El Museu del Tabac organitza una retrospectiva dels aiguats del 7 de novembre de 1982, que van fer 12 víctimes mortals i milers de milions – no de pessetes sinó de dòlars–, en danys materials. L’exposició fotogràfica s’obrirà al públic el proper 20 de novembre i es complementarà amb un documental de 30 minuts de durada que està fent Andorra Televisió. A continuació recollim el testimoni d’algunes persones que van viure l’experiència més traumàtica dels últims trenta anys, i que l’han penjat a www.rtva.ad.

Baixant de la Massana, al pont Pla, hi havia un toll d’aigua a la carretera.Anava amb la meva dona i els meus dos fills. Ben a poc a poc vaig agafar aquella corba en sentit contrari amb l’esperança que ningú vindria de cara. La meva dona em va dir que perquè circulava per l’esquerra. Sort que aquella tarda l’instint em va guiar. Sota el toll d’aigua que vaig evitar ja no hi havia carretera: era el riu. Més tard, un altre cotxe va caure al riu i van morir els ocupants del vehicle que crec que mai més es van trobar. Un cop a casa, a Escaldes, el meu germà que estava al Pas de la Casa intentant evitar que l’aigua de la teulada no caigués dins de la seva botiga, em va demanar que anés a sellejar la porta de l’altra botiga, al costat de l’Hiper. Vaig anar-hi a peu, plovia molt (...). Quan vaig sortir de la botiga, al moment de passar davant de la vitrina de l’Hiper, els vidres de l’establiment van literalment explotar a causa de la pressió de l’aigua acumulada a l’interior. Va sortir de tot, paquets, taulells, productes de tots tipus i sense pensar-m’ho més vaig tornar enrere per buscar refugi a l’escala de la casa adossada a l’Hiper. L’aigua anava pujant de manera alarmant, amb algunes persones vam haver de trencar la porta de l’escala d’aquella casa i ens vam enfilar a l’interior. Vam passar la nit en aquella casa adossada a l’Hiper, sentint tota la nit com l’estructura metàl·lica de l’Hiper grinyolava, el riu havia fet un nou vial que travessava l’establiment. De fet era el seu camí natural, i el volia recuperar, amb molta fúria. Estàvem atrapats. Però, no vaig morir en aquella nit dantesca, tampoc cap dels meus companys. L’endemà, al matí, els bombers van venir amb l’escala més llarga que tenien a alliberar-nos.

Només tenia set anys però me’n recordo com si fos avui. Vivia a Santa Coloma prop dels establiments Becier. De cop, va pujar el meu pare cridant a la mare: «Bibiana! Agafa els nens que marxem d’aquí!» Vam començar a córrer escales avall. De tots els pisos sortia gent amb els nens mig adormits! Quan vam arribar al carrer, els pares van decidir que no hi havia tan perill (...). No m’havia tret les botes d’aigua quan un altre cop el meu pare pujava cridant més fort: « agafeu tot el que pugueu, menjar, roba d’abric i marxem que una bombona de gas propà s’ha enganxat al pont del Pobladó i hi ha perill que exploti!» (...) Tots els veïns vam passar la nit al pati de l’Escola francesa.

Recordo molt bé aquell dia. Vivia a Escaldes i a la tarda vaig anar al cine amb una amiga i ja no vam poder tornar a casa, vam estar molta estona fent tombs per la part que no estava inundada fins que ja era molt tard i el director, del que no recordo el nom i em sap greu, de l’hotel President, ens va dir que ens quedessin a passar la nit allà. Al matí vam coincidir amb una parella de jubilats de Madrid que uns dies abans estaven a València i havien escapat dels aiguats que també van afectar aquesta comunitat (...). L’endemà vam pujar a Escaldes. Havien evacuat l’edifici on vivia perquè l’aigua havia desplaçat la caldera. A la nit van cridar el sometent i en vaig formar part.

Tenia 14 anys, estudiava al Collège i vivia a Sant Julià. Encara recordo la tarda del dia 7 de novembre. Estava a casa i em mirava el riu que baixava amb molta més aigua que de costum. En aquell moment vaig veure baixar uns contenidors negres molt grans (dels que s’instal·len a les gasolineres). Li vaig comentar al meu pare el que havia
vist i no em va creure. Hores més tard, ja ben entrada la nit la policia ens va venir a buscar a casa ja que el riu havia crescut molt i hi havia perill per a l’estabilitat de l’edifici. Vam passar tota la nit a casa dels avis de la meva cosina. L’endemà ens vam assabentar de la gravetat de la situació a Sant Julià. Estàvem incomunicats pel
nord i pel sud. Es comentava que Aixovall havia quedat arrasat. En aquella època els meus pares i els meus tiets tenien el supermercat Gabriel i el van obrir per donar servei a tota la població. Recordo que  es va tenir que posar dos somatents a l’entrada de la botiga per posar ordre ja que hi havia una gran quantitat de persones que compraven compulsivament preses pel pànic en desconèixer exactament quina era la nostra situació.