Full download ebooks at https://ebookmeta.

com

Kama Sutra A Position a Day Dk

For dowload this book click link below

https://ebookmeta.com/product/kama-sutra-a-position-a-day-
dk/

OR CLICK BUTTON

DOWLOAD NOW
More products digital (pdf, epub, mobi) instant
download maybe you interests ...

Kama Sutra A Position a Day 365 Days a Year Dk Claudia

Blake

https://ebookmeta.com/product/kama-sutra-a-position-a-
day-365-days-a-year-dk-claudia-blake/

How to Swindle in Chess Snatch Victory From a Losing

Position Soltis Andrew

https://ebookmeta.com/product/how-to-swindle-in-chess-snatch-
victory-from-a-losing-position-soltis-andrew/

A Windy Day Margo Gates

https://ebookmeta.com/product/a-windy-day-margo-gates/

A Snowy Day Christine Platt

https://ebookmeta.com/product/a-snowy-day-christine-platt/
A Rainy Day Story Ruth Calderon

https://ebookmeta.com/product/a-rainy-day-story-ruth-calderon/

A Day in the Life of a Firefighter Diana Herweck

https://ebookmeta.com/product/a-day-in-the-life-of-a-firefighter-
diana-herweck/

One Bold Move a Day 1st Edition Shanna A. Hocking

https://ebookmeta.com/product/one-bold-move-a-day-1st-edition-
shanna-a-hocking/

A Day in the Life of a Cowhand Diana Herweck

https://ebookmeta.com/product/a-day-in-the-life-of-a-cowhand-
diana-herweck/

A Day at the Museum Christine Platt

https://ebookmeta.com/product/a-day-at-the-museum-christine-
platt/
 Kama

sutra

A P o s i t i o n

A Dy a

Illustrated by

Alicia Rihko
 RANDOM SELECTORS

ACKNOWLEDGMENTS
H a v e y o u e v e r w a n t e d t o d a z z l e a n e w

l o v e r w i t h y o u r w i c ke d i n v e n t i o n? Or to

r e f r e s h t h e l o n g - c h e r i s h e d i n t i m a c y y o u

h o l d w i t h t h e f a m i l i a r l ov e o f y o u r l i f e ?

O r t o t r y s o m et h i n g t ot a l l y n ew j u s t

f o r t h e f u n o f i t ? A s i t t u r n s o u t, s o

d i d o u r a n c e s t o r s .

H e r e y o u ’ l l f i n d a p o s i t i o n f o r e ve r y

d a y o f t h e y e a r, i n s p i r e d n o t o n l y b y t h e

m o s t f a m o u s l o ve t e x t i n h i s t o r y b u t b y

o t h e r c l a s s i c a u t h o r s . W h o h a s n’ t h e a r d

o f t h e K a m a S u t r a? Wr i t t e n s o m e t i m e

b e t w e e n t h e s e c o n d a n d f i f t h c e n t u r i e s

b y t h e g re a t y o g i M a l l a n a g a

aV t s y a y a n a , i t s a i m w a s n o t j u s t t o s h a r e

n a u g h t y s e c r et s b u t a l s o t o r e f l e c t o n

t h e w h o l e n a t u r e o f p l e a s u r e, l o ve , a nd

h o w t o l i v e a f u l f i l l i n g l i f e . A g r a n d work

i n d e e d , b u t n o t t h e o n l y wo r d o n t h e

s u b j e c t : h e r e y o u ’ l l f i n d t i p s f r o m o t h e r
Another random document with
no related content on Scribd:
que tocá’l cor delescanya-pobres. Lo magatzém, testimoni de tants
goigs passats, casa payral de sa fortuna hont havían ressonat, una
per una, las dobletas guanyadas, l’hostal, lo despaig del Notari, tots
los recorts de sos mellors temps, desfilaren per son esperit com
envolcallats per la melangía d’aquell horitzó plujós. Y assegut en un
claper, s’abandoná més d’una hora als dolors de l’anyoransa, sens
sentir lo fret ni las fuhetadas del vent que feya bramar al bosch com
una mar.

L’endemá, quan encar lo mas dormía, l’escanya-pobres posá’l bast al

Moreno, lo cavall estimat de l’hisenda, muntá y no pará fins á la vila.
Sa ausencia fou un esbarjo per tots los esperits: los camps sentiren
cantar á aquells pagesos enfeynats, lo baylet se trencava las camas á
cabriolas, y á taula més engreixaren las riallas que’l menjar. En
cambi, á la tarde, quan torná…! Qui clavada l’arada al solch, qui
descansant en lo mánech del magall, estigueren amos y mossos més
de deu minuts discutint si sería ó no aquell cavaller qu’anava
acostantse á contraclaror del sól ponent.

—Ell bé s’hi diu, pero no ve á dalt del Moreno; no pot esser.

Y en si es ó si no es, arribá allí, dalt d’un matxo blanch-bragat qu’ho

posá tot en renou ab sos brams y molinets.

—Qu’ha prés mal lo Moreno? —s’atreví á preguntar en Pere, tot

alarmat.

L’escanya-pobres respongué ab un “no” esclet, tot domant al matxo á

garrotada seca al mitj del cap; peró la bestia l’aixecava fins qui sab
ahónt, ensenyant l’enorme dentat y uns ulls com uns rubins,
ensemps que voltava y revoltava tibant la brida y ab cada guit que
feya escruxir l’ayre. Alló no era un matxo, sino un dimoni del infern
ab qui no podria bregar més qu’un traginer com l’Olaguer ho fou. La
bestia no volía entrar á l’estable, y sols ab l’aturdiment dels cops y’l
dolor que las batzegadas de la serreta li deixaría á l’ensagnada boca,
lográ aquell rendirla.

Lo pressentiment d’alguna crudeltat misteriosa s’apoderá de tots.

Tothom pensava en lo Moreno, tan dócil y volgut sempre, y l’estranya
aparició d’aquell matxo los esferahía tant que no gosavan á repetir la
pregunta d’en Pere.

Fermat lo matxo, l’Olaguer corregué á tancarse en s’habitació pera

repassar las quatra unsas qu’havia guanyat en la barata del Moreno,
y aquell vespre ni baixá á sopar ni hi hagué qui entrés á la establa á
dar un bri de palla al animal. Los masovers y mossos mentrestant se
perdían en conjeturas, grunyint de rabia.

L’endemá al matí baixá l’Olaguer y maná á en Lloréns, lo més

obedihent dels mossos, qu’entrés á donar pinso al matxo. Lo pobre
xicot, encar que refunfunyant, obehí, y la bestia’l rebé ab un raig de
cossas que’l deixá extés á terra ab una costella enfonzada. Als clams
del ferit, acudiren tots los de la casa y se l’emportaren á la cuyna á
curarlo, seguits del Olaguer en persona, qu’ho presenciava tot moix.
Mes l’Aloy, lo geperut, excitat per la desgracia del company, sortí y
armat d’un bon samaler entrá á l’estable á rebatre á cops á aquell
dimoni, fins á matarlo. La bestia, aixís bastonejada, li clavá
dentellada al gep y escapá esperitada y bramant camps á travers,
botant com monstruós moltó.
Llavors, la sarracina s’armá contra l’escanya-pobres; tota la casa en
pes las emprengué contra ell, y en Pere, al arrancarli la confessió de
lo fet ab lo Moreno, l’embestí de dret á cops de puny, las donas li
tiraren en cara totas las mesquinesas, tots los deutes pendents, los
mossos entre gemech li juravan venjarse, y quan lo tingueren ben
atrotinat y abatut, li anunciaren tots la sortida.

—Jo no tinc res —afegí en Pere— vos encare’m debeu la despesa de

dos mesos: veniu donchs á demanarme cumpliment de contracte y la
munta, que potser us faré un cap nou. Ni que sápiga anar á presiri.

Un cop pogué, l’escanya-pobres s’en pujá á dalt, se folrá d’or com

Deu li doná á entendre pera no deixar un céntim allí, y boy coixejant
de pes, eixí de La Coma, foll de rabia, ab la doble intenció de fugir
d’“aquells lladres” y de veure si atrapava al matxo pasturant.

Bon vent, exclamaren á una tots los del más, y’l geperut Aloy, no
poguent contindres, eixí fins á l’horta á espiarlo bona estona. Plantat
al mitj del ample espay ab son coll tort, los ulls guspirejant de rabia,
al punt que se li perdía de vista, l’amenassá ab lo puny clos,
exclamant:

—Me la pagarás, juheu!

IV A sos coneixements de traginer y lleugeresa, degué l’Olaguer lo

recobro d’aquell matxo enfutismat. Amansit si’t plau per forsa,’l
muntá, y tot dringantli per las butxacas, arribá l’escanya-pobres á
Pratbell que no eran dotze horas. Ningú s’admirá de que tal
miserable entrés muntant al pel bestia tan enfellonida. Moix y
pensatiu arribá á ca’l Notari, descavalcá y demaná á son amich una
sentada. Moix y pensatiu arribava, per lo molt qu’havía reumiat tot
venint:

—Ja ho veu, Don Magí á mi no’m convé de cap de las maneras qu’en
Pere se’n vaji, pot suposar que qui sab lo que li dech, me bescantará
per aquí y per llá, no trobaré masover y tota la cullita d’enguany, al
menos, se me’n va á norris. De la munta no cal parlarne: prou clar ho
ha dit ell; vaji derrera d’un pobre.

—L’heu feta grossa, l’heu feta grossa! —exclamá D. Magí, gratantse la

galta y ab lo tó sentenciós de sempre— Peró bé: ja veuré d’arreglarho,
ja us faré aquest favor, qu’en bona fe val la pena.

—Y cá ¡ells ne tenen la culpa, ab las sevas pors; que’l matxo prou

l’amansiré jo, y llavors veurían lo negoci. Si es un animal de pena.

Y dihent aixó, ab tot y esser l’hivern, l’escanya-pobres s’aixugava ab

lo revés de la má la suhor que traspuhava per son front petit.

—Convindría que me’l fes depressa aquest favor —gosá á dir

l’Olaguer, veyent al Notari encaparrat per altras cosas y disposat á no
parlarne més.

—Home, quán? No vindrá d’un día.

—D’horas: veji qué li dich. Un pagés cremat, y allí son tres homens,
es capás d’escapsarme tots los arbres de l’hisenda en menos de un
jornal. Aquell dimoni de jeperut, es capás de ferho tot sol.

Lo Notari, excusantse de poder anar á La Coma fins d’allí á dos ó tres

días, prometé, vista la premura, escriure aquella meteixa tarde pera
parar lo primer cop. Y, com cedint per fi á la preocupació que’l
dominava, preguntá, mudant de tó:

—Bé, y ahónt aneu á viure are?

—Al hostal de Sant Roch m’hauré de ficar, de primer entuvi ¿qué vol
que fassi?

—Potser me llogaríau lo castell —feu lo Notari ab rialleta maliciosa.

—Cóm! —saltá l’altre— que ja es de vosté?

—Sí, home, sí. Ahir vaig pendre possessió —digué, arrossegant la

paraula com pera mellor saborirla. Y entregantse á l’expansió del
goig, explicá, per pessas menudas, l’historia d’aquella adquisició
usuraria, sa primera adquisició, arrancada de las mans foradadas de
D. Guillem, lo darrer brotim de una baronía de cinch centurias, que
després de la disbauixa y l’estupidesa, acabava de morir en una sala
del Hospital de Barcelona, sol y vern, vell y fadrí, menjat per
l’escrófula y la miseria que durant tants anys anaren rosegantlo per
cafés, bordells y casas de joch.

—Llogar? —replicá l’escanya-pobres, entre admirat y sorprés— ¿Qué

vol que hi fassi al castell? —Guar lo… —respongué’l Notari,
mossegantse la llengua— Viurehi, vull dir.

—No, ja ho deya be de primer, ja: guardarlo. Home, li faré un servey

y encare vol que li pagui? Qui serveix, paga mereix. Y jo llogar aquell
casalot tan gran?
—Mireu: si no sou vos, potser me’l llogará un altre: are que volen
empastifar la vila ab fábricas, no faltará demanadissa. Ja ho veureu
qu’aviat hi sentim allí’l catrich-catrach de trescents telers.

—No somníe truytas, home. No veu que tot alló bellugaría com un
castell de cartas? ¡Qu’es cas de posarhi telers!… Be, ja veurá, fem una
cosa: Are alló está abandonat, nó?… Jo li guardaré mentres y tant
que no ho lloga.

—Tira peixet. ¡Quína rifa!

—No diu qu’ho será aviat?

—Que la sabeu llarga, Olaguer. Y’l senyoríu? Y l’utilitat? Y’l producte

del diner que’m representa?

—Y cá, home! si ja se jo que vosté hi vol anar á viure; que la senyora

Tuyas no vol pagar més lloguer, ni vosté tampoch. Vostés s’hi
mudarán aviat. Allavors me’n vaig jo, si per cas no m’hi volen cedir
un reconet abaix per que’ls hi fasse companyía.

—Esteu molt enterat, Olaguer. Be, donchs, doneume un tant al mes

de senyoríu y es cosa feta. La casa s’ho porta, es de senyors; heu de
pagar senyoríu.

—Sí, d’un senyor qu’ha mort al hospital…

—/Sic transit gloria mundi —feu lo Notari, mostrant tot d’una son
estil sentenciós y sos temors de sempre sobre’l previndre.— Una cosa
era’l tarambana del baró; una altra’l castell. Dos durets al mes y vos
entrego la clau.
—Deu pessetas ¡Ni cinch tampoch! Quina lley d’agrahir favors! are,
alló qualsevol ximple ho pot cremar, ó desembrassar quan menos.

Lo previsor Notari’s torná groch, y abaixant la veu d’un terme dols,

torná:

—Posemho á cinch y no’n parlém més.

L’Olaguer se repensá una estona, amagant en lo possible tot lo dalé

que tenía d’aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l’altre cassar
guardiá y paga, y á la fi oferí tres pessetas que foren aceptadas
després de llarch regateig. Obtingué’l permís y, en havent dinat, los
nous amos y éll, ab lo matxo darrera, s’encaminaren cap al castell
que Da. Tuyas no coneixía encara de dintre.

Al veure’ls passar los vehíns de Pratbell se mossegavan los llabis pera

no deixar anar un somrís estrafalari.

—Quín terceto! —exclamavan després, entre dents, tot bellugant lo

cap.

Aixís atravessaren mitja vila fins arribar á las derreras casetas del
carreró miserable d’hont partía la costa del castell. Era aquésta una
dreta grahonada, empedrada de palets y faixas de marbre esmolat
que feyan arriscada l’ascensió. La molsa y l’herba rana que circuhian
los bombats palets los deixavan sols clapejar com calvos caps de
mort mal enterrats. Sort que l’esgarrifosa impresió era arreu
substituhida per l’esment continuo que l’esperit de conservació
reclamava. Lo matxo, no obstant, entre relliscadas y caygudas se
resistía ab tal forsa á trepitjar aquell solatje, que no hi bastavan crits
ni cops. Encabritat, arrufant lo nas y aixordant al mon ab sos brams
enguniosos, aquí queya y allá s’aixecava, trayent foch de las pedras,
tot esferehit, com si fos més impresionable que las personas. No cal
dir que devant de sas bojerías lo Notari y sa muller s’apressuraren á
fugir costa amunt, enganxats l’un ab l’altre, y arrambantse á las voras
del camí, fins arribar al peu del clos.

Tancava aquést un reixat de senzills barrots de ferro menjats de

rovell, tan desllorigats ja y fora de pollaguera, qu’haventse un día
encallat á mitj obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més
estret lo pas pero obert sempre. Terra de gleva aná enterrant los
llistóns inferiors, y demunt d’ells nasqueren cada primavera flors y
lianas que s’enfilavan pe’ls barrots ab aquell instint embellidor que
sembla que tenen las flors boscanas.

Passat aquell llindar, la pujada no dolía. Ab pochs passos més un

assolía’l castell, una plassa empedrada ab grans carreus desnivellats
per la forsa increible dels escardots y fonolls que creixían entre’ls
junts. Un cop allí, podía un asseures en lo llarch pedrís de l’esquerra
y contemplar lo castell.

Era aquést, bastiment del sigle XIV que s’aixecava alterós encara ab
sas marletadas torras, sos finestrals trilobats partits pe’l
corresponent maynel, sa pedrera escaixalada avansant al mitj del
exténs devanter ja terrós, esquerdat y ple de pedassos de diferents
temps y gust. Fins los més llechs en arqueología se sentían dominats
de misteriós respecte devant d’aquell ferreny monument que
ressaltava sobre’l blau del cel ab imponent magestat. Y al recorre ab
la vista la grandiositat de sos massissos, la variada distribució y
grandaria de las oberturas, los perfils y atrevits trepats de la pedra
tallada, un se sentía embadalit y com prés de punyent curiositat.
Tant, que be ofería la vila, al peu meteix, son pintoresch panorama
de desnivelladas teuladas, cimboris, xemeneyas y campanars, la
campinya sas catifas y arbredas, los torrents llurs miralls per terra
extesos llampegant entre’l fullatje, lo cel sos horitzóns y mars de
llum; peró’l visitant posposava tots aquells tresors á la set de son
esperit, ullprés per la porta del castell hont tenía fit l’esguart ja feya
estona. Si estava barrotada, perque ho estava; si de cas era oberta,
perque ovirava á dins son vestíbul ojival, son pati negrench y recullit,
l’ampla escala á cel obert ab son empit de rosetóns, las parets
trauhadas assí y allá per finestras y portas fistonejadas de graciosas
motlluras, capitellets y repisas esculpturadas. Un vel humit y cendrós
semblava, d’allá en fora, cobrirho tot del misteri més atrayent;
l’imaginació’s forjava ja tota una resurrecció d’Etat-mitjana: estrados
entapissats, arcas de roure de cayruda talla, lo gran tinell ab la
vaixella d’or, l’arpa del trovador, l’armadura del avagant, los enfilalls
de perlas y joyería de las damas. Altres dalían per veure’ls cellers, las
foscas masmorras, los subterranis misteriosos, la consabuda mina
que per forsa degué tindre’l baró pera baixar á la vila, pera escaparse
potser fins al riu.

Y res d’aixó hi havia. Lo famolench Saturn s’havia empassat fins los

ossos d’una vintena de generacions d’aquella antiga familia, anant á
trobar lo darrer baró dins d’una sala d’hospital pera disputar á
l’escrófula las aixarrehidas llencas de teixits qu’aquesta no pogué
engolir en tant de temps com aná rosegantlo. Lo corch y’l rovell
s’encarregaren de menjarse’l parament, las armaduras. ¿Quí
coneixerá en las rosadas orelletas de la nuvia ó entre’ls postissos
empolvats de la dama enlayrada en son palco, las perlas y pedras
finas qu’enlluhernaren al pobre juglar, que tremolaren ab la rialla de
la tenzó ó espurnejaren irisadas pe’l flameig de la llar fumosa? No
restava sino la pedra, y aquesta l’havia desennoblida, de primer, lo
vici; avuy anava á envilirla l’usura.

Don Magí, lo menos corsech d’aquell terceto, torná á admirar encare

tot cofoy sa primera adquisició; mes fins los altres, al entrar en aquell
vestibul momificat, sentiren certa impresió de reverencia molt
semblant á la que causan los temples y’ls sepulcres. Muntaren al
primer pis. D. Guillem, fora d’un centenar de llibres y unas quantas
cadiras coixas, tot s’ho havia venut temps ha; las salas, totas las
dependencias estavan buydas, y las cobertas de volta, als cops de
taló, ressonavan com campanas de vidre. Los ressechs finestróns
clarejavan per cent esberlas, y com si fossen curts de mida deixavan
en llurs galzes ample pas á dragóns y sargantanas quan no oferian al
vent las sonoritats d’un’orga dotada de registres ben potents. Hi
havia en aquellas salas un cert baf de mort que glassava’ls esperits.
Da. Tuyas comensava á trovarlas massa grans y á penedirse d’haver
ajudat á adquirir semblant casalot, mal que no’ls hi costés més enllá
de vuyt-cents duros. L’escanya-pobres tot era mirar ahónt
s’encauharia. “Lo qu’es per allí dalt, de cap de las maneras.” Y com
qu’anava cansat pe’l pes del diner, tenia ja ganas de trovar repós.

—Ja ho veyeu —li deya’l Notari qu’en los ulls de la seva dona’s veya
venir una pedregada á sobre— si n’hi cabrian de telers aquí.

—Sí, esperi, esperi que li lloguin. May ho havia vist de part de dins:
mes are’m convenso de qu’es un casalot aixó. Sembla fins que hi té
d’haver ramor. Si no hi viu un desanimat com jo, no ho habita ningú;
si no ho ven per pedras ningú li compra. Me sembla qu’ha fet mal
negoci, D. Magí.

—Sempre feu mals abaranys de lo que més vos agrada.

—Sí, á fé de Deu, ja li dich qu’es ben galdós pera que un se

n’enamori. Un hom s’hi mor de fret y de por. Com no estiga mellor
abaix!…

—Sí, sí, anem per abaix —interpretá Da. Tuyas cada cop mes
capficada.

—Oh, abaix! Abaix s’está molt bé —exclamá’l Notari.

Y baixaren, y com la gran cuyna estés ben acondicionada y un xich

provehida, y notés l’Olaguer que la pelada establa era de fácil omplir
ab un paller que treya’l cap per demunt de la tanca del hort allí á
duas passas, ja’s vejé á coll.

—Hont dormiréu avuy, Olaguer?

—Ab lo matxo, velhi aquí. Jo ab un feix de palla’n tinch prou per

avuy; demá ja m’arreglaré.

—Y la palla, d’hónt eixirá?

—Home, m’ha de deixar la del paller.

—Demaneu més qu’un pobre.

—Y que no veu que ja es podrida?

—Ben bé’s deu menjar lo matxo la que li heu dat al entrar.

—Home, per avuy hont vol que vaja á buscarla? Cóm vol que’m fassa
un jas? En aquesta casa no hi ha un mal llit.

—Be, vaja, per avuy…

—Pensi á escriure al Pere, D. Magí.

—Ja está fet; en aquestas horas la carta ja camina.

Y aixó dihent, se despedí’l matrimoni, y del brancal de la porta lo

seguí l’Olaguer ab la vista, fins que vegé’ls caps enfonzarse per la
relliscosa devallada ab moviments expressius que denotavan viva y
picada conversa. Da. Tuyas se n’havia dut una impresió dolentíssima
del castell: conceptuava com l’Olaguer qu’havian fet un mal negoci,
deya qu’era un casalot, qu’era massa gran, car de foch y d’escombras
pera habitarlo, y grunyia ja per no anarhi á viure de cap de las
maneras. Sóls perque no fos dit, D. Magí, qu’interinament no
desconeixia la rahó, sostenia no obstant lo contrari: ab molt poch
gasto s’apariava alló magníficament; podrian criar porch, coloms y
gallinas; tindre una cabra pera la llet; l’hort, que’l podrian conrehar
ells mateixos los diumenges per entreteniment, los provehiria de
verdura; si tant convingués, llogarian los baixos; en una paraula,
ficats allí serian uns reys, lo castell los hi faria la vida. Després,
devant de la tossuderia de la seva dona y per no donar qué parlar, un
cop dins la vila, s’avení á vendre’l: de segur que li compraria,
pagantho bé, en Vives, aquell vanitós de la Granja.
V. Lo castell fou la perdició de D. Magí. Aquella carronya de Da.
Tuyas li tirava á la cara cada día com una gran disort, com un
disbarat que sóls podía ocórrer á un home negat de sentit comú,
incapás de menar una familia, de dur lo pondu d’una casa. Y no
bastava que’l Notari oposés á tals agravis, que’l primer pas d’aquella
adquisició’s debía precisament á qui tant lo recriminava.

—Jo no conexío’l castell més que per de fora.

—Ni jo, gens més.

—Tu tenías obligació de mirarho mellor; aquéstas no son cosas de

donas, peró si deber vostre. Y ja estich cansada de sentirme que la
culpa es meva: jo no vaig aconsellarte sinó que li deixesses los
primers trescents duros al vint per cent, y tu encare los hi vas
bestreure al dotze. Tu, y ningú més, ne té la culpa; tu, que tota la vida
has sigut un somniador y res més; que sense mi no haurías fet res de
positiu; disbarats sobre disbarats y sempre disbarats. Estaríam
carregats de terra pera engreixar pagesos y nosaltres cantant los
goigs de Sant Prim.

—Peró, dona, aixó’s vendrá; aquell vanitós de la…

—Tornemhi ab lo vanitós. Lo vanitós ets tu, qu’has somniat tota la

vida ab propietats. Sempre’m surts ab lo vanitós de la Granja, com
un melindro pera ferme callar: ¿que’t pensas que soch una nena
que’s mama’l dit? Alló no t’ho comprará ningú sino á preu de pedra…
¡Sembla impossible que la gent te confíen escriptures y testaments!
Pobre de tu que jo’t faltés; que ben ennavegat estarías.
Y un día, y un altre día, á la hora de dinar, á l’hora de sopar, á l’hora
de anar al llit, sempre aqueixos gemechs, sempre las meteixas
inculpacións, fregían las sanchs del pobre Notari, y sa salut
decandida ne venía á menos. Semblava que li havía ficat un clau al
cor y que cada día li enfonzava més y més á novas martelladas. D.
Magí anava fonent greix, gastant paciencia, ascoltant cap-moix tants
vituperis, restituhint á solas lo dinar ab la bilis remoguda, fins una
certa nit que tant y tant las enfilá Da. Tuyas, que l’home no pogué
més:

—Prou! —va dir— prou! Recórdat lo qu’eras ans de casarte ab mi: la

meva criada. Recorda qué vas durme en dot: la roba que jo t’havía
regalat… Recorda que vaig tornarte ab lo casament: jo no ho vull dir;
prou ho sabs tu. Recorda quí’ls ha fet los diners que tens, que
m’amagas fins pera menjar… Jo, jo, ab lo meu travall. Tu no’m pots
demanar comptes, tu no hi tens cap dret. Calla de un cop, y si no
estás bé al meu costat…

No pogué acabar la frase; las camas se li blincaren, perdé’l mon de

vista y caygué extés á terra. Un cop de sangs al cap lo matá en dos
días; morí en brassos de son escribent y d’un vehí.

Inmóvils restaren un y altre bona estona, contemplant al finat dins la

recollida alcova hont los dos fils de sol que s’escorrian pe’ls mal
ajustats finestróns arribavan fosos en llum grisa. Inútil era llur recel,
róssech de la darrera esperansa á que’ls vius s’arrapan per’envá
retindre’l vol del esperit: era mort, ben mort. Sos ulls envidriats, la
boca oberta y fosca, l’inflada má sobre’l llensol, tenían la trista
inmovilitat de la pedra. La grogor de la pell, en aquella claror, prenía
un tint blavench que feya més cantelludas las apófissis, y ombras
amoratadas semblavan demacrar més, per moments, tota la faç.

Convensuts de la trista veritat, eixí l’escribent á darne part á la viuda,

ab l’encongiment que causa missatge consemblant. Lo pobre home
havía perdut l’esma del temps y creya que fins la dels llòchs; ja que
no trobava á Da. Tuyas en cap sala ni cambra. Per fi arribá al
menjador y topá ab ella, dinant tranquilament. No ans de badar
boca, que prou li obrí la sorpresa de cop, peró si ans de posar en joch
los llabis, lo feu tornar enrera la viuda, pronunciant ab posat y veu
imponents las següents paraulas:

—No vull saber res. Es hora de dinar y dino. Després me dirá lo que
hi haja.

Lo pobre escribent, ab tot y conéixer l’egoisme d’aquella dona y

d’haver presenciat la fredor dels darrers dias, quedá espalmat, com
devant de una trahició alevosa. Y encorregut y aclaparat de pena,
torná al costat de son company y mirá al mort ab major dolor.

—¿Qué fém? Se refredará… l’hem de vestir.

—Esperém una estona —respongué ab tremolosa veu, l’escribent. Y’ls

colors que li pujaren á la cara, lo privaren de delatar ni indirectament
á Da. Tuyas.

Passava’l temps y’l vehí insistía ab natural indiscreció; peró son

company callá ab tota la fermesa d’un cor honrat, fins que, sentint
ramors per allá fora, cregué arribat l’instant d’eixir, y ho feu, mal que
li costés, pera no enviarhi al altre.
—Ja pot pensar —digué ab veu aspre que no pogué endolsir— que no
vinch á durli cap nova, sinó á demanarli roba pera vestirlo.

Da. Tuyas tragué, sens inmutarse, un paper plegat que mostrá al

escribent.

—Véu: es de lletra d’en Magí, que vosté coneix, aquí hi há la seva

firma, que vosté coneix… donchs aixó es son codicil, hont disposa…
llegeixi… que son enterro siga de pobre. Amortállinlo ab lo llensol.

Y dit aixó, girá l’esquena, deixant altre cop al escribent més espalmat
que may.

Peró aquell vespre, Da. Tuyas, quan entrá per primera volta á l’alcova
pera apagar la xinxeta, única llum que permeté encendre al costat del
mort, vegé ab sorpresa qu’aquést no estava amortallat ab lo llensol,
sino vestit de negre. Atansá l’llum, palpá la roba, y al sospitar qu’era’l
vestit bo del escribent, no pogué evitar que’l fòch de la vergonya li
encengués la cara. Y quan sos ulls caygueren sobre l’esquerdalench
rostre del difunt, hont semblava haverse petrificat l’emprenta del
martiri, un crit de la conciencia li feu bategar lo cor y exclamar ab
veu confosa.

—Deu t’haja perdonat, Magí.

Bufá la xinxeta y, ab un llum á la má, eixí tota esgroguehida, en tant

que sobre’l mort queya la negror de las tenebras.
 VI.
Era de massa bon natural en Pere de las Borjas, pera no aceptar
l’avinensa proposada pel Notari. Passat lo bull de la sang, arribá á
sentir com pietat delescanya-pobres, á qui havía bofetejat
impunement, se n’empenedí com si hagués pegat á un malalt.
Rebrotá, per altra banda, son amor envers la terra que tants anys há
conreava, y sóls ab greu de la conciencia hauría sabut alluyarsen
sense tindre corrents los comptes. Alló de no pagar, afrontant fins lo
presiri,’s diu al cop de la disputa; convertirho en fets, quan ánima y
cos tenen igual nivell de bondat, ja es diferent.

Per aixó tothom restá en son lloch, llevat del Aloy, qu’era, en efecte,
geperut de cos y ánima. Aquést no estava per cosas, si’l veya per allí,
s’hi perdria; sóls terra entre mitj podia lliurarlo d’un cop de venjansa
que potser costaria car á tots dos. Y en havent parlat per aquest estil,
se penjá’l farsell á coll, lligat al cap del bastó, y abandoná La Coma,
asmirat de que tots los altres fossen tan baixos y perdularis.

Peró per la lógica prepotent dels fets, aquella avinensa promoguda

per l’escanya-pobres produhí un capgirell en l’orde social dels
avinguts, verament inesperat. Cap d’ells lo veya venir y tan natural
com era, donchs que consistí en aixecar al fort y anorrear al feble. Lo
masover obtingué un nou cavall, cobrá las despesas fetas, y sense
aixecar la veu ni menos los punys, de las-horas ensá, allí en La Coma,
era l’amo; l’escanya-pobres, si no’l mosso, un súbdit. Tota l’autoritat
moral qu’aquést hi havía perdut l’havía guanyada l’altre.

Se comprén l’odi qu’aquesta humillació havía d’engendrar en

l’escanya-pobres, qui, de llavors ensá, estalviá tot lo possible las
anadas á La Coma, ab goig y benhauransa dels masovers. No podent
prescindir d’aquéstos, tot lo desitj del avaro fou despossehirse de la
mesada; pero’l dimoni del carril ho feya més impossible cada día,
com qui diu xuclantse á la gent rica pera portarla á Barcelona. Ben
segur que no l’hauría dada á mal preu, pero ni á mal preu trobava
comprador.

Ah! que bé deya’l Notari “aixó es peste pera’ls pobles!” Pratbell

s’abaltia de pobresa de sang, y com tots los atacats d’un mal crónich,
se alimentava d’esperansas ilusorias qu’ab lo consegüent desengany
la consumían més y més. Avuy se parlava d’una fábrica, demá d’unas
minas, un altre día era una font miraculosa lo qu’havía de remontar
la vila; peró ni la font, ni las minas, ni la fábrica apareixían en altre
mon qu’en l’imaginari, consol dels desenfeinats y empobrits. Lo real
era’l carril, aquells convoys de riquesa que desfilavan á la vista de
tots, pera fugir sorollosos y ab crits d’ergull d’aquell recó de miseria
que’ls hi dava pas!

L’Olaguer ja no podía passar pe’l carrer de La Roca sense trencarli’l

cor la vista de son antich magatzém ab la porta tancada; anava al
hostal de Sant Roch, y envá hi cerva tot aquell aixám de carreters
sempre mancats d’un’hora, d’un pam de corda y de diners, qu’ell
bestreya ab tant profit. L’ensopiment que regnava per tot arreu’l
consumía com á La Coma, sense que Las Paradas ni l’hort dels
Mínims poguessen darli consol, perque’ls tenía arrendats. La mort
del Notari acabá d’aixafarlo, perque ab ella quedá sens conseller y
amenassat d’alguna etzaguellada de la Tuyas que me’l plantés fora
del castell, ahont ja’s trobava com lo peix al aygua.

Lo castell, sí,’l castell era son únich consol. Tants escarafalls com ne
feu á primera hora y tanbé com s’hi trobá després. Per’aquell home
esquerp, cap edifici com aquell, apartat de la vila per una costa
perillosa y sóls visitat, de lluny en lluny, per algún foraster que no
més se preocupava de las pedras. Aprofitant l’indiferentisme, pera no
dirne odi, ab que sos amos lo miraren á causa de las disputas,
l’escanya-pobres s’ensenyorí de tot lo casal, l’escorcollá de cap á cap,
trobanthi un sens fi d’amagatalls que feyan sas delicias. Feu mudar lo
pany de la porta forana, trobá en l’hort una bona soca de cirerers
pera barrot, apuntalá fortament las finestras més sotmogudas, y aixís
assegurat, sense més company que’l matxo mossegós, no temé ja
entregarse á una lley de jòch per demés estrany. Consistía en
distribuhir las talegas per diversos amagatalls, de distints pisos y en
passarse llargas horas de la matinada y vespre recontant las unsas y
dobletas, mudant los saquets de lloch cada día. Tan aviat la talega
qu’havía entafurat abaix al celler passava á ocupar lo recó de biga de
la golfa d’hont n’extreya un altra, com aquésta era col·locada al cau
del celler ó en un forat del primer pis, ó sota la rejola del quarto
fosch, sinó entre la palla de l’estable ó en lo munt de la cendrera.
Aixis las visitava d’una á una, las hi feya estacións ab fervor religiós,
hont desplegava tota l’idolatría de que parla Sant Pau, las portava
una estoneta sobre’l cor, y ab llur trasbals y diferencia, notada al
contar, se feya l’ilusió d’esser més rich. Sense cercar gayre, trobá
encar per golfas y magatzéms, portas vellas, trossos de biga,
despullas de mobles corcats que li servían de llenya pera coure las
farinetas, aixís com los llibres de D. Guillém pera encendre’l fòch.
Descobrí també mitja gerra d’oli ranci ab que alimentar son llum de
ganxo fins qui sab quán, y en sos escorcollaments, contragué la deria
de buscar los tresors que per forsa hi havía d’haver soterrats en lo
castell. No hi hagué un pam de paret que no truqués, primer ab los
nusets dels dits, després ab una massa de ferro, ni una cana de terra
dels baixos que no sotmogués ab son magall.

D’aquí qu’ab los sorrolls sotmorts y ab los viatges llum á la má que

clarejava en negra nit per los esberlats finestróns de tots los pisos,
comensessen los vehins del carreró á dir que hi havía ramor al
castell, á forjars’hi fantasmas y esgarrifosas historias, quan lo home
més content y tranquil hi estava. Y si algú no s’ho creya, feya com que
sí, tan sóls per’ajudar á traures d’aprop l’escanya-pobres. Aixís la veu
s’escampá més aviat per la vila que no’n fou ell sabedor.

Quan la nova arribá á Da. Tuyas, li causá un tropell. —¡Adeu, are sí

que ni’l llogo, ni’l vench may més! Are si que ni jo puch ja mudarmhi!

Feya tres mesos que D. Magí era difunt, y ofegats ja’ls antichs
ressentiments qu’á primer’hora li feren aceptar, aquella perdua com
un gran guany, Da. Tuyas comensava á sentir lo defalliment d’esperit
de tota viuda. Un oncle del difunt l’amenassava ab plets, la soletat
més gran la rodejava, l’honrat escribent no volgué trepitjar més
aquell escriptori, qu’hagué de confiar á qui menós confiansa li
mereixía; los honoraris que per conveni ab lo substitut havía de
cobrar, eran font qu’anava estroncantse y s’estroncaría del tot lo dia
que’l notari nou s’emportaría’ls manuals. La manía d’esser robada li
creixía per moments, y reduhida, pera viure, á gratar los curts
productes que tocava del escriptori, veya, esgarrifantse, arribar lo día
de no poder estalviar los rédits del diner bestret qu’era son capital.
De la plassa, del vestir, de sas necessitats diarias, no’n podía ja traure
res aquella miserable; un sol estalvi li restava á fer, lo de lloguer de
pis; y estava disposada á ferlo desseguida que perdés lo manual,
trasladantse al castell si no trobava arrendatari ó comprador. Aquella
nova, donchs, havía d’aclapararla, y per’eixir de duptes, enviá á
cercar al Olaguer.

Precisament feya tres dias que, contra sa costum, l’escanya-pobres

tornava á La Coma, hont passava llargas horas. Era á mitj juny; los
camps estavan plens d’ufana, los cirerers y pereras de Sant Joán
carregats de fruyt; l’horta tenía un abundós esplet de tomáquets,
pebrots, auberginias, monjetas y alls; la vinya comensava á verolejar,
y, dins del barri, los masovers batían las rossas garbas de blat á la
llum enlluhernadora d’un sol esplendent y entre una atmósfera d’or.
Ja no era aquella terra morta del hivern, tan avara en dar com cara
de mantindre; era tot’ella un doll de riquesa qu’entendría al Olaguer.
Allí contava de primer los caballóns, després las garbas, després las
quarteras de grá, y per fi las doblas d’or á que veya reduhit llur preu.
En lo desvari de sa passió, ja las apilava, ja las cosia en talegas y las
portava de dalt á baix del castell ben apretadetas sobre’l cor. Aquést
se li aixamplava devant de tanta abundó, l’arrastrava á travallar ab
dalit y á ferlo altre cop sociable. Mentres los masovers dinavan,
desfermava son matxo, y enfonzantse fins á genoll en la batuda
preparada á l’era, comensava á batre, tot cantant y aixeribit, ab
l’afany de enllestir feyna y tocar diner. L’odi contret ja se li apagava,
tornava á conversar ab las donas, á mostrarse afable ab los nens, á
trobar bella á la Sileta, á somniar ab lo matrimoni, y son major goig
era á las tardes, quan tornantse’n á Pratbell ab los corns de sarria
plens de fruyta y verdura, pensava en los guanys ja próxims de la
cullita y en la que pera després prometía la vinya encara. L’arreplech
fet á La Coma li estalviava la despesa del hostal; no menjava sinó
verduras, cireras y peras, y com home previsor, omplía l’sostre de la
cuyna de restalleras de pebrots y bitxos que s’assecarían pera
l’hivern.

Quan la criada de Da. Tuyas vegé barrada la porta del castell desde’l
cap de la costa, torná enrera tota joyosa de no haver de trepitjar
aquella casa de la ramor. Da. Tuyas, rosegada d’una corcor que la
consumía, hagué d’insistir dos cops més, enviantli, lo derrer, una
carta que la criada tirá per la gatonera, arrencant á córrer tot seguit.

Llavors l’escanya-pobres se presentá, ascoltá ab atenció las penas y

travalls d’aquella viuda y restá tot d’una pessa al sentirli dir lo de la
ramor. Sa primera impresió fou molt semblant á la experimentada en
lo magatzém.

¡Es á dir que ja’s tornan á fixar en mí! pensá. S’esgroguehí, quedá
capficat una estona, y, arreu, ab una mirada guspirejant de goig, en
la que la mateixa Da. Tuyas, menos possehida d’ira, hauria llegit un
sobtat descobriment, respongué qu’era veritat.

—Cóm! —exclamá la viuda— Y goseu dirmho!

—Per qué m’ha enviat á cercar, vosté? pera que l’enganyi?

—Y goseu dirho!… —torná á fer Da. Tuyas, roja com un tomáquet.

—Ja ho veurá, parlém clar: qué vol dir ab aquestas exclamacions?
que creu vosté que jo ho faig?

—Si, ras y curt, aixó mateix. Vos desitjeu eternisarvos allí per una
miseria, robant lo pa d’una pobra viuda; y fent por á la gent,
escampeu aixís, ja no sóls á llogaters y compradors, sinó á la mateixa
mestressa, qu’os hi faria nosa.

L’escanya-pobres ascoltava badant son morret de furó y, en acabant,

replicá ab l’intenció d’una amenassa esglayadora:

—Be, donchs, tréguime’n. Ja veurém qui hi anirá á estar.

—Se quedará tancat á pany y clau.

—Que li deixá gayre’l baró, ab tot y esser un beneyt del cabás? Que
per ventura’s creu la gent que so jo qui fa la ramor?

—Ho esbombaré, jo —interposá la viuda ab l’imprudencia d’una dona

fora de sí.

—D’aixó ja se’n guardará com de caure —exclamá l’escanya-pobres,

fent un pas endavant pera dar major forsa á l’amenassa. Y, arreu,
endolsint lo tó: —Me sembla —prosseguí— que va mal aconsellada
vosté; si la gent té por al castell, no’l deixi sol, perque… hi calarán
foch.

Y en lo “hi calarán”, á Da. Tuyas li semblá entendre “hi calaré”,

quedant espalmada, retuda.
—Are, fassi’l que vulga. ¿No se li ofereix pas res mes? —afegí
l’escanya-pobres, veyentse vencedor.

La vella rodá’l cap, sens gosar á aixecarlo, consumint en silenci las

llágrimas de despit que l’ofegavan. Y darrera d’una pausa
embarrassosa, sentí que son enemich, posantli la má á la espatlla,
aixís parlava:

—Pe’l be que li vuy, ascóltim. Un dia,’l seu marit, Deu l’hagi

perdonat, me deya: “Olaguer, t’has de casar”. Lo seu consell me va
sobtar de debó, y ell, pera ferme agradós lo matrimoni, me va pintar
las virtuts de vosté, com estalviadora y dona de sa casa. Ni aixís vaig
volguer ascoltarlo per duas rahóns: perque ni’m feyan falta las donas,
ni personas estalviadoras y del bon seny de vosté’s troban per tot
arreu. Es, aném al dir, tan difícil com trobar homes de la meva lley…
y vosté era casada. Donchs bé; després hi he pensat molts cops: don
Magí tenia rahó; ni l’home ni la dona, quan tenen alguna cosa que
perdre, poden viure sols… y la dona menos encare, molt menos…
Créguim á mi: senyora Tuyas, casis.

L’aludida per fi aixecá’l cap, y topant ab la mirada traydora del

Olaguer, digué ab falsa rialleta:

—Es á dir que vos sabeu un modo de capitular?

—Crech que vosté m’ha entés.

—Y llavors no hi haurá ramor?

—May n’hi ha haguda.

—Donchs que deyau ara meteix?

—La gent veig que s’ho creu, y essent aixís es més fácil ferli sentir de
debó… Are falta saber, que jo un servey lo pago ab un altre servey.

—Sou ben dolent! Tinch set mesos pera pensarm’hi.

L’escanya-pobres arronsá las espatllas ab un cop nerviós, y ficantse

las mans á las butxacas, eixí escala avall, deixant á la vella pensativa.
 VII.
Durant aquells set mesos, lo defalliment de la viuda aná aumentant
al compás de las contrarietats que, per tots cantóns, li eixian. Queyan
rédits, y’ls deutors, uns apurats de debó, altres envalentonats per la
falta de D. Magí, de qui no gosaren riures com á curial qu’era, no
pagavan; los manuals havian desaparegut ja á mans del Notari nou;
l’oncle del difunt seguia en cartas y més cartas amenassant ab acudir
als tribunals si no se li restituhia la part de llegítima gravada, y no cal
dir que’l castell continuava en poder delescanya-pobres y ben lluny
del pensament de compradors ni llogaters. Da. Tuyas sentia
l’engunia de qui ha caigut al mitj del mar y no veu sino un baixell al
horitzó, peró lluny, lluny, que potser ni á temps arribarà pera
lliurarla de las famolencas onas. Que’l baixell sia gran ó xich, hermós
ó lleig, tant se val; lo cas es que vinga, que’l malhaurat agonisant
puga aferrarse á la soga y lliurarse de la mort. Per sórt seva,’l baixell
anava atansantse, tot ensemps que’l contraposat onatje empenyia á
ella cap al baixell salvador, com moguda d’invisible imán. Era una
atracció d’afinitat molecular, empenta, per un cantó y altre, de
necessitats aparelladas.

L’estiu, l’abundós estiu, havia passat, ab sas cullitas, ab tota

s’atmósfera d’or, pera deixarne una altre de plom més miserable y
aygualida; los brassos del pagés ja no s’obrian per no poder gayre bé
abastar las dauradas garbas ni las sucosas portadoras de most;
devant del amo, estava com un pobre, sempre parant la má, pidolant
sempre per abonos y conreus, com un sagristá per ciris, que l’amo no
veya lluhir; la terra tornava á estar pelada, vidriosa, morta, y á
Pratbell s’havia apagat lo burgit de vida que’l trasport de cullitas li
doná per un moment, abaltintse altre cop ab la tristesa dels dias
curts y’l remorós trontoll dels trens que seguian passant
d’esquitllébit, tan mofetas y ergullosos com sempre.

Altra vegada, donchs, estava l’escanya-pobres reclós en lo castell,

adorant sas unsas, devorat per la passió, y morint de frisansa cada
cop qu’havia d’abandonar la vila per’adinerar fruyts, perque temia
més y més aquell ditxós cop de má. Una dona pera férlashi centinella
li mancava; ja ho havia dit: “lo Notari tenia rahó”. Y si per cas,
somniant aixís, recordava á la Sileta, abaixava’l cap al pes del
impossible, y’s quedava aquella estrella pampallugant no més, en lo
cel boyrós de la passió, entelada y moribunda. Tot son amor, totas
sas tendresas, eran pe’l or, ¿á qué, donchs, la bellesa, la juventut ni
cap dels encisos que porta en si la dona per l’enamorat? De segur que
seria malgastadora, má-foradada, com la majoría. De segur que li
duria fills, un reguitzell de necessitats costosas de que fins are s’havía
passat. Ja ho insinuá aváns: ab una centinella’n tenia prou; y pera tal
ofici cap tan barata e idónea com la Tuyas. Si era carronya y
reganyosa, ja la posaria á rotllo, y després ni un guant. Ademés era
rica, un altre mitjot pera contar, novas talegas que aparellaria, qu’un
dia serian sevas, totas sevas.

Ab tals intents, lo garnéu del Olaguer procurá amanyagar á la vella,

arreu d’haverla esparverada. La visitava sovint, li parlava sempre
d’interessos, fentse, com qui no se n’adona,’l rich, pera enllepolirla, li
dava consells pera tráurela d’apuros, y, algun cop, al consell afegí sos
bons oficis, logrant arrancar de malpagadors los rédits desitjats. Y
si’s parlava d’aquell oncle ó d’algún deutor tossut, ben prompte
saltava ab sa deria sempiterna: “es perque la veuhen sola; una dona
no fa por.”

Aixís y sense una paraula d’amor, aná guanyant á l’interesada vella,

que, per sa part, buscava rasser y també talegas. Havent dominat al
Notari, ¿per qué desesperar d’un nou triomf? La gota forada la
penya, poch á poquet se vá lluny, y tal moltó escuat aná per llana y
torná esquilat. Aixís anaren ablanintse un y altre, y potser arribaren
á creure y tot que s’estimavan, al menos ella, lo dia que, concertant
las esposallas, la viuda li digué Olagueret y ell mastegá la paraula
Tuyetas.

Passats, donchs, los deu mesos de lley, lo casament se realisá. Ells no

volgueren pompas ni caramadas, no per avaricia ¡qu’es cas! sinó pera
evitarse esquellots, y rendir un tribut al dir de la gent que veya á la
viuda encare ab vestit tintat de negre, y de més á més sabia per boca
d’ells que’ls contrayents, si no eran pobres, poch se’n mancava.

Era una matinada d’Abril, xamosa y riolera per lo ras qu’estava el cel,
la fortor de rosas que duya’l ayre, la cantadissa de aucells que hi
havia per arbres y teuladas… y, en fi, perque xamosa y riolera la
veyan aquells sos sérs qu’anavan á assolir desitjos somniats. La vila
gayre be dormia encare, quan la benehida parella ja eixia de l’iglesia;
vestida de negre la nubia, peró ab la perruca un xich més lluhenta, la
mantellina posada ab més pretensións, una mica més encastat al cos
lo mocador gran, l’esguart més aixeribit, menos arrugat lo front,
menos caygudas las vermellas galtas y un poch més aprimat lo nas;
potser xuclant la fragancia de l’atmósfera. Lo nubi, que semblava fill
d’ella, anava en cambi com avergonyit, coto’l cap que cobria un bolet
fins á las orellas (un bolet del difunt), una americana ampla y curta
(americana del difunt), una armilla de quadros y un pantalón d’esca,
que tot Pratbell coneixia com prendas del difunt, closos los llabis
d’aquell morret de furó, las mans creuhadas al derrera, com si portés
grillets.

Sí, era una matinada d’Abril, xamosa y riolera, per lo ras qu’estava’l
cel, la fortor de rosas que duya’l ayre, la cantadissa de aucells que hi
havia per arbres y tauladas… y en fi perque’l Diable n’havia fet una
de las sevas.

Lo pis del notari Xirinach quedá tancat, ab papers als ferros dels
balcóns. Tots los mobles foren trasladats al castell, feta excepció de la
despintada taula de bayeta y cadira de brassos del escriptori, qu’ab
llur producte serviren pera pagar la muda. Aixís, quan la parella
arribá al palau de sos amors, tingué taula hont regalarse ab un
chocolate ab secalls servit per la coixeta, ab repiquets y tot de crossa.

Era, la coixeta, una hórfana de solemnitat que, cansada de parar la

má al portal de l’iglesia, mudava d’ofici, desafiant la por á las
fantasmas que l’antiga criada no pogué vencer.

—Oh, si no fos la costa! —havia dit la mestressa— fins d’aquésta me’n

passaria! Si no fa proba, ja anirá á plassa l’Olaguer.

L’Olaguer sortí á dar un tom per si topava ab un dels deutors més

tossuts, ferli saber, ensenyantli las dents, que d’aquella hora ensá
era’l marit de la Tuyas. Aquésta’s passá tot lo matí arreglant las
pessas de dalt, hont havian posat molta part dels mobles del Notari.
Mes tart baixá y’s tancá de part de dins en lo dormitori nupcial
qu’era al cap del corredor inmediat á la cuyna, altre temps destinat
als porters. Peró’ls nous senyors estavan més per viure á peu plá que
no per muntar escalas y atravessar aquellas salassas hont se perdian
com formigas. Per altra part, com qu’aquell dormitori dels porters
havia sigut habitat fins á darrera hora pe’ls guardians que hi tingué’l
baró, estava ben apariat de vidres y fustas, y aixó estalviava gastos;
donava á mitjdia y aixó’l feya calent com un turró sens necessitat de
braser; s’asqueya sota d’una torra ab volta de pedra per trespol, y
aixó’l posava á cobert de fòch y de lladres. La coixeta dormiria en la
cambreta del costat del rebost qu’era darrera la llar, y aixís, tancant
la cuyna, quedavan tancats y barrats per una porta més: tres,
contanthi la forana. Reunint aytals condicions, be podian donchs
escullir aquell dormitori, prescindint de si la cals de las parets era ja
un xich massa rossa y escrostonada en certs indrets com mostrant
llagas de pedra, y fent cas omís de las dimensions de l’alcova, qu’ab
lo llit de matrimoni tot arrambat á un cantó en prou feynas permetia
una cadira. A la saleta, en cambi, se n’hi encabian tres, la calaixera de
la Tuyas, demunt de la qual posava son tocadoret de calaix, un bagul,
un tres-peus pera rentarse, y penjada en un clau de ganxo, la
carrabina del Olaguer. ¿Qué més podria desitjar un matrimoni
senzill?

Dinaren frugalment, perque era primavera, y després donaren

comiat á la criada.

—Avuy s’hi ha de conéixer —li digué donya Tuyas, que de la mort del
Notari ensá per tothom havia perdut lo Don, llevat de las minyonas—