Anthony Eden
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
.jpg)
.svg){kind=small}
Anthony Eden, primer comte d'Avon, 1r vescomte Eden, KG, MC, PC (12 de juny de 1897 – 14 de gener de 1977) fou un polític britànic, primer ministre del país entre 1955 i 1957
Educat a la prestigiosa escola d'Eton College i a la Universitat d'Oxford, Eden milità durant tota la seva vida al Partit Conservador, pel qual fou diputat des de l'any 1923. Secretari parlamentari d'Austen Chamberlain, esdevingué un dels seus màxims col·laboradors al Ministeri d'Afers Exteriors (el Foreign Office). Entre 1931 i 1933 fou sotssecretari d'Estat d'exteriors, i el 1934 esdevingué ministre per a la Societat de Nacions.
L'any 1935, Eden fou nomenat secretari d'Afers Exteriors en el govern d'Austen Chamberlain. Poc després, però, es començà a veure la divisió d'opinions entre Chamberlain i Eden sobre quina era la política que calia seguir amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Per Eden, la pau no era possible amb aquests règims i s'oposà frontalment a la signatura dels Acords de Múnic. Aquesta oposició l'obligà a dimitir del seu càrrec el 1938, però li feu guanyar una gran popularitat arreu del Regne Unit.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, Eden es convertí en l'home de confiança de Winston Churchill, del qual esdevingué el seu número dos al govern. Entre 1939 i 1945 desenvolupà els càrrecs de ministre de Colònies, ministre de la Guerra i secretari del Foreign Office (el Ministeri d'Afers Exteriors britànic).
L'any 1945, la victòria del Partit Laborista portà als conservadors a l'oposició. Durant aquest temps, Eden fou el líder del seu partit a la Cambra dels Comuns, però sempre es mantingué en un segon pla dins del partit. La seva situació personal (depressiu a causa del seu divorci i la desaparició d'un fill a la guerra) i la seva lleialtat a Winston Churchill van fer que mai es decidís a agafar les regnes del partit.
Amb el triomf conservador de 1951, però, tornà a ser nomenat ministre d'Afers Exteriors per tercera vegada en un govern que va frenar el procés de descolonització que havien iniciat els laboristes enviant tropes britàniques per lluitar a la Rebel·lió de Mau Mau a Kenya[1] i contra l'emergència Malaia.[2] Entre 1951 i 1955 va haver de fer front a certs moments difícils i va haver de prendre decisions certament polèmiques fruit de la Guerra Freda cada cop més evident. Així, al·legant qüestions de salut, s'alliberà a presoners nazis com ara bé Albert Kesselring o Erich von Manstein. D'altra banda, però, feu de mitjancer entre França i el Vietnam a la Conferència de Ginebra, que segellà la pau entre ambdues el 1954, i participà en la Conferència de Londres, que determinà l'estatus de l'Alemanya Occidental.[3]
L'any 1955, amb la retirada de Churchill, esdevingué finalment primer ministre. La seva vida dedicada a la diplomàcia exterior, però, li va resultar un llast en aquest nou càrrec, donat que no disposava de coneixements de política interna o econòmica. Durant el seu mandat, aquests àmbits quedaren en mans dels seus ministres, mentre ell mateix seguí liderant la política exterior.
La seva intenció inicial fou aconseguir una aliança forta amb el nou president dels EUA, Dwight David Eisenhower. L'esclat de la Crisi de Suez, però, afectà greument a aquesta relació. Eden, acompanyat per Guy Mollet, primer ministre francès, es decidí a fer oblidar Gamal Abdel Nasser dels seus plans de nacionalització del canal. La intervenció militar i l'ordre americana d'alto el foc feren davallar fortament el seu prestigi, alhora que el seu estat de salut empitjorà amb diverses infeccions en poc temps. El 1957, amb Eden com a primer ministre, Malàisia va ser declarada independent. Amb tot plegat, decidí presentar la seva dimissió a principis de 1957 i es retirà de la vida política.
El 1961 la reina Elisabet II el creà comte d'Avon i vescomte Eden.
Referències
[modifica]- ↑ Jenkins, Roy. Churchill (en anglès). Pan Macmillan, 2001, p. 843-861. ISBN 9780330476072 [Consulta: 3 octubre 2013].
- ↑ Burleigh, Michael. Small Wars, Faraway Places: Global Insurrection and the Making of the Modern World 1945–1965 (en anglès). New York: Viking – Penguin Group, 2013, p. 164. ISBN 978-0-670-02545-9.
- ↑ Barbara Stelzl-Marx, Stefan Karner. The Red Army in Austria The Soviet Occupation, 1945–1955 (en anglès). Lexington Books, 2020, p. 13. ISBN 9781793626592.
- Primers ministres del Regne Unit
- Secretaris d'Estat britànics d'Afers Exteriors
- Membres del Consell Privat del Regne Unit
- Polítics anglesos
- Membres del Partit Conservador britànic
- Cavallers de la Lligacama
- Comtes britànics
- Alumnes de la Universitat d'Oxford
- Alumnes del Christ Church College
- Alumnes de l'Eton College
- Alumnes de la Sandroyd School
- Morts a Anglaterra
- Morts de càncer de fetge
- Persones de Durham
- Diplomàtics anglesos
- Comtes anglesos
- Guardonats amb la Creu Militar
- Naixements del 1897
- Morts de càncer al Regne Unit