La plaga blanca

Referències

I

EL COMENÇAMENT

(PRÒLEG DE MENTIDA)

Tot va començar amb unes cartes. De l’inventor dels cal·ligrames a una senyoreta de qui estava molt encaterinat. No es deia Apollinaire, evidentment, sinó Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary Kostrowicki, però aquest nom li devia semblar massa impronunciable quan va arribar a França, així que diguem que el va adaptar. Es va instal·lar a París perquè llavors París era el centre del món i on havies d’anar si esperaves que passés alguna cosa.

Freqüentava Max Jacob, André Breton, Chagall i Duchamp. Formava part del grup Puteaux (que després s’anomenaren Section d’Or), els qui van organitzar la primera gran exposició cubista. Va ser ell qui va fer servir per primer cop la paraula surrealista, en una carta que va escriure l’any 1917 a un amic quan li parlava de Parade, el ballet que Cocteau i Erik Satie havien imaginat. Es divertia.

Però va arribar la Gran Guerra. Els amics se li allistaven al front. Ell no hi podia anar perquè als estrangers no els volien. L’Apollinaire, que era tossut, va convèncer algú perquè li arreglés els papers i va aconseguir allistar-se. El van fer artiller.

A Niça, just abans que el cridessin per formar amb el regiment número 38, va conèixer la Louise de Coligny-Châtillon. Corria l’any 1914 i ella li feia la viu-viu, l’estira-i-arronsa, que si sí que vull, ai no, que ara m’ho penso. A ell el criden del front i apa, a marxar cap a Nimes, i a ella li entren tots els mals. Ai, que ara me marxa. Ai, que ara m’ha vingut un bei i espera’m.

Ell li deia Lou. Li va començar a escriure. Cal·ligrames. Poemes musicals, descarnats, eròtics, brutals, magnífics, que no són ja ni ben bé poemes, sinó cartes en forma de poemes, escrits enmig d’altres cartes en for-ma de cartes. Hi ha una versió musicada dels poèmes que t’estripa, Jean-Louis Trintignant recitant sobre Satie per fer-se passar la pena que un cafre hagués matat la seva filla. En el dia d’avui, que escric aquestes ratlles, no existeix cap traducció al català dels Poèmes à Lou. L’Apollinaire hi escriu:

XXX: TREN MILITAR

Caminem Caminem amb pas immòbil

Bevem de les cantimplores quan acabem de menjar

L’últim arbre en flor que vam veure abans de Dijon

Era tot rosa com els teus pits virginals

La meva vida està passada de moda com els diaris d’ahir

I nosaltres estimem oh dones les vostres imatges

Ens estem dintre els vagons com ocells engabiats

Te’n recordes encara de la boira de Sospel

Una nena tenia el teu vici original

I de la nostra nit de Vence abans d’anar-nos-en a Grasse

I de l’hotel de Menton tot passa cansa i trenca

I quan seràs vella oh jove bellesa meva

Quan l’hivern vindrà després d’aquest teu bell estiu

Quan el meu nom s’haurà estès sobre la Terra

Sentint anomenar Guillaume Apollinaire

Tu diràs M’estimava i t’enorgulliràs

Vinga obre’m el teu cor Ja m’has obert els teus braços

*

Els arbres corren molt els arbres corren corren

I l’horitzó ve a trobar el tren

I els pals telegràfics s’enamoren

Trempen com un cérvol cap al bell cel serè

El meu bell cel serè estimat cara Lou que jo adoro

Jo encara et desitjo oh paradís perdut

Rememoro tots els nostres profunds petons

Fa un vent tan dolç com un bes mossegat

Després dels records encara més records

Haver llegit les cartes de l’Apollinaire a la Lou me va descobrir un món. Les novel·les i els contes t’expliquen la vida filtrada; els papers personals encapsulen el temps. Si bé pots embellir-ne el contingut, tenen una mundanitat difícil d’imitar en altres obres, perquè sempre hi acaba sortint la humanitat. Al British Museum hi ha una carta d’abans de Crist d’una romana que escriu a la seva germana i li diu: «Estic tan contenta que em vinguessis a veure!». I recorda els passejos i el que van menjar i el que van discutir...

L’Apollinaire escriu a la Lou i li escrivia el desig però també la rutina de les trinxeres, els permisos per anar a beure als cafès, el fred, que «una cambrera acaba de vessar el cafè per sobre la taula i m’ha mullat el paper i davant meu hi ha un soldat que es menja un pastisset de crema».

Des d’aquell llibret, n’he llegit molts, de papers privats. Aquesta finestra a altres maneres de fer, als sentiments més purs, me commou.

Mentre ell era al front, el seu amic Picasso, que avorria les guerres, estava fastiguejat i trist, i passava penúries, reciclava teles, pintava sobre fustes, aprofitava les pintures. L’home era un tarambana, un bon vivant, un galtes, però que havia treballat molt, moltíssim. Això m’impressiona. Per arribar a alguna cosa s’ha de treballar molt, però a més cal tenir un focus, un objectiu, un motiu a la vida.

Picasso va néixer a Màlaga però es va fer gran a Barcelona, i es va fer artista a França. A Barcelona dibuixava entre els grans modernistes als 4 Gats, i ja sempre més es va rodejar de genis i de cràpules. Picasso sempre al mig del mullader, però sempre treballant, incansable. Diuen que va ser ell qui va dir els altres parlen; jo, treballo. També que l’estiu del 37, que va compartir amb la colla que jo en dic dels estupendos (ja ho veureu més tard), quan tots deien al llit, al llit, amb ànsies de fer intercanvi de parelles, ell deia a treballar, a treballar, i tornava al cap d’un parell d’hores amb un retrat nou. Quan va desembarcar a París, començaven els anys 1900 i tot devia ser pla més blau i més decrèpit encara que ara, i se suposa que quan hi va anar va ser per la llum, que és el que els encandilava a tots. No sé si algú li va parlar del malviure, de la molsa als edificis torts on no hi toca mai el sol. Si no ets anat mai a París, hauries de saber-ne que hi fa molta fred i que cap al novembre de vegades hi plovineja amb aquella mena d’humitat gebrada que se’t fica a les articulacions i, al final del dia, coixeges. Suposem que, a París, Picasso es va divertir molt, malgrat les guerres i les penúries.

A Picasso li agradaven les dones, i les estimava arravatadament, acabant-les, esprement-les com si fossin baietes gastades i brutes. Devia ser difícil, seguir-li el ritme. Picasso, doncs, va tenir moltes dones i es va casar amb sis: dues amb papers i quatre sense. La Fernande Olivier, la primera. La Jacqueline, la mala bèstia, l’última. I entremig, l’Olga, la ballarina; la Marie-Therèse, la suïcida; la Gilot, la ben plantada; la Dora Maar, magnífica i loca, però de lluny la més brillant i la més llesta. Dora Maar, que en realitat es deia Henriette Theodora Markovitch i que de vella volia que li diguessin per aquest nom, per mantenir el seu jo més enllà del personatge, en un intent de preservar la cordura.

Picasso va conèixer la Dora Maar quan ella ja era una gran fotògrafa. Corria l’any 35 i els va presentar Éluard, el poeta, que era amic de tots dos. En el set d’una pel·lícula, doncs (Le crime de Monsieur Lange), Éluard els presenta i ell ho oblida. Fins a l’episodi de la terrassa del Deux Magots. Diuen que ella sempre encavalcava pantalons amb faldilles, jaquetes una a sobre de l’altra, i un béret negre. Duia uns guants sense dits i, amb la mà damunt la taula, jugava amb un punyalet a fer pic-pic-pic entre els dits de la mà oberta. Es va esgarrinxar una mica. Sang als guants negres. Ella era més jove, però freqüentava els surrealistes i es dedicava a fer muntatges sadomasoquistes per a revistes amb gran èxit. Picasso va perdre l’oremus.

Van viure junts a Mougins, els estius del 36 i del 37. M’impressionen els quadres d’ell, d’aquesta època. L’ull pintat de la Maar, gran com un ull de peix; hipnotitzador, amb enormes pestanyes. A les fotografies, es veu la parella en banyador, molls, sobre un espigó improvisat; i a ella, grassoneta, l’esquena molt recta, traient pit com volent-se eixugar els cabells al vent, plena de vida, somrient, rutilant, enlluernadora.

D’aquell estiu, en unes fotos dels pícnics que feien, amb les copes i el vi i el menjar sobre una manta rebotida per terra, es veu la colla sobre la gespa: Éluard, Man Ray i Roland Penrose amb tres senyores estupendes fent topless: la Nusch, la Lee Miller i l’Ady Fidelin. La Lee Miller va ser amant de Man Ray, i d’ell