“Jo no soc ningú, no soc res”
Poder explicar la violació grupal que va patir a Barcelona quan amb prou feines tenia 15 anys li ha portat mitja vida. No li va explicar a ningú. El silenci, la culpabilitat, l’automenyspreu es van anar instal·lant. Al llarg de la seva vida ha patit maltractaments, abusos i vexacions. Ha estat segrestada, violada i venuda com a prostituta. Dol sentir-la dir el sentiment que ha arrossegat tota la vida: “Jo no soc ningú, jo no soc res”. Va escriure la seva biografia, El sonido del silencio , com una forma de guarir-se, i així va anar descobrint les seves fortaleses, a què es va enfrontar i què havia de construir i protegir: el seu “vas d’autoestima”, treballar el perdó per ser lliure i no cedir el nostre poder. “Només hi ha una persona al món que et necessita més que ningú, i ets tu mateixa”. Es dedica a ajudar els altres a reconstruir-se partint del perdó.
A mi m’ha salvat la vida perdonar i perdonar-me.
De què l’ha salvat?
Amb 14 anys vaig haver d’ocupar-me de la casa i dels meus tres germans perquè els meus pares feien venda ambulant i paraven poc per casa. Un dia, tres coneguts dels meus pares em van violar i em van llançar des del cotxe. Vaig quedar tirada a la cuneta.
Els hi va explicar als seus pares?
He callat durant cinquanta anys, fins a escriure la meva biografia. Als 15 anys vaig conèixer un militar, em doblava l’edat, però em donava l’ afecte i el consol que el meu pare no em donava. Es va fer amic els meus pares, sabia de les seves absències.
Va passar alguna cosa amb ell?
Em va violar moltes i moltes vegades; em lligava, em maltractava, deia que jo era seva, fins i tot em venia a la prostitució, ho va fer des dels meus 15 anys fins als 24 en locals de Barcelona.
Per què l’aguantava?
Era una nena, tenia por, callava i ho assumia. La situació econòmica a casa meva era molt dura, no volia afegir-hi problemes. Pensava que havia nascut per patir, no coneixia cap altra cosa, i em vaig conformar amb això.
Com va acabar?
Li vaig dir al meu pare que m’estava molestant i ho vam denunciar en Capitania General. Ja no va tornar. Però jo era un imant per a aquell tipus de personatges. No es pot pidolar amor, però això ho sé avui. Era submisa, capaç de fer el que fos per una carícia. Em vaig casar.
I com va ser?
Un martiri, era un advocat pijo: drogues, a les quals jo també em vaig enganxar, màfia i prostitutes a la meva pròpia casa. Em posava contra la paret i disparava al voltant del meu cos, el divertia aterrir-me. Al final el vaig abandonar, em va costar 12 anys. I llavors vaig començar a saber el que era la vida.
Què li va sorprendre?
Sentir-me una rialla, la primera de la meva vida, però estava destrossada. Amb molta feina he transformat tot aquell patiment en amor, els he pogut perdonar.
Però no s’ho mereixen.
No justifico els seus actes, però perdonar era l’única manera de trencar la cadena que em mantenia lligada a aquell patiment de tantíssims anys, i havia de perdonar-me a mi per haver deixat que em fessin tant mal.
Com ho va fer?
Al cap de pocs mesos vaig conèixer el meu home, del que acabo de divorciar-me després de 23 anys de bon matrimoni. No vaig tornar a patir abusos i vaig rebre amor, i així vaig poder començar a reconstruir-me.
Es va acabar el patiment?
Vaig passar moltes malalties, he sobreviscut a tres tipus de càncer, als 8 anys, als 28 i als
45, un càncer de mama que gairebé se m’emporta.
És vostè una lluitadora.
El dia que vaig fer 50 anys em vaig aturar davant el mirall i vaig veure tot el meu dolor, i vaig mantenir una conversa amb mi mateixa: com havia permès que em fessin tantíssim mal, com era possible que a aquella edat sentís que no era ningú, que no era res.
Quant dolor.
Sí, i vaig poder treure’l escrivint, i en fer-ho em vaig adonar del que realment havia viscut, del que havia permès i de com de forta i valenta havia estat. Vaig córrer perill de mort en totes les relacions que vaig tenir, coses molt sòrdides i perilloses.
...
Jo sempre havia volgut ser model de passarel·la i vaig acabar captada per una xarxa de tràfic de persones a Barcelona. L’agència de models ens va enviar a Logronyo a una desfilada i vam acabar en un pis en el qual ens prostituïen. Un empresari em va treure d’allà.
Expliqui’m més sobre el seu treball intern.
Vaig haver d’aprendre a tenir el meu vas d’amor propi sempre ple, aprendre a estimar-me, deixar de pidolar amor, ser jo mateixa, estar per mi.
Un trauma psíquic i físic com el seu és difícil de pair.
La químio m’ha produït una malaltia neurològica que em va deixar en cadira de rodes tres anys, però ara soc aquí, caminant.
Repassar i escriure el passat fa mal.
Moltíssim, va ser llavors quan el meu pare va morir, vaig poder passar amb ell la seva última mitja hora. Li vaig dir que no entenia per què no m’havia estimat; “vaig pensar que em repudiaves com a pare”, em va dir. I es va imposar l’amor. Va ser bonic i guaridor.
A mi em sembla trist.
Jo avui no perdo un minut de la meva vida en discutir. Jo tenia molta ràbia, ira, havia de canviar la meva visió, comprendre que, si una persona no coneix el bé, no el pot fer. Som aquí per comprendre, no per patir; si patim, és perquè en moments de la nostra vida cedim el nostre poder a altres persones. Si no t’importes tu, no importes.
