ÈTICA I MORAL.

ÍNDEX
1. Diferència entre l’ètica i la moral.

2. El desenvolupament segons Kohlberg.

3. Les posicions respecte la llibertat.

4. Universalisme i relativisme moral.

5. Teories i escoles ètiques.

 Diferència entre l’ètica i la moral
La moral (del llatí mos, moris) significa costum o manera de viure.

La moral s’ha d’entendre com el conjunt de normes, valors i costums

que determinen que un individu sigui considera bo o no, en una societat
concreta. Els éssers humans podem ser immorals però no amorals, ja
que la moral és una condició de l’ésser humà.
 Diferència entre l’ètica i la moral
Les morals, que són moltes i variades, consideren que una cosa és bona
perquè la tradició així ho determina. L’ètica, en canvi, implica
preguntar-nos: quines raons que hi ha per definir un costum com a bo?

Podem afirmar que la moral té una posició passiva – hàbit i costum –

mentrestant l’ètica és activa.
 El desenvolupament moral.
La capacitat moral és un tret exclusiu de l’ésser humà, però no naixem
tenint-la en ple desenvolupament, sinó amb la disposició d’aprendre-la.

Lawrence Kohlberg – psicoanalista – defineix que hi ha tres espais o

nivells de desenvolupament moral a aconseguir, segons l’edat i el grau
de maduració de l’individu.
 El desenvolupament moral.
1. El nivell preconvencial. La persona justifica les seves decisions
morals no per respecte a una norma, sinó per por de ser castigada per
una autoritat.
 El desenvolupament moral.
2. El nivell convencial. La persona justifica les seves decisions per
l’aprovació de les persones pròximes, a més de formar part i sentir-se
integrat en un conjunt.
 El desenvolupament moral.
3. El nivell postconvencional. És el grau més alt de maduració moral i el
qual aconsegueixen molt poques persones. Aquí s’anteposen els
principis morals als interessos personals i a les normes grupals.
 El desenvolupament moral.
La consciència moral és la capacitat de jutjar la bondat o maldat a l’hora
d’actuar. Sòcrates l’anomena daimon a la veu interior que ens dicta el
que és correcte del que no.

La consciència moral no és natural, necesita que siguem conscients dels

altres, assumint que existeixen normes morals.
 Universalisme i relativisme
L’universalisme defensa l’existencia de valors morals absoluts que
serveixen de criteri per jutjar la diversitat de costums i codis de
conducta.

1. Intel·lectualisme moral.

2. Jusnaturalisme.
 L’intel·lectualisme moral

L'intel·lectualisme moral és el plantejament que van idear Sòcrates i

Plató al parlar de la moral, tot connectant-la amb la teoria del
coneixement. Va ser la idea principal durant uns segles fins a
evolucionar a altres formes, semblants o no.
 L’intel·lectualisme moral

L’intel·lectualisme moral – o també anomenat intel·lectualisme socràtic

– és la perspectiva segons la qual s’ha d’arribar primer al coneixement
per després aplicar-lo. És a dir, conèixer els conceptes, les definicions i
els termes (autognosi) i, un cop reconeguts, ser-ne conscient. No puc ser
bo ni just si no els conec.
 L’intel·lectualisme moral

Quan una persona adquireix coneixement s'adona que el millor és el bé i

que el bé és l'únic que porta a la felicitat. Quan un és un ignorant,
s'equivoca a fer la tria de què és més convenient. Segons
l'intel·lectualisme moral, si coneixem el bé i les seves excel·lències
(procés intel·lectual), ens veurem abocats a practicar-lo (acció moral), ja
que “la raó” (i no la passió) sempre empeny cap a la virtut. Només
aquell qui ignora que existeix el bé, pot fer el mal.
 L’intel·lectualisme moral

Aquesta perspectiva pensa la bondat, la justícia i els termes ètics en una

sola definició. Un sol camí per a la bondat o la justícia, els quals la
persona ha d'experimentar si els vol conèixer i aplicar-los. És a dir,
l'intel·lectualisme ens condueix a l'universal i objectiu dels conceptes.
El mite de la caverna
 El mite de la caverna

Ara bé… I com arribo al coneixement? Quines eines tinc? Hi ha algun

camí que ens aconselli Sòcrates i Plató?

La resposta és la maièutica… La maièutica és el procés socràtic per

arribar al coneixement, que està fonamentat en el diàleg entre individus.
El mateix filòsof també l'anomena l'emmirallament de les ànimes.
 El relativisme moral

El relativisme moral és aquella posició que sosté que no hi ha actes

absolutament bons ni dolents. Allò que és bo no té un fonament absolut,
és a dir, desproveït de tot lligam i, per tant, plenament fonamentat. El
relativisme moral acceptaria judicis morals diversos sobre el mateix
acte. En darrera instància, el relativisme moral conduiria a una
indiferència davant la conducta de les altres persones, atès que no es
podrien jutjar en funció de la pròpia concepció del que està bé.
 El relativisme moral

El relativisme, com que afirma que la moral no és universal, ja que

depèn d'un poble, la seva cultura, societat o perspectiva individual,
defineix la moral com quelcom subjectiu i particular.
 El relativisme moral

Quins casos tenim en la historia de la filosofia sobre el relativisme?

1. Protàgores (490 – 420 a.C.) Filòsof presocràtic conegut per

l'afirmació: 'L'home és la mesura de totes les coses'. La perspectiva és
subjectiva i, per tant, com diu la frase, varia segons cadascú i la seva
mesura.
 El relativisme moral

Quins casos tenim en la historia de la filosofia sobre el relativisme?

2. Sofistes. (Segle V – IV a.C.) Els sofistes eren els mestres de l’Antiga

Grècia, els quals ensenyaven retòrica i argumentació per guanyar les
discussions i combatre dialècticament. Aquests defensaven la idea que
les normes ètiques varien segons cada cultura i, per tant, no hi ha una
veritat universal.
 L’escepticisme

Hi ha una versió radical del que s’anomena escepticisme. Aquest, a

diferencia del relativisme, afirma que no hi ha cap veritat i que tot intent
d’arribar resulta absurda.
 L’escepticisme

El corrent escèptic o escepticisme fou un corrent filosòfic iniciat per

Pirró d'Elis (360 aC-270 aC). La primera forma d'escepticisme
tradicionalment admesa fou el pirronisme. Els primers escèptics, a part
d'escèptics o pirrònics, també rebien el nom menys habitual de zètics;
aquest darrer terme significa "buscadors que busquen sense trobar res".
 L’escepticisme

Els escèptics, davant d’aquesta posició que nega tota veritat, afirma que
l’ésser humà ha d’arribar al que s’anomena com a epokhé. El concepte
d'epokhé va tenir un paper important en el corrent filosòfic de Pirró.
Partint del suposat que no es coneix res, Pirró argumentà que l'actitud
que més convé adoptar és l'epokhé; la suspensió del judici o de
l'afirmació.
Trilema d’Agripa
 Trilema d’Agripa
1. Regressió infinita: A es justifica per B, B es justifica per C, C es
justifica per D.
2. Cercle lògic: A es justifica per B, B es justifica per C, i C es justifica
per A.
3. Tall arbitrari en el raonament: A es justifica per B, B es justifica per
C, i C no es justifica. Aquesta última proposició pot presentar-se
com autoevident, de "sentit comú" o com un principi fonamental
(postulat o axioma) de la raó, però tot i així representaria una
suspensió arbitrària del principi de raó suficient.
Les posicions respecte la llibertat
1. Determinisme.
2. Indeterminisme.
3. Llibertat exterior.
4. Llibertat interior.
 Les posicions respecte la llibertat

Determinisme: El determinisme és una concepció filosòfica que afirma

que tot està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega
l’existència de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat.
Segons aquest principi, tot esdeveniment del món està causat. Segons
aquest principi, també les accions estan determinades per un factor en
presència del qual s’esdevenen inevitablement. (Isaiah Berlin)
 Les posicions respecte la llibertat

Indeterminisme: És l'afirmació que no tots els esdeveniments o

fenòmens de l'univers estan sotmesos a lleis causals, per oposició
al determinisme, o principi de causalitat universal, que afirma que tot el
que succeeix es deu a una causa. (Isaiah Berlin)
 Les posicions respecte la llibertat

Llibertat exterior: També anomenada llibertat d’acció. Consisteix en

l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix a
poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per
exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments
tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que
m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen.
 Les posicions respecte la llibertat

Llibertat interior: També anomenada llibertat d’elecció o lliure albir.

Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan
aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha
llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit
qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és
una il•lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que
faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m’envolten.
FORMALISME I UTILITARISME
 Formalisme.

La moral no ha de ser un sistema de lleis, sinó un marc que indiqui els

criteris a seguir a l’hora de considerar si un comportament és acceptable
o no. Immanuel Kant és un dels principals pensadors del formalisme
sota la premissa d'actuar de manera que el que facis es pugui convertir
en una llei universal.
 Formalisme.

Per Immanuel Kant – màxim representant del formalisme – allò que

importa és el deure i no pas l’acció. És a dir, el deure i no pas la finalitat
de l’acció. Aquest deure sempre ha d’estar vincular a una llei universal
que anomena l’imperatiu categòric.
 Formalisme.

ÉS MOLT IMPORTANT CONÈIXER EL SIGNIFICAT DEL DEURE I

DE LA LLEI UNIVERSAL SEGONS KANT. DEURE ÉS EL DEURE
(HAVER DE) PER A LA LLEI UNIVERSAL; I LA LLEI
UNIVERSAL ÉS EL PRINCIPI OBJECTIU I UNIVERSAL QUE ENS
DIU COM HEM D’ACTUAR.
 Formalisme.

Imperatiu categòric. És la fórmula de la llei moral, un principi

prescriptiu i objectiu, que ens dóna una pauta de conducta basada en
normes com la Universalitat o la Humanitat. Un principi incondicionat
(representa l’acció per si mateixa, sense referència a cap altra finalitat).
 Formalisme.

Després de veure el recorregut d’Immanuel Kant i la seva lògica ètica al

voltant del deure i de la llei universal (imperatiu categòric) podem
concloure que és universalista.
 Formalisme.

Immauel Kant defensa una ètica autònoma en comptes d’una ètica

heterònoma? Ara bé, quina diferències hi ha entre cada una?
Diferència entre ética autónoma i heteronoma

1. L'ètica autònoma es basa en la idea que els individus tenen la

capacitat i la responsabilitat de determinar les seves pròpies normes i
principis ètics. Aquesta visió sosté que la moralitat prové de la raó i la
voluntat del propi individu, i no de fonts externes.
Diferència entre ética autónoma i heteronoma

1. L'ètica autònoma es basa en la idea que els individus tenen la

capacitat i la responsabilitat de determinar les seves pròpies normes i
principis ètics. Aquesta visió sosté que la moralitat prové de la raó i la
voluntat del propi individu, i no de fonts externes.
Diferència entre ética autónoma i heteronoma

2. L'ètica heterònoma, per altra banda, sosté que les normes i principis
ètics provenen de fonts externes a l'individu. Aquestes fonts poden
incloure la religió, la societat, la cultura, les lleis o l'autoritat.
 PUNT IMPORTANT

VINCULACIÓ ENTRE LA LLIBERTAT, LA MORALITAT I LA

RESPONSABILITAT.
TREBALL A CASA
 TREBALL A CASA
Selecciona una de les següents escoles hel·lenístiques i desenvolupa entre
dues i quatre pàgines la seva teoria ètica, en la que hi han d’aparèixer els
conceptes; llibertat, responsabilitat i felicitat. Has d’argumentar com es
relacionen aquests conceptes en l’escola ètica seleccionada.

1. Context històric.

2. Relació de conceptes.

3. Influències i màxims representants.