Les dues cultures

Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

LES DUES CULTURES

C. P. Snow

Traducció de Anna Valor i Blanquer

Crèdits

Les dues cultures

V.1: abril del 2020

Títol original: The two cultures

© C. P. Snow, 1959

© del pròleg, Salvador Macip, 2018

© de la traducció, Anna Valor i Blanquer, 2018

© d’aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020

Disseny de coberta: Taller de los Libros

Correcció: Anna Serra i Dídac Valero

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

[email protected]

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-17743-96-3

THEMA: JB

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Contingut

Portada

Newsletter

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

Pròleg a l’edició

I. La conferència Rede, 1959

1. Les dues cultures

2. Els intel·lectuals com a luddites naturals

3. La revolució científica

4. Els rics i els pobres

II. Les dues cultures: una segona mirada

Notes

Sobre l'autor

Les dues cultures

Una reflexió essencial sobre el divorci entre la literatura i la ciència

Per primer cop en català, es publica la importantíssima conferència de l’escriptor Charles Percy Snow sobre el divorci entre les «dues cultures», la ciència i els intel·lectuals de la literatura, que és tan vigent avui com ho era l’any 1959.

Els científics no escriuen per al públic general, i els professors d’humanitats ignoren la segona llei de la termodinàmica, va dir C. P. Snow, perquè consideren que la ciència és una branca inferior del coneixement.

Aquest llibre va ser el començament d’un debat sobre la noció del que ha de ser una educació liberal, capaç de fer-nos avançar de la barbàrie a la civilització, i que segueix ben viu avui en dia. La unió de les «dues cultures» encara és, malauradament, una tasca pendent.

«La conferència del professor C. P. Snow va ser un terratrèmol en el món universitari dels anys cinquanta, i encara avui la seva tesi segueix vigent.»

El País

«L’actitud científica, l’atenció esforçada i la recerca de la racionalitat de la qual parla C. P. Snow, és el que hi ha a la base de la ciutadania.»

Antonio Muñoz Molina

«Encara avui Les dues cultures expressa una de les tensions més profundes entre les diverses (o podríem dir dues) idees que tenim de progrés.»

The New York Times

Pròleg a l’edició

La vigència del debat sobre les dues cultures

La primera vegada que vaig signar un contracte amb una editorial, la meva dona em va convidar de sorpresa a sopar a l’Elaine’s, un restaurant mític del barri de Manhattan, on vivíem llavors, el qual, des de feia dècades, acollia tertúlies d’artistes, i que s’havia fet famós per sortir a les pel·lícules d’en Woody Allen. Per mi va ser una celebració doblement especial. El moment mereixia ser recordat no tan sols perquè volia dir que, després de molts esforços, aviat es publicaria una novel·la meva, sinó també perquè era una petita victòria personal que feia molts anys que perseguia: demostrar que un científic en actiu també podia fer carrera com a escriptor.

El problema, de fet, venia de lluny. Al llarg de tota l’escolarització em vaig sentir descoratjat de diverses maneres. D’una banda, la gent «de ciències» em deia que escriure estava molt bé com a passatemps, però que si havia decidit ser metge —i aquesta és una tria que vaig tenir clara des de ben petit—, no podia perdre el temps amb coses que no em servirien per a res. Mentrestant, la gent «de lletres» em veia com un diletant que pecava d’ingenu, perquè per ser un bon escriptor calia estudiar filologia i consagrar-me en cos i ànima a la desagraïda vida de l’artista. En resum, havia d’escollir bàndol, perquè en aquesta vida no es pot fer tot. Havia de triar, ja d’adolescent, les assignatures necessàries per completar amb èxit un dels dos camins i oblidar tota la resta de disciplines. Ara, més d’una dècada i una trentena de llibres després de la vetllada a l’Elaine’s, i dirigint a la vegada un laboratori de recerca, puc afirmar que, tal com sospitava des del principi, aquella divisió artificial entre les dues cultures que tothom em volia vendre era una gran estupidesa.

Aquella nit a Nova York ja era conscient que no havia estat el primer de patir la rigidesa de les estructures socials com a limitació de les aspiracions ni el primer de trobar un camí alternatiu. I que tampoc no seria l’últim. El que aleshores no sabia era que aquest defecte del sistema educatiu ja l’havia posat sobre la taula feia mig segle Charles Percy Snow, en un discurs que havia pronunciat el 7 de maig de 1959 a la Universitat de Cambridge, en el marc d’una de les reconegudes Rede Lectures que es feien cada any, i que, encara que potser ara pugui semblar estrany, havia aixecat molta polseguera.

Vaig descobrir C. P. Snow per un pur accident geogràfic. Per motius laborals, vam marxar dels Estats Units per anar a Leicester, al cor de les Midlands angleses, la ciutat on Snow va néixer i estudiar. Leicester, una ciutat mitjana en un entorn força rural, té els seus herois locals, que ràpidament descobreixes quan hi vius i de qui, vulguis o no, te n’acabes sabent vida i miracles. Hi van néixer el teclista de Deep Purple, el baixista de Queen i un cantant melòdic dels seixanta amb un pseudònim impossible; també el dramaturg Joe Orton, que hi va començar a fer teatre. Els germans Attenborough hi van passar els anys formatius. I C. P. Snow, fill d’un organista d’església que alimentava la família venent sabates, es va adonar aquí que alguna cosa no acabava de rutllar a les escoles i universitats angleses.

La biografia de Snow és força normal. Només destaca perquè, laboralment, va tenir l’habilitat de saltar constantment d’un món a l’altre i arribar cada vegada a les cotes més altes. En resum, va ser un científic que va començar a investigar amb els millors del ram però que va deixar la ciència per posar-se a escriure, i que va acabar triomfant com a escriptor mentre treballava també pel govern assessorant-lo precisament sobre ciència, fins al punt que els seus serveis van ser tan valorats que la reina el va nomenar cavaller i va acabar entrant a la Cambra dels Lords, on va rebre el títol de baró. Aquest recorregut vital ple d’èxit és una de les bases que utilitza Snow per bastir les teories que expressa en aquest llibre, posant-se a ell com a exemple d’una persona que va poder transcendir les barreres socials gràcies a haver ignorat la separació formal entre ciències i lletres, que se suposava que era sagrada.

Als ulls dels mandarins culturals de l’època, Snow va cometre uns quants pecats imperdonables, i això és important tenir-ho present per entendre el rebombori que va causar la seva conferència. Un d’ells, i potser no el menys important, va ser haver-se convertit en un escriptor «popular». Sent ja un funcionari d’alt nivell del govern anglès, s’havia fet famós amb una novel·la negra i amb el que s’acabaria convertint en una sèrie d’onze llibres costumistes sobre el món acadèmic anglès. Això no li donava dret a incloure’s entre el que ell anomena «intel·lectuals literaris», els autoproclamats guardians de l’alta cultura, que són els qui més malparats surten en aquest text. A més, provenia de l’altra banda, del món científic, i això feia encara més insuportable el seu atreviment de qüestionar l’statu quo cultural.

Snow havia fet de tècnic de laboratori abans d’entrar a estudiar Química i Física al Leicester University College, on es va graduar el 1927 amb la nota màxima. Després d’un màster, va obtenir una beca per fer el doctorat a Cambridge, on va treballar al famós Cavendish Laboratory, sota les ordres del premi Nobel Ernest Rutherford, una de les estrelles científiques de l’època. Però uns quants anys després, la feina es va estroncar abruptament per culpa d’alguns desenganys. D’aquesta manera, la seva experiència «de camp» va acabar sent una mica limitada, cosa que no li va impedir ser una de les persones que més entenia els requeriments del món científic. En lloc de seguir per aquest camí, doncs, va decidir provar sort amb l’escriptura, que sempre l’havia atret. La Segona Guerra Mundial, a més, el va fer entrar en el món de l’Administració, inicialment reclutant científics per a la causa. Després es va passar al sector privat, on va arribar a ser director de l’English Electric Company, alternant-ho amb feines de consultoria científica per al govern. Però a mitjan anys seixanta va decidir deixar-ho tot i viure dels seus llibres, que llavors ja tenien prou èxit per pagar-li les factures, i fent puntualment