El nostre pitjor enemic: XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

final

2 DE FEBRER

El comandant travessa la gran plaça porxada mentre la nit, que es rebel·la a renunciar al seu regne, cau en combat contra la gèlida llum del matí. El ritme de les botes trenca el silenci a contracor. Ningú és testimoni dels passos que el porten a Palau, on està reunida, de manera permanent, la Junta Militar. Mentre avança, la boira es regira al seu voltant, etèria. Aquest moviment té quelcom d’efímer que ens recorda la nostra existència, i la forma dels rostres que dibuixa, còmics o espantosos, benèvols o malvats, és producte del filtre amb què la travessem. El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard.

En grans ocasions, la plaça havia estat públic i jurat de discursos històrics, de revoltes i festes, de forques i clams. Ell mateix presencià, de petit, els girs que la ciutat païa dràsticament, materialitzats en aquesta plaça en forma de vols de banderes, crits histriònics i cançons. El seu significat s’escapava de la comprensió d’un noi de deu anys que amb prou feines gosava entendre el paper que li tocava jugar al seu trosset de món. Aquella innocència era la invitació perfecta a deixar-se emocionar per les veus profundes dels homes, per l’agosarat riure de les dones.

Però ara la plaça reposa com un gegant adormit que recupera l’alè. Les pedres tenen una solidesa que la boira dissimula, o a l’inrevés. En un balcó, la roba estesa tardarà a eixugar-se. El comandant camina sol o, molt a contracor, seguit de massa interrogants; una col·lecció de dubtes i incerteses carregats sobre unes espatlles que es vinclen fàcilment. No té l’audàcia d’Ulisses, ni punteria per ferir l’ull d’algun Polifem.

Fa trenta anys de la marxa popular que portà el General al poder, intent quirúrgic per sanar un país farcit de ferides tendres a mig desinfectar. Mentre trepitja el carrer, al comandant li sembla sentir l’olor de pólvora encesa, d’esperança bullint en cassoles de fang i, poc temps després, podrida de desencant entre les mans. Les revolucions tenen mal envellir i, quan s’acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador, blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa. Fa pocs mesos, un nou sotrac ha empès el país endavant o, almenys, li ha donat corda per girar fent cercles que, des de dins, només des de dins, semblen més grans.

Les llambordes de la plaça amenacen el seu pas; són feres prehistòriques amb instint de rèptil, que al mínim descuit, sense escrúpols, obriran les mandíbules i li devoraran les cames. Es concentra; no vol que la rosada que les banya es torni un enemic cruel, i relliscar sota l’escrutadora mirada que imagina a les finestres.

Du l’uniforme impecable, s’ha aixecat abans d’hora per comprovar-ho un cop més. Al seu insomni crònic s’hi afegeix el neguit de la incertesa, la manca d’informació que acompanyava la nota que un soldat li lliurà en mà el dia abans; «estrictament en mà», exigí solemne a la porta de casa seva, com si del lliurament d’aquella nota en depengués el destí de la humanitat. Els actes castrenses es disfressen d’una teatralitat que els buida de sentit. Però de vegades, quan l’interior està malmès o inaccessible, només resta embolicar la buidor; triar un paper de colors és una mesura vistosa i patètica alhora. Després de llegir aquella breu missiva, el soldat romania dret a la porta, impertèrrit, amb la vista clavada en un punt inconcret de l’horitzó, alhora que simulava prou indiferència per semblar discret, amb la intensitat necessària per fer entendre que esperava una resposta. Però no, la nota no en requeria, era una ordre vestida de prec. El soldat li va fer pena, i li dedicà una enèrgica salutació militar de comiat. Volia deixar-li clar que havia assolit amb èxit la missió i podia entornar-se’n sense recança.

La seva dona no s’ha despertat, súbdita del regne de la son, arraulida a la muralla que aixequen, estratègicament, els plecs dels llençols; segons com hi arriba la llum, la seda recorda escames d’una serp que amaga el cap, no les intencions. No li ha desitjat bona sort amb un petó, no li ha confirmat si li quedava bé l’uniforme per donar-li confiança, ni li ha posat bé el coll de la jaqueta amb un gest ple de tendresa; l’amargor dels gestos que no són.

Un mirall de cos sencer ha estat el jutge dels últims i neguitosos retocs. El tenen a la cambra que, pocs dies després de casats, ella transformà en vestidor, amb l’exigència amb què s’han de complir els acords signats als tractats de pau; en aquest cas, ningú no dubta de qui era el vençut i qui la guanyadora. Normalment mai s’hi mira; el seu testimoni és tan fidel que frega la crueltat. No li agrada mirar-se, no s’agrada en general, i evita enfrontar-se a una imatge que personifica la derrota. Una inexorable jutgessa s’ha encarregat de demostrar-li-ho, un cop i un altre: l’experiència.

Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s. De petit admirava els caragols i la seva capacitat per amagar-se en breus instants, tot i la molèstia de dur la cuirassa sempre al damunt. Al jardí en resseguia el rastre lluminós fins a descobrir-los davall d’una fulla, i els aproximava un dit a les antenes, a poc a poc, fins que les encongien al mínim contacte. Recorda el dia i la sensació quan, sense voler, va trepitjar el primer.

A pocs metres del Palau distingeix les marques de trets recents. No han tingut temps de reparar els impactes de la façana, o prefereixen que restin com un recordatori solemne, com una advertència contra les temptacions del poder. Semblen disparats de manera aleatòria, però és l’atzar qui els distribueix equànimement, com un mosaic de missatges indesxifrables; punts units per línies imaginàries que dibuixen déus i herois invisibles. Són empremtes de l’última (l’última?) sacsejada al país a la recerca del destí que justament li correspon, perquè els fills d’antics peons volen tauler nou; no entenen que les regles del joc no varien, que al costat d’un quadre blanc sempre n’hi ha un de negre.

Dóna el nom a un dels sentinelles que vigilen l’entrada i, pocs minuts després, un soldat l’acompanya escales amunt. Mentre puja observa el pati, les estàtues de braços trencats, les gàrgoles que aboquen, quan plou, l’aigua al mig de la font: unes, desvergonyides, ensenyen la llengua; altres, monstruoses, exhibeixen ullals. La claca d’unes oques trenca sense pietat el silenci, i el miren amb posat desafiant, el coll tibat, sabedores d’estar en possessió d’una immunitat heretada de generació en generació; una llegenda els atribueix qualitats misterioses que cap inquilí de Palau ha gosat posar a prova mai. Un ficus gegantí es vincla cap a la font, lligat amb cordes perquè no caigui, i el seu fullam col·labora a ombrejar l’instant. El marbre