El ritme de Harlem

U

El cosí Freddie el va convidar a sumar-se a l’atracament una nit xafogosa de començaments de juny. En Ray Carney havia tingut un d’aquells dies d’anar amunt i avall: d’una punta a l’altra de l’illa, es movia com una fletxa per tota la ciutat. El motor no parava de rondinar. Primer havien passat per les botigues d’electrònica a descarregar les últimes tres consoles, dues RCA i una Magnavox, i endur-se el televisor que hi havia deixat. De les ràdios ja n’havia desistit, no n’havia venuda cap en un any i mig, per molt que les rebaixés i que pidolés. Ara ocupaven un espai al soterrani que necessitava per a les noves butaques reclinables que havien d’arribar de la marca d’Argent la setmana vinent i per al que arreplegués aquella tarda al pis de la difunta. Feia tres anys, les ràdios eren les més bones de la gamma; ara, unes mantes encoixinades tapaven aquells elegants moblets de caoba, subjectades al terra del vehicle amb unes corretges de cuir. La camioneta rebotava pel ferm endimoniat de l’autopista de West Side.

Justament aquell matí havia sortit un altre article al Tribune dient que l’Ajuntament enderrocaria l’autopista elevada. La carretera, estreta i empedrada amb saliva dejuna, havia estat un nyap de bon començament. Els dies bons era una corrua lenta, una discussió aferrissada de clàxons i de renecs, i els dies de pluja els sots es tornaven llacunes traïdores, un xip-xap esgarrifós. La setmana passada un client havia entrat a la botiga amb el cap embenat com una mòmia: li havia caigut a sobre un fragment d’una balustrada quan passava per sota d’aquell esguerro. Deia que els pensava denunciar. En Carney li havia dit: «Hi té tot el dret». Pels volts de Twenty-Third Street, les rodes de la camioneta van entomar un cràter i va patir per si alguna RCA li sortia disparada cap al Hudson. Quin descans, quan per fi va poder enfilar Duane Street sense incidents.

El contacte que en Carney tenia al barri de l’electrònica era a mitja altura de Cortlandt, sortint a Greenwich, al rovell de l’ou. Havia trobat una plaça davant de Ràdios Estupendes Samuel (REPAREM TOTES LES MARQUES) i va anar a veure si hi era l’Aronowitz. Aquell any havia fet el viatge fins allà dos cops i s’havia trobat la botiga tancada en ple dia.

Pocs anys enrere, passar per davant d’aquells aparadors atapeïts era com fer girar el dial d’una ràdio: un local inundava el carrer de jazz amb uns megàfons, el següent de simfonies alemanyes, l’altre de ragtime, i així. Electrònica S & S, Alta Gamma Landy, Steinway el Rei de les Ràdios. Ara era més probable que sentís rock-and-roll, un esquer desesperat per atreure les colletes d’adolescents, i que els aparadors estiguessin a vessar de televisors, les últimes meravelles de DuMont, Motorola i tota la pesca. Moblets en fusta noble clara, les noves i elegants línies portàtils i equips d’alta fidelitat tres en un amb tub d’imatge, sintonitzador i platina en un mateix mòdul, molt ben pensat. El que no havia canviat era la ruta que en Carney feia en ziga-zaga per les voreres, esquivant els contenidors enormes i els cubells de vàlvules de buit, transformadors d’àudio i condensadors que atreien ferrovellers des de tots els racons dels tres estats. Qualsevol recanvi que fes falta, totes les marques, tots els models, a preus raonables.

Es notava un buit per on abans havia circulat el ferrocarril elevat de Ninth Avenue. Aquell objecte desaparegut. El seu pare l’havia portat allà un parell de vegades en un d’aquells encàrrecs misteriosos, quan era petit. De vegades a en Carney encara li semblava sentir el tren, retronant de fons en la música i el regateig del carrer.

L’Aronowitz estava abocat damunt del taulell de vidre, amb una lent d’augment enganxada a la còrnia, examinant un dels seus ginys.

—Senyor Carney —va dir estossegant.

Ben pocs blancs el tractaven de senyor. Si més no, al centre. El primer cop que en Carney va anar al barri per feina, els dependents blancs van fer com si no el veiessin; atenien abans qualsevol aficionat que hagués entrat després d’ell. S’aclaria la gola, gesticulava, però continuava sent un fantasma negre, botiga rere botiga, acumulant les humiliacions habituals, fins que va enfilar les escales de ferro negre d’Aronowitz i Fills i el propietari li va preguntar: «Com el puc servir, senyor?». Aquell com-el-puc-servir volia dir «Com el puc servir?» i no «Què hi fots, tu, aquí?». A la seva edat, en Ray Carney havia après a dominar-ne totes les variants.

Aquell primer dia en Carney li va dir que tenia una ràdio que calia reparar; acabava de començar a treballar amb aparells poc usats com un extra. L’Aronowitz el va tallar quan va veure que provava d’explicar-li el problema, va anar per feina i va descargolar-ne la carcassa. Des d’aleshores, quan hi anava en Carney no malgastava saliva: es limitava a deixar les ràdios davant de l’expert i el deixava que s’hi barallés. El protocol era: sospirs i esbufecs cansats mentre valorava el problema, amb tot d’estris platejats resplendents que en burxaven l’interior. El seu verificador Diagnometer comprovava els ploms, les resistències; calibrava el voltatge, furgava per safates sense etiquetar dels arxivadors d’acer que entapissaven les parets de la botiga penombrosa. Si el problema era pelut, l’Aronowitz feia mitja volta amb la cadira i es perdia pel fons del taller amb més esbufecs. A en Carney li recordava un esquirol del parc dels que sortien escopetejats a buscar nous solitàries. Potser els altres esquirols de les botigues d’electrònica entenien aquell comportament, però a un llec com ell li semblava un furor animal.

Sovint en Carney sortia a buscar un entrepà de pernil i formatge per deixar que l’home fes feina tranquil.

L’Aronowitz sempre aconseguia reparar l’aparell o trobar el recanvi pertinent. De tota manera, el vell l’exasperava, tanta nova tecnologia, i normalment deia a en Carney que tornés l’endemà, quan era un televisor, o l’altra setmana, quan li arribava el nou tub d’imatge o la nova vàlvula. Es negava a rebaixar-se caminant un carrer per tenir tractes amb un competidor. Així és com havia fet cap en Carney allà aquell matí. La setmana abans hi havia deixat el Philco de vint-i-una polzades. Amb una mica de sort, el vell se li quedaria totes les ràdios.

En Carney va carretejar una de les grans RCA fins a la botiga i va tornar a buscar l’altra.

—Diria al nano que et donés un cop de mà —va dir l’Aronowitz—, però li he hagut de rebaixar les hores.

El noi, que es deia Jacob i era un adolescent sorrut i amb marques de pigota sortit d’una barriada de Ludlow Street, feia més d’un any que no treballava allà, pel que veia en Carney. Allò de l’«i Fills» del rètol només havia estat una aspiració (feia molt que la dona de l’Aronowitz se n’havia tornat a Jersey a viure amb la seva germana), però als locals d’aparells i de components electrònics els estirabots i les fanfarronades eren marca de la casa. «Els millors de la ciutat», «La casa de les gangues», «Imbatibles». Dècades abans, el boom de l’electrònica havia convertit el barri en l’escenari per a l’ambició dels immigrants. Obries la paradeta, venies la moto i deixaves enrere el xup-xup de les cases barates. Si t’anaven bé les coses, obries una segona botiga i ampliaves al local del costat, que havia abaixat la persiana. Passaves el negoci als fills i et retiraves en un dels nous barris residencials de Long Island. Tot això si t’anaven bé les coses.

En Carney creia que a l’Aronowitz li convindria oblidar-se d’allò dels Fills i optar per un nom més fresc: TV i Ràdio la Bomba, Electrònica a Propulsió. Però si l’hi hagués dit hauria capgirat la relació, perquè en aquella botiga qui repartia consells era l’Aronowitz, d’empresari a empresari, gairebé sempre en la línia d’«Aplica’t tu sempre la lliçó primer». A en Carney no li feien cap falta els consells del vell sobre pràctiques comptables i col·locació de productes. A la paret del despatx hi tenia penjat el diploma en empresarials del Queens’ College al costat d’una foto signada de Lena Horne.

En Carney va entrar els tres aparells de ràdio. Per aquelles voreres ja no hi circulava tanta gent com abans.

—No, no estan espatllades —va dir en Carney mentre l’Aronowitz desplegava el seu farcell d’estris, un rotlle de feltre verd amb ranures—. He pensat que li podien interessar.

—No tenen cap pega?

Com si una cosa que funcionés correctament fos una proposta estrambòtica.

—He pensat que, ja que venia a buscar el televisor, l’hi comentaria per si l’interessava.

D’una banda, quin interès podia tenir un reparador de ràdios en una ràdio, oi?, però és que, a sobre, tots els comerciants tenien negocis d’a més a més. En el cas de l’Aronowitz, li constava que era així.

—Vengui-les a peces o el que sigui, no?

L’Aronowitz va enfonsar les espatlles.

—Peces. Miri, de clients ja li dic ara que no en tinc, senyor Carney, però de peces, les que vulgui.

—Em té a mi, Aronowitz.

—En efecte, el tinc a vostè, senyor Carney. I és de molta confiança.

Va preguntar per la dona i la filla d’en Carney. Esperaven criatura? Mazel tov. Es va passejar un polze pels elàstics negres meditant la resposta. La pols es cargolava en la claror.

—Conec un home a Candem —va dir l’Aronowitz— que és especialista en això. Hi té tirada, per les RCA. Potser l’interessen. O potser no. Deixi-les i, la propera vegada, li diré si hi ha hagut sort.

Quedava pendent la Magnavox. Armariet de noguera, altaveu de greus de divuit polzades, canviador Collaro. I de gamma superior, si més no feia tres anys.

—Deixi-la, també, aviam què en trec.

El vell sempre havia tingut la cara caiguda, una galtera contínua amb tot de replecs i de parpelles flonges, i també tenia decaigut el posat. Com si, de tant abocar-se damunt les màquines tantes hores, el xuclessin cap a elles. Últimament aquella tracció descendent s’havia accelerat, cada cop es rendia més a la realitat de la vida. Els articles havien canviat, la clientela s’havia transformat en uns éssers diferents i les aspiracions no havien donat tot el fruit que prometien. Però vaja, en aquells temps crepusculars encara li quedaven algunes distraccions que el tenien entretingut.

—Tinc el seu televisor —va dir.

Va tossir en un mocador groc descolorit. En Carney el va seguir a la rebotiga.

El nom del local (unes lletres austeres amb pintura daurada a l’aparador) prometia una cosa, la recepció rònega de l’entrada, una altra, i aquella sala transmetia una tercera sensació que era absolutament espiritual. L’ambient era diferent, llòbrec, però reverencial; allà la saragata dels altres locals quedava esmorteïda. Receptors desmuntats, tubs d’imatge de diverses mides, entranyes de maquinària disposades en safates metàl·liques abarrotades. Al mig de la sala, la taula de treball estava il·luminada amb un focus, un espai verge en la fusta senyalada que esperava el proper pacient, amb les eines i els instruments de mesura rectangulars col·locats amb cura al voltant. Cinquanta anys abans, la major part de coses que hi havia en aquella sala no existien, només eren una vaga intuïció pels confins de la imaginació d’algun inventor… i, de sobte, hi havia espais com aquell en què els homes guardaven els seus secrets.

Fins que arribava l’última novetat.

On abans havia tingut el noiet l’escriptori ara hi havia un catre de soldat plegable, amb una manta de llana de quadres doblegada en forma d’essa al damunt. Havia estat dormint allà? Mentre el reparador de ràdios li ensenyava el camí, en Carney es va fixar que encara s’havia aprimat més. Tenia ganes de preguntar-li com anava de salut, però es va mossegar la llengua.

A l’aparador l’Aronowitz hi tenia una estesa polsegosa de transistors, però els articles del darrere tenien molt més gir. El Philco 4242 d’en Carney era a terra. En Freddie l’havia portat a la botiga d’en Carney amb una plataforma xerricosa i li havia jurat que estava en un «estat de primeríssima categoria». Hi havia dies que en Carney sentia la necessitat de pressionar el seu cosí quan intuïa que mentia fins que confessava, i d’altres en què se l’estimava tant que el més petit calfred de desconfiança el feia avergonyir. Quan havia endollat el televisor i s’havia encès, la seva recompensa havia estat un puntet blanc al mig del tub i un zum-zum displicent. No va preguntar a en Freddie d’on l’havia tret. No ho feia mai. Els televisors no trigaven a abandonar la secció de productes poc usats quan en Carney els posava el preu que tocava.

—No han sortit de la capsa —va dir en Carney.

—Com? Ah, d’aquests.

Hi havia una pila de quatre televisors Silvertone al costat de la porta del lavabo, amb tauleta Lowboy de fusta clara, multicanal. Els fabricava Sears i els clients d’en Carney adoraven Sears des que eren petits, quan els seus pares compraven per catàleg perquè els blancs de les ciutats del sud es negaven a atendre’ls o els apujaven el preu.

—Els va portar ahir un senyor —va dir l’Aronowitz—. Em va dir que havien caigut d’un camió.

—Les capses fan bona pinta.

—Devien caure de molt a baix.

Cent vuitanta-nou de preu de venda, posa-hi vint més d’impost de Harlem per ser una botiga de blancs; inflar els preus no era una exclusiva de tot el que quedava més avall de la Mason-Dixon. En Carney va dir:

—En podria vendre algun als meus clients, segurament.

Per cent cinquanta a terminis, els creixerien potes i sortirien per la porta cantant l’himne americà.

—N’hi puc donar dos. L’hi incloc la reparació del Philco. Només era un cable solt.

Van arribar a un pacte pels televisors. Quan sortia, l’Aronowitz li va preguntar:

—M’ajuda a dur les ràdios al darrere? M’agrada tenir la recepció presentable.

Un cop a l’Uptown, en Carney va agafar Ninth Avenue perquè, amb els televisors nous, no es refiava de l’autopista. Tres ràdios menys, tres teles noves: no començava malament el dia. Va fer que en Rusty descarregués els televisors a la botiga i se’n va anar a la casa de la difunta, a 141st Street. El dinar van ser dos frànkfurts i un cafè al Chock Full o’Nuts.

* * *

El 3461 de Broadway tenia l’ascensor espatllat. Feia temps que hi havien penjat un rètol. En Carney va comptar els esglaons fins al quart. Si comprava alguna cosa i ho carretejava fins a la camioneta, li agradava saber quants esglaons l’esperaven per baixar renegant. Al segon pis feien peus de porcs a la cassola i al tercer, mitjons bruts, per la ferum que li arribava. Tot feia creure que el viatge seria una pèrdua de temps.

El va deixar entrar la filla, es deia Ruby Brown. Com que el bloc s’havia assentat, quan li va obrir la porta del 4-G va rascar el terra.

—Raymond —va dir ella.

No sabia de què la coneixia.

—Vam estudiar junts a Carver, jo anava uns quants cursos per sota.

Va assentir amb el cap com si se’n recordés.

—T’acompanyo en el sentiment.

Ella li va donar les gràcies i va abaixar la mirada un segon.

—He vingut a ocupar-me de tots els tràmits i en Timmy James m’ha dit que t’avisés a tu.

Tampoc no sabia qui era, aquell. Al començament, quan havia comprat la camioneta i la deixava en préstec, i després, amb la compra de mobles, coneixia tothom, però ara ja feia prou temps que s’hi dedicava perquè el seu nom circulés fora del cercle habitual.

La Ruby va encendre el llum del corredor. Van passar per davant de la cuina estreta i els dos dormitoris que donaven al passadís. Les parets estaven ratllades, amb claps de guix a vista en alguns punts: feia molt de temps que vivien allà, els Brown. En general, quan li trucaven per uns mobles, la gent es feia idees estranyes del que li interessava. Com si tingués intenció d’endur-se el primer que trobés, el típic sofà enfonsat amb les molles cargolades fora o el balancí amb braços impregnats de suor. Ell no venia a endur-se porqueria. Les bones troballes s’ho valien, però perdia massa temps amb pistes falses. Si en Rusty tingués cervell o bon gust, en Carney enviaria l’ajudant a aquelles missions, però no tenia ni cervell ni bon gust. Tornava amb trastos que semblava que duguessin animals salvatges vivint dins del farcit de crin.

Aquell cop en Carney s’equivocava. La lluminosa sala d’estar donava a Broadway i s’hi va escolar el soroll d’una ambulància per la finestra. El joc de menjador del racó era dels anys trenta, escantellat i descolorit, i la catifa ovalada gastada acusava moltes petjades, però el sofà i la butaca estaven com sortits de fàbrica. Marca Heywood-Wakefield, amb aquell acabat xampany que agradava a tothom ara. I protegits amb unes fundes de vinil transparent.

—Jo ara visc a Washington —va dir la Ruby—. Treballo en un hospital. Però feia anys que deia a la mare que s’havia de desfer del sofà, que era vellíssim. Fa dos mesos li vaig comprar això.

—Washington? —va dir. Va obrir la cremallera del plàstic.

—M’agrada. Hi ha menys de tot això, oi que m’entens? —Va fer un gest cap al caos de Broadway, allà baix.

—I tant. —Va passar una mà per la tapisseria de vellut verd: impecable—. Són del senyor Harold?

A ell no li havia comprat el sofà, i Blumstein’s no la comercialitzava, aquella línia, així que havia de ser del senyor Harold.

—Sí.

—Està tot molt ben cuidat—va dir en Carney.

Amb la feina feta, en Raymond va tornar a mirar-se la Ruby. Duia un vestit gris, era rodanxona i una mica refeta. Tenia la mirada cansada. Portava els cabells amb un tall italià rinxolat, ara, però de sobte li va venir la revelació: la Ruby Brown quan era una adolescent d’extremitats primetes, amb dues cuetes índies llargues i una brusa blau cel amb coll blanc de Peter Pan. Es feia amb una colla de noies estudioses, en aquella època. Pares molt estrictes, aquesta mena de noia.

—Així que l’Institut Carver… —va dir ell.

No sabia si l’havien enterrada ja, la Hazel Brown, ni com era assistir al funeral d’un dels teus pares, quina expressió fixaves a la cara en moments com aquell. Els records que et venien a la ment, una fotesa o alguna altra cosa importantíssima, què calia fer amb les mans. A ell no li’n quedava cap, de pare, però aquella experiència no l’havia tinguda, tot i que l’intrigava.

—T’acompanyo en el sentiment —va repetir-li.

—Tenia problemes de cor, el metge l’hi va dir l’any passat.

Ell feia quart quan ella era a segon curs. Havien passat onze anys, era el 1948, quan prou feina tenia ell buscant-se la vida. Polint-se per ser una mica presentable. Ningú més no va mostrar-se amb ganes d’ajudar-lo, així que se’n va haver d’encarregar ell. Va aprendre a cuinar, a pagar els rebuts quan li arribaven els avisos i tenia tot un discurset preparat quan passava el propietari a cobrar.

Hi havia una colleta de nanos més joves que no el deixaven viure, companys de classe de la Ruby. Els canalles de la seva edat no l’emprenyaven, el coneixien d’abans i el deixaven tranquil perquè havien jugat junts, però l’Oliver Hardy i el seu grupet eren d’aquella raça assilvestrada, nen de carrer. L’Oliver Hardy, a qui li faltaven dues dents del davant des de ves a saber quan, no deixava que li passés pel davant sense alguna provocació.

L’Oliver i la colla reien de la roba tacada que duia, que a més li anava baldera, o sigui que també es burlaven d’allò, deien que pudia a camió d’escombraries. Qui era ell en aquella època? Un noiet escardalenc i tímid, tot el que li sortia per la boca semblava un quequeig. A tercer va créixer gairebé un pam, com si el seu cos sabés que més li valia posar-se a to si havia d’assumir responsabilitats de persona gran. Era el Carney del pis d’abans, a 127th Street, sense mare, amb el pare rondant pel món o dormint la mona. Al dematí se n’anava a escola, tancava les portes d’aquelles habitacions buides i s’armava de coratge pel que fos que l’esperava allà a fora. Però el que passava és que, quan l’Oliver el ridiculitzava (davant la botiga de llaminadures, a les escales del darrere de l’escola), ell ja havia après pel seu compte a fer marxar les taques com calia, a fer-se la vora dels pantalons o a prendre una senyora dutxa abans d’anar a classe. Es burlava d’ell per qui havia estat abans d’espavilar-se.

La manera d’aturar-ho va ser estampant una canonada de ferro a la cara de l’Oliver. En forma d’u, com si l’hagués arrencada de sota l’aigüera. Semblava que la canonada s’hagués materialitzat a les mans d’en Carney, abandonada al solar buit de la cantonada d’Amsterdam i 135th Street, on l’havien arraconat. La veu del pare: Així es tracta un desgraciat que et fa la vida impossible. Li va doldre, veure l’Oliver a classe, tot inflat i evitant-lo. Més endavant va saber que el seu pare havia esquilat el pare de l’Oliver en una estafa o altra, un tema de pneumàtics robats, i potser allò ho explicava tot.

Va ser l’última vegada que li va aixecar la mà a algú. Al seu entendre la vida t’ensenyava que no tenies per què viure com t’havien ensenyat a viure. D’acord, tothom provenia d’algun lloc, però el més important era on decidies anar després.

La Ruby havia optat per una nova ciutat i en Carney havia escollit una vida dedicada als mobles. Una família. Si semblava el contrari del que havia conegut de petit, li resultava atractiu.

Amb la Ruby van estar xerrant de batalletes de l’època d’institut, dels profes que no suportaven. Coincidien. La noia tenia una cara rodona i agradable, i sentint-la riure a en Carney li va fer la sensació que Washington havia estat un encert. De motius per sortir de Harlem en sobraven, si t’ho podies permetre.

—El teu pare treballava al taller de la cantonada —va dir ella.

El Taller Miracle era el lloc on el seu pare feia feina de vegades, quan el negoci principal flaquejava. Pagat per hores, estable. L’amo, en Pat Baker, havia estat company d’aventures del pare fins que es va redreçar. Redreçar en el sentit de no anar tan tort, perquè tampoc no es podia dir que tots els vehicles del taller tinguessin els papers en regla. El taller tenia la seva rotació, com en deia en Carney, i passava el mateix amb l’Aronowitz. O amb el seu negoci. Les coses entraven i sortien, com les marees.

En Pat tenia un deute amb el seu pare d’anys enrere i li oferia feina quan en tenia falta.

—I tant —va dir en Carney, esperant el gir inesperat. Normalment, quan algú esmentava el seu pare, era un preàmbul per deixar anar alguna història vergonyosa. «Una vegada dos policies se’l van endur a rossegons del Finian’s» o «Jo el vaig veure com aporrinava un pobre desgraciat amb la tapa d’un cubell d’escombraries». I tot seguit a en Carney li tocava decidir quina cara fer.

Però ella no en va deixar anar cap, d’anècdota indigna.

—Va tancar fa uns quants anys —va dir la Ruby.

Van arribar a un pacte pel sofà i la butaca a conjunt.

—I què me’n dius, de la ràdio? —va preguntar ella. Era al costat d’una petita llibreria. La Hazel Brown hi tenia un ram de flors artificials en un gerro vermell.

—La ràdio no podrà ser —va dir en Carney.

Va pagar quatre calerons al porter perquè l’ajudés a dur el sofà a la camioneta i l’endemà faria venir en Rusty a buscar la butaca. Seixanta-quatre esglaons.

* * *

Mobles Carney ja era una botiga de mobles abans que ell en subrogués el lloguer, i abans d’allò, també era una botiga de mobles. Amb els cinc anys que feia que aguantava, en Carney havia superat en Larry Early, un personatge repel·lent, molt poc apte per estar de cara al públic, i en Gabe Newman, que va tocar el dos en plena nit i va deixar un grapat de creditors enfurismats, la família, dues nòvies i un basset hound. Un supersticiós hauria cregut que el local estava maleït en matèria d’articles per a la llar. El local no era res de l’altre món, però s’hi podia fer fortuna. En Carney considerava els plans malbaratats i els somnis fallits de l’antic llogater una mena d’adob que l’ajudaria a fer prosperar les pròpies ambicions, de la mateixa manera que un roure caigut, quan es descompon, alimenta l’aglà.

El lloguer era raonable per ser 125th Street i la botiga estava ben situada.

En Rusty tenia els dos ventiladors grossos en marxa per combatre la calorada de juny. Tenia l’enutjós costum de comparar el temps de Nova York amb el de Geòrgia, d’on era ell, que en les seves històries era una terra de pluges esgarrifoses i una calor escruixidora.

—Això no és re.

En Rusty continuava imprimint un ritme de poble a tot, mai no tenia pressa. De natural no era bon venedor, però durant els dos anys que feia que treballava allà havia conreat una mena de carisma de pagès que feia gràcia a part de la clientela d’en Carney. Els cabells pèl-rojos i exuberants que s’havia fet fer a l’estil conk, cortesia de la gent de Charlie’s, a Lenox, li havien atorgat una confiança renovada que contribuïa a un repunt en les comissions.

Però ja podia dur els cabells com volgués, que aquell dilluns a la botiga es menjaven els mocs.

—Ni una ànima, tu —va dir en Rusty mentre carregaven el sofà de la Hazel Brown a la secció de productes poc usats, i la seva veu era un lament, cosa que va entendrir en Carney. En Rusty reaccionava als patrons de venda habituals com un pagès observa el cel per saber si vindran aiguats.

—Fa calor —va dir en Carney—. La gent té altres coses al cap.

Al joc Heywood-Wakefield li havien reservat el millor lloc. La secció de productes poc usats ocupava un vint per cent de la sala d’exposició (en Carney ho tenia calculat al centímetre), a diferència del deu per cent de l’any anterior. El progrés havia estat lent per als articles de segona mà, i només després que en Carney s’adonés que interessaven als buscadors de gangues, als que es passejaven el dia de cobrar o als de tot just passava pel davant. El gènere nou era de primera categoria, en Carney era distribuïdor oficial d’Argent i de Collins-Hathaway, però les peces de segona mà tenien l’atractiu de la resistència al pas del temps. Costava deixar passar una oferta si havies de triar rebre un moble del magatzem o sortir d’allà amb una butaca d’orelles. L’ull atent d’en Carney assegurava que els mobles que rebien eren bons i dedicava la mateixa cura als llums, a l’electrònica o a les catifes de segona mà.

A en Carney li agradava passejar-se per l’exposició abans d’obrir. Aquella mitja hora de claror matinera que entrava a raig pels finestrals de l’aparador, des de dalt del banc de l’altra banda de carrer. Va moure un sofà perquè no estigués enganxat a la paret, va posar recte el rètol de REBAIXAT i va endreçar un expositor de fullets de fabricants. Les sabates negres li feien clec-clec damunt la fusta, per un moment quedaven silenciades per la pelfa elàstica d’una catifeta i després reprenien el so. Tenia una teoria sobre els miralls i la seva capacitat de rebotar l’atenció cap als diferents quadrants de la botiga; la posava en pràctica mentre ho inspeccionava. Després obria el local a Harlem. Tot allò era seu, el seu regne insòlit, engiponat amb dosis d’inventiva i d’esforç. Amb el nom a fora, al rètol, perquè ho sabés tothom, encara que de nit les bombetes foses feien que semblés un lloc molt desolador.

Després de comprovar el soterrani per assegurar-se que en Rusty havia desat els televisors on ell l’hi havia demanat, es va retirar al despatx. A en Carney li agradava fer fila de professional, portar americana, però la veritat és que feia massa calor. Duia una camisa blanca de màniga curta i una corbata de xagrí amagada entre els botons del mig. Se la ficava allà quan carregava les ràdios perquè no li fes nosa.

Va revisar els números del dia a l’escriptori: hi apuntaria el que havia pagat per les ràdios anys abans, els diners dels televisors i els mobles de la senyora Brown. No semblava que n’hagués de veure gaires, de diners en mà, si continuava fent aquella calor i els clients es quedaven a casa.

La tarda va anar passant. Les xifres no quadraven, ni llavors ni mai. Aquell o qualsevol altre dia. Va repassar qui anava endarrerit amb els pagaments. Massa gent. Feia temps que li ballava pel cap i va decidir posar-hi punt final: prou de plans a terminis. Els clients hi tenien molta tirada, era evident, però ell ja no es podia permetre aquell desquadrament. Enviar-los cobradors l’esgotava. Com si fos una mena de capo de la màfia que ordenava la visita dels nois. El seu pare havia fet feinetes similars, trucant a cops a les portes, i els veïns de replà tots intrigats per saber quina una en passava. De tant en tant, alguna promesa li havia calgut complir… En Carney va parar el carro. D’aprofitats en coneixia uns quants i, quan li demanaven pròrrogues i segones oportunitats, era un calçasses. Ara mateix no tenia prou clientela per fer l’esforç. L’Elizabeth segur que l’asserenaria i no li deixaria que es fes mala sang.

I de sobte va ser hora de tancar. Mentalment, ja era a un carrer de casa quan va sentir en Rusty que deia: «És un dels productes amb més sortida». Va mirar al taulell de l’entrada per la finestra. Els primers clients del dia eren una parella jove: dona embarassada, home que assentia seriós escoltant la xerrameca d’en Rusty. Disposats a comprar, encara que ells no ho sabien, potser. La dona es va asseure al nou sofà Collins-Hathaway i es va ventar. Estava a punt de buidar la panxa en qualsevol moment. Semblava que anés a parir allà mateix, damunt dels coixins antitaques.

—Li puc oferir un got d’aigua? —va dir en Carney—. Ray Carney, el propietari.

—Sí, sisplau.

—Rusty, ves a buscar un got d’aigua per a la senyoreta, vols fer el favor?

Es va treure la corbata d’entre els botons de la camisa.

Tenia davant seu el senyor i la senyora Williams, nouvinguts a Lenox Avenue.

—Si li sona aquest sofà on és ara, senyora Williams, és perquè va sortir el mes passat a The Donna Reed Show. L’escena de la consulta del metge? Les vendes s’han catapultat.

En Carney va cantar-los els atributs de la línia Melody. Silueta futurista, confort demostrat científicament. En Rusty va donar el got d’aigua a la senyora Williams; s’havia pres el seu temps per deixar que en Carney s’anés fent seva la venda. Ella va beure del got, va decantar el cap una mica i va escoltar amb deteniment, ja fos el discurset d’en Carney o la criatura que duia al ventre.

—La veritat —va dir el marit—, fa tanta calor, senyor, que la Jane necessitava descansar una mica.

—Els sofàs van molt bé per descansar-hi, d’això serveixen. A què es dedica vostè, senyor Williams, si m’ho permet?

Ensenyava matemàtiques en aquella escola de primària tan gran de Madison, era el seu segon any. En Carney va mentir dient que no hi havia tingut mai gaire traça, per les matemàtiques, i el senyor Williams va començar a explicar que era tan important que la canalla s’hi aficionés aviat perquè no els intimidés després. De memòria, com si ho recités d’un nou manual didàctic. Tothom tenia el propi discurset preparat.

La senyora Williams sortia de comptes al cap de dues setmanes, era el primer fill. Una criatura de juny. En Carney va intentar trobar alguna dita popular sobre els nascuts al juny, però no se n’hi va acudir cap.

—La meva dona i jo tindrem el segon al setembre —va dir. Allò era veritat. Va treure’s la foto de la May de la cartera—. Aquí anava vestida d’aniversari.

—Sincerament —va dir el senyor Williams—, ara trigarem una mica a poder permetre’ns un sofà nou.

—No passa res, home. Deixi’m que els faci una volteta —va dir en Carney.

No fingir interès després d’un got d’aigua seria de mala educació.

Costava fer una presentació de l’exposició com calia si una de les parts es quedava immòbil en un mateix lloc i li costava respirar. El marit apartava la mà dels productes quan s’hi acostava massa, com si la proximitat li arrenqués diners de les butxaques. En Carney recordava aquells temps, tot era massa valuós i massa necessari alhora, només ell i l’Elizabeth avançant per aquest món acabats de casar. La va comprar llavors, la botiga; la pintura encara era fresca. No s’ho pensava ningú, que se’n sortiria, tret d’ella. Al final del dia, quan l’Elizabeth li feia costat i li deia que no afluixés, meditava sobre totes aquelles coses estranyes que ella li oferia: amabilitat i fe, i no sabia en quina casella guardar-les.

—La configuració per mòduls fa habitable tot l’espai que tingui la saleta —va dir en Carney.

Venia les virtuts del nou desmuntable d’Argent, que li mereixia tota la confiança (amb el nou acabat dels seients i les potes còniques, semblava que flotés, fixin-se), però els pensaments li fugien per altres llocs. Aquesta gent jove, l’esforç que fan per prosperar. Els actors allò ho feien cada vespre, va pensar, fins i tot els millors, deixaven anar les seves rèpliques mentre repassaven la discussió de la nit anterior o de cop i volta recordaven que tenien rebuts vençuts perquè veien un senyor de la cinquena fila que feia la mateixa cara que el del banc. Si no els anaves a veure cada nit, no notaves cap error durant la funció. O si no eres de la companyia i a més et tocava patir les teves distraccions i reconeixements al mateix temps. Va pensar: No és fàcil, arrencar en aquesta ciutat, quan no tens ningú que t’ajudi…

—Deixi-me’l veure —va dir la senyora Williams—. Només un moment per veure què se sent.

Ja havia picat l’ham. Eren tots tres davant de l’Argent, amb aquells coixins turquesa que semblaven aigua fresca saludant-los en un dia molt calorós.

La senyora Williams havia parat l’orella tota l’estona mentre bevia a glopets. Es va treure les sabates i es va estirar damunt del braç esquerre doblegat. Va tancar els ulls i va deixar anar un sospir.

Van arribar a un acord per deixar una fiança més petita de l’habitual, amb un pla de quotes generós. Un disbarat, tot plegat. En Carney va passar la balda quan van sortir, un cop enllestida la paperassa per estalviar-se un altre error de criteri. La línia Metropolitan d’Argent era una inversió segura, amb els seus coixins arrissats tractats químicament i el nucli Airform, votat el més còmode per quatre de cada cinc enquestats en una prova a cegues.