La invenció de l'espai: Ciutat i viatge

1. Llegir la ciutat

Car la ville est un poème (…) qui déploie le significant, et c’est ce déploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter.

Roland Barthes

Vaig arribar a Madrid un matí de setembre, un dia de llum suau i clara, aquella que només s’aconsegueix en les altures de l’altiplà castellà. Jo estava en una nit diürna (o un dia nocturn), situació que només produeix la flamant i absurda estació d’enllaç de Nuevos Ministerios on el viatger accedeix a una espectacular ciutat subterrània, que és evocada en un enorme mural trompe l’oeil. En aquest lloc les rates han estat substituïdes pels viatgers del matí tractant d’arribar al seu destí. Un no-lloc com aquest no permet els seus usuaris de ser conscients d’on es troben. Creuen la ciutat subterrània a través de l’anomenat (antigament) «túnel de la risa» fins arribar a les entranyes del Paseo de los Melancólicos. Tots aquests són noms bonics per als espais urbans amb una història important, topònims que ningú ja no usa.

L’ésser humà es relaciona amb l’espai que l’envolta projectant en la ment una intel·lectualització d’allò que veu, allò que viu. La realitat física –les dimensions que li transmeten els sentits, la vista primordialment– esdevé projecció mental. I a l’hora d’enfrontar-se amb l’espai ho fa des de dues perspectives complementàries: una narrativa, l’altra esquemàtica. Quan hem d’explicar a algú com anar d’un punt a un altre, ho fem amb un llistat d’instruccions (vés de dret, gira a mà esquerra, etc.) o amb un croquis dels moviments a seguir damunt un mapa. No són sinó metàfores que ens ajuden a llegir el món. Un mot tècnic com «odologia», que deriva d’«hodos», que en grec significa carretera, camí, viatge, és molt útil per referir-se a la nostra relació amb l’entorn físic. El mot prové d’un psicòleg experimental, Kurt Lewin, el qual l’havia utilitzat per caracteritzar l’«espai viscut», és a dir l’espai en el qual un individu viu, o l’espai tal com és percebut per l’usuari. Aquest espai s’oposa a l’espai geomètric dels mapes i els plànols, a l’espai euclidià mesurable, racional i homogeni. L’odologia prefereix el caminar més que no pas el camí, el sentit de la geografia més que no pas el càlcul mètric. L’ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d’acció (Careri).

Aquestes dues actituds es podrien comparar als dos enfocaments diferents per visitar una ciutat que va proposar Miguel de Tamen a «A Walk about Lisbon». Una possibilitat, «sentir l’atmosfera», implica només caminar i mirar. L’altra és l’obligació estètica del turista que es passeja amb una llista de coses a visitar i que li serveix de mesura de l’èxit del viatge. La inefable i infal·lible guia Michelin proposa un sistema d’estrelles, que ha esdevingut un codi moral per als turistes, amb una descripció de les obligacions del que cal fer a cada lloc (Tamen, 35). En molts escriptors reconeixem una lluita interna entre caminar sense rumb i l’estabilitat. Molts escriptors, com ara Ramón Gómez de la Serna o Joan Maragall, han estat conscients del seu espai vital al llarg de la seva vida: arrelats en un lloc, a Madrid, Buenos Aires o Barcelona, però sempre cercant nous horitzons. Al ritme de les passions personals i les crisis polítiques, es van adaptar al seu entorn i van anar modificant la manera com experimentaven l’espai.

Els llocs de la memòria, que tant han interessat estudiosos com Maurice Halbwachs, estan immersos en els espais de la quotidianitat. Com afirmà el sociòleg francès som sempre dins l’espai i és només la imatge espacial que, per raó de la seva estabilitat, ens dóna la il·lusió de no canviar a través del temps i de retrobar el passat en el present. El dibuix dels homes d’abans que s’ha materialitzat, com un calc, en la materialitat de les coses i dels edificis i la força de la tradició del lloc prové justament d’allò del que n’eren la imatge. És en els llocs on s’allibera amb força més potent la memòria, revelant els lligams que ens hi uneixen i que posen en evidència les connexions d’una «societat invisible» (Halbwachs, 197-201). Els «llocs de la memòria» en la definició de Pierre Nora combinen de manera ambigua el passat i el present, allò sacre i prosaic, el record individual i el col·lectiu (Nora I, 37-43). Els llocs antics ens proporcionen matèria per als nostres records, perquè hi ha un excés de memòria que s’expressa sense paraules. La història és inscrita en les pedres de les valls, en els pobles i expliquen les diverses generacions que hi han viscut. Objectes sacres com ara les làpides en els murs de les esglésies són signes en marbre de la devoció; objectes d’ús comú com ara un instrument de treball o un moble antic, són testimoni de permanència i d’estabilitat. I de continuïtat. Amb la inscripció del jo en el temps, la superfície calenta del record, la memòria es fa espectacle d’un passat sempre més íntim, quotidià (Tarpino, 18-21). Aquest tipus de memòria és ben lluny dels discursos narcotitzants de la política o fins de la història i és ben atenta als petits records de família, petites epopeies dels llocs. Gómez de la Serna i Maragall foren uns habitants de les seves ciutats, atents al seu entorn i que recolliren en les obres literàries aquest tipus d’interès per l’espai.

Marc Augé s’ha referit a les dues maneres d’evocar les ciutats: a partir de la lectura d’una novel·la (d’un poema) o veient l’espai urbà a través dels ulls dels personatges. De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part d’una Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. Com diu Augé: «prononcer le nom de ces auteurs, c’est faire surgir l’image, un peu floue parfois mais toujours insistante, des villes dont ils ont su capter les bruits, la couleur, les lignes de fuite et plus encore la secrète alchimie qui transmue de temps à autre, dans l’oeil du promeneur, les lieux en états d’âme et l’âme en paysage» (140). Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim d’una recreació de l’ambient d’un moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de l’ànima i de l’ànima en paisatge.

L’encontre entre ciutats i les mirades dels escriptors ha propiciat pàgines notables. I associacions que van més enllà de l’esforç d’un eslògan d’agència de viatges: Dublín i Joyce, París i Baudelaire o Proust, Boston i Henry James, Lisboa i Pessoa, Madrid i Pérez Galdós. I la Barcelona de Maragall, Carner, Salvat–Papasseit i tants d’altres que, en llengües diverses, n’han fet escenari o motiu privilegiat de les seves composicions literàries. Perquè l’apropiació de la ciutat per part de l’imaginari dels escriptors ha estat una activitat habitual d’ençà de l’adveniment de la Modernitat. Baudelaire, en el pròleg als Petits poèmes en prose, es referí a l’addicció a les urbs de la nova poesia, i en definí els paràmetres: la freqüentació de les ciutats enormes, l’encreuament de llurs innombrables relacions:

Quel est celui de nous qui n’a pas, dans ses jours d’ambition, rêvé le miracle d’une prose poétique, musicale sans rhythme et sans rime, assez souple et assez heurtée pour s’adapter aux mouvements lyriques de l’âme, aux ondulations de la rêverie, aux soubresauts de la conscience? C’est surtout de la fréquentation des villes énormes, c’est du croisement de leurs innombrables rapports que naît cet idéal obsédant.

Des de llavors literatura i ciutat ha esdevingut una zona prou definida en la literatura de la modernitat. Una zona en la qual el text serveix per expressar una contrada de l’ànima, entre el somieg i els ensurts de la consciència, i capta amb una força fascinant les reaccions dels habitants de les grans urbs. Si Baudelaire es plantejava l’articulació d’una forma literària nova, la prosa poètica, foren la ficció, novel·la i conte, o la poesia, els gèneres que protagonitzaren un moviment de renovació i d’atracció per la ciutat.

Segons ha explicat Richard Lehan els estudis històrics sobre la ciutat moderna han dirigit la seva atenció vers tres qüestions. En primer lloc, els orígens. Molts estudiosos s’han fixat en el problema de la desconnexió entre camp i ciutat. Oswald Spengler i Lewis Mumford es fixaren en el fet que la ciutat moderna creà una desconnexió entre camp i ciutat, una pèrdua de les arrels, una unitat tancada que provocà la crisi de la civilització. La raó substituí l’instint, les teories científiques els mites i les teories econòmiques abstractes el comerç. En segon lloc, d’altres historiadors s’han fixat en el que podem anomenar les lleis físiques de la ciutat, la relació amb l’entorn físic, com ara el creixement en cercles concèntrics, o el creixement cap a l’oest. Gaziel va indicar en les seves memòries l’existència d’una llei no escrita, segons la qual totes les ciutats, com les civilitzacions, tendien a créixer de l’est vers l’oest. Això és ben cert en el cas de Barcelona, i en general de Catalunya, en el progrés de la Catalunya vella a la Catalunya nova. La tercera opció ha estat estudiar els efectes que les ciutats tenen en els seus habitants: Max Weber destacà els aspectes econòmics que condicionen la vida a ciutat i com cada ciutat creava un estat mental; Georg Simmel, en establir una tipologia del comportament de l’home urbà, es fixà en els aspectes psicològics, en els estímuls que rebia el nou habitant de la ciutat industrial. Es poden distingir, doncs, a grans trets, tres tipus d’enfocaments: una visió urbanística, una visió històrica i una altra de sociològica. A remolc de les anàlisis històriques i sociològiques, han anat sorgint estudis de caràcter més literari. Aquí vull plantejar alguns problemes rellevants en torn de l’impacte que la ciutat moderna ha tingut en la literatura. Per una visió literària de la ciutat, des d’una visió urbana de la literatura: llegir la ciutat.

Teories de la Ciutat

Malgrat el risc de ser esquemàtic, es podria argumentar que l’arquitectura contemporània es divideix entre dues figures de l’excés: el plantejat per la temptació –com sagaçment va denunciar Forges en un acudit de fa uns anys– del capitalismo ladrillista; i la fidelitat envers l’ortodòxia del Moviment Modern, representat per la Bauhaus, Le Corbusier, el GATPAC i altres arquitectes o associacions afins. Totes dues figures de l’excés són la causa d’una monotonia preocupant en el paisatge urbà, els monuments que envaeixen el cor de les nostres ciutats, com les «Cuatro Torres Business Area» de Madrid, o la zona que envolta el «Fòrum» a Barcelona, zones inspirades per edificacions com les de «La Défense» a París, en intents de reproduir l’efecte de la skyline de Manhattan. Bàsicament, aquest debat entre les figures d’excés és una extensió d’un altre etern debat entre urbs i civitas, és a dir entre el concepte d’espai urbà com una cosa que inclou la noció d’habitabilitat o un altre concepte en el qual la funció fonamental és la de la representació. La ciutat és alhora urbs, el medi ambient construït amb característiques morfològiques molt específiques, definides per edificis, carrers, equipaments. També és una realitat social, la civitas, és a dir, el conjunt de tots els ciutadans que viuen a la ciutat. Polis, al seu torn es refereix a la unitat política i administrativa, l’àrea municipal o metropolitana, que regeix la ciutat. No obstant això, entre les complexitats d’aquestes definicions tècniques hi ha moltes coses per indagar.

Com va escriure Raymond Williams, hi ha una gran varietat de models de ciutat i una sèrie de característiques que es repeteixen en el temps, com a capital d’un estat, centre administratiu, centre religiós, ciutat comercial, port i dipòsit mercantil, casernes militars, concentració industrial. Com diu el crític anglès: «Entre les ciutats d’època antiga i medieval i la moderna metròpolis o aglomeració urbana hi ha una connexió de nom i de part de la funció, però res a veure amb la identitat» (Williams, 1). Les ciutats tenen una personalitat, tot i la semblança entre elles. Les ciutats canvien amb el temps, i creixent es transformen. Les ciutats són ruïnes, en el sentit que Walter Benjamin va donar a les ruïnes en les seves «Tesis sobre filosofia de la història», és a dir, una catàstrofe única que veu l’àngel de la història:

Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta des del paradís que se li enganxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés. (Benjamin, Reflections, 257-258)

Les paraules de Benjamin ens recorden que la construcció és tan important com la destrucció, tot és relatiu, perquè allò nou se superposa al que és vell, i no només hi ha substitució, sinó diàleg. Un arquitecte i teòric de l’arquitectura, José Joaquín Parra Bañón, presenta al llibre Bárbara arquitectura bárbara virgen y mártir, una actitud de lingüista de la pedra, o arquitecte de la paraula, i demostra dues tesis compatibles i innovadores: que Santa Bàrbera és a l’origen de l’arquitectura i que de la destrucció, d’arrasar, més que no pas de construir i conservar, se’n derivaràn beneficis més importants que no pas del kitsch i absurd conservacionisme que domina els nostres pobles i ciutats, destinats a convertir-se en parcs temàtics de la postmodernitat. Aquestes opinions sobre la ciutat coincideixen amb la visió de Ramón Gómez de la Serna sobre el mercat del Rastro, un lloc «ameno y dramático, irrisible y grave que hay en los suburbios de toda ciudad», on s’acumula brossa inútil. Segons Ramón, les ciutats estan relacionades entre elles no pels seus monuments, sinó a través de «esos trastos filiales» (Ramonismo I. El rastro, 73). D’altra banda, Calvino a Le città invisibili va discutir els nombrosos intercanvis, més importants que els merament econòmics, que es poden percebre a les ciutats: «scambi non sono soltanto scambi di merci, sono scambi di parole, di desideri, di ricordi» (Calvino, X). Així que hem de distingir entre una ciutat material, que consisteix en cases i carrers, el domini de l’arquitectura i l’urbanisme, i una ciutat espiritual, que pot ser llegida, discutida, i vista per altres disciplines. Les ciutats pateixen molts canvis, passen per la construcció i la destrucció, cauen en la ruïna. Estan construïdes amb l’arquitectura i l’urbanisme, però també amb la imaginació. En aquest llibre s’analitzen exemples de la ciutat de les paraules, o la interpretació que la literatura ha fet de la construcció i la destrucció de les ciutats.

Les ciutats es caracteritzen per una juxtaposició de la història i elements ètnics que fomenten la col·lisió del temps i l’espai, tenint en compte els fenòmens d’hibridació i la barreja dinàmica dels discursos. En lloc d’una visió global, unificada i homogènia de la realitat urbana, els observadors i visitants s’enfronten a una pluralitat i barreja d’estils, el contagi i l’osmosi, que descentra la seva mirada, fent desaparèixer la seva impressió inicial. Les ciutats generen un discurs políglota, un multilingüisme que genera la ciutat palimpsest, que es pot descriure seguint Lotman. Segons ell, a partir del punt de vista de la semiòtica, una ciutat és un complex mecanisme semiòtic, un generador de cultura que és capaç de realitzar aquesta funció en exclusiva a causa del seu poliglotisme semiòtic. En aquest sentit, una ciutat representa un «focus de textos i codis, organitzats de diferents maneres, que pertanyen a diversos idiomes i de diversos nivells». Diversos codis ètnics, socials i d’estils de conflueixen en una ciutat, on s’hi estimulen diverses hibridacions i traduccions semiòtiques. El passat té una oportunitat en el paisatge de la ciutat de coexistir sincrònicament amb el present. L’arquitectura d’una ciutat, el plànol dels carrers, els noms que reben, els monuments i una gran quantitat d’altres elements del paisatge urbà funcionen «com conjunt de codis que constantment regeneren els textos del passat històric» (Šakaja and Stanić, 495).

Aquesta idea de l’acumulació present en els mots de Lotman es pot relacionar amb una famosa frase de Wittgenstein: «El nostre llenguatge pot ser vist com una ciutat antiga: un laberint de petits carrers i places, de cases antigues i noves, i de cases amb addicions de diferents èpoques, envoltat per una multitud de barris nous amb carrers rectes i regulars cases uniformes». Les oposicions generades per l’acumulació són la clau per assignar significats diferents o fins i tot contradictoris a la ciutat. Per exemple, en barris com el Raval de Barcelona, o Lavapiés a Madrid, es qüestiona la divisió social i funcional en barris i districtes. Hi ha districtes centrals, d’acord a la seva posició, però amb elements típics de la perifèria, amb la presència dels immigrants i la necessitat de traducció entre cultures i pràctiques. Les oposicions divideixen i obren la possibilitat de posar l’accent en una divisió del territori i generar processos de «mestissatge». El mecanisme de la frontera de Lotman, uneix i separa alhora, i funciona com un mecanisme que crea la paradoxa d’autoconsciència a través de la separació. La ciutat genera la seva pròpia alteritat i identitat, que és sempre relacional.

Els textos literaris obren una línia d’investigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions d’urbs i de civitas, la transformació de l’espai, la juxtaposició de capes. Ens permet de pensar en la ciutat en els termes del concepte de Thirdspace d’Edward Soja, una noció d’espai que combina la sociabilitat i l’espacialitat de manera històrica. Thirdspace és una idea interdisciplinària de l’espai, la història i la societat que tracta les micro-geografies de la vida quotidiana amb la mateixa atenció amb què es tracten les grans tendències històriques. Ambdues geografies són crucials per a una interpretació matisada del lloc que s’investiga. De la mateixa manera, la literatura ha de combinar aquests enfocaments macro i micro.

L’estudi de l’escriptura sobre les ciutats pertany a una tradició molt específica. La ciutat és un epítom de la modernitat, amb els seus efectes de canvi total en termes de la tecnologia, la societat i la psicologia. A partir del creixement demogràfic, el capitalisme de consum, i l’impacte de la tecnologia en la vida quotidiana, en definitiva, dels efectes de la industrialització, es produeix una identitat urbana renovada. Georg Simmel va ser el primer a considerar aquests canvis d’identitat. A «La metròpolis i la vida mental» (1903), va identificar alguns dels canvis: el xoc, la indiferència, la neurastènia i l’estranyesa. L’oposició entre la vida rural i urbana, crucial en la transformació de la modernitat, va ser analitzada en el clàssic estudi de Raymond Williams, The Country and the City. Com va escriure: «el contrast entre el camp i la ciutat és una de les principals oposicions a partir de la qual prenem consciència d’una part central de la nostra experiència i de les crisis de la nostra societat». Una de les categories més conegudes establertes per Williams en el seu estudi és la de «comunitats cognoscibles», i la pèrdua de l’«estructura de sentiment». L’oposició que planteja Williams entre les dues formes de vida és clarament resumida en aquest passatge:

Amb el camp s’ha associat la idea d’una forma natural de la vida: la pau, la innocència i la virtut senzilla. Amb la ciutat s’associa la idea d’un centre d’aprenentatge, de comunicació, i de llum. També s’han desenvolupat d’altres poderoses associacions negatives: la ciutat com un lloc de soroll, mundà i d’ambició; el camp com un lloc d’endarreriment, d’ignorància, de limitació. El contrast entre camp i ciutat, com a formes fonamentals de la vida, es remunta a l’època clàssica.

Raymond Williams situa aquesta oposició a les Bucòliques de Virgili, quan es presenta Melibeu com a antic propietari d’uns terrenys que li han estat embargats per la força. També analitza el segon epode d’Horaci, escrit uns anys més tard, com la reflexió sentimental d’un usurer que rumia de convertir-se en agricultor, reclama els seus diners i després, en el clímax del poema, els torna a prestar. Williams explora aquest doble tema: l’Arcàdia en termes de béns immobiliaris, una terra generosa explotada pels rics i que treballen els pobres. També cal esmentar el treball seminal de Walter Benjamin sobre París, on defineix un paisatge de consum massiu format per l’arquitectura i les diverses experiències que s’hi desenvolupen, com ara les galeries o passatges, els boulevards i els flâneurs.

La ciutat-llibre

La visió que proposo és de doble direcció: d’una banda m’interessa analitzar com la literatura ha influït en la formació d’una imatge (o imatges) de la ciutat. De l’altra, vull veure com la ciutat modifica la literatura. Més enllà dels estudis clàssics de Georg Simmel, «La metròpolis i la vida mental», i de Walter Benjamin, «Paris, capital del segle XIX», cal considerar d’altres estudis més recents que obren noves vies d’aproximació. Roland Barthes a «Sémiologie et urbanisme» féu una proposta molt original que ara m’interessa de reprendre. Comparava la ciutat amb una manifestació literària que podia ser llegida en clau semiòtica: «la ville est un poème (…) qui déploie le significant, et c’est ce dèploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter». Unes pàgines abans Barthes s’havia referit a les diverses maneres de dir la ciutat i l’entitat que té com a idioma que ens parla i ens fa parlar: «La cité est un discours, et ce discours est véritablement un langage: la ville parle à ses habitants, nous parlons notre ville, la ville où nous nous trouvons, simplement en l’habitant, en la parcourant, en la regardant». Per això creia que la revolució semiològica avançaria molt en el terreny de l’urbanisme quan es pogués parlar d’un «llenguatge de la ciutat», no en un sentit metafòric, sinó real. La ciutat té una pluralitat de significats a partir d’un únic significant. És de la intervenció de cada usuari/passejant que depèn el sentit que li podem donar. Com indicà Barthes: «la ville est une écriture; celui qui se déplace dans la ville, c’est-à-dire l’usager de la ville (ce que nous sommes tous), est une sorte de lecteur qui, selon ses obligations et ses déplacements, prélève des fragments de l’énoncé pour les actualiser en secret». Per tant, els habitants de la ciutat o els usuaris creen una experiència doble, ja que arriben a conèixer i dir l’experiència mentre caminen per la ciutat. Barthes es referia aquí a un capítol de Nostra Senyora de París de Victor Hugo, en el qual reflexionava sobre els sentits dels monuments en la ciutat. Victor Hugo, en efecte, en el capítol «Això matarà allò» jugava amb una frase del sermó d’un capellà: «Això matarà allò, el llibre matarà l’edifici». La frase admet dues lectures. En primer lloc com a frase que és d’un capellà el qual expressa el terror de la religió davant la força de la paraula impresa: el llibre eliminarà el sermó, «la premsa matarà l’església».

El segon sentit és que la impremta destronarà l’arquitectura i el llibre de pedra serà susbtituït pel llibre de paper, és a dir, per un objecte més volàtil, difícil de controlar. Estableix, doncs, un símil molt productiu de base gramatical: la lletra és la pedra aïllada, dreta, les paraules surten de la superposició de pedres, el dolmen (els túmuls són noms propis), les frases són l’acumulació de pedres en grans espais. I els temples d’Egipte, o el de Salomó, ja són llibres. Fins a Gutenberg, doncs, l’arquitectura fou l’escriptura universal. Així es pot distingir entre dues menes d’arquitectura des de l’antiguitat fins al segle XV: la teoacràtica, que es caracteritza per la immutabilitat, l’horror al progrés, la conservació de les línies tradicionals, la consagració dels tipus primitius i el sotmetiment constant de totes les formes de l’home i de la naturalesa als capricis incomprensibles del símbol, que «són llibres tenebrosos que només els iniciats saben desxifrar». L’altra mena d’arquitectura està constituïda per les construccions populars que es caracteritzen per la varietat, el progrés, l’originalitat, l’opulència i el moviment perpetu. Aquests són edificis comprensibles per qualsevol persona. Hugo conclou: «Entre l’arquitectura teocràtica i l’altra hi ha la mateixa diferència d’una llengua sagrada a una llengua vulgar, del jeroglífic a l’art, de Salomó a Fídies».

Gràcies a Victor Hugo ens adonem que quan ens enfrontem a una ciutat podem adoptar dos enfocaments. El primer ens la fa llegir en un «sentit literal», més a prop de la lectura dels mapes; el segon ens introdueix en un sentit de lectura «simbòlica», en desxifrar el sentit profund d’una ciutat determinada. Com recorda Marc Augé, l’espai de l’antropologia és un espai simbolitzat, i és aquesta simbolització la que permet que un espai determinat esdevingui llegible per tots els seus usuaris. Tots ells segueixen altres dissenys similars d’organització amb les mateixes convencions ideològiques i