Antioquia de l'Orontes
Antioquia (Antiocheia Ἀντιόχεια) fou una ciutat de Síria[1] situada a l'angle entre la costa sud de l'Àsia Menor i la costa de Síria, a la riba de l'Orontes. Actualment es diu Antakya i és capital de la província turca d'Hatay.
(grc) Ἀντιόχεια ἡ Μεγάλη  | ||||
| ||||
| Tipus | Jaciment arqueològic, ciutat antiga, jaciment i localitat | |||
|---|---|---|---|---|
| Epònim | Antíoc de Macedònia | |||
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Antioquia (Turquia), Província romana de Síria (Antiga Roma), Síria Cele (Imperi Romà) i diòcesi d'Orient (Imperi Romà d'Orient) | |||
| ||||
| Banyat per | Orontes | |||
| Format per | ||||
| Dades i xifres | ||||
| Superfície | 15 km² | |||
| Història | ||||
| Cronologia | ||||
| 1268 | setge d'Antioquia (1268) | |||
| 21 octubre 1097 | setge d'Antioquia (1097) | |||
| 1084 | Setge d'Antioquia (1084) | |||
| Setge d'Antioquia (968-969) | ||||
| Setge d'Antioquia (260) | ||||
| 253 (Gregorià) | Setge d'Antioquia (253) | |||
| Campanya mesopotàmica d'Ardaixir | ||||
| Activitat | ||||
| Creació | maig 300 aC | |||
| Data de dissolució o abolició | 1268 | |||
| Fundador | Seleuc I Nicàtor | |||
Per distingir-la d'altres ciutats amb el mateix nom, se li va dir Antioquia de l'Orontes o de Dafne (per una cova d'aquest nom). Fou fundada per Seleuc I Nicàtor a la primavera del 300 aC i s'hi van traslladar gran part dels habitants d'Antigònia, que va quedar inacabada, que era situada molt a prop (a 9 km més amunt del riu). L'arquitecte en fou Xeneu (Xenaeus) i els supervisors Attaios (Ateu), Perites i Anaxícrates. S'hi van reunir (synœcisme) diverses viles petites (Lòpolis, Jope, Meroe i Bottia). Es va donar privilegis als grecs i als jueus per establir-se a la ciutat. La ciutat va tenir un govern municipal democràtic, incloent-hi un senat. Segons la tradició explicada per Joan Malales, la fundació en va anar precedida d'un sacrifici humà: una noia anomenada Amatea, que després fou considerada dea (la Destinada) i el seu santuari fou un dels més venerats; l'escultor Eutíquides de Sició li va fer una estàtua per encàrrec del rei. Seleuc va fundar altres santuaris, com el de Zeus Bottaios i el del Llorer consagrat a Apol·lo, i el temple d'Atenea. Va esdevenir la capital selèucida per la seva magnífica situació a la plana fèrtil d'Amuk amb unes muntanyes properes (Staurun i Silpion) on es podien erigir fortaleses defensives. A mesura que va créixer, se l'anomenà Tétrapolis (ciutat quàdruple), com esmenta Estrabó. En una illa del riu, Antíoc III el Gran va construir un palau. Al sud de la ciutat, hi havia el barri d'Epifània (Epiphaneia), fundat per Antíoc IV Epífanes. Poblada de grecs, siríacs i jueus, tingué un gran dinamisme comercial i industrial, encara que menys artístic i cultural en comparació amb Pèrgam i Alexandria.
Al final del període hel·lenístic, tenia uns 350.000 habitants. Els carrers rectes i encreuats en angle recte, i les institucions locals (boule i arconts) la feien quasi per si mateixa un estat. El 83 aC, la ciutat va acceptar la sobirania de Tigranes II d'Armènia.
El 64 aC, va passar a Roma, però va obtenir el privilegi de ser autònoma, privilegi confirmat per Juli Cèsar el 47 aC i que va conservar quan Antoní Pius la va fer colònia. Fou la capital de la província romana de Síria i fou anomenada la Corona d'Orient. Sota Tiberi, es va estendre cap al nord i es va crear una avinguda amb 3.200 columnes que separava Epifània de la resta de la ciutat, que n'esdevingué el centre local, tipus d'urbanisme que fou imitat per altres ciutats. Va arribar, llavors, a mig milió d'habitants, només superada per Roma i Alexandria.
El terratrèmol del 37 li va causar greus danys, però foren reparats per Calígula. Tit hi va construir un teatre. Domicià, unes termes i un temple d'Esculapi; Trajà, un pont, un circ i més termes. Un altre terratrèmol el 115 va causar danys quan a la ciutat es trobava l'emperador Trajà, i per ordre d'aquest i després d'Adrià, es va restaurar encara millor.[2] Adrià hi va fer construir dos temples a Àrtemis i al Trajà divinitzat. Entre 162 i 166, hi va residir l'emperador Luci Ver durant la seva guerra contra els parts. El seu germà Marc Aureli, tot i que la ciutat havia donat suport a Avidi Cassi, no hi va prendre represàlies i va fer restaurar termes i va construir el Nimfeu, una font monumental; la va visitar el 176; el seu gendre Claudi Pompeià era de la ciutat. Còmmode hi va fer construir més termes tan grans com les que després va construir Caracal·la; també va construir temples a Zeus i Atenea i l'estadi cobert de Xystos.
El 193-194, va prendre partit per Pescenni Níger en contra de Septimi Sever. Quan aquest va triomfar, la ciutat fou castigada, i rebaixada al rang de poble dins el territori de Laodicea, però fou un càstig efímer i aviat va recuperar el seu rang anterior de metròpoli i la capitalitat de Síria. Amb les lluites contra parts i després sassànides, fou freqüent residència dels emperadors. Caracal·la, Macrí, Elagàbal, Alexandre Sever, Gordià III, Filip l'Àrab, Valerià I, Aurelià, Car, Dioclecià, Galeri i Maximí Daia hi van residir més o menys temps. El 218, fou escenari de la batalla entre les tropes de Macrí i Elagàbal, que va convertir aquest en emperador.[3] El 252, Síria fou envaïda pels sassànides de Sapor I[4] i el poder local va quedar en mans de Mariàdes, un noble local favorable a Pèrsia. Una gran part de la població fou deportada a Pèrsia (a Susiana) i part de la ciutat fou destruïda (258). Valerià I la va reconstruir, però els perses hi van tornar el 260. Del 266 al 272, fou dominada per Zenòbia de Palmira.
Al segle IV, tornava a ser una ciutat important i residència imperial del cèsar Gal vers 350, que va introduir a la ciutat una política policial contra els opositors. Julià l'Apòstata (360-363) era criticat obertament a la ciutat. El 387, un nou impost va desencadenar l'anomenada "revolta de les estàtues", en la qual el poble va enderrocar les estàtues dels emperadors i la família imperial. El 388, se li va retirar en càstig el títol de metròpoli.
El cristianisme hi va penetrar aviat (el nom cristians es va originar allí: segons els Fets dels Apòstols, 11:26, els deixebles de Jesús van rebre per primer cop el nom de cristians), ja que fou visitada diverses vegades per sant Pau i els caps d'aquesta religió a la ciutat foren patriarques com a Constantinoble i Alexandria; segons la tradició, sant Pere havia estat bisbe de la ciutat, nomenat després de ressuscitar el fill del senyor local, mort 14 anys abans. Sant Ignasi en fou bisbe el 69. Es van fer deu concilis a la ciutat entre el 252 i el 380. Vers el 270, es va produir una divisió entre els partidaris del bisbe Pau de Samosata i els que se li oposaven; aquestos van demanar l'arbitratge o més aviat el favor de l'emperador Aurelià. Al segle iv, l'Església d'Antioquia era considerada la més important després de la de Roma i Alexandria. Fou de les primeres a construir una catedral (entre 327 i 341), amb cúpula i mosaics. Més tard, la seva importància va disminuir amb l'ascens de Constantinoble i l'erecció de Jerusalem com a patriarcat, i per l'activitat de l'heretgia arriana (concili d'Antioquia, del 324) i després nestoriana i monofisita. Als segles IV i V, un gran nombre de personatges van participar en les controvèrsies teològiques, entre els quals Diodor de Tars, Teodor de Mopsuèstia, Teodoret i sant Joan Crisòstom, partidaris de la interpretació literal contra l'escola alexandrina, que consideraven una interpretació al·legòrica.
.jpg)
Durant el regnat de Lleó I (457-474) va patir un terratrèmol, i també hi va haver disturbis a l'hipòdrom, massacres de jueus i guerres faccionals. El 526, un terratrèmol va fer un quart de milió de víctimes; la ciutat fou restaurada per Efrem, comites d'Orient i més tard patriarca. Durant el regnat de Justinià, fou engrandida i restaurada, però vers el 535 fou destruïda altre cop per un terratrèmol i el 538 fou ocupada pels perses, que van completar la destrucció; la població fou deportada en bona part cap a Ecbatana. Quan van sortir els perses, estava tan malmesa que es va fundar una nova ciutat (Theupolis, 'Ciutat de Déu') per ordre de Justinià I, que fou més petita que l'anterior, i a la qual es va acabar imposant el nom d'Antioquia. A començament del segle VII, fou saquejada pels sassànides (602 i 611[5]) fins que foren expulsats per Heracli.
El 637/638, fou ocupada pels àrabs sota el califa Omar. Fou seu de l'organització militar de fronteres anomenada Awasim i centre del territori dels Awasim; el 878, va passar als tulúnides d'Egipte, en mans dels quals va restar fins al 898. Va retornar al califat fins que fou ocupada per l'hamdànida Sayf al-Dawla d'Alep, el 944, i fou conquerida pels bizantins dirigits pel general Miquel Burtzes el 29 d'octubre del 969, que la van convertir en centre administratiu i militar per als territoris orientals de l'imperi.[6] Va ser governada per ducs bizantins fins que fou ocupada el 1084 per Sulayman ben Kutlumish, pels seljúcides. La possessió li fou disputada per Muslim ibn Kurays, senyor ukaylida de Mossul i Alep, que finalment fou derrotat per Sulayman en la Batalla d'Antioquia, en la qual Muslim va morir el juny del 1085; però, al seu torn, fou derrotat pel seu parent Tutuix I, el 1086. Va intervenir, llavors, el soldà seljúcida Màlik-Xah I, que va concedir Antioquia en feu al turc Yaghi-Siyan, que la va conservar fins al 1098.
El 1097, durant la Primera croada, la ciutat fou assetjada pels croats[7] i conquerida el 3 de juny del 1098. El setge a què seguidament la va sotmetre l'amir-governador de Mossul, Karbugha, fou rebutjat. Es va establir, llavors, el principat d'Antioquia, que va durar fins a la conquesta de la ciutat pel mameluc Bàybars el 18 de maig del 1268.[8] Després, va perdre importància i va esdevenir una petita ciutat de Síria.
Personatges cèlebres
- Sant Beril d'Antioquia, primer bisbe de Catania a Sicília.
- Sant Maró d'Antioquia.
- Sant Ignasi d'Antioquia.
- Sant Flavià I d'Antioquia.
- Sant Teòfil d'Antioquia.
- Sant Doroteu d'Antioquia
- Sant Efrem d'Antioquia.
- Sant Llucià d'Antioquia.
- Sant Romà d'Antioquia.
- Sant Joan Crisòstom.
- Sant Esteve d'Antioquia.
- Sant Cir d'Antioquia.
- Santa Pelàgia d'Antioquia.
- Santa Margarida d'Antioquia.
- Afmoni.
- Ammià Marcel·lí, historiador.
- Joan Malales, historiador.
- Joan V, papa.
- Evarist I, papa.
- Maria d'Antioquia.
- Jordi d'Antioquia.
Referències
- ↑ The Editors of Encyclopædia Britannica. «Antioch». Encyclopædia Britannica. 2015 Encyclopædia Britannica, Inc.
- ↑ Fant, C.E.; Reddish, M.G.. «Antioch on the Orontes». A: A guide to biblical sites in Greece and Turkey. Oxford University Press, 2003, p. 303. ISBN 978-0-19-513917-4.
- ↑ Bowman, Alan; Garnsey, Peter; Cameron, Averil. The Cambridge Ancient History (en anglès). vol.12, The Crisis of Empire, AD 193-337. Cambridge University Press, 2005, p. 21. ISBN 0521301998.
- ↑ Frye, Richard Nelson. The History of Ancient Iran. C.H. Beck, 1984, p. 297. ISBN 3406093973.
- ↑ Tucker, Spencer C. A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East (en anglès). Spencer C. Tucker, 2009, p.196. ISBN 1851096728.
- ↑ McGeer, Eric. Catalogue of Byzantine Seals at Dumbarton Oaks and in the Fogg Museum of Art: The East (continued), Constantinople and environs, unknown locations, addenda, uncertain readings (en anglès). Dumbarton Oaks, 2005, p.20. ISBN 0884023095.
- ↑ (anglès) Raymond d'Aguiliers, Historia francorum qui ceperint Jerusalem
- ↑ Gregory, Timothy E. A History of Byzantium (en anglès). John Wiley & Sons, 2919, p. 328. ISBN 140518471X.
Vegeu també
{{#coordinates:}}: no hi pot haver més d'una etiqueta primària per pàgina