Àfrica espanyola

Àfrica espanyola és la denominació que es donava als territoris africans sota sobirania o protectorat espanyol, especialment aplicada a les dependències colonials del Protectorat Espanyol al Marroc format per les zones del Rif al nord i Cap Juby al sud, Sàhara Espanyol (actual Sàhara Occidental), Guinea Espanyola (actual Guinea Equatorial), a més de Madeira, Cap Verd, Guinea-Bissau, São Tomé i Príncipe, Somàlia, Angola i Moçambic, en incorporar-se Portugal a Espanya. Les illes Canàries, Ceuta i Melilla així com les Places de Sobirania, conformen al costat de les altres entitats territorials i amb integritat plena el territori nacional d'Espanya.

Història

En 1497 Espanya va annexionar la ciutat abandonada de Melilla, en 1509 Orà, i al segle xvii altres ports que actualment estan al Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia i amb la incorporació de Portugal també les seves colònies; perduts més tard, excepte la zona d'Orà, perduda enfront dels algerians en 1708, que la van conquistar. En 1732 els espanyols van tornar a recuperar la ciutat fins que el terratrèmol de 1790 la va destruir i, degut als atacats del sultà d'Alger, van pactar la seva retirada en 1792 a canvi de l'accés al port, una factoria a Mers-el-Kebir i la concessió de pesca de corall.

Per mitjà del Primer Tractat de San Ildefonso, en 1777, entre Espanya i Portugal aquest incorporava als seus territoris de Brasil la colònia de Sacramento i l'illa de Santa Catalina, a canvi les illes de Fernando Póo i Annobón a Àfrica, així com la llicència per comerciar amb la costa continental de Camerun i Gabon fins a cap Formoso. No va ser fins a 1843 quan el marí Juan José Lerena y Barry va prendre possessió de Fernando Poo, Corisco i Riu Muni.

De finals del segle xix a principis del segle xx, el Marroc era disputat per les potències europees: França, Espanya, Gran Bretanya, Imperi Alemany:

Guerra d'Àfrica (1859-1860), que va finalitzar amb el Tractat de Wad-Ras.
Guerra de Margallo (o Primera Guerra del Rif) (1893-1894)
Guerra de Melilla (1909) (Desastre del barranc del Llop)
Protectorat espanyol al Marroc (1913-1956): No va ser fins a 1912 quan França, amb el suport d'Alemanya i la retirada dels interessos britànics i italians, va realitzar el repartiment amb Espanya del Marroc pel tractat hispano-francès,^[1] assignant-li un territori nord (Jebala-Rif) i un altre sud (Tarfaya).
Guerra del Rif (1920-1926): l'ocupació espanyola va xocar amb una violenta oposició en el Rif per part de Abd al-Krim que es va materialitzar en l'anomenat desastre d'Annual (1921); Abd al-Krim es va proclamar president de la República del Rif (1921-1926). El desembarcament d'Alhucemas (1925), sota el comandament del general Primo de Rivera, va donar inici a les operacions que desembocarien en la derrota d'Abd el-Krim i l'ocupació i pacificació total de la zona espanyola del Protectorat.
Independència del Rif: Espanya enfront de les pressions a favor de la independència dels territoris marroquins que controlava va signar a l'abril de 1956 i el 1958 li va cedir el territori de Tarfaya (que no estava dins de la zona del Tractat de Fes, però Espanya el lliura com a compensació pel protectorat). El 1969 va cedir al Marroc el territori d'Ifni (després de la guerra d'Ifni). El 1975, Hassan II aprofitant que Franco estava agonitzant i la regència de Joan Carles, va mobilitzar al poble marroquí en l'anomenada marxa verda cap al Sàhara espanyol, el va envair i el va annexionar al territori marroquí sense permís de l'ONU, ni cap altra organització. Jurídicament segueix sent una colònia espanyola.

Territoris colonials espanyols

Protectorat espanyol del Marroc

Estava format per dues zones: al nord la zona del Rif, amb fronteres amb Ceuta, Melilla, les places de Sobirania i la zona internacional de Tànger, i al sud la zona de Cap Juby que limitava amb el Sàhara Espanyol.

Els primers indicis de protectorat podrien trobar-se en les expedicions de portuguesos i castellans a expandir-se per la zona. No obstant això, fou en el segle xix, quan el sultanat marroquí estava molt afeblit, quan les potències europees comencen a pensar a repartir-se el territori, especialment França, Regne Unit, Espanya i Alemanya. En el cas espanyol, amb el pretext de venjar-se dels atacs sobre Ceuta, llança un atac sobre les forces marroquines, en el que serà la Guerra d'Àfrica. Finalment Regne Unit deixa les seves pretensions sobre Marroc.

Després d'un temps, les càbiles rifenyes properes a Melilla comencen a tenir xocs amb les tropes espanyoles allí destacades, fins a arribar al punt de morir en batalla el general Margallo. Després d'això el govern espanyol envia tropes per a una segura guerra, mentre que el sultà envia al seu germà per acabar amb la revolta de les càbiles rifenyes. Això seria la Guerra de Margallo, que es considera el primer pas al protectorat.

Després d'abandonar Regne Unit i Itàlia els seus interessos, es va procedir al repartiment del Marroc entre Espanya i França en dos protectorats, que donaria lloc en 1920 a la Guerra del Rif, els successos del qual més coneguts serien el desastre d'Annual i el desembarcament d'Alhucemas i que acabaria l'any 1927, amb la pacificació del Rif per Espanya i França. El Marroc aconseguiria el seu independitzar-se del Protectorat francès del Marroc l'any 1956, i del Protectorat espanyol al Marroc, aquest mateix any.

Ifni

Les primeres mostres de colonització es van produir en 1476, quan la Corona de Castella va ocupar aquesta zona. En aquestes dates es va fundar l'assentament conegut com a Santa Cruz de la Mar Pequeña, va romandre en mans espanyoles fins a 1524, data en la qual es va abandonar. El sultà del Marroc va reconèixer aquesta zona com a espanyola en el Tractat de Wad Ras en 1860, no obstant això, no es va prendre possessió del territori fins a 1934, en aquest temps, la Segona República Espanyola va desembarcar al Coronel Capaz i soldats espanyols sota el seu comandament espanyols per prendre la zona. En solament uns anys es va passar d'un campament de tendes de campanya a un veritable assentament.

Després de la independència del Marroc, irregulars marroquins van atacar el territori d'Ifni, en el que passaria a denominar-se Guerra d'Ifni. En 1969 i per insistència de l'ONU passa a formar part del Marroc i deixa de ser espanyola.

Riu d'Or

Després de la guerra d'Àfrica, Espanya va adquirir una colònia en el que es coneix com a Riu d'Or. Després de successives exploracions, i el reconeixement de les noves fronteres després de la conferència de Berlín de 1884-1885, Riu d'Or es va convertir en part de l'Àfrica espanyola. Més tard fou rebatejat com a Sàhara espanyol, després del canvi d'estatut de colònia a província durant la dictadura, i finalment envaït pel Marroc després de la Marxa Verda, que força al govern a signar els acords tripartits de Madrid, pels quals Espanya abandonava el territori en mans del Marroc i Mauritània. No obstant això, mentre que Espanya no podia lliurar la sobirania sahrauí a una altra nació, es considera, segons el dret internacional, l'ONU i oficialment, que segueix sota administració i sobirania espanyoles. No obstant l'administrador de facto és el Marroc, la qual cosa fa que molts historiadors considerin 1976 com a data de la fi de l'Imperi Espanyol, malgrat que Espanya segueixi sent la potència colonitzadora jurídicament.

Aquesta colònia estava formada pels territoris de:

Saguia el Hamra: significa la "séquia vermella". És un dels dos antics territoris espanyols que formaven el Sàhara Espanyol, passant formalment com a possessió espanyola el 1910 per un tractat de lliure annexió amb França (l'únic territori espanyol oficialment ocupat i reclamat durant la conferència de Berlín era Riu d'Or). Té una superfície d'uns 82.000 km² i ocupa la seva part nord. La seva denominació prové del llit sec que el creua i que desemboca les seves aigües en el port d'Al-Aaiun, la seva capital. Prop de la frontera amb Mauritània es troba l'assentament de Bir Lehlu, considerada pel Front Polisario com la capital provisional del la República Àrab Sahrauí Democràtica.
Riu d'Or: era un dels dos territoris que formaven l'antiga província espanyola del Sàhara Espanyol. Ocupava la seva zona centre i sud i tenia una superfície d'uns 184.000 km². La seva capital era Villa Cisneros. A la seva frontera amb Mauritània es trobava el Cap Blanco, on es troba la ciutat de La Güera. Aquesta va ser annexionada per Mauritània entre 1976 i 1979. El seu nom es deu al fet que en 1442 uns portuguesos creien haver obtingut pols d'or a canvi de les seves mercaderies, per la qual cosa van creure haver descobert una terra rica en aquest metall.

Guinea Espanyola

Localitzada en el Golf de Guinea és actualment l'estat independent de Guinea Equatorial. Els Territoris Espanyols del Golf de Guinea comprenien les illes de Fernando Poo, Annobón, Elobey i Corisco i la Guinea Continental Espanyola, el límit de la qual es va traçar en el Tractat de París de 1900, que va deixar a la part continental de la colònia en només una desena part de l'original; aquests diferents territoris i illes van ser reunificats el 1926, passant-se a anomenar Guinea Espanyola. La colonització es va iniciar en 1885 fins que es va independitzar la colònia el 1968. La colònia va arribar a tenir participació política en les Corts espanyoles durant el franquisme.

El 1959, els territoris espanyols del golf de Guinea van adquirir l'estatus de províncies espanyoles ultramarines, similar al de les províncies metropolitanes. El territori es va dividir en dues províncies: Fernando Poo (amb les illes de Fernando Poo i Annobón) i Riu Muni (amb la Guinea Continental i les illes Elobey i Corisco); i es va denominar Regió Equatorial Espanyola. Com a tal regió, va ser regida per un governador general exercint tots els poders civils i militars. Les primeres eleccions locals es van celebrar en 1959, i es van triar els primers procuradors guineans en corts. Sota la Llei Bàsica de desembre de 1963, les dues províncies van ser reunificades i dotades d'una limitada autonomia, amb òrgans comuns a tot el territori (entre ells un cos legislatiu) i organismes propis de cada província. Encara que el comissionat general tenia amplis poders, l'Assemblea General de la Guinea Espanyola tenia considerable iniciativa per formular lleis i regulacions.

En març de 1968, sota la pressió dels nacionalistes ecuatoguineans i de les Nacions Unides, Espanya va anunciar que concediria la independència. Es va formar una convenció constituent que va redactar una llei electoral i un esborrany de constitució. El referèndum sobre la constitució es va produir l'11 d'agost de 1968, sota la supervisió d'un equip d'observadors de les Nacions Unides. Un 63% de l'electorat va votar a favor de la constitució. Després es va formar el primer govern independent.

Aquesta colònia estava formada pels territoris de:

Riu Muni: era la regió continental de la Guinea Espanyola. La seva capital es trobava a Bata. Tenia una extensió de 26.000 km² i una població de més de 300.000 habitants aproximadament. Riu Muni, va ser cedida per Portugal a Espanya en 1778. Va ser una colònia aparti fins a la seva unió amb Fernando Poo i Annobón formant la Guinea Espanyola en 1926. Després passaria a ser part de Guinea Equatorial sent el seu territori continental. Les ciutats més grans eren Bata i Mbini.
Fernando Poo: L'illa va ser visitada també en 1472 pel navegant portuguès Fernão do Pó, qui la va batejar com a Flor Formosa, però després va adoptar el nom del seu descobridor per Europa. Té una superfície d'uns 2.017 km². Després dels tractats de San Ildefonso de 1777 i d'El Pardo (març de 1778), Portugal va cedir a Espanya els seus drets sobre l'illa, juntament amb Annobón i la costa de Guinea. A l'abril del mateix any Espanya va muntar una expedició a Fernando Poo, dirigida pel Comte d'Argelejos, que no obstant això quedarà en res quatre mesos després; d'octubre de 1778 a novembre de 1780 s'establirà un governador espanyol, però després l'illa fou abandonada per la missió espanyola. Aprofitant l'absència espanyola els britànics van intervenir a l'illa entre 1827 i 1840, establint diferents establiments, els principals d'ells Port Clarence (actual Malabo) i San Carlos. Juan José Lerena y Barry al març de 1843 va hissar el pavelló espanyol a Malabo, finalitzant la influència britànica. Espanya va reprendre activament la colonització de Guinea al començament del segle xx. En 1926 s'uneix l'illa a la colònia de Guinea Espanyola.
Elobey, Annobón i Corisco: va ser una colònia espanyola a Àfrica, que consistia a les illes d'Elobey Grande, Elobey Chico, i Corisco (en l'estuari del riu Muni), i Annobón (al sud-oest, més enllà de Sao Tomé). Tenia una àrea total de 36 km² i una població estimada el 1910 de 2.950 persones. La capital va ser la petita però molt activa i poblada illa d'Elobey Chico, passada després a Santa Isabel. En 1926 aquesta colònia, juntament amb les de Fernando Poo i Riu Muni es van unificar per conformar la Guinea Espanyola.

Territoris integrats a Espanya actualment

Illes Canàries

Són un arxipèlag atlàntic situat al nord-oest d'Àfrica que forma a més actualment una de les disset comunitats autònomes d'Espanya. L'arxipèlag està compost per set illes: El Hierro, La Gomera, La Palma i Tenerife que formen la província de Santa Cruz de Tenerife, i Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote que formen la província de Las Palmas, a més de sis illots que es diuen Alegranza, illa de Lobos, La Graciosa, Montaña Clara, Roque del Este i Roque del Oeste.

Les Illes Canàries estaven habitades abans de la conquesta europea pels anomenats guanxes. En el segle XIV es produeix el redescobrimient de les illes. Es van produir nombroses visites de mallorquins, portuguesos i genovesos.

Amb el permís papal i el suport de la corona castellana, s'organitzen diverses expedicions a la recerca d'esclaus, pells i tints. En 1402 s'inicia la conquesta de les illes amb l'expedició a Lanzarote dels normands Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle, subjectes al vassallatge de la Corona de Castella i amb el suport de la Santa Seu. La conquesta no va finalitzar fins a 1496, quan antics líders signen la seva rendició, els nadius de Tenerife es rendeixen i les illes Canàries queden incorporades a la corona castellana, entrant així en una etapa colonial.

La conquesta de les Illes Canàries, que va durar gairebé cent anys, és el precedent de la invasió del que després seria conegut com a nou món, segons la nomenclatura dels invasors peninsulars. Les illes es converteixen en punt d'escala de les rutes comercials amb Amèrica, Àfrica i l'Índia (el port de Santa Cruz de la Palma arribarà a convertir-se en un dels més importants de l'Imperi Espanyol), la qual cosa porta una gran prosperitat a determinats sectors socials de les illes, però les crisis dels monocultius en el segle xviii i, posteriorment, la independència de les colònies americanes en el segle xix, van provocar profundes recessions.

Durant el segle xix i la primera meitat del segle xx, arran de les crisis econòmiques que sofreix l'arxipèlag, tenen lloc una sèrie de moviments migratoris la destinació dels quals és, principalment, el continent americà. A inicis del segle XX és introduït a Canàries pels anglesos un nou monocultiu que serà el plàtan.

El denominat plet insular, la rivalitat existent entre les elits de les ciutats de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas (avui Las Palmas de Gran Canaria) per la capitalitat de les illes, que es trobava a Santa Cruz de Tenerife, va aconseguir aconseguir que el 1927 es dugui a terme la divisió de l'arxipèlag en dues províncies.

Després de la instauració d'un règim democràtic de monarquia parlamentària, es va plantejar la creació d'un estatut d'autonomia per a l'arxipèlag, estatut que va ser aprovat l'any 1982.

Ceuta

Ceuta és una ciutat espanyola al nord d'Àfrica, amb estatus polític de ciutat autònoma, situada a la vora del Mar Mediterrani en l'estret de Gibraltar. Té frontera amb el Marroc en el seu límit terrestre. Aquest país ha reivindicat la seva annexió com a part del seu territori per la seva proximitat geogràfica, juntament amb Melilla i altres territoris espanyols de menor entitat al nord d'Àfrica. El Govern d'Espanya mai ha establert negociació, ja que és part integrant del Regne d'Espanya d'ençà el segle xvi, abans de l'existència del Regne del Marroc.

El 21 d'agost de 1415, el rei de Portugal Joan I, amb els seus fills Eduard, Pere i Enric el Navegant desembarquen a les actuals platges de San Amaro i conquisten la ciutat pel Regne de Portugal. Després d'un tractat amb el Regne de Fes, aquest reconeix Ceuta com a portuguesa. La ciutat va ser reconeguda com a portuguesa pel Tractat de Tordesillas.

Després de la mort del rei Sebastià de Portugal, el regne de Portugal s'incorpora a la Monarquia Hispànica. En 1640 Ceuta no segueix a Portugal en la seva secessió, preferint mantenir-se sota la sobirania de Felip IV. En 1656, es concedeix a la ciutat Carta de Naturalesa i afegeix el títol de Fidelíssima als que ja ostentava de Noble i Lleial.

En 1668 un Tractat amb Portugal reconeix la sobirania espanyola sobre Ceuta i la seva jurisdicció (illa de Perejil).

El 1956 se li concedeix la independència al Protectorat espanyol del Marroc servint de base de replegament de les forces allí destinades.

El 1960 un estudi de l'ONU de la descolonització dels territoris dins del seu llistat de no autònoms, en el qual no estava compresa la ciutat, sense cap al·legació.

El 1978 la Constitució Espanyola, que com altres anteriors, la reconeix com a territori component de la nació espanyola, integrant-la en el nou model d'organització territorial, amb la previsió de la possibilitat de constituir-se en Comunitat Autònoma.

El 1995 es promulga l'Estatut d'Autonomia de Ceuta, constituint-se en ciutat autònoma juntament amb Melilla.

Melilla

Melilla és una ciutat autònoma d'Espanya situada al nord d'Àfrica, en la part oriental del cap Tres Forcas, a la vora del mar Mediterrani, limitant amb el Marroc enfront de les costes de la península Ibèrica.

El Marroc reclama la ciutat, igual que ho fa amb Ceuta, que considera part integrant del territori marroquí. El Govern d'Espanya mai ha mantingut cap mena de negociació sobre aquest tema ni ha expressat en cap ocasió tenir intenció de fer-ho.

Places de Sobirania

Es denominen places de sobirania al conjunt d'illes, illots i penyals aor poder espanyol situats al nord d'Àfrica. Aquestes són les illes Alhucemas, el Penyal de Vélez de la Gomera i les Illes Chafarinas que en la seva majoria serveixen amb finalitats merament militars, excepte les esmentades en últim lloc que es troben protegides sota la forma de Refugi Nacional de Caça i es troben directament governades per l'administració central de l'estat.

El Marroc també reclama aquestes possessions, igual que les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

Bibliografia

Sujeto cultural colonial y producción literaria en Guinea Ecuatorial: lectura sociocrítica del prólogo de Cuando los combes luchaban (1953) de Leoncio Evita Arxivat 2020-07-17 a Wayback Machine.".
Fernand Braudel La Méditerranée et le monde méditerranéen à l'époque de Philippe II, 2 vol., Paris, Armand Colin, 1949. Deuxième édition, 1966.
Eloy Martín Corrales. "El Protectorado Español en Marruecos (1912-1956). Una perspectiva histórica" Arxivat 2007-07-01 a Wayback Machine., d'Edició digital del Capítol V del llibre editat per J. Nogué i J. L. Villanova "España en Marruecos (1912-1956). Discursos geográficos e intervención territorial", Editorial Milenio, Lleida, 1999, pags. 145-158.
Beatriz Alonso Acero, Orán y Mazalquivir en la política norteafricana de España (1589-1639), tesi doctoral PDF
DE ABREU GALINDO, FR. J. Historia de la Conquista de las Siete Islas Canarias. Ed. Goya. Santa Cruz de Tenerife 1977. ISBN 84-400-3645-0
DE VIERA Y CLAVIJO, J. Noticias de la Historia General de las Islas Canarias. Madrid 1772. 4 volúmenes

Vegeu també

Referències

↑ «Tractat hispano-francès que crea un protectorat al Marroc». Gran enciclopèdia catalana.

[1] «Tractat hispano-francès que crea un protectorat al Marroc». Gran enciclopèdia catalana.

[1]