Asil Duran (Barcelona)
|
Per a altres significats, vegeu «Asil Duran». |
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | reformatori |
| Història | |
| Creació | 1890 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
L'asil Duran va ser un reformatori per a nois creat el 1890 per un llegat de l'empresari i filantrop Toribi Duran i Garrigolas (1814-1888). Al començament estava ubicat al carrer Tuset de Barcelona,.[1] El 1942 s va traslladar a la Bonanova, als terrenys de l'antiga Torre Vilana.[2]
La gestió del centre fou confiada a la Congregació de Sant Pere ad vincula, aprofitant la Llei especial de cases de reforma de gener de 1883. Era el primer reformatori modern que volia ser més que una presó i donar una formació professional i moral als internats que permeti viure de la seva feina en sortir en llibertat.[3] L'edifici del carrer de Tuset tenia una superfície construïda de 4.500 m² en una parcel·la d'una hectàrea.[4]
L'asil Duran
[modifica]
L'edifici fou dissenyat per l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), que en el marc del mateix llegat va construir el 1899 un segon reformatori a Castelló d'Empúries, poble natal de Duran.[5] El 1936, durant la guerra civil espanyola, l'edifici va ser incendiat. La institució fou privada, però l'ajuntament de Barcelona hi tenia 200 places reservades per a les necessitats de la Beneficència Municipal. També hi havia joves internats per iniciativa dels seus parents que consideraven que necessitaven reforma. El 1942 l'asil barceloní fou traslladat a la Bonanova i l'edifici original va ser parcialment enderrocat.[6] A la Bonanova va ocupar els terrenys de l'antiga Torre Vilana.[7] El 1977, en plena transició democràtica espanyola el centre va deixar de funcionar com a internat. L'any 1989 els terrenys van ser adquirits per a la construcció del Centre Mèdic Teknon. L'Asil Duran de Castelló d'Empúries ans al contrari continua funcionant al seu lloc d'origen i, després de moltes vicissituds, va ser rehabilitat el 2001 com a residència per a gent gran.
Un tractament nou dels «joves rebels, depravats i delinqüents» o una mera institució de repressió?
[modifica]A la fi del segle xix, Charles Fissiaux (1806-1867), un sacerdot francès, va arribar a Barcelona. Ja havia creat una escola de reforma de joves criminals i asocials a Masella[8] a la qual va provar desenvolupar un enfocament nou de la delinqüència juvenil i crear un orde religiós per a administrar les cases de correcció.[9] El sistema de la institució era caracteritzada per una vida comuna. Primer hi havia un període d'observació de l'intern per després poder entrar en el règim comú de la casa, on es feia servir un sistema tutorial: l'adjudicació de dos companys més grans que l'instruïen en els usos i els costums. Igualment tenien la funció de delator: els tutors eren castigats si el seu «protegit» atemptava saltar el mur.[10]
Al contrari de la presó tradicional d'aleshores, amb només reclusió i punició, l'asil Duran volia, almenys en teoria, aplicar un mètode combinat de recompenses i sancions. El 1903, el criminòleg Fernando Cadalso parla d'un bell edifici amb una escola destinada a joves de nou a quinze anys que hi aprenen durant un màxim de tres anys les aptituds bàsiques (llegir, escriure, calcular) i un ofici com la fusteria, ferreteria, sabateria, manyeria, lampisteria i d'altres i conclou que «aquesta institució realment és l'única d'aquest tipus a Espanya i mereix figurar al costat de les millors a l'estranger».[3] Al moment de recobrar la llibertat, els interns rebien roba nova i diners, d'acord amb l'estalvi que havien acumulat en treballar als tallers. A aquells que no tenien família, a través del patronat, s'intentava trobar una feina i s'animava a seguir mantenint contacte amb la institució.[11] Els interns obtenien notes mensuals de l'escola, del taller i d'activitats, que es traduïen en punts i vals. Això suposava un benefici pel menor a l'hora de tenir privilegis i la possibilitat d'una llibertat condicional. Les sancions, en canvi, podien suposar un canvi de secció, repressions verbals, pèrdua de beneficis, privació de privilegis. Aquest optimisme contrasta amb els testimoniatges d'interns que descriuen la vida dura i la repressió sense mercè dels «joves asocials» pels germans.
«L'Asil Durán: l'exemple d'allò que no ha de ser»
[modifica]Tot i el positivisme pedagògic, durant la postguerra a Barcelona la frase feta «si et portes mal, te n'aniràs a l'asil Duran» era una amenaça popular de pares amb nens indòcils.[12][13] En l'imaginari col·lectiu i popular, l'asil era ni més ni menys una presó de joves.[14] Entre els alts ideals pedagògics proclamats pels patrocinadors i la realitat quotidiana viscuda pels internats hi ha força discordància:
| « | Sota la imatge d'escola de reforma, s'amaga un dels episodis més foscos de la nostra història. Amb el beneplàcit de les autoritats, s'autoritzava l'abús i els càstigs mes severs cap als alumnes de la institució,[...] emparat per l'església catòlica.[15] | » |
A la seva novel·la autobiogràfica, Tanguy (1957) l'escriptor Michel del Castillo tracta la seva experiència personal en una condemna severa. Manuel Vázquez Montalbán al pròleg de Tanguy testimoneja:
| « | He vist marxar cap a l'Asil Durán diversos companys del carrer, del barri, de col·legi i, a alguns, els he vist tornar sense identitat, trencats per sempre, condemnats a una vilesa adquirida sota l'ombra corruptora dels germans de l'asil; més tard vaig trobar delinqüents comuns a la presó que havien iniciat el seu aprenentatge a l'Asil Durán i l'havien continuat a la Legió. | » |
| — Manuel Vázquez Montalbán en el pròleg de Tanguy de Michel del Castillo,[16] | ||
L'Asil Duran en la literatura
[modifica]- Michel del Castillo, Tanguy, història d'un nen d'avui, (1957, 1994 per a la traducció en català)[17] amb pròleg de Manuel Vázquez Montalbán.
Referències
[modifica]- ↑ «Asil Duran, carrer Tuset (1890-1942)». Barcelofília, 6 juliol 2011. [Consulta: 26 desembre 2014].
- ↑ «Torre Vilana». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 3,0 3,1 Cadalso, Fernando. Diccionario de Legislación Penal, Procesal y de Prisiones (en castellà). Madrid: Imprenta de J. Góngora Alvarez, 1903, p. 87-88. «En el Asilo reciben, no sólo educación religiosa i elemental, si que también la industrial o de artes y oficios. […] procurando con empeño el Patronato que los patrocinados a la vez que se reforman en la institución, aprendan un oficio co el qual vivir de su trabajo al salir en libertad. Realmente es esta institución la única que de su clase existe en España, y merece figurar al lado de las mejor organizadas en el extranjero.»
- ↑ Sánchez-Valverde, 2009, p. 58.
- ↑ NN «Castelló rep els plànols originals de l'Asil Toribi Duran». Empordà.info, 24 maig 2012. Arxivat de l'original el 2016-03-04 [Consulta: 27 desembre 2014]. Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine.
- ↑ «Asil Duran (Barcelona)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «La Torre Vilana: finca per a famílies il·lustres, reformatori i hospital», 11-10-2016. [Consulta: 30 juliol 2019].
- ↑ Escrit hagiogràfic per un dels germans de l'orde: Roux, Ernest. Un prêtre marseillais au service de l'enfance malheureuse. Charles Fissiaux: 1806-1867 (en francès). Massella: Sant-Tronc, Oeuvre de l'Enfance Délaissée, 1949, p. 237.
- ↑ 1 Congreso Penitenciario Nacional de Madrid. Escuela de Reforma para Jóvenes rebeldes, depravados y delincuentes (en castellà), 1907.
- ↑ Michel del Castillo, Tanguy, citat per Sánchez Valverde, 2009, pàgina 131
- ↑ Montero Pedrera, Ana María «La primera escuela de reforma en España. Una innovación educativa en la reeducación de menores» (Pdf) (en castellà). Cuestiones pedagógicas: Revista de ciencias de la educación, 1997, pàg. 53-60. ISSN: 0213-1269 [Consulta: 27 desembre 2014].
- ↑ Sánchez-Valverde, 2009, pàgina 129
- ↑ NN «El miedo y el asilo Durán» (pdf) (en castellà). El periódico, 9 juliol 2000, pàg. 41 [Consulta: 1r gener 2015].[Enllaç no actiu]
- ↑ Sánchez-Valverde Visus, Carlos. «Toni Julià i Bosch, educador y maestro de educadores (sociales)». A: La educación revisitada: ensayos de hermenéutica pedagógica (en castellà). Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2010, p. 467. ISBN 9788447534876.
- ↑ Scriptum. ««La letra, con sangre entra», o l'«Asilo Toribio Durán»», 01-08-2014. [Consulta: 31 desembre 2014].
- ↑ citat per Sánchez-Valverde, 2009, pàgina 130
- ↑ traduït per Ramon Lladó, Andorra, Ed. Límits, 1997, 255 pàgines, ISBN 9789992056004
Bibliografia
[modifica]
- Asil Duran. Asilo Toribio Durán. Escuela de reforma de Barcelona: Memoria publicada con motivo del XXV aniversario de su fundación 1884 - 1909 (en castellà), 1909, p. 66.
- Armengol i Cornet, Pere. Inauguración del Asilo Toribio Durán: Discurso leído en dicho solemne acto por D. Pedro Armengol y Cornet (en castellà). Gràcia: Jaume Jepús, 11 de desembre de 1890, p. 16.
- Armengol i Cornet, Pere. Importancia social del Asilo Durán: Discurso que en el acto de la solemne colocación de la primera piedra del edificio que para escuela de reforma de niños viciosos y vagabundos va a levantar en Gracia el albaceazgo de D. Toribio Durán, leyó el Ilmo. Sr. D. Pedro Armengol y Cornet (en castellà). Gràcia: Asil Duran, 1888, p. 32.
- García Valdés, Carlos. Los presos jóvenes: apuntes de la España del XIX y principios del XX (en castellà). Madrid: Ministeri de Justícia, 1991, p. 87-88. ISBN 9788477872214.
- «Asilo Toribio Durán - Escuela de reforma». Les postals del mes, exposició virtual. Barcelona: Cercle Cartòfil de Catalunya, 01-11-2010. [Consulta: 27 desembre 2014].
- Sánchez-Valverde Visus, Carlos. Departament d'Acció Social i Ciutadania. La Junta Provincial de Protecció a la Infància de Barcelona, 1908-1985 : aproximació i seguiment històric (pdf). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009. ISBN 978-84-393-8199-0.