Enric Casimir I
1640–1664: Guillem Frederic, Príncep al 1650
1664–1696: Enric Casimir II, Príncep de Nassau-Dietz
1696–1711: Joan Guillem, Príncep de Nassau-Dietz (després del 1702 també Príncep d'Orange)

Castell de Diez
Castell d'Oranienstein

Al 1702, la branca Nassau-Dietz va continuar la Casa d'Orange que s'havia extingit amb Guillem III d'Anglaterra (d. 1702). Els comtes de Nassau-Dietz no només descendien del germà de Guillem el Taciturn, sinó que també Guillem Frederic de Nassau-Dietz s'havia casat amb Albertina Agnès d'Orange-Nassau, la cinquena filla de Frederic Enric d'Orange-Nassau, príncep d'Orange.

El seu net Joan Guillem (1687-1711) es va ser Stadhouder de Frísia i Groningen, i al 1702 es va convertir en l'hereu de Guillem III d'Anglaterra i per això el fundador de la Casa més jove de "Orange-Nassau" i de la Família Reial holandesa. Tanmateix, va haver de dividir-se les propietats holandeses amb el Rei de Prússia Frederic I, que també descendia de Guillem I. El fill de Joan Guillem, Guillem IV d'Orange-Nassau, va heretar un gran nombre de territoris dels Nassau. A més del seu Nassau-Dietz paternal, va obtenir Nassau-Hadamar al 1711, Nassau-Siegen al 1734, i Nassau-Dillenburg al 1739. Al 1732, Frederic Guillem I de Prússia li va deixar les seves propietats holandeses, incloent el Palau Huis ten Bosch i el Palau Het Loo. Guillem IV esdevenia stadhouder dels Països Baixos al 1747 i reunia totes de les possessions holandeses i alemanyes de la seva família (excepte Nassau-Weilburg) a la seva mà, anomenant-se ell mateix Príncep d'Orange i Nassau.

El comtat de Nassau-Diez, com altres territoris de Nassau, va ser ocupat per la França napoleònica al 1795, i al 1806 va ser annexionat pel Ducat de Nassau (governat per la branca de Nassau-Weilburg). A finals del segle xviii la riba occidental del Rin era de França i el 1803 un nou Principat d'Orange va ser creat a partir dels altres territoris, tanmateix al 1806 va ser dividit entre el Ducat de Nassau i el Gran Ducat de Berg. Guillem I dels Països Baixos va recuperar els seus comtats anteriors al 1813, però, dos anys més tard, va donar Nassau-Diez, Nassau-Hadamar i Nassau-Dillenburg a Prússia, en un canvi amb Luxemburg. Prussia només es va quedar Nassau-Siegen, i aviat va cedir els altres comtats al Ducat de Nassau. No obstant, aquest va ser annexionat al 1866 per Prússia pel suport donat a Àustria en la Guerra Austroprussiana.

Orange-Nassau

La Casa d'Orange-Nassau prové de la branca otoniana. La connexió ve per via d'Engelbert I de Nassau, que va oferir els seus serveis al Duc de Borgonya i es va casar amb la noble holandesa Joana van Polanen, qui va heretar les terres de la Casa de Polanen als Països Baixos, amb la baronia de Breda com el posterior nucli de les possessions holandeses de la Casa de Nassau-Dillenburg.

Castell de Breda

Guillem I el Taciturn (1545–1584), fundador dels Països Baixos, en una estàtua a Wiesbaden

La importància del Nassaus va créixer per tot segle xvi i XVII. Enric III de Nassau-Breda va ser nomenat stadtholder d'Holanda, Zelanda i Utrecht per Emperador Carles V al començament del segle xvi. Enric va ser succeït pel seu fill, Renat de Chalon-Orange al 1538, que era Príncep d'Orange. Quan Renat va morir prematurament al camp de batalla al 1544, les seves possessions i el títol de príncep van passar al seu cosí, Guillem I d'Orange-Nassau, comte de Nassau-Dillenburg. Va decidir deixar d'utilitzar el sufix "Dillenburg" (de "Orange-Nassau-Dillenburg"), i des d'aleshores els membres de la seva família es van anomenar "Orange-Nassau".

Amb la mort de Guillem III d'Anglaterra, la línia masculina directa de Guillem I d'Orange-Nassau esdevenia extinta i així també la primera Casa dels Orange-Nassau. Joan Guillem, descendent del germà de Guillem I, i de Frederic Enric, avi de Guillem III, va heretar el títol de "Príncep d'Orange" i totes les possessions dels Països Baixos i Alemanya, però no el Principat d'Orange pròpiament dit. El Principat va ser cedit a França pel Tractat d'Utrecht que va acabar les guerres amb Lluís XIV de França. Joan Guillem, qui també era Príncep de Nassau-Dietz, va fundar així la segona Casa de Orange-Nassau (el sufix "Dietz" va ser deixat d'utilitzar en la forma combinada "Orange-Nassau-Dietz").

L'era Revolucionària i napoleònica va ser un tumultuós episodi en la història de les dues branques de la Casa de Nassau. El domini de França en l'ordre internacional xocava severament amb l'estratègia tradicional de la Casa de Nassau de resolució dels conflictes internacionals. Aquesta era mantenir enllaços amb tots els agents poderosos, a través d'una xarxa dinàstica, amb l'esperança de mantenir un equilibri de poder. Malgrat que ambdues branques de la Casa de Nassau van recuperar la xarxa dinàstica en els anys de l'alliberació, 1812-1814; el nou ordre europeu va veure com anirien per camins històrics diferents.

Després del reorganització d'Europa post-napoleònica, el cap de Casa d'Orange-Nassau va obtenir el títol de "Rei dels Països Baixos" i "Gran Duc de Luxemburg". Aquest últim va ser obtingut, amb permís del Congrés de Viena, per intercanviar amb els seus cosins, les ancestrals terres dels Nassau dins Alemanya, pel Ducat de Luxemburg, el qual era més proper al seu centre de poder a Holanda. El Ducat va quedar en unió personal amb el Regne dels Països Baixos fins a la mort Guillem III dels Països Baixos. El Rei de Prússia, que també reclamava el Principat d'Orange, va rebre terres al Ruhr. D'aquesta manera, tothom va consolidar els territoris més properes les seves bases de poder.

Prínceps d'Orange

Casa d'Orange-Nassau(-Dillenburg), primera creació

1544–1584: Guillem I, també comte de Katzenelnbogen, Vianden, Dietz, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1584–1618: Felip-Guillem, també comte de Nassau-Dillenburg, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1618–1625: Maurici, també comte de Nassau-Dillenburg, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1625–1647: Frederic Enric, també comte de Nassau-Dillenburg, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1647–1650: Guillem II, també comte de Nassau-Dillenburg, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1650–1702: Guillem III, també comte de Nassau-Dillenburg, comte de Vianden, Buren i Leerdam, Senyor de IJsselstein i (des del 1689) Rei d'Anglaterra, Escòcia, i Irlanda

Al 1702, la línia Orange-Nassau-Dillenburg es va extingir i les seves possessions van caure a la línia Nassau-Dietz.

Castell de Vianden, Luxemburg

Casa d'Orange-Nassau(-Dietz), segona creació

1702–1711: Joan Guillem, també Príncep de Nassau-Dietz, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1711–1751: Guillem IV, també Príncep de Nassau-Dietz, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1751–1806: Guillem V, també Príncep de Nassau-Dietz, comte de Vianden, Buren i Leerdam i Senyor de IJsselstein
1806–1815: Guillem VI, també Príncep de Fulda i comte de Corvey, Weingarten i Dortmund; A partir del 1815 va esdevenir Guillem I dels Països Baixos

Reis i Reines dels Països Baixos (de la Casa d'Orange-Nassau-Dietz)

1815–1840: Guillem I, també Duc i Gran Duc de Luxemburg i Duc de Limburg
1840–1849: Guillem II, també Gran Duc de Luxemburg i Duc de Limburg
1849–1890: Guillem III, també Gran Duc de Luxemburg i Duc de Limburg
1890–1948: Guillemina

Si es segueixen les lleis alemanyes, la Casa d'Orange-Nassau(-Dietz) es va extingir amb la mort de Guillemina (1962). Però les lleis holandeses i no a consideren extinta.