Casós
Tipus | entitat singular de població | |||
---|---|---|---|---|
Localització | ||||
| ||||
Estat | Espanya | |||
Comunitat autònoma | Catalunya | |||
Província | província de Lleida | |||
Comarca | Alta Ribagorça | |||
Municipi | el Pont de Suert | |||
Població humana | ||||
Població | 10 (2023) | |||
Geografia | ||||
Altitud | 1.216,8 m | |||
Identificador descriptiu | ||||
Codi postal | 25552 | |||
Codi INE | 25173000500 | |||
Codi IDESCAT | 2517340005600 | |||
Casós és un poble del terme municipal del Pont de Suert, a la comarca de l'Alta Ribagorça. Formà part del terme de Llesp fins a llur incorporació al Pont de Suert el 1968. Forma un petit enclavament, que s'ajusta al territori del poble, dins del terme de Vilaller.[1]
En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca,[2] es preveia integrar aquest enclavament i el de l'Artiga en el terme municipal de Vilaller, segregant-los del Pont de Suert. Igualment amb els pobles de Sarroqueta i Viuet. Alhora, el municipi de Vilaller passaria a denominar-se Vilaller i Vall de Barravés.
El poble és a uns 2 quilòmetres per carretera local, al nord-est de Vilaller, des d'on s'hi arriba amb facilitat.
La seva església és dedicada a sant Romà; és romànica. En els entorns hi ha una altra església romànica: Sant Salvador de Casós. Tanmateix, aquesta segona església és ja dins del terme de Vilaller.
Història
[modifica]El lloc és esmentat en el cens del 1381, amb 3 focs (cap a 15 habitants). Pertanyia en aquell moment al bisbe de Lleida. En el Fogatge' del 1553 hi consten 4 focs.[3]
Casós va tenir ajuntament propi des de la formació dels ajuntaments moderns a partir de la promulgació de la Constitució de Cadis, i el va mantenir fins al 1847, any en què es va veure obligat a unir-se a Vilaller, en no arribar als 30 veïns (caps de família) que exigia la nova llei municipal aprovada dos anys abans. Tanmateix, en una circular d'estadística del 1857[4] ja apareix com a pertanyent a l'ajuntament de Llesp.
Pascual Madoz, en el seu Diccionario geográfico... del 1845[5] descriu el poble dient que és en els vessants d'una muntanya que el defensa dels vents de l'oest i de nord, i que té un clima fred, però saludable. El poble, segons ell, estava format per quatre cases d'una sola planta, amb església dedicada a Sant Salvador que depèn de la parròquia de Vilaller. Esmenta la font de la Cadosa que el lloc d'on treuen una aigua excel·lent els habitants de Casós.
El terreny de Casós era en general de mala qualitat, i inclinada cap al riu; això fa que les pluges s'enduguin fàcilment la terra i vagi quedant la roca pelada. A prop del riu sí que és de més bona qualitat. Hi ha alguns prats de regadiu, així com boscos de roures, freixes i bardisses. S'hi collia sègol, llegums i patates, a més de les pastures. S'hi criava bestiar de llana, i hi havia cacera de perdius i llebres. Constituïen el poble 4 veïns i 16 habitants.
El 1970 tenia encara 20 habitants, que quedaren reduïts a 12 el 1981 i a 8 el 2006.
Referències
[modifica]- ↑ «Casós». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya.
- ↑ Joano de Font, batlle, Guillem de Leminyana, Antoni del Paratge i Casa del Riu. Iglésies 1981, p. 81
- ↑ Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, 26 d'octubre del 1857.
- ↑ Madoz 1845.
Bibliografia
[modifica]- BOIX, Jordi. "El Pont de Suert". Dins El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0
- GAVÍN, Josep M. Inventari d'esglésies. 2. Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d'Aran. Barcelona: Arxiu Gavín, 1978. ISBN 84-85180-09-7
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- MADOZ, Pascual. "Casós". Dins Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario-Tipográfico, 1845. Edició facsímil Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz. V. 1. Barcelona: Curial, 1985. ISBN 84-7256-256-5.