Eugeni Oneguin

inventar.

PRIMER CAPÍTOL

S’afanya a viure i frisa per sentir...

PRÍNCEP VIÀZEMSKI2

1

«L’oncle és de normes tan perfectes

que ara, malalt de veritat,

se’ns ha guanyat tots els respectes:

millor no ho pot haver pensat.

Dóna un exemple de profit,

però, Déu meu, que és avorrit

estar-se nit i dia amb un malalt,

sense allunyar-se del capçal!

Que n’és, d’hipòcrita i mesquí,

distreure un infeliç que fina,

donar-li mentrestant la medicina,

tot trist, posar-li bé el coixí,

sospirar i dir-se, quan no ho sent ningú:

a veure si el diable se t’endú!»

2

Així rumia un jove poca-solta,

volant en cotxe de correus

entre la polseguera que l’envolta,

fet hereu únic pel voler de Zeus.

Amics de la Liudmila i d’en Ruslan!,3

deixeu que us mostri en un instant,

ara mateix, sense cautela,

el nostre heroi, l’heroi de la novel·la:

Oneguin, amb qui tinc bona amistat,

a vores del riu Neva neix,

allà on potser vas néixer tu mateix,

lector, o allà on has destacat.

Jo abans rondava per allí,

però em fa mal, el nord, a mi.

3

Servint l’Estat amb molt d’afany,

son pare s’endeutava més i més;

solia fer tres balls cada any;

s’entén que, en fi, s’arruïnés.

L’Eugeni queda a bon resguard:

primer el cuida Madame; més tard,

serà Monsieur qui en prendrà cura.

Si bé es feia estimar, la criatura,

era argent viu. Per treure-li neguits,

Monsieur l’Abbé, trist franceset,

en comptes de moralitzar el vailet,

en tot l’alliçonava entre acudits,

renyava les maleses sense aplom

i el duia al Parc d’Estiu 4 a fer-hi un tomb.

4

Quan joventut i rebel·lia

arriben a l’Eugeni, anys de somieig,

anys d’esperança i melangia,

a aquest Monsieur l’engeguen a passeig.

Ja en llibertat Oneguin roda:

es fa tallar els cabells d’última moda,

va igual que un dandy londinenc mudat

i entra per fi dins l’alta societat.

Se sap comunicar en llengua francesa

perfectament, l’escriu amb eficàcia,

fent reverències hi té gràcia,

balla masurques amb destresa.

¿Què més us cal? Per tots resulta

un noi que es fa estimar i, a més, prou culte.

5

Tots hem après alguna cosa

de la manera que millor hem pogut,

i, així, tothom que s’ho proposa,

gràcies a Déu, pot fer-se el saberut.

Oneguin és, segons el veredicte

de molta gent (jurat estricte!),

força instruït; pedant, però.

Tenia el felicíssim do

de conversar i no prendre mai partit,

tocar qualsevol tema com si res

en un debat, amb aire entès,

guardar silenci en coses d’erudit

i desvetllar el somriure de les dames

amb flames d’imprevistos epigrames.

6

No està de moda, ja, el llatí.

Ell en va aprendre, a dir-vos veritat,

la mica que solia fer servir:

d’inscripcions fàcils, treure’n l’entrellat,

enraonar de Juvenal,

escriure vale5 en cartes, al final,

i de l’Eneida, amb desencerts,

no dir-ne gaire més d’un vers.

Entre la pols de les cronologies,

furgant les cròniques del món sencer,

no hi trobaria cap plaer.

De Ròmul, tanmateix, als nostres dies,

tenia apreses de memòria

un munt d’anècdotes d’història.

7

Privat d’amor per l’alta poesia,

no s’entregava a la sonoritat

i un iambe d’un troqueu no distingia,

tot i que molts ho haguéssim intentat.

Maldeia de Teòcrit i d’Homer

i a Adam Smith es dedicava enter.

Era un profund economista:

tenia el propi punt de vista

sobre l’erari nacional,

com se sosté un Estat, com creix,

com prescindeix de l’or mateix

si té matèria natural.

Son pare això no ho entenia bé

i hipotecava més terrer.

8

De tot el que sabia a més l’Eugeni

no puc pas fer-ne l’enfilall.

Però on sí que era un veritable geni,

allò que se sabia amb més detall,

allò que des de jove li seria

dificultat, tortura i alegria,

que li distreia tota la jornada

la seva mandra atribolada,

era, doncs, l’art de la passió suau,

que Ovidi va cantar, pagant-ho car:

tan lluny d’Itàlia, de la llar,

enmig d’un erm indret moldau,

entre suplicis, va acabar-hi

un viure esplendorós i temerari.

9

6

..................

10

Que aviat que va saber fer el paperot,

estar gelós, guardar-se una il·lusió,

fingir-se ombrívol i capcot,

desenganyar per enganyar millor,

mostrar-se vanitós o obedient,

considerat o indiferent!

No deia res: que esmorteït!

Parlava: que fogós i ardit!

Tot escrivint, que desimbolt!

D’un sol amor, d’una única alenada,

s’abandonava a l’estimada.

Quins ulls posava, intrèpid o irresolt,

ràpid o tendre, i com, de tant en tant,

feia acudir una llàgrima brillant!

11

Com simulava no tenir experiència,

atemoria amb penes preparades,

torbava amb bromes la innocència,

feia lloances delicades;

vingut l’instant entendridor,

sabia derrotar amb seny i passió

les pors d’uns anys sense malícia,

rebia el gest reflex d’una carícia,

pregava alguna confessió discreta,

sentia ja el primer batec,

l’amor a prop, i quan, en sec,

pactava una reunió secreta...

amb ella a soles al davant,

feia una classe edificant!

12

Que aviat que va causar desfici

als cors de les coquetes oficials!

Si li venia, per caprici,

de carregar-se els seus rivals,

en deia fàstics ple de mala bava.

I quines trampes no els parava!

Però vosaltres, benaurats marits,

amb ell no estàveu mai renyits.

Tant s’avenia amb l’home picardiós

(deixeble de Faublas7 i del seu art)

com amb el suspicaç vellard

o amb el cornut majestuós

i satisfet, que tot ho troba bé,

tant el dinar com la muller.

13. 14

..................

15

Com sempre, encara s’està al llit

que ja li porten notes i correu.

¿Què són? ¿L’inviten? Sí, a la nit

el criden de tres llocs, es veu.

Primer una festa, una altra més tardana…

¿A on anirà, el meu tarambana?

¿Per on comença? Li és igual:

a tot arreu arriba puntual.

Es muda i surt, si dura el titubeig,

cofat amb un bolivarià,

i ja tenim l’Oneguin a rondar

a l’aire lliure, pel passeig,

fins que adverteix l’atent Breguet8

que arribarà a sopar justet.

16

Ja és fosc. Dins el trineu s’aclofa,

tothom s’aparta al crit «Feu pas, us dic!».

El gebre li ha argentat l’estofa

del coll de llúdria de l’abric.

Cap al Talon s’embala: que l’esperin,

segur que allí ja hi ha en Kaverin.9

Hi ha entrat, el suro salta en línia dreta,

raja el xampany, el del cometa.10

Té enfront un roast-beef ensagnat,

tòfones (luxe de la jovenesa,

la flor de la cuisine francesa)

amb pinya de color daurat,

formatge tendre de Limburg

i foie en conserva d’Estrasburg.

17

La set vol copes per posar en remull

la carn que crema, el greix; però el Breguet

repica enmig del batibull:

avui estrenen un ballet.

Legislador implacable del teatre

que xiula tant com idolatra

belles actrius a l’escenari,

dels bastidors un ciutadà honorari,

Oneguin vola a l’esdeveniment

per a xiular-hi l’heroïna,

Fedra o Cleòpatra, aplaudir Moïna11

o un entrechat, dins d’un ambient

d’esperit crític (l’únic fi

de tot plegat, però, és fer-se sentir).

18

País de màgia! En temps passats,

Fonvizin va brillar sovint,

còmic audaç i amic de llibertats;

també l’adaptador Kniajnín.

Ózerov va partir-s’hi el tribut noble

que són els plors i aplaudiments del poble

amb la Semiónova, l’actriu.

Allà Katenin va tornar-hi viu

el geni majestàtic de Corneille,

el murri Xakhovskoi va fer l’estrena

dels seus sainets, punyents de mena,

i Didelot va coronar-s’hi rei.12

Allà, entre bastidors entretingut,

van córrer els dies de ma joventut.

19

¿Què se n’ha fet, deesses, de vosaltres?

¿On heu anat? Oïu ma trista veu:

¿sou les d’abans?, ¿sou unes altres

que, rellevant-les, no les reemplaceu?

¿Escoltaré aquells cors un altre cop?

¿Ingràvida, em volarà a prop

una Terpsícore13 del país rus?

¿No trobaré, amb l’ull trist, difús,

cap rostre conegut sobre l’escena

repetitiva i, dirigits

al públic els binocles avorrits,

espia fred de l’emoció aliena,

hauré de badallar, callat,

i recordar aquell temps passat?

20

És ple, el teatre. Brillen llotges,

butaques i platea, tot hi bull,

al galliner piquen de mans, ferotges,

i fa remor el teló mentre es recull.

Brillant, etèria, el gest acorda

als arquets màgics de la corda,

prop seu un grup de nimfes s’aglutina,

és ella, Istómina, la ballarina.14

Tocant a terra amb un peu sol,

fa amb l’altre un cercle, punt per punt.

De sobte un salt, de sobte vola amunt,

com Èol bufaria un borrissol,

es descabdella, s’embolica

i amb un peuet veloç en l’altre es pica.

21

Aplaudiments. Oneguin entra,

se’n va al seient topant amb tot de cames;

guerxeja i els binocles centra

sobre desconegudes dames.

Ja ha repassat les galeries,

ho té tot vist: vestits i fesomies

el deixen molt insatisfet.

A banda i banda, als homes els ha fet

salutacions, i, amb gran desinterès,

després, ha contemplat l’escena

i ha badallat i ha dit, girat d’esquena:

«Al pas del temps, tot hi és sotmès.

Abans veia els ballets sense fer figa,

però ara en Didelot també em fatiga.»

22

Encara amors, dimonis i serpents

salten i s’esvaloten allà dalt.

Encara guarden els abrics servents

que dormen al vestíbul principal.15

Piquen de peus; ningú no para

de protestar, mocar-se, fer gatzara.

Encara es veuen, dins i fora,

els fanalets brillant alhora.

Es cansen els cavalls del fred

i dels arnesos, i els cotxers fan lloc

per escalfar les mans al foc,

tot renegant del senyoret.

Però l’Eugeni ja se’n va,

a casa: el noi s’ha de mudar.

23

¿Me’n sortiré, de fer un retrat fidel

d’aquella cambra resguardada

on l’aprenent de modernet model

es muda i es desmuda altra vegada?

Amb tot allò que sol difondre’s

pels capritxosos des de Londres

(que, Bàltic a través, n’extreu

carregaments de fusta i sèu),

amb tot el que el gust àvid de París

(el van endevinar, el negoci)

s’empesca d’exquisit per l’oci,

el luxe i el plaer més mudadís,

amb tot això no deixa racó buit,

aquest filòsof als divuit.

24

Ambre a les pipes de Bizanci,

bronze a la taula, porcellana,

perfum (l’olfacte malcriant-s’hi)16

dins de cristall en filigrana,

llimes d’acer i pintes, tisoretes,

les unes tortes, d’altres dretes,

i tretze gèneres de raspallets,

aquells per ungles, per les dents aquests.

Rousseau va creure irreverent

(ho dic de pas) que el seriós Grimm17

es netegés les ungles de borrim

al seu davant, llunàtic eloqüent.

Tant defensar la llibertat,

i aquí va estar del tot desencertat.

25

Es pot ser un home molt com cal

i dur les ungles netes. ¿Qui es consum

lluitant amb l’època actual?

És el gran dèspota, el costum.

L’Eugeni meu, com un Txadàiev18 dos,

tement dels altres un rebuig gelós,

era un pedant en roba: es va permetre

de ser el que es