Ficció i realitat a l'Espill: Una perspectiva fraseològica i documental

FICCIÓ I REALITAT

L’ESPILL

UNA PERSPECTIVA

FRASEOLÒGICA I DOCUMENTAL

Josep Guia i Marín

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Del text: Josep Guia i Marín, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Il·lustració: Fragment del retaule incomplet Escenes de la vida de St. Narcís

(Mestre de Sant Narcís, s. XV-XVI) conservat al Museu de la Catedral de València

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7769-7

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

PRESENTACIÓ

ABREVIATURES UTILITZADES

NOTA PRELIMINAR

1. INTRODUCCIÓ A L’ESPILL

1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT

2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR

3. EDICIONS I TRADUCCIONS

2. FONTS

1. LO SOMNI DE BERNAT METGE

2. VERSOS PROVERBIALS DE GUILLEM DE CERVERA

3. OBRES DE FRANCESC EIXIMENIS

4. OBRES DE FRANCESC DE LA VIA

5. LO CARTOIXÀ DE LUDOLF DE SAXÒNIA, TRADUÏT PER JOAN ROÍS DE CORELLA

3. TEMPS I ESPAI DE LA FICCIÓ AUTOBIOGRÀFICA

1. DADES INTERNES

2. DADES EXTERNES

3. INCOHERÈNCIES CONTEXTUALS

4. LES VEUS EN EL RELAT

4. DADES PER A LA DATACIÓ DE L’ESCRIPTURA REAL

1. HIPOTÈTIQUES REFERÈNCIES A LA IMPREMTA

3. UN CANARI, CAPTIU ESTRANY

4. JOC D’ESCACS AMB DAMA

5. L’HOSPITAL D’EN CLAPERS

6. LO CARTOIXÀ

7. LA POESIA SATÍRICA

5. CORRECCIONS DE LECTURA

1. HISTÒRIQUES I CONTEXTUALS

2. BÍBLIQUES

3. FRASEOLÒGIQUES

6. EL VALOR FRASEOLÒGIC DE L’ESPILL

EPÍLEG

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓ

Hi ha obres que són inexhauribles, i l’Espill n’és una. Contràriament a les pretensions d’haver-ne fet edicions o estudis definitius, l’Espill es resisteix a ser tancat per ningú, en el sentit de ser entès i fixat de forma apodíctica. Sempre ens quedarà, si més no per molts anys, algun passatge d’interpretació incerta, algun fragment de puntuació controvertida, alguna referència de fets o personatges desconeguda. No obstant això, cal dir que les successives edicions i aproximacions crítiques que ha merescut l’obra han contribuït poderosament a la fixació i interpretació del text, com tindrem ocasió de comentar més endavant. Però l’Espill és, a més, una deu de recursos lingüístics, un devessall de lèxic i fràsic tan extraordinari que sempre sorprèn i corprèn, que el converteix en un dels grans tresors de la llengua catalana. D’una llengua catalana que va adquirir el cim de la seua potencialitat expressiva literària a la València de la segona meitat del segle XV.

En aquest llibre, en primer lloc, hi ha una introducció a l’Espill, amb la doble intenció de facilitar-ne el coneixement a un lector nou, i de refrescar la memòria als qui ja coneixen l’obra, amb la qual cosa podran resultar més planeres i entenedores les referències al text. Així doncs, s’hi fa una descripció de l’Espill, amb l’exposició sumària del contingut i el comentari dels aspectes més rellevants de la seua transmissió textual (el manuscrit, les edicions, el títol, l’autoria, les traduccions...). El segon capítol es destina a les fonts de l’Espill, de manera que, mitjançant l’aplicació del mètode de les concordances fràsiques, s’hi presenten molts fragments d’obres que, per llurs característiques temàtiques i lingüístiques, poden ser precedents directes de certs fragments de l’Espill; entre aquestes obres, n’hi ha que ja eren tingudes com a fonts i n’hi ha que són aportacions noves. Al capítol tercer, s’hi aborda en profunditat la qüestió de la temporalitat de la vida de ficció del personatge protagonista, que és qui fa de narrador/escriptor de l’obra, amb un tractament sistemàtic de totes les dades, internes i externes, per tal d’obtenir-ne resultats fiables; això m’ha permès posar de manifest alguns anacronismes entre el temps de la vida fictícia del protagonista i determinats fets històrics mencionats a l’obra, de data coneguda; així mateix, he provat de demostrar que la veu de l’obra, en primera persona, és la del narrador-protagonista des del primer vers. Al capítol quart, s’hi presenten les dates a quo per a la redacció de l’obra, és a dir, les dates que s’han de considerar com a fites inferiors en la cronologia de l’elaboració real de l’Espill. Al capítol cinquè, faig el balanç dels principals aclariments, correccions i novetats que aporta aquesta nova lectura, respecte d’estudis anteriors sobre el text i el context de l’Espill. Finalment, el capítol sisè recull una mostra comentada de l’extraordinària riquesa fràsica de l’Espill.

Aquest llibre prové, fonamentalment, del tercer capítol de la meua tesi doctoral en Filologia, la qual tracta sobre l’anàlisi fraseològica de l’Espill, feta a partir de la crea-ció d’una base de dades de 1111 registres, cadascun dels quals és dedicat a una unitat fràsica o a una unitat estilística continguda a l’Espill. Tanmateix, el capítol tercer susdit aborda qüestions de crítica literària textual i contextual, no sempre encabides dins el camp de la fraseologia però que m’he plantejat a partir del buidatge fràsic de l’Espill, per les moltes lectures i relectures pròpies d’aquest tipus de treball, en una perspectiva contrastiva amb altres obres. La recerca d’unitats fràsiques i estilístiques al text, la troballa de concordances temàtiques i lingüístiques amb altres textos anteriors o coetanis i l’anàlisi contextual d’episodis i de referències reals de l’obra, amb la pertinent indagació documental, han estat els factors que m’han empès a esbrinar amb detall alguns aspectes propis de la crítica literària, que havien rebut una atenció superficial o incorrecta, com ara la temporalitat de la vida fictícia del personatge narrador, les veus en el relat, l’aclariment de referències històriques i bíbliques, la datació de l’escriptura real de l’obra, etc. Així doncs, no tota la revisió crítica de l’Espill que ací es presenta prové de l’anàlisi fraseològica, però sí una bona part. En qualsevol cas, ha estat a partir de l’estudi fraseològic que m’he plantejat indagacions complementàries, de caire contrastiu amb altres obres literàries i de caire contextual, mitjançant la recerca documental en els rics fons arxivístics valencians del segle XV.

Quan em vaig doctorar en Matemàtiques, l’any 1974, tres anys després d’haver-ne obtingut la llicenciatura, poc imaginava que faria un segon doctorat en Filologia, l’any 2008. La primera tesi va anar seguida de molts anys de recerca matemàtica, mentre que la segona ha anat precedida d’altres tants anys de recerca en fraseologia. El punt d’inflexió cal datar-lo al voltant del 1990 i va estar motivat per dos fets.

Per una banda, quan es va establir a les universitats de l’Estat espanyol el reconeixement dels sexennis d’investigació, com a simples complements de productivitat –per bé que posteriorment se’ls ha dotat d’efectes acadèmics–, l’any 1989, es va dir que, en atenció als temps difícils (per a poder fer un treball reposat de recerca) que havia passat la Universitat, des de la darrera dècada de la dictadura franquista fins aleshores, aquell primer atorgament de sexennis es faria amb criteris molt oberts. Potser va ser així en algunes comissions, però no en la de l’àrea de Geometria i Topologia, on jo vaig presentar els meus treballs (una dotzena d’articles publicats en revistes internacionals, entre 1973 i 1988, amb referències de tots ells a Mathematical Reviews i Zentralblatt Math) i no m’hi va ser atorgat cap sexenni. Probablement, o jo (que havia tingut un cert protagonisme en la lluita per les reivindicacions dels PNNs i per la democratització i l’arrelament al país de la Universitat) o els meus articles (que eren de topologia general), no vàrem caure en gràcia a una comissió hegemonitzada per geòmetres i, dintre d’aquests, per membres de l’Opus. Així doncs, quedava clar que, per aquest camí, tenia ben difícil el meu futur com a investigador.

D’altra banda, per aquella època, Maria Conca iniciava l’elaboració de la seua tesi doctoral, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a l’estudi d’un corpus paremiològic del segle XVI, presentada el 1994, i em vaig convertir en el seu col·laborador, llegint textos clàssics catalans per fer-ne buidatges de parèmies, a fide proporcionar materials que Maria pogués analitzar i interpretar des de la teoria del text. El primer fruit d’aquesta col·laboració investigadora, que encara dura, va ser la publicació del treball de tots dos «L’ús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana» (1993). El reconeixement investigador en Filologia, no exempt de problemes per algunes actituds corporativistes i poc propícies als plantejaments interdisciplinaris, m’ha arribat posteriorment mitjançant la concessió de dos sexennis en aquesta àrea.

Així, per tot això, vaig canviar de línia d’investigació, sense deixar de fer les meues classes al Departament d’Àlgebra. Al capdavall, a la Universitat de València, des dels Estatuts del 1985, qualsevol doctor té dret a investigar en qualsevol línia de recerca i que aquesta recerca li siga reconeguda per la Universitat.

A partir de la dedicació inicial a la paremiologia, de la qual Maria Conca ha estat pionera en l’àmbit català modern amb la publicació del llibre Paremiologia (1987), hem anat ampliant el camp de recerca al conjunt de la disciplina fraseològica, tant amb plantejaments de caire teòric com en aplicacions diverses a l’estilometria, la didàctica, la història de la llengua, la traductologia, etc. Des d’aquesta perspectiva fraseològica, la meua àrea preferent d’interès ha estat centrada en la València de la segona meitat del segle XV, quan s’hi féu una producció literària extraordinària, molt rica fraseològicament, i quan s’hi presentaren, alhora, la innovació de la impremta i la repressió de la Inquisició. És per aquesta raó que també he dedicat treballs als aspectes històrics i contextuals que envolten els fets literaris, amb investigacions d’arxiu, com ara: «Dades biogràfiques sobre Jaume Gassull» (1999), «De Lo Cartoixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals» (2002), «Dades documentals d’interès literari (València, segle XV)» (2003) i «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix» (2009).

En aquest llibre, doncs, tant des de l’anàlisi fraseològica (diacrònica i contrastiva) com des de la recerca documental de caire contextual, s’hi aporten diverses novetats per a la lectura i interpretació de determinats passatges de l’Espill, així com per a la datació i l’autoria de l’obra. Per això, cal congratular-se que l’Espill torne a l’actualitat, si més no per a tots els qui no voldran ignorar deliberadament les noves aportacions. Els lectors sou convidats, doncs, a conèixer una mica més l’Espill, a gaudir-ne i a parlar-ne.

ABREVIATURES UTILITZADES

ACV: Arxiu de la Catedral de València

AHG: Arxiu Històric de Gandia

AMV: Arxiu Municipal de València

APV: Arxiu del Patriarca de València

ARV: Arxiu del Regne de València

NOTA PRELIMINAR

Atesa la procedència i la metodologia fraseològica del treball i l’ús que hi faig de la terminologia pertinent, convé introduir d’antuvi la definició dels cinc conceptes següents.

Unitat fràsica. És una combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició, fixació i institucionalització, a més d’altres possibles i freqüents com idiomaticitat i anomalia. Les unitats fràsiques, d’acord amb Zuluaga (1980: 135-139, que no inclou les col·locacions) i Corpas (1997: 53-213), es classifiquen en no enunciats (col·locacions i locucions) i enunciats (fórmules i parèmies). Les col·locacions pertanyen a l’àmbit de la norma, les locucions al del sistema i els enunciats fràsics al de la parla. L’estructura d’una unitat fràsica comprèn des d’un sintagma format per dues paraules, com a mínim, fins a una oració simple o composta. A l’Espill he identificat la presència de 332 col·locacions –mig partit, humanal llinatge, mort sobtada, procés de pensa, els set manaments...–, 418 locucions –foc salvatge, del bec groc, indigne de descalçar la sabata (d’algú), mudar com el vent, treure’n joc, mot a mot, ni molt ni poc...–, 41 fórmules –Déu vos salv!, com diu la gent, bon (re)pòs tinga, saps que...– i 94 parèmies –No s’han de llençar perles als porcs, Més val casar que no cremar, L’amor primera és millor, Benaurat és qui per mal d’altre se castiga, Qui calla, atorga...

Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, configurats formalment com una unitat fràsica, participen d’alguna de les característiques d’aquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de l’estil d’un autor, d’una escola, d’un gènere o d’una època. Poden estar configurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identificació de les primeres (en total, 180), s’ha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en flames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identificació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, l’estructura parèmica i el significat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria d’haver-les tipificades com a parèmies: A qui no l’espolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, D’aquells trons, aquestes pluges...

Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de l’àlgebra lineal, del fràsic de l’Espill, del fràsic d’Enric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.

Fraseologia. És la disciplina lingüística que s’ocupa de l’estudi del fràsic.

Observem que les definicions d’unitat fràsica, fràsic i fraseologia presenten un paral·lelisme evident amb els conceptes unitat lèxica, lèxic (conjunt de les unitats lèxiques) i lexicologia (disciplina lingüística que estudia el lèxic). Les he adoptades seguint criteris d’analogia, economia i coherència discursives, de manera que el terme fraseologia queda restringit a designar la disciplina i no l’objecte d’estudi d’aquesta disciplina.

Mètode de les concordances fràsiques. Consisteix, essencialment, a localitzar unitats fràsiques (estrictes i generalitzades) en un text (l’Espill, en el nostre cas), per tal de fer-ne l’inventari (el corpus fràsic), validar-les mitjançant la recerca d’altres recurrències concordants (al mateix text o en altres textos) i estudiar-les sota diversos enfocaments: intrínsecs (forma canònica, mots clau, estructura, recursos estilístics, definició, classificació) i contextuals (modalitats d’inserció, funcions discursives), a més d’altres específicament contrastius (documentació en català i en altres llengües, traduccions), sense oblidar la seua valuosa significació com a elements caracteritzadors de l’estil, tant pel que fa a la qualitat de les unitats emprades com atenent a llur quantitat o freqüència d’ús.

Capítol 1

INTRODUCCIÓ A L’ESPILL

Per bé que l’Espill ha tingut bastants edicions al llarg dels segles i cal suposar, doncs, que també ha tingut bastants lectors, no és una obra de lectura senzilla. La seua sintaxi distorsionada, a causa dels versos curts, i el lèxic i fràsic tan extraordinàriament variat i abundant que conté, desborden sovint la competència comprensiva del lector mitjà. A més, a desgrat de les declaracions del mateix narrador dient que hi ha usat un llenguatge no subtil –«e mostrar no subtilment / sols rimat portant l’estil» (vs. 17-18)– i «pla», propi de l’horta de València, en la confecció de les seues «noves rimades» –«al pla texides / de l’algemia / e parleria / dels de Paterna, / Torrent, Soterna» (vs. 686-90)–, els cultismes es troben pertot arreu: argüir, bàlsem, compel·lir, quotidià, deífic, deïtat, denotar, femení, hipòcrit, increpar, perfídia, placar, subplantar, supern, voluptat, zelar, etc.

Per les raons susdites, les sinopsis i les explicacions complementàries que s’han fet de l’Espill són ben profitoses per a la comprensió de l’obra, tant si el lector és antic com novell. Així mateix, és per això que l’obra ha provocat i merescut diverses prosifica cions, amb les quals hom pot expressar el seu contingut de forma més planera, mitjançant oracions de sintaxi convencional, refent l’ordre dels components segons l’estàndard, suplint les omissions, etc. En aquest llibre, per tal de facilitar-ne la lectura i la comprensió, he emprat una ortografia modernitzada en la reproducció de fragments de l’Espill, tret d’alguna ocasió en què no ho he fet per mor de conservar-hi la mètrica o la rima.

També he considerat convenient, en aquesta línia de fer-ne més accessible la comprensió, que el lector dispose d’antuvi d’una visió global de l’obra i que en conega l’argument de cada part, com s’exposa a continuació.

1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT

L’Espill és una extensa obra en català de la segona meitat del segle XV, produïda a València, composta de 16247 versos, segons el manuscrit conservat.[1]L’obra és escrita en clau de ficció autobiogràfica,[2]amb un personatge narrador que és nat i habita a la ciutat de València, des d’on emprèn diversos viatges i on es casa diverses vegades, i que parla en primera persona, tret dels passatges on reporta el que altres personatges diuen i els cedeix la veu.

D’altra banda, els títols de les diverses parts de l’obra no són escrits en primera persona, de manera que aquesta altra veu, que parla en tercera persona (no diu De ma joventut sinó De sa joventut, ni Com volguí pendre beguina sinó Com volgué pendre beguina, ni Com ordení ma vida sinó Com ordenà sa vida, etc.),[3]és la veu de l’autor, que posa rúbriques a la seua obra i parla del seu personatge. És de notar que s’hi observa una certa descurança, per manca d’homogeneïtat, en la presentació de les rúbriques, ja que hi figura Primer llibre, Tercer llibre, Quart llibre, però Llibre segon; cada llibre té el seu descriptor, menys el tercer; el qui devia ser el descriptor del Tercer llibre (De la lliçó de Salomó) apareix en la rúbrica de la primera part d’aquest, però no en les altres parts; el descriptor de la quarta part del Llibre segon no segueix la pauta de les altres tres parts, que hauria demanat posar-hi Com pres monja (potser això era excessivament agosarat) i diu senzillament De monges; al Quart llibre, tenen descriptors la primera i la segona parts i no en tenen la tercera i la quarta; etc. L’índex, construït a partir de les rúbriques que figuren a l’obra, és el següent:[4]

Consulta, Endreça, Tornada, Entrada, (tema)

Perfaci

Primera part del Perfaci

Segona part del Perfaci

Tercera part del Perfaci

Quarta part del Perfaci

Primer llibre: De sa joventut

Primera part. De la fadrinea ab sa mare

Segona part. Com fon afillat e tramès

Tercera part. Continua los actes fets en París

Quarta part. Clou son viatge tornant a València

Llibre segon: De quant fon casat

Part primera. Com pres donzella

Segona part. Com volgué pendre beguina

Tercera part. Com pres viuda

Quarta part. De monges

Tercer llibre

Primera part de la lliçó de Salomó

Segona part del Tercer

Tercera part del Tercer

Quarta part del Tercer

Quart llibre o quarta part principal: De enviudat

Primera part del Quart. Com ordenà sa vida

Segona part del Quart. Continua son viure

Tercera part del Quart

Quarta part e darrera

L’obra comença amb una introducció de 46 versos, dividida en quatre parts (Consulta, Endreça, Tornada, Entrada). Tot i que hom podria pensar que, en aquesta introducció, el subjecte parlant és l’autor, en realitat es tracta ja de la veu del personatge narrador, per tal com el text i la forma d’enunciació d’aquest inici concorden, des de tots els punts de vista (temàtics i lingüístics), amb altres passatges posteriors, és a dir, que els versos inicials formen part del mateix discurs que fa el personatge narrador en altres llocs de l’obra, com veurem detalladament més endavant. A la Consulta, el narrador demana al cavaller Joan Fabra que llegesca i corregesca el seu rescrit, declara haver començat a escriure’l a Callosa, on s’ha refugiat fugint de la pestilència, i diu quina és la matèria principal de què tracta: «de dones descriure llur tall / natural e voluntari» (vs. 13-14); la Consulta consta de quatre estrofes de vuit versos heptasíl·labs, amb rima abbaaccd / deeddffg / ghhggiij / jkkjjllm. Després hi ha una Endreça de quatre versos heptasíl·labs, amb rima mnnm, una Tornada de quatre versos heptasíl·labs, amb rima moom, i una Entrada de sis versos tetrasíl·labs, amb rima apariada ppqqrr.

A continuació d’aquests 46 versos, figura el tema: Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter fillias (pres del Càntic dels Càntics) i comença el Prefaci, escrit en versos tetrasíl·labs de rima apariada, és a dir, en «noves rimades / comediades» (vs. 681-82),[5]com tota la resta de l’obra.

Al Prefaci (vs. 47-792), dividit en quatre parts, on el protagonista narrador ja s’hi confessa vell i malalt –«prou envellit, / antic de dies, / per malalties / molt afligit» (vs. 174-77)–, adreça l’obra al seu «nebot» Baltasar Bou –«A tu com fill, / Baltasar Bou, / per lo que em mou / ta molta amor / e gran calor / de nebot car, / lo vull dreçar» (vs. 240-46)– i exposa la intenció que el mou a escriure-la: alliçonar els joves i alguns vells del perill de les dones, que ell coneix molt bé per pròpia experiència –«Lo meu sperit / n’ha portat pena / sobre la squena / mals huitanta anys» (vs. 384-87). A la quarta part del Prefaci, anuncia l’estructura de l’obra en quatre llibres, cadascun dividit així mateix en quatre parts, i n’avança els continguts, de manera que dóna a entendre que aquest Prefaci és de les darreres parts escrites de l’obra.

Al Primer llibre: De sa joventut (vs. 793-1954), el protagonista narra la seua adolescència i joventut. Orfe de pare i foragitat de casa per sa mare, es veu obligat a guanyar-se el pa i emprèn viatge –«a peu aní / en Catalunya» (vs. 968-69)–, fent-se patge d’un cavaller «molt bandoler / d’antic llinatge» (vs. 972-73), amb qui visqué «fins que n’ixquí / ja home fet» (vs. 977-78). Tornat a casa, navegant «en un llaüt / de biscaïns» (vs. 1070-71), troba sa mare casada de nou, que li diu: «A ton despit, / ja tinc marit, / cert, pus honrat / que no l’orat / de pare teu, / e major preu / e pus valent. / Vés-te’n, dolent!» (vs. 1105-12). Ajudat i aconsellat per son padrí, marxa de nou «per Tarragona, / a Barcelona» (vs. 1331-32) i, en passar pel Penedès, veu la detenció de la reina vídua de Pere el Cerimoniós, Sibil·la de Fortià (vs. 1333-81), fet real que tingué lloc l’any 1387. Continua el viatge per Montserrat (v. 1382), Béziers (v. 1386), Nostra Dama del Puig (v. 1389), Sant Denís (v. 1391), fins a París (v. 1392), on participa en la guerra dels Cent Anys (que tingué lloc, realment, entre els anys 1339 i 1453), al costat dels francesos, i es fa ric gràcies als botins que n’obté. Per això, confessa: «molt haguí grat / d’aquell país» (vs. 1743-44) i «bé n’haja guerra / que fa rei cortès. / Lo rei francès / me féu llarguesa...» (vs. 1812-15). A la fid’aquest llibre primer, torna a València, passant per la Gascunya (v. 1855), Lleida (v. 1868) i Morvedre (v. 1887).

Al Llibre segon: De quan fon casat (vs. 1955-6374), ja arribat a València, a l’edat de 32 anys (vs. 1960-61), compra una casa, s’hi instal·la (vs. 1962-69) i decideix prendre muller. En aquest llibre narra els successius fracassos matrimonials. Primer, Com pres donzella, es casa amb una dona jove que, després de molts episodis de mala vida conjugal, resulta que ja era casada i que torna amb el primer marit una vegada anul·lat el matrimoni amb el nostre protagonista, el qual resta descansat: «Jo delliurat / e desferrat, / tret de gran fang, / romanguí franc» (vs. 3119-22). A continuació, Com volgué pendre beguina, encarrega a «una beguina / mia veïna» (vs. 3149-50) que tinga cura de sa casa, mentre ell fa un viatge de peregrinació a Sant Jaume de Galícia, passant per Bunyol (v. 3187), Requena (v. 3189) i la Calçada (v. 3281), fins arribar-hi: «del tot complí / ma romeria» (vs. 3334-35). A la tornada, passa per Olit (v. 3356), Alagó (v. 3392), Saragossa (v. 3394), Terol (v. 3825) i Sogorb (v. 3880); aleshores, pensa a casar-se amb la beguina però no ho fa, en veure la vida reprovable que aquesta portava. Després, Com pres viuda, conta el seu segon matrimoni amb una vídua bruta i estèril, que fingeix tenir una criatura i que, a la fi, es penja (v. 4896). Finalment, De monges, es casa per tercera vegada amb una exnovícia, de qui té un fill que mor (v. 5283), la qual cosa fa que, per remordiments, la muller maldiga a bastament de les monges; prenyada per segona volta, mor ofegada, bevent vi, en un trull (v. 6360).

Al Tercer llibre: De la lliçó de Salomó (vs. 6375-15407), el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pensa a casar-se amb alguna parenta seua. És aleshores quan se li apareix Salomó en un somni, el qual el dissuadeix de tornar-se a casar –«mullers parentes / encara cerques?» (vs. 6697-98)– proferint una llarga diatriba contra les dones, amb tot d’exemples trets dels textos bíblics i de fets històrics. De totes, només en salva una, la verge Maria: «D’estes revoltes / –atén, escolta– / Déu sols n’ha absolta / de totes una, / lluent com lluna...» (vs. 10564-68). És ací quan, en tractar el tema de la immaculada concepció de Maria, hi ha una diferència important entre el manuscrit conservat, de la fidel XV, i l’edició prínceps, de 1531: 104 versos del manuscrit (vs. 10680-783), que donen entrada a l’opinió dels no immaculistes, són substituïts per uns altres totalment immaculistes (vs. 10786-889).[6]El sermó de Salomó també inclou la narració de la passió i mort de Jesucrist, amb un extraordinari coneixe ment de les prefiguracions que la teologia cristiana extreu de l’Antic Testament.

Al Quart llibre: D’enviudat (vs. 15408-16359), el protagonista, decidit a fer cas de Salomó, explica Com ordenà sa vida, i ja no es torna a casar: «fiu jurament / (...) / mai muller pendre» (vs. 15571-74). Per agafar exemple «dels ermitans, / sols habitants / en los secs erms, / on viuen ferms, / sens matrimonis / ab tals dimonis» (vs. 15606-11), emprèn un pelegrinatge pels principals monestirs i santuaris catalans: Scala Dei (v. 15615), Santes Creus (v. 15675), Poblet (v. 15678), Montserrat (v. 15680), Vallbona (v. 15682), Benifassà (v. 15688), Vallivana (v. 15689) i Portaceli (v. 15695), i es retira a València: «Torni’m a casa / on jo hui stic / en pau, vos dic» (vs. 15720-22). A l’inici de la segona part d’aquest quart llibre, Continua son viure, declara de nou l’edat: «Noranta-cinc / o cent anys tinc» (vs. 15723-24) i explica el seu regiment de vida piadosa, totalment apartat de les dones. A la tercera part