L'herencia de Jerusalem

Títol: L'herència de Jerusalem

El llibre que el Vaticà va voler destruir

© del text: Josep Capsir

www.autorjosepcapsir.blogspot.com

© de la portada i contraportada: Marcos (DK) Prieto

© d'aquesta edició: Ediciones JavIsa23

www.edicionesjavisa23.com

Correu electrònic. [email protected]

Tel. 964454451

Primera edició en ebook: Maig de 2017

ISBN: 978-84-16887-23-1

© de l’edició original imprèsa: Ediciones JavIsa23, 2017

ISBN de l’edición imprèsa: 978-84-16887-17-0

Conversió en e-book: NOA ediciones

Tots els drets reservats. Queda prohibida, segons les lleis establertes en aquesta matèria, la reproducció total o parcial d'aquesta obra, en qualsevol de les seves formes, gràfica o audiovisual, sense el permís previ i per escrit dels propietaris del copyright, llevat de citacions en revistes, diaris, llibres, Internet, ràdio i/o televisió, sempre que es faci constar la seva procedència i autor.

Ilustració de Marcos (DK) Prieto

Per als meus fills, Pol i Carol, els veritables motors de la meva vida, els que em van ensenyar el significat de la paraula «estimar». Per a Sílvia, pel seu suport i entusiasme incondicional en el meu treball i per a algú molt especial, algú que ja no podrà llegir aquesta novel·la. Va per tu, «Jefe».

Al Javier i la Isabel, els meus editors, pel seu compromís i per haver cregut sempre amb els meus projectes.

PRÒLEG

La condició humana, la creació de l’Univers i els secrets que s’oculten entorn del món que coneixem seran sempre un misteri. Profetes, historiadors, humanistes, filòsofs, científics i ordes religioses han aportat durant els últims segles diferents teories del perquè, del com, del quan i fins i tot del qui.

Segons la ciència, la creació de l’Univers i de la vida en el món que coneixem sembla fruit d’un cúmul de casualitats, d’unes condicions químiques idònies i d’una temperatura determinada. Per contra, si ens regim per les herències religioses, existeix un ésser suprem, un creador, o com cada un d’ells el vulgui definir.

Mai s’ha de girar l’esquena a la ciència, perquè sense ella tampoc s’hauria escrit la història. Però si ens centrem en doctrines religioses, ja siguin monoteistes o politeistes, pràcticament totes les més importants parteixen d’un mateix origen. Islàmics, Budistes, Hinduistes, Jueus, Cristians i els seguidors de la religió tradicional xinesa, per anomenar algunes de les que ostenten més adeptes, s’han enfrontat durant anys en cruentes guerres quan el fons de les seves escriptures pràcticament té el mateix origen, i només la deformació cultural i les lleis dels seus mandataris han anat variant els seus dogmes i les seves regles del joc.

Un ésser sobrenatural, poderós, concebut com a sagrat i d’obligatòria gratitud i oració, sembla ser el punt de partida de les religions que ens acompanyen i el de l’Univers, o com a mínim de la Humanitat.

Ja a la prehistòria, els primers pseudohumans ens van deixar símbols religiosos de respecte, seguiment i temor a éssers superiors. Més tard, i coincidint amb l’aparició de les primeres escriptures i l’afany de l’home per conservar-les i donar-li veracitat als seus continguts, les creences religioses han forjat les cultures de milers de civilitzacions convertint-les en «l’opi del poble» com va dir en el seu dia Karl Marx.

En els darrers segles, i producte de la necessitat dels homes per conèixer els seus orígens, de trobar-se amb la veritat i, sobretot, l’afany d’adoctrinar els comportaments de les societats, ha provocat que cada una de les religions tingui un llibre sagrat on s’hi recullen els usos i maneres dels seus dogmes de fe, així com la seva particular versió de la història de la creació.

A la vella Europa i Orient Mitjà, diferents corrents religioses, i em refereixo al Judaisme, al Cristianisme i a l’Islam, semblen coincidir en l’existència de deu manaments que Jahvè dictà i va transmetre al poble israelita a través de Moisès.

Aquestes Taules de la Llei, que únicament és un passatge més de la història o simplement un capítol més dels llibres sagrats, s’han convertit en una de les icones amb les quals s’ha pretès donar veracitat a l’existència d’un ésser superior. Trobar aquestes Sagrades Escriptures pot significar la demostració de l’existència d’una divinitat creadora. I si això és així, ¿per què hi ha algú que no vol que surtin a la llum pública? Quines altres veritats segueixen ocultes als ulls de la humanitat? Com canviaria el món si tots aquests secrets tan ben guardats algun dia sortissin a la llum? Canviarien els nostres hàbits? Canviarien les nostres creences? Existeixen proves físiques de que el que recullen els llibres sagrats va existir? És possible que no sigui apropiat que coneguem la veritat

CAPÍTOL I

23 de gener de 2005

El professor Malluck havia nascut a mitjans del segle XX a la Roma de Mussolini, en el si d’una família jueva adinerada, tot i que ell s’hi havia apartat des de feia molts anys dels cercles jueus i es negava a seguir qualsevol tipus de dogma. Doctorat en Història Antiga, era autor de diversos llibres sobre les Santes Croades, tot i que les seves millors obres tractaven sobre l’evolució de la cultura hebrea després de l’èxode. El seu escàs cabell blanc acostumava a dissimular la seva severa calvície, la qual camuflava pentinant-la amb poca gràcia d’un costat cap a l’altre. El seu nas esmolat i els ulls marcits s’amagaven darrere les seves enormes ulleres, que per la seva graduació, engrandien el tamany real d’aquests, de manera que entre els seus alumnes era conegut amb el sobrenom d’«El mussol». Malluck era un ésser solitari i despistat, enemic de les multituds i acostumava a experimentar dificultats de socialització amb el seu entorn pel seu caràcter especial. En gran part, aquest temperament obeïa a una frustració que arrossegava d’ençà que, amb vint-i-cinc anys, un greu accident a Sapporo, el 1.972, truncà la seva carrera professional d’esquiador, just dos dies abans de començar la seva participació olímpica. Va ser operat en quatre ocasions del seu genoll dret, però tot i els esforços dels metges de la Federació Italiana d’esquí, mai més va poder tornar a competir i la coixesa va començar a formar part de la seva vida quotidiana.

Aquell dia de gener, Malluck romania assegut davant el monitor del seu ordinador llegint amb atenció la tesi d’Hugo Di Bella, un dels alumnes de la Universitat de Roma a qui havia impartit classes d’història clàssica durant l’últim curs. Era un bon treball d’investigació històrica clàssica entorn l’impacte de la religió catòlica durant la Primera Croada, entre els segles XI a XIII. Presentar una tesi d’aquesta temàtica podia semblar una gosadia, tenint en compte que l’avaluador era una eminència en la matèria, però tot l’estudi aparentava estar molt ben documentat.

En un dels capítols del treball, Hugo es referia a la conquesta de les terres del Califat Fatimí, que havia governat el nord d’Àfrica durant uns quants segles. Aŀludia el fet que les tropes babilòniques havien saquejat els tresors més importants del temple de Jerusalem abans de la seva destrucció, en un acte de provocació als jueus que patien les persecucions de l’última dinastia del Califat. La història era fascinant, però Malluck sabia que no existia cap prova escrita que s’haguessin espoliat tresors majors durant el saqueig de l’Església del Sant Sepulcre. De fet, sempre s’ha considerat que quan el temple va ser destruït pel rei babilònic Nabucodonosor II, els Levites (seguidors de Leví) ja havien posat tots els tresors en un lloc segur, fins i tot s’especula que ells mateixos podrien haver-los amagat en algun lloc secret de Judea. No existia cap connexió en tot allò que pogués asseverar que les tropes havien saquejat els tresors del Temple, pel que la veracitat de l’escrit per l’alumne estava en dubte. Va revisar la bibliografia que aportava la tesi per jutjar per ell mateix cada un dels detalls que recollien el treball. La majoria dels llibres que apareixien a la bibliografia els havia llegit a la biblioteca de la Universitat, fins i tot tenia algun que altre exemplar a les seves lleixes particulars. Li va cridar l’atenció que en una de les ressenyes de consulta, citava altres fonts —«L’estatge dels Testimonis»—, sense especificar detalls editorials ni la seva autoria.

Malluck va decidir contactar amb l’Hugo Di Bella per poder tenir accés al llibre en qüestió i poder consultar el seu contingut. Així que es va posar en contacte amb la Universitat per sol·licitar el telèfon de l’alumne i el va trucar.

―Hugo?

―Si?

―Sóc David Malluck, el teu professor d’Història.

―Professor Malluck, estic realment sorprès! En què puc ajudar-lo? ―va balbotejar producte de la incredulitat.

―Fill, estic llegint la teva tesi, realment un treball extraordinari. Revela dades molt concretes de la Història i tot està molt ben estructurat, però hi ha una cosa que voldria verificar, però no puc fer-ho per què no conec l’autor i el parador del llibre que anomenes. M’agradaria poder llegir-lo detingudament abans de posar nota al teu excel·lent treball.

L’Hugo va restar en silenci durant uns segons, dubitatiu a contestar fins que va concloure:

―Professor, aquest llibre pertany a la meva família i està a la biblioteca particular del meu avi. És un incunable manuscrit en hebreu del segle XIV que ha pertangut a la família durant moltes generacions. Si hi està interessat, pot venir a veure’l.

―Un manuscrit en hebreu del segle XIV a casa teva?

―Això mateix...

―Si us plau, Hugo, em prens el pèl?

―No senyor, el tinc a casa meva.

Ara era en Malluck el que es va quedar en silenci, digerint la seva perplexitat i sumit en el batec de tot historiador al trobar-se amb un descobriment de tal magnitud.

―Hugo... t’importa si vinc ara mateix?

―No senyor, vingui quan vulgui, casa meva està a la Via delle Teme di Tito, 66. És un edifici de color verdós amb la porta....

―Vinc ara mateix ―va interrompre el professor, penjant el telèfon enèrgicament.

―Professor Malluck? Ha penjat...

Malluck va agafar el seu abric i va sortir de casa a corre-cuita, sense tan sols pentinar la seva ridícula cabellera blanca. Ranquejant per la seva coixesa i movent els braços amb evident histèria, va fer senyals a un taxi que pujava carrer amunt fins a recolzar-se al capó i així assegurar-se que parava.

L’Hugo vivia a pocs carrers del Coliseu, prop del recinte històric de Roma, pel que el professor va haver de baixar del taxi uns carrers abans, per poder sortejar amb la màxima celeritat les fileres d’autocars de turistes que bloquejaven l’accés dels vehicles particulars a la zona històrica.

En arribar a la casa, va prémer el timbre amb insistència vàries vegades. Al cap de pocs segons, la porta es va obrir i darrere d’ella va aparèixer l’Hugo.

El noi, sempre havia estat un dels millors estudiants del seu curs i la seva profunda curiositat per la ciència i la història l’havia fet mereixedor de diversos esments acadèmics. Lluny de despertar enveges entre els seus companys, l’Hugo estava molt ben considerat entre el seu entorn per la seva senzillesa, pel seu sentit de l’humor i el seu bon gust per la moda. Acostumava a vestir a l’última, amb roba de les millors marques, tot combinat amb molt bon gust. Provenia d’una família que havia viscut en l’abundància durant gairebé dos segles, fins que durant la Segona Guerra Mundial, el seu patrimoni va anar minvant paulatinament. Els seus pares, influenciats per una educació catòlica, professaven la seva convicció religiosa amb devoció; no obstant això, l’Hugo, tot i ser creient, des de feia temps havia conciliat aquest dogmatisme familiar amb la història coneguda, arribant a suscitar alguna discussió familiar per posar en dubte alguns aspectes de la religió catòlica.

―Bona tarda Professor. Passi, passi! ―l’Hugo obria la porta de casa seva, darrere la qual s’esperava Malluck.

―Gràcies, Hugo. Noi, espero que el que tens allà dins sigui realment el que m’has descrit per què estic summament excitat per conèixer aquest exemplar.

L’Hugo somreia a la vegada que li agafava l’abric al seu convidat i el penjava en una elegant perxa de l’entrada. Malluck, com ja era habitual en ell, portava posat un vestit gris clar botonat, desafiant la resistència de les costures. No era un home excessivament gros, però amb el pas dels anys el seu cos havia anat agafant quilos, encara que el seu vestuari continuava essent el mateix que portava vint anys enrere. Les seves galtes es mostraven ruboritzades per l’efecte del fred, ressaltant el seu blanquinós cutis.

Amb un gest amb la mà, l’Hugo el convidà a seguir-lo i van recórrer el passadís fins al final. Unes enormes portes presidien l’entrada a una magnífica biblioteca. Malluck es va tapar la boca amb la mà a mode de sorpresa, delectant-se amb la gran quantitat de llibres que descansaven en perfecte ordre i netedat en cada una de les quatre llibreries que envoltaven l’habitació. Al centre de la sala s’hi assentava una robusta taula de fusta i en un dels seus laterals, hi sobresortia una urna quadrada de vidre, en l’interior del qual hi havia un enorme llibre.

Malluck el va assenyalar amb el dit i l’Hugo va moure el cap assentint. El vell catedràtic es va acostar a l’urna i va redreçar les seves ulleres.

―Déu del cel, és impressionant! D’on ha sortit?

―La història és una mica estranya... ―va respondre Hugo.

―I tan estranya ha de ser! Aquesta obra d’art s’hauria de fer pública per estudiar-la amb deteniment. Saps la quantitat de conclusions i informació que es poden treure d’un llibre com aquest? ―Malluck anava donant voltes al voltant del llibre, examinant-lo des de tots els angles possibles.

―Ho sé, ho sé professor, però lamentablement aquest llibre no pot sortir d’aquesta habitació.

En Malluck es va girar cap al seu interlocutor i aguantant la muntura de les seves ulleres amb dos dits per regular-ne l’enfocament, va preguntar:

―Què vol dir que el llibre no pot sortir d’aquesta habitació?

El noi va embolicar el seu prominent i esmolat mentó amb una mà, mentre que amb l’altre jugava amb el seu rinxolat cabell. Sospesava la manera d’explicar al seu interlocutor els motius pels quals l’incunable no podia sortir de casa. Després d’esbufegar amb fermesa, el desmanegat estudiant es va acostar al seu mestre, es va fregar les seves ossudes mans, va iniciar l’explicació dels inconvenients i perills que albergava el llibre.

―Miri, Professor, fa més de cent anys, el meu besavi treballava com a conservador de patrimoni a la biblioteca de El Vaticà. Custodiava uns quants milers de llibres catalogats i coneixia l’existència d’altres centenars d’exemplars que formaven part del que s’anomenava la «Quarentenam». Pel que la meva família sabia, la Quarentenam, que significava quarantena, era una col·lecció de llibres que no havien estat catalogats. Algun d’ells estava inclòs en l’Índex Librorum Prohibitorum de la Sagrada Congregació de la Inquisició. Segons em va explicar el meu avi, el seu pare va arribar un dia a casa totalment espantat, sense alè i pantexant i amb aquest llibre sota la jaqueta. El meu besavi li va explicar que després de la mort del Papa Lleó XIII, durant els dies en que el Conclave es reunia per decidir el color de la fumata, just abans que Pious X fos escollit com a nou pontífex, havia rebut la visita d’un cardenal que ocupava la Presidència d’Estat en aquella època i aquest, li havia ordenat que cremés el llibre. El meu besavi, consternat per tal atrocitat, va arrencar les cobertes de l’exemplar original i les va encolar a un grapat de diaris que van fer de farcit. Quan el meu besavi va baixar al pati on l’havia citat el cardenal, aquest l’esperava davant d’una foguera. El meu ascendent va mostrar el llibre en alt i el va dipositar a la pira ardent. Al cap de pocs minuts, el llibre, o millor dit, les cobertes del llibre s’havien carbonitzat totalment i el cardenal mai va saber que el contingut s’havia salvat de les flames. Aquell mateix dia, en acabar la seva jornada laboral, va amagar el llibre a la seva esquena, camuflant-lo sota la seva jaqueta i el va portar cap a casa. Des de aquell dia el llibre presideix la biblioteca familiar.

―Entén ara per què no pot sortir d’aquí? Si l’Església el va voler destruir una vegada, pot tornar a intentar-ho....

―De quina magnitud deuen ser els secrets que amaga aquest llibre? Necessito examinar-lo. Em permets?

L’Hugo va assentir amb el cap, va obrir un calaix i en va treure una caixa de guants de nitril i una pala ample de fusta i ho va oferir al seu convidat. Aquest, es va posar els guants i va començar a fullejar el misteriós exemplar amb detallada atenció amb l’ajut de la pala.

―Quina meravella, és realment extraordinari! L’escriptura està bastant deteriorada, però les il·lustracions conserven els tints pràcticament intactes. Se sap de quin any és?

―Segons em va dir el meu avi, pot ser de finals del segle XIV, pràcticament un segle abans del naixement de la impremta. Va arribar al Vaticà el 1.592 procedent del Castell de Rosslyn, després de salvar-se d’un incendi. Sembla ser que un capellà va evitar la seva destrucció, llençant-lo per una de les finestres que donaven als jardins.

―Has dit Castell de Rosslyn? ―el va interrompre.

―Sí... això em va dir el meu avi.

―Déu del Cel! El Castell de Rosslyn era una propietat de la família Saint Claire. Aquest castell i la seva capella són un veritable paradigma de misteris i secrets. Durant molts anys va ser un dels principals centres d’operacions de la maçoneria i dels Cavallers Templers. Va ser considerat com el major scriptorium medieval, on es transcrivien i traduïen llibres antics, molts d’ells confiscats per mitja Europa i de l’Orient Mitjà durant les últimes Croades. Cada cop que investigo alguna cosa, se’m creua pel camí la família Saint Claire i el punyeter Castell de Rosslyn! Sabies que existeixen diferents teories que afirmen que en algun racó, sota la capella de Rosslyn s’amaguen els tresors més buscats del món?

A quins tresors es refereix, Professor Malluck?

Tresors als quals la humanitat mai ha tingut accés. Els tresors als quals et refereixes a la teva tesi, els que presumptament els levites van guardar en un lloc segur.

Però quin tipus de tresors són?, or?, art?, documents?

En Malluck va deixar el llibre per un moment i va agafar al seu pupil per les espatlles i el va sacsar lleument.

Hugo, estic parlant dels Evangelis Perduts de Crist, el Sant Greal, l’Arca perduda de l’Aliança que conté les Taules de la Llei, el tresor dels Cavallers Templers, o el que sembla més increïble, el cap embalsamat de Crist.

Es va girar de nou i va continuar estudiant el llibre, remugant dents endins expressions onomatopeiques. Els seus dits recorrien cada una de les pàgines amb molta cura, fins que de cop va frenar la seva mà i el dit va quedar immòbil sobre una de les il·lustracions. Es va girar i amb un posat seriós, li va demanar a l’Hugo que s’acostés.

―Veus això? Saps que representa?

―Sembla el saqueig del Temple de Jerusalem, encara que podrien ser també els levites quan van salvar els tresors majors del Temple.

―I un altre cop ens trobem amb la paraula tresors... I ara no tornis a parlar-me d’art ni d’or! —va afegir amb eufòria-. Noi, ho veus? Els tresors que estan carregant poden ser els mateixos