DEMÀ, I DEMÀ, I DEMÀ

I

NANOS MALALTS

1

Abans que en Mazer es reinventés com a Mazer, era en Samson Mazer, i abans de ser en Samson Mazer, era en Samson Masur —un canvi de dues lletres que va transformar un noi ostensiblement jueu i com cal en un Constructor Professional de Mons— i durant bona part de la seva joventut va ser Sam; S. A. M. al Saló de la Fama de la màquina de Donkey Kong del seu avi, però sobretot Sam.

Una tarda de finals de desembre, a les acaballes del segle XX, en Sam va sortir d’un vagó de metro i es va trobar que a l’artèria que duia cap a les escales mecàniques hi havia el coàgul d’una massa inerta de gent que es miraven un anunci bocabadats. En Sam feia tard. Tenia una reunió amb el seu conseller acadèmic que ja feia més d’un mes que posposava, però que tothom estava d’acord que s’havia de celebrar per força abans de les vacances d’hivern. A en Sam no li agradaven les gentades: ni trobar-s’hi enmig, ni cap de les bajanades que a la gent li agrada celebrar en massa. Però aquella gentada no es podia evitar. Hauria de travessar-la si volia arribar al món de la superfície.

En Sam duia un tabard elefantí de llana que havia heretat del seu company de pis, en Marx, que se l’havia comprat a primer de carrera en una botiga d’excedents de l’exèrcit i la marina. En Marx havia deixat que el tabard es morís de fàstic a la bossa de plàstic de la botiga pràcticament tot un semestre, abans que en Sam li demanés si l’hi podia deixar. Aquell hivern havia estat molt tossut, i va ser una tempesta d’abril (d’abril! Quina bogeria, aquells hiverns de Massachusetts!) el que a la fi va erosionar prou l’orgull d’en Sam per demanar a en Marx el tabard oblidat. En Sam va fer veure que li agradava l’estil de la peça, i en Marx va dir que, tant per tant, en Sam ja se la podia quedar, cosa que en Sam ja sabia que diria. Com la majoria de coses que es compren en una botiga d’excedents de l’exèrcit i la marina, del tabard emanava pudor de florit, de pols i de suor de reclutes morts, i en Sam es va esforçar per no especular per quina raó havia acabat com a excedent. Però el tabard abrigava molt més que el paravent que havia portat de Califòrnia el primer any de carrera. També pensava que el tabard ajudava a dissimular la seva talla. Però l’abric, la seva mida enorme i ridícula, només aconseguia fer-lo semblar encara més menut i infantil.

És a dir, en Sam Masur, als vint-i-un anys, no tenia un físic apte per empènyer i empentar, i per tant, tant com li va ser possible, es va esquitllar per entremig de la gentada i es va sentir si fa no fa com l’amfibi condemnat a la destrucció del videojoc Frogger. Va començar a articular una sèrie de «perdonis» que no eren gens sincers. Una característica veritablement magnífica de la manera com està codificat el cervell, va pensar en Sam, és que pot dir «Perdoni» mentre el que diu de veritat és «Que et donin pel sac». Tret que no fossin personatges poc fiables o estiguessin definits clarament com a llunàtics o rufians, els personatges de les novel·les, pel·lícules i jocs s’havien de prendre literalment: tot el que feien o deien era inqüestionable. Però la gent —la normal, decent i bàsicament honrada— no podria sobreviure al dia a dia sense aquesta fracció de programació indispensable que et permetia dir una cosa i voler-ne dir, o fins i tot fer, una altra.

—No pots donar la volta? —li va cridar un home amb un barret de macramé de color negre i verd.

—Perdoni —va dir en Sam.

—Coi, gairebé ho tenia —va mormolar una dona que duia un nadó penjat en un cabestrell, quan en Sam li va passar pel davant.

—Perdoni —va dir en Sam.

De tant en tant, algú marxava amb presses i creava un buit en la multitud. Aquells buits haurien d’haver estat oportunitats de fugida per a en Sam, però per alguna raó de seguida s’omplien de nous humans, assedegats de diversió.

Era gairebé al peu de les escales mecàniques quan es va girar per veure què mirava la gentada. En Sam es podia imaginar informant sobre la congestió a l’estació de tren i que en Marx li digués: «No has tingut curiositat per saber què era? El món és ple de gent i de coses, si deixes de ser un misantrop encara que només sigui un segon». A en Sam no li agradava que en Marx el considerés un misantrop, encara que ho fos, i per tant es va girar. Va ser llavors quan va veure la seva antiga camarada, la Sadie Green.

Tampoc era que no l’hagués vista en tots els anys transcorreguts. Havien estat participants habituals en certàmens científics, jocs acadèmics, actes de reclutament universitari, competicions (oratòria, robòtica, escriptura creativa, programació), banquets en honor dels millors estudiants. Perquè, tant era si anaves a un institut públic mediocre de l’Eastside (Sam) com a un institut privat elegant del Westside (Sadie), el circuit per als adolescents espavilats de Los Angeles era el mateix. Intercanviaven mirades en una sala plena de setciències —a vegades, ella fins i tot li somreia, com per corroborar la distensió que hi havia entre tots dos—, i de seguida ella quedava envoltada pel cercle de voltors, nois atractius i intel·ligents, que sempre la rondaven. Nois i noies com ell mateix, però més rics, més blancs, i amb millors ulleres i millors dents. I ell no volia ser un altre setciències lleig voleiant a prop de la Sadie Green. A vegades la convertia en la dolenta de la pel·lícula i s’imaginava totes les ocasions en què ella l’havia ofès: aquella vegada que li va girar l’esquena; aquella vegada que li va apartar la mirada. Però ella no les havia fet, aquestes coses; gairebé hauria estat preferible que les hagués fet.

En Sam sabia que ella havia anat al MIT, i s’havia preguntat si se la trobaria quan ell anés a Harvard. En dos anys i mig no havia fet res per forçar l’ocasió. Ella tampoc.

Però aquí la tens: la Sadie Green, en carn i ossos. Veure-la gairebé li va fer venir ganes de plorar. Era com una demostració matemàtica que l’hagués defugit des de feia anys, però tot d’una, amb una mirada més fresca i reposada, n’havia vist una solució totalment òbvia. «Mira, la Sadie», va pensar. «Sí.»

Va estar a punt de cridar-la pel nom, però no ho va fer. Es va sentir aclaparat per la quantitat de temps que feia des que la Sadie i ell havien estat tots sols. Com podia algú ser encara tan jove, com ell sabia objectivament que era, i que hagués passat tant de temps? I per què era de sobte tan fàcil d’oblidar, que ell la detestava? El temps, va pensar en Sam, era un misteri. Però després de reflexionar un segon, va canviar d’opinió. El temps era explicable matemàticament; era el cor —la part del cervell representada pel cor— el que era un misteri.

La Sadie va acabar de mirar el que la gentada mirava i va enfilar cap a l’andana, on entrava un tren de la línia vermella.

En Sam la va cridar:

—SADIE! —A més de l’enrenou del tren que arribava, l’estació bramulava amb tota la humanitat habitual. Una adolescent tocava els Penguin Cafe Orchestra en un violoncel a canvi de la voluntat. Un home amb una armilla de caixmir demanava educadament als passavolants si podien dedicar un moment als refugiats musulmans de Srebrenica. Just al costat de la Sadie hi havia una parada que venia batuts de fruita de sis dòlars. La batedora havia començat a brunzir, difonia l’aroma de cítrics i maduixes per l’aire resclosit i subterrani just en el moment que en Sam la cridava.

—Sadie Green! —va tornar a cridar. Però ella tampoc no el va sentir. Ell va accelerar el pas tant com va poder. Quan caminava de pressa se sentia com si participés en una carrera amb una cama lligada a la d’una altra persona.

—Sadie! SADIE! —Se sentia molt ximple—. SADIE MIRANDA GREEN! HAS MORT DE DISENTERIA!

A la fi la noia es va girar. Va examinar la gentada lentament, i quan va veure en Sam el somriure se li va estendre per la cara com el vídeo a càmera ràpida que en Sam va veure una vegada a classe de física a l’institut, de com floria una rosa. Era preciós, aquell somriure, va pensar en Sam, i potser, es va neguitejar, també un xic artificial. Ella se li va acostar, somrient encara —un clot a la galta dreta, una separació gairebé imperceptiblement més ampla entre els dos incisius superiors que no pas als inferiors—, i a ell li va semblar que la gentada se separava per deixar-li pas, que el món es movia per a ella d’una manera que no es mouria mai per a ell.

—Era la meva germana, la que es va morir de disenteria, Sam Masur —va dir la Sadie—. Jo vaig morir d’esgotament, després que em mossegués una serp.

—I per no voler matar el bisó —va dir en Sam.

—Malaguanyat! —va dir la Sadie—. Tota aquella carn s’hauria podrit i prou.

La Sadie el va abraçar.

—Sam Masur! —va dir—. Tenia l’esperança de topar amb tu.

—Surto a la guia —va dir en Sam.

—Sí, és clar, però potser tenia l’esperança que fos una cosa més orgànica —va dir la Sadie—. Que és justament el que ha passat.

—Què hi fas, a Harvard Square? —va preguntar en Sam.

—Venir a veure l’Ull Màgic, és clar —va dir ella, de broma. Va fer un gest davant seu, en direcció a l’anunci. Per primera vegada, en Sam es va adonar del pòster de metre per metre i mig que havia transformat els viatgers en una horda zombi.

VEUREU EL MÓN D’UNA MANERA TOTALMENT NOVA.

AQUEST NADAL, EL REGAL QUE VOL TOTHOM ÉS

L’ULL MÀGIC

La imatge del pòster era una pauta psicodèlica en tons nadalencs maragda, robí i or. Si et miraves la pauta prou temps, el teu cervell s’enganyava a si mateix per veure-hi una imatge amagada en 3D. Se’n deia un autoestereograma, i era fàcil fer-ne un si eres un programador modestament hàbil. «Això?», va pensar en Sam. «Quines coses que troba entretingudes, la gent.» Va gemegar.

—No et sembla bé? —va dir la Sadie.

—Això ho trobes a la sala comuna de qualsevol residència del campus.

—No pas aquest en particular, Sam. Aquest és exclusiu de…

—Totes les estacions de Boston.

—Dels Estats Units, potser? —La Sadie va riure—. I doncs, Sam, no vols veure el món amb ulls màgics?

—Jo sempre veig el món amb ulls màgics —va dir ell—. Estic ple fins dalt d’il·lusió infantil.

La Sadie va assenyalar un nen d’uns sis anys:

—Mira que content que està! Ara ho ha vist! Molt bé!

—Tu ho has vist? —va preguntar en Sam.

—Encara no —va reconèixer la Sadie—. I ara he d’agafar aquest tren, o arribaré tard a classe.

—Segur que hi pots dedicar cinc minuts, i més per poder veure el món amb ulls màgics —va dir en Sam.

—Potser la pròxima vegada —va dir la Sadie.

—Au, va, Sadie. Sempre n’hi haurà una altra, de classe. Quantes vegades podràs mirar una cosa i saber que tothom al teu voltant veu el mateix, o com a mínim que els seus cervells i els seus ulls responen al mateix fenomen? Quan podràs aconseguir una demostració millor del fet que tots som al mateix món?

La Sadie va somriure, penedida, i va clavar un cop de puny suau a l’espatlla d’en Sam.

—Aquesta és la cosa més típicament Sam que hauries pogut dir.

—Aquest soc jo.

Ella va sospirar quan va sentir el bramul del seu tren que abandonava l’estació.

—Si suspenc Temes Avançats en Gràfics per a Ordinador serà culpa teva. —Es va col·locar de manera que tornava a mirar-se el pòster—. Fem-ho tots dos, Sam.

—Sí, senyora. —En Sam va obeir. Va dreçar les espatlles i va mirar directament al davant. Feia anys que no estava tan a prop de la Sadie.

Les instruccions del pòster deien que s’havien de relaxar els ulls i concentrar-se en un punt concret fins que n’emergís una imatge secreta. Si això no funcionava, la recomanació era acostar-se al pòster i llavors recular lentament, però a l’estació no hi havia lloc per fer-ho, això. En tot cas, a en Sam li era ben igual, la imatge secreta. S’imaginava que seria un arbre de Nadal, un àngel, una estrella, tot i que difícilment no pas una estrella de David, seria alguna cosa festiva, gastada, i amb un atractiu molt ampli, alguna cosa que vengués més productes de l’Ull Màgic. Els autoestereogrames no li havien funcionat mai, a en Sam. Sospitava que tenia alguna cosa a veure amb les ulleres. Les ulleres, que li corregien una miopia important, no deixaven que els seus ulls es relaxessin prou perquè el seu cervell percebés la il·lusió. Per tant, després d’un període de temps respectable (quinze segons), en Sam va deixar de provar de veure la imatge secreta i va estudiar la Sadie.

Duia els cabells més curts i, va suposar, més a la moda que abans, però eren els mateixos cabells ondulats de caoba que sempre havia tingut. Les pigues clares esquitxades pel nas eren les mateixes, i la pell encara era de color oliva, tot i que estava molt més pàl·lida que no pas quan eren criatures a Califòrnia; tenia els llavis tallats. Els ulls eren del mateix color marró, amb reflexos daurats. L’Anna, la mare d’en Sam, tenia uns ulls semblants, i li havia dit que d’una coloració com aquella se’n deia heterocromia. En el seu moment a ell li havia semblat que allò tenia nom de malaltia, una cosa de la qual potencialment la seva mare podia morir. Sota els ulls de la Sadie hi havia unes mitges llunes amb prou feines perceptibles; de fet les havia tingut sempre, fins i tot de petita. Tot i això, li va semblar que feia cara de cansada. En Sam es va mirar la Sadie i va pensar: «Viatjar en el temps és això». És mirar-se una persona i veure-la en el present i en el passat, en concurrència. I aquest sistema de transport només funciona amb aquelles persones que has conegut durant un període de temps significatiu.

—Ho he vist! —va dir la Sadie. Tenia els ulls brillants i una expressió que ell recordava de quan ella tenia onze anys.

En Sam va tornar-se a mirar el pòster ràpidament.

—Ho has vist tu? —li va preguntar ella.

—Sí —va dir en Sam—. Ho he vist.

La Sadie se’l va mirar.

—Què has vist? —va preguntar.

—Allò —va dir en Sam—. És fantàstic, al·lucinant. Molt nadalenc.

—De debò ho has vist? —li va preguntar la Sadie. Les comissures dels llavis se li van començar a cargolar cap amunt. Aquells ulls heterocròmics se’l miraven, burletes.

—Sí, però no vull aixafar la guitarra als que encara no ho han vist. —Va fer un gest assenyalant l’horda que els envoltava.

—Molt bé, Sam —va dir la Sadie—. Ets molt considerat.

Ell sabia que ella sabia que ell no ho havia vist. Li va somriure, i ella li va tornar el somriure.

—Oi que és estrany? —va dir la Sadie—. Tinc la impressió que no t’he deixat de veure mai. Que ens trobem en aquesta estació per mirar aquest pòster cada dia.

—Fem grok* —va dir en Sam.

—Sí que fem grok. I retiro el que he dit abans. Aquesta sí que és la cosa més típicament Sam que hauries pogut dir.

—Soc el Sam més típic. Ets… —Mentre parlava, la batedora es va tornar a engegar.

—Què? —va dir ella.

—Ets al lloc que no toca —va repetir en Sam.

—Què vol dir «el lloc que no toca»?

—Ets a Harvard Square, però hauries de ser a Central Square, o a Kendall Square. Em sembla que havia sentit a dir que anaves al MIT —va comentar en Sam.

—El meu nòvio viu per aquí —va dir la Sadie, d’una manera que indicava clarament que d’aquell tema no en volia dir res més—. No sé per què en diuen squares. No ho són pas de quadrats, tots aquests llocs. —S’acostava un altre tren—. És el meu. Una altra vegada.

—Els trens ja ho tenen, això —va dir en Sam.

—És veritat. Sempre hi ha un tren, i un tren, i un tren —va respondre.

—Doncs essent així hauries de fer un cafè amb mi —va dir en Sam—. O el que t’estimis més beure, si el cafè és massa tòpic per a tu. Un te txai. Un batut de fruites. Kombutxa. Dr Pepper. Xampany. Hi ha un món ple d’infinites begudes possibles, just al damunt dels nostres caps. Només hem d’agafar aquelles escales mecàniques i serà nostre.

—Ja m’agradaria, però he d’anar a classe. Només he fet la meitat de les lectures. L’única cosa que tinc al meu favor és la puntualitat i l’assistència.

—Ho dubto —va dir en Sam. La Sadie era una de les persones més intel·ligents que coneixia.

Ella li va fer una altra abraçada ràpida.

—M’ha agradat molt ensopegar amb tu.

Va començar a anar cap al tren, i en Sam va provar d’empescar-se una manera d’aturar-la. Si allò fos un joc, podria prémer pausa. Podria recomençar, dir coses diferents, dir les coses correctes aquesta vegada. Podria buscar a l’inventari l’objecte que faria que la Sadie no se n’anés.

Ni tan sols s’havien intercanviat els números de telèfon, va pensar desesperat. Va repassar les maneres a través de les quals una persona podia trobar-ne una altra el 1995. Abans, quan en Sam era petit, podies perdre algú per sempre més, però ara la gent no es perdia amb tanta facilitat com temps enrere. Cada cop més, només et calia el desig de convertir una conjectura digital en una persona de carn i ossos. Per tant, es va conformar amb el fet que, tot i que la figura de la seva antiga amiga es feia cada cop més petita dins d’aquella estació de tren, el món anava pel mateix camí, amb la globalització, les superautopistes de la informació i altres coses per l’estil. Seria fàcil trobar la Sadie Green. Es podia imaginar quin era el seu correu electrònic, els correus electrònics del MIT seguien sempre la mateixa pauta. Podia buscar la guia del MIT en línia. Podia trucar al Departament de Ciències Computacionals, donava per descomptat que estaria a Ciències Computacionals. Podia trucar als seus pares, l’Steven Green i la Sharyn Friedman-Green, a Califòrnia.

I malgrat tot, es coneixia a ell mateix i sabia que era la mena de persona que no trucava mai a ningú, tret que sabés absolutament del cert que la trucada seria benvinguda. El seu cervell era traïdorament negatiu. S’inventaria que ella s’havia mostrat freda amb ell, que ni tan sols tenia cap classe aquell dia, que només havia volgut fugir. El seu cervell insistiria que, si ella de debò el volgués veure, li hauria donat algun mitjà per contactar-hi. Arribaria a la conclusió que, per a la Sadie, en Sam representava un període dolorós de la seva vida i per tant, és clar, no el volia tornar a veure. O potser, com havia sospitat sovint, ell no significava res per a ella: només havia estat la bona obra d’una nena rica. En Sam es torturaria amb la menció del nòvio a l’estació de Harvard Square. Localitzaria el número de la Sadie, la seva adreça electrònica, la seva adreça física, i no en faria servir mai cap. Per tant, amb una pesantor fenomenològica, es va adonar que aquella podia ser perfectament l’última vegada que veiés la Sadie Green, i va provar de memoritzar els detalls del seu aspecte, mentre ella s’allunyava, en una estació de tren, en un dia desesperadament fred de desembre. Barret de caixmir beix, mitenes i bufanda. Tabard de tres quarts de color torrat, que sense cap mena de dubte no provenia de cap botiga d’excedents de l’exèrcit i la marina. Texans força gastats, amb la vora en forma de campana desfilada. Vambes negres amb una franja blanca. Bossa rectangular encreuada de cuiro color conyac que era tan ampla com ella, ben replena, amb la màniga d’un jersei de color cru sortint d’un costat. Els seus cabells: brillants, una mica humits, just a l’altura de les espatlles. No hi havia cap Sadie genuïna, autèntica, en aquesta visió, va decidir. Era indistingible de qualsevol altra universitària intel·ligent i ben guarnida que circulés per aquella estació.

A punt de desaparèixer, la Sadie es va girar i va tornar corrent cap a ell.

—Sam! —va dir—. Encara jugues?

—Sí —va respondre en Sam amb massa entusiasme—. I tant. Contínuament.

—Té —va dir. Li va posar un disquet de 3,5 a les mans—. És el meu joc. Segur que estàs superenfeinat, però juga-hi si tens temps. M’encantaria saber què en penses.

Va tornar corrent cap al tren, i en Sam li va anar al darrere.

—Espera’t! Sadie! Com et trobo?

—El meu mail és al disc —va dir la Sadie—. A l’arxiu Readme.

Les portes del tren es van tancar i la Sadie va tornar a la casella que li corresponia. En Sam es va mirar el disc: el títol del joc era Solution. La Sadie ho havia escrit a mà a l’etiqueta. En Sam li hauria conegut la lletra a qualsevol lloc.

Quan va tornar a l’apartament aquella nit, no es va instal·lar Solution de seguida, tot i que el va deixar vora la disquetera de l’ordinador. Va trobar que no jugar al joc de la Sadie el motivava poderosament, i va treballar en la seva proposta de tesina, que hauria d’haver lliurat feia un mes i que en circumstàncies normals hauria esperat fins passat festes. El tema, després de molt patiment i incertesa, era «Aproximacions alternatives a la Paradoxa Banach-Tarski en absència de l’axioma de l’elecció», i com que ja li semblava un avorriment haver d’escriure la proposta, li feia por la feinada que suposaria escriure el treball. Havia començat a sospitar que, tot i les seves aptituds òbvies per a les matemàtiques, no s’hi sentia particularment atret. El seu tutor del Departament de Matemàtiques, Anders Larsson, que després guanyaria una Medalla Fields, li havia dit precisament això, gairebé amb totes les lletres, en la reunió d’aquella tarda. Les seves paraules de comiat:

—Tens uns dots increïbles, Sam. Però has de tenir en compte que ser bo en una cosa no és ben bé el mateix que estimar-se-la.

Amb en Marx van sopar italià; en Marx n’havia encarregat més del compte perquè en Sam tingués sobres mentre era fora. El va tornar a convidar a anar a esquiar a Telluride per festes:

—Hauries de venir, i si el que et fa patir és esquiar, la veritat és que tothom es passa tota l’estona al bar. —En Sam poques vegades tenia diners per anar-se’n a casa per les vacances, i per tant aquestes invitacions es presentaven i es rebutjaven a intervals regulars. Després de sopar, en Sam va començar les lectures per a la classe de raonament moral (s’hi estudiava la filosofia del jove Wittgenstein, l’època anterior al moment que va decidir que estava equivocat en tot), i en Marx va començar els preparatius per marxar. Quan va acabar de fer les maletes, va escriure una targeta de felicitació per a en Sam i l’hi va deixar a l’escriptori, juntament amb un val regal de cinquanta dòlars de la cerveseria. Va ser llavors que en Marx va veure el disc.

—Què és Solution? —va preguntar en Marx. Va agafar el disc verd i el va mostrar a en Sam.

—És el joc que m’ha passat algú que m’he trobat. Algú que conec —va dir en Sam.

—Qui? —va dir en Marx. Feia gairebé tres anys que vivien junts i en Marx poques vegades havia sentit que en Sam mencionés cap amic.

—Algú que conec de Califòrnia.

—Hi penses jugar? —va preguntar en Marx.

—En un moment o altre. No deu valer res. Només me’l miro com un favor. —En Sam va tenir la impressió de trair la Sadie, dient això, però la veritat era que segurament no valdria res.

—De què va? —va preguntar en Marx.

—Ni idea.

—Bon títol, però. —En Marx es va asseure davant de l’ordinador d’en Sam—. Em sobren un parell de minuts. L’instal·lem?

—Per què no? —va dir en Sam. Tenia planejat jugar-hi tot sol, però en Marx i ell jugaven força regularment. Els agradaven els videojocs d’arts marcials: Mortal Kombat, Tekken, Street Fighter. També tenien muntada una campanya de Dungeons & Dragons que reprenien de tant en tant. La campanya, que tenia en Sam com a amo de la masmorra, ja feia dos anys que durava. Jugar a Dungeons & Dragons entre dos és una experiència peculiar, íntima, i l’existència de la campanya era un secret que no coneixia ningú.

En Marx va ficar el disc a la disquetera i en Sam va instal·lar el joc al disc dur.

Unes quantes hores després, en Sam i en Marx van acabar el seu primer recorregut de Solution.

—Quina passada! —va dir en Marx—. Vaig tardíssim, l’Ajda em matarà. —L’Ajda era l’última novieta d’en Marx: una jugadora top d’esquaix i model ocasional, natural de Turquia; de fet, podria ser la biografia esquemàtica de qualsevol dels interessos amorosos d’en Marx—. De debò que em pensava que només hi jugaríem cinc minuts.

En Marx es va posar l’abric, de color torrat, com el de la Sadie.

—El teu amic està fatal. I pot ser que sigui un geni. De què el coneixes?

* Grok és l’idioma que parla el protagonista de la novel·la Stranger in a strange land (‘L’estranger en terra estranya’), de Robert A. Heinlein (1961), un humà nascut a Mart que arriba a la Terra quan és adult. S’utilitza fer grok en el sentit d’entendre alguna cosa que l’altre diu, copsar-ne el significat. (N. dels e.)

2

El dia que la Sadie va conèixer en Sam, a ella l’havien fet fora de l’habitació d’hospital de la seva germana gran, l’Alice. L’Alice estava irritable, com hi acostumen a estar les nenes de tretze anys, però també estava irritable com hi acostuma a estar la gent que pot morir de càncer. La seva mare, la Sharyn, havia dit que s’havia de tenir la màniga ampla a l’hora de tractar l’Alice, que el doble front tempestuós de la pubertat i la malaltia la feien patir molt. Amb màniga ampla volia dir que valia més que la Sadie se n’anés a la sala d’espera fins que l’Alice ja no estigués emprenyada amb ella.

La Sadie no sabia ben bé què havia fet, aquesta vegada, per provocar l’Alice. Li havia ensenyat una foto a la revista Teen d’una noia amb una boina vermella i havia dit alguna cosa com ara «Et quedaria bé aquesta gorra». La Sadie amb prou feines recordava què havia dit, però, fos el que fos, l’Alice no s’ho havia agafat gens bé, i havia cridat d’una manera absurda: «Ningú porta gorres d’aquestes a Los Angeles! És per això que no tens amics, Sadie Green!». L’Alice se n’havia anat al lavabo i havia començat a plorar, amb un so com si s’ennuegués, perquè tenia el nas congestionat i la gola coberta de llagues. La Sharyn, que dormia a la cadira del costat del llit, va dir a l’Alice que es tranquil·litzés, que es faria mal. «Ja em fa mal», va dir l’Alice. En aquell moment, la Sadie també va començar a plorar; ja ho sabia, que no tenia amics, però l’Alice havia estat molt mesquina, de dir-l’hi a la cara. La Sharyn va dir a la Sadie que se n’anés a la sala d’espera.

—No és just —va dir la Sadie a la seva mare—. Jo no he fet res. No té cap lògica.

—No és just, és veritat —va acceptar la Sharyn.

Exiliada, la Sadie va provar d’esbrinar què havia passat: ella de debò pensava que a l’Alice li quedaria bé una gorra vermella. Però, quan hi va rumiar, va concloure que pel fet d’haver mencionat la gorra l’Alice es devia pensar que feia algun comentari sobre els seus cabells, que li havien començat a caure per la quimioteràpia. Si era això el que havia pensat l’Alice, a la Sadie li sabia molt de greu haver dit res d’aquella gorra. Va trucar a la porta de l’habitació de l’Alice per disculpar-se. Des de l’altra banda del requadre de vidre, la Sharyn li va dir, només movent els llavis:

—Torna després. L’Alice dorm.

Cap a l’hora de dinar la Sadie tenia gana, i tot plegat li sabia menys greu per l’Alice i més per ella mateixa. Era irritant, aquella manera que tenia l’Alice de comportar-se com una cabrona i que la Sadie fos l’única que castiguessin. Ja li havien dit moltíssimes vegades que l’Alice estava malalta, però no es moria. La varietat de leucèmia que patia tenia un índex de remissió particularment alt. Havia respost bé al tractament, i segurament fins i tot podria començar a anar a l’institut quan tocava, a la tardor. Aquesta vegada l’Alice tan sols hauria d’estar-se a l’hospital dues nits, i només per «un excés de cautela». A la Sadie li agradava l’expressió «excés de cautela». Li recordava un estol d’ocells, una bandada de garses, una colla de llops. S’imaginava que «cautela» era alguna mena de criatura… potser una barreja entre un santbernat i un elefant. Un animal gros, intel·ligent i amistós, amb el qual es podia comptar que protegiria les germanes Green de les amenaces, existencials i d’altra mena.

Un infermer, que va veure una nena d’onze anys desatesa i conspícuament sana a la sala d’espera, li va donar una crema de vainilla. Va identificar la Sadie com una més de les moltes criatures desemparades que tenien germans i germanes malalts, i li va dir que potser li agradaria anar a la sala de jocs. Li va assegurar que allà hi havia una consola Nintendo que poques vegades es feia servir a les tardes. La Sadie i l’Alice ja en tenien una, de Nintendo, però la Sadie no tenia res a fer durant les pròximes cinc hores, fins que la Sharyn la pogués portar a casa amb el cotxe. Era estiu, i ja s’havia llegit La cabina màgica dues vegades, i era l’únic llibre que havia portat aquell dia. Si l’Alice no s’hagués enfadat, el dia hauria estat farcit d’activitats habituals amb ella: mirar els seus concursos preferits de la tele matinal, Prem el botó! i El preu just; llegir la revista Seventeen i fer-se l’una a l’altra els tests de personalitat; jugar a Oregon Trail o a qualsevol dels altres jocs educatius que venien preinstal·lats a l’ordinador portàtil de deu quilos que li havien regalat a l’Alice perquè pogués fer els deures en substitució de les classes; i els milers de maneres informals que les noies sempre han trobat per passar l’estona juntes. La Sadie potser no tenia gaires amics, però no els havia trobat mai a faltar. L’Alice era la persona preferida de la Sadie en tot el món. Ningú era més intel·ligent, més atrevida, més preciosa, més atlètica, més divertida, més poseu-hi-l’adjectiu-que-vulgueu que l’Alice. Per a la Sadie, l’Alice era el non plus ultra. Encara que deien que es recuperaria, sovint la Sadie s’imaginava un món on no hi hagués l’Alice. Un món on no podia compartir les bromes i la música i els jerseis i els brownies precongelats i la pell de germana contra germana, sota els llençols, en la foscor, i per damunt de tot, un món sense l’Alice, la guardiana dels secrets i les vergonyes més íntimes del cor innocent de la Sadie. No hi havia ningú a qui la Sadie estimés més que l’Alice, ni els seus pares, ni la seva àvia. El món sense l’Alice era desolat, com una fotografia granulada de Neil Armstrong a la lluna, i allò feia que a la nena d’onze anys li costés dormir a la nit. Seria un alleujament important fugir una estona al món de Nintendo.

Però la sala de jocs no era buida. Hi havia un noi que jugava a Super Mario Bros. La Sadie va deduir que era un nen malalt, i no pas un germà o una visita, com ella: duia pijama encara que era de dia, un parell de crosses reposaven a terra al costat de la seva cadira i tenia el peu esquerre envoltat d’un aparell d’aspecte medieval que semblava una gàbia. Va calcular que el noi tenia la seva edat, onze anys, o una mica més gran. Tenia els cabells arrissats i embullats, un nas xato, ulleres, un cap tan rodó que semblava una caricatura. La Sadie estava aprenent a dibuixar, i li havien ensenyat a descompondre les coses en una sèrie de formes. Si hagués de dibuixar aquell noi, li caldrien sobretot cercles.

La Sadie es va asseure de genolls al seu costat i va mirar com jugava una estona. Era hàbil: al final del nivell, podia fer que en Mario aterrés al capdamunt del pal de la bandera, una cosa que la Sadie no havia aconseguit mai. Tot i que a la Sadie li agradava jugar, també era un plaer mirar algú que fos bon jugador; era com mirar-se algú ballant. El noi no se la va mirar en cap moment. De fet, no va semblar adonar-se que ella era allà. Va guanyar l’últim enemic de la primera batalla, i a la pantalla van aparèixer les paraules «PERÒ LA NOSTRA PRINCESA ÉS EN UN ALTRE CASTELL». Va fer pausa i, sense mirar-se-la, li va dir:

—Vols jugar la resta d’aquesta vida?

La Sadie va sacsejar el cap.

—No. Ara vas molt bé. Puc esperar fins que et moris.

El noi va fer que sí. Va continuar jugant, i la Sadie s’ho va continuar mirant.

—Allò d’abans. No ho hauria d’haver dit —va comentar la Sadie—. Vull dir, per si de cas t’estàs morint de debò. Com que això és un hospital per nens.

El noi va pilotar en Mario i va entrar en una àrea de núvols, plena de monedes.

—Com que això és el món, tothom s’està morint —va dir.

—És veritat —va dir la Sadie.

—Però ara no m’estic morint.

—Millor —va dir la Sadie.

—Tu t’estàs morint? —va preguntar el noi.

—No —va dir la Sadie—. Ara mateix no.

—Què et passa, doncs? —va dir el noi.

—És la meva germana. Està malalta.

—Què li passa?

—Té disenteria —va dir la Sadie. No li venia de gust invocar el càncer, el destructor de totes les converses.

El noi es va mirar la Sadie com si li anés a fer una altra pregunta. Però li va donar el comandament.

—Té —va dir—. Tinc els dits cansats.

La Sadie se’n va sortir prou bé, del nivell, va augmentar la potència d’en Mario i va afegir una altra vida.

—No ets pas dolenta —va dir el noi.

—Tenim una Nintendo a casa, però només m’hi deixen jugar una hora a la setmana —va dir la Sadie—. Però ara ja no em fa cas ningú, des del dia que la meva germana Al es va posar malalta…

—De disenteria —va dir en Sam.

—Sí. Aquest estiu jo havia d’anar al Campament Espacial a Florida, però els meus pares han decidit que em quedi a casa per fer companyia a l’Al. —La Sadie va polvoritzar un Goomba, una de les criatures semblants a un bolet que abundaven al Super Mario—. Em sap greu pels Goombes.

—Només són esbirros —va dir en Sam.

—Però sembla que s’hagin vist ficats en una cosa que no té res a veure amb ells.

—La vida d’un esbirro és així. Baixa per aquella canonada —li va ordenar aleshores en Sam—. Allà sota hi ha una pila de monedes.

—Ja ho sé! Ja quasi hi soc —va dir la Sadie—. L’Al s’emprenya amb mi gairebé sempre, o sigui que no sé per què no m’han deixat anar al Campament Espacial. Hauria sigut la meva primera vegada fora de casa, i la primera que hauria anat en avió tota sola. Només eren dues setmanes, a més. —La Sadie s’acostava al final del nivell—. Quin és el secret per aterrar a dalt del pal de la bandera? —li va preguntar.

—Pitja el botó de córrer tant com puguis, després t’ajups i saltes just abans de caure —va dir el noi.

La Sadie/Mario va aterrar al capdamunt del pal.

—Ei, ha funcionat. Em dic Sadie, per cert.

—Sam.

—Et toca. —Li va tornar el comandament—. Què et passa a tu? —li va preguntar.

—Vaig tenir un accident de cotxe —va dir en Sam—. Tinc el peu trencat per vint-i-set llocs.

—Són molts —va dir la Sadie—. Exageres o és el número exacte?

—És el número exacte. Soc molt estricte amb els números.

—Jo també.

—Però a vegades el número augmenta una mica perquè han de trencar altres parts per fer encaixar els ossos —va dir en Sam—. Podria ser que me l’haguessin de tallar. No el puc posar a terra. M’han operat tres vegades, i ja no és ni un peu. És una bossa de carn amb xips d’os.

—Em fas venir gana —va dir la Sadie—. Perdona, ha sigut desagradable. La teva descripció m’ha fet pensar en una bossa de patates. Ens saltem molts àpats, des que la meva germana es va posar malalta, i sempre tinc gana. Avui només he menjat una crema de vainilla.

—Ets rara, Sadie —va dir en Sam, interessat.

—Ja ho sé —va dir la Sadie—. Espero que no t’hagin d’amputar el peu, Sam. La meva germana té càncer, per cert.

—Em pensava que tenia disenteria.

—És que el tractament del càncer li provoca disenteria. Això de la disenteria és com una mena de broma entre nosaltres. Saps aquell joc d’ordinador, Oregon Trail?

—No —va dir en Sam.

—Segurament a l’aula d’informàtica de l’escola el teniu. Potser és el meu joc preferit, encara que és una mica avorrit. Va d’una gent del 1800 que proven d’anar de la costa est a la costa oest, amb una caravana i un parell de bous, i l’objectiu és aconseguir-ho sense que es mori ningú del grup. Els has d’alimentar prou, no anar massa de pressa, comprar el menjar adequat, coses així. Però a vegades algú, o fins i tot tu, et mors igualment, per exemple et mossega una serp de cascavell, o et mors de gana, o…

—De disenteria.

—Sí! Exacte. I això sempre ens fa riure, a l’Al i a mi.

—Què és la disenteria? —va preguntar en Sam.

—És diarrea —va xiuxiuejar la Sadie—. Al començament nosaltres tampoc no ho sabíem.

En Sam va riure tot d’una, però de sobte va parar.

—Encara ric —va dir—, però quan ric em fa mal.

—Doncs prometo no dir mai més res que faci gràcia —va dir la Sadie, en una veu estranya, sense emoció.

—Para! Aquesta veu encara em farà riure més. Què pretens imitar?

—Un robot.

—Un robot parlaria així. —En Sam va fer la seva imitació d’un robot, que encara els va fer riure més.

—Però si no hauries de riure! —va dir la Sadie.

—I tu no hauries de fer-me riure. De debò que la gent es mor de disenteria? —va preguntar en Sam.

—Antigament suposo que sí.

—I a tu et sembla que ho posaven a les làpides?

—Em sembla que no posaven la causa de mort a les làpides, Sam.

—A la Mansió Encantada de Disneyland sí que ho fan. Ara m’agradaria morir-me de disenteria. Vols que juguem a Duck Hunt? —va preguntar en Sam.

La Sadie va fer que sí.

—Hauràs de portar les pistoles. Són allà. —La Sadie va portar les pistoles i les va connectar a la consola. Va deixar que en Sam disparés primer.

—Ets una passada de bo —va dir la Sadie—. Tens una Nintendo a casa?

—No —va dir en Sam—, però el meu avi té una màquina de Donkey Kong al seu restaurant. Em deixa jugar-hi gratis tant com vulgui. I el que passa amb els jocs és que, si ets bo en un, pots ser bo en qualsevol. És el que penso jo. Tot és qüestió de coordinació mà-ull i de pautes d’observació.

—Hi estic d’acord. Però, què has dit? El teu avi té una màquina de Donkey Kong? Això és genial! M’encanten aquestes màquines velles. Quina mena de restaurant és?

—És una pizzeria —va dir en Sam.

—Què?! M’encanta la pizza! És el meu menjar preferit de tot el món.

—El meu també —va dir en Sam.

—Pots menjar tanta pizza gratis com vulguis? —va preguntar la Sadie.

—Bàsicament —va dir en Sam.

—És just el meu somni. Estàs vivint al meu somni. M’hi has de deixar venir, Sam. Com es diu el restaurant? Potser ja hi he estat.

—Dong i Bong, La Casa de la Pizza Estil Nova York. Dong i Bong és com es diuen els meus avis. En coreà no té gens de gràcia. És com si es diguessin Jack i Jill —va dir en Sam—. El restaurant és a Wilshire, a K-town.

—Què és K-town? —va preguntar la Sadie.

—Senyora, vostè és de Los Angeles? K-town és Koreatown. Com pot ser que no ho sàpigues? —va dir en Sam—. Tothom coneix K-town.

—Ja ho sé, què és Koreatown. No sabia que la gent en digués K-town.

—I tu on vius? —va preguntar en Sam.

—A les planes.

—Què són les planes? —va preguntar en Sam.

—Són la part plana de Beverly Hills —va dir la Sadie—. Estan força a prop de K-town. Ho veus?, tu no sabies què eren les planes! La gent de L. A. només es coneix la part de la ciutat on viu.

—Suposo que sí.

En Sam i la Sadie van xerrar amistosament la resta de la tarda mentre continuaven disparant contra ànecs virtuals.

—Però si no ens han fet res, els pobres ànecs —va dir la Sadie en un moment determinat.

—Potser els cacem per tenir menjar digital. Els nostres jos digitals es moririen de gana, sense els ànecs virtuals.

—Però em sap greu pels ànecs —va dir la Sadie.

—I et sap greu pels Goombes. Et sap greu per tothom, doncs —va dir en Sam.

—És veritat —va dir la Sadie—. També em sap greu pels bisons d’Oregon Trail.

—Per què? —va preguntar en Sam.

La mare de la Sadie va treure el cap a la sala de jocs: l’Alice li volia dir una cosa a la Sadie, que com a missatge en codi volia dir que la Sadie estava perdonada.

—T’ho explicaré la pròxima vegada —va dir la Sadie a en Sam, tot i que no sabia si hi hauria una pròxima vegada.

—Ja ens veurem —va dir en Sam.

—Qui és el teu amic? —va preguntar la Sharyn mentre se n’anaven.

—Un noi —va dir la Sadie, que es va girar per mirar-se en Sam, que ja tornava a estar concentrat en el joc—. És simpàtic.

De tornada cap a l’habitació de l’Alice, la Sadie va donar les gràcies a l’infermer que li havia dit d’anar a la sala de jocs. L’infermer va somriure a la mare de la Sadie; era tan poc corrent, avui en dia, trobar criatures que tinguessin bones maneres.

—Era buida, com t’havia dit?

—No, hi havia un noi. En Sam… —Encara no en sabia el cognom.

—Has conegut en Sam? —va dir l’infermer, tot d’una interessat. La Sadie es va preguntar si havia trencat una norma secreta de l’hospital pel fet d’ocupar la sala de jocs quan la feia servir un nen malalt. Hi havia tantes normes, des que l’Alice tenia càncer.

—Sí —va provar d’explicar la Sadie—. Hem parlat i jugat a la Nintendo. No li ha sabut pas greu, que jo estigués allà.

—En Sam, amb els cabells arrissats i les ulleres. Aquest Sam?

La Sadie va fer que sí.

—He de parlar amb la teva mare —va dir l’infermer.

—Ves amb l’Alice —li va dir la Sharyn.

La Sadie se’n va anar a l’habitació de l’Alice, neguitosa.

—Em sembla que m’he fotut en un merder —va anunciar.

—Què has fet, ara? —li va dir l’Alice. La Sadie li va explicar el seu teòric crim—. T’ho han dit, que hi anessis —va raonar l’Alice—, o sigui que no pots haver fet res de dolent.

La Sadie es va asseure al llit de l’Alice, i l’Alice li va començar a fer trenes.

—Segur que no és per això que l’infermer volia