La darrera derrota olímpica de l’altre Dream Team

4 minuts de lectura

L’equip femení estatunidenc de bàsquet, el dream team del segle XXI als Jocs, va encaixar la seva darrera derrota a Barcelona de 1992.

Fa 30 anys Barcelona estava enlluernada pel desplegament del Dream Team. Onze estrelles de la NBA, avió privat des de Montecarlo, allotjament exclusiu en un hotel allunyat de la vila olímpica… Jordan, Bird, Magic i companyia eren una atracció sonada, històrica i irrepetible. Indubtablement van ser la gallina dels ous d’or de Barcelona 1992 i ells mateixos comparaven la seva presència a la capital catalana amb una gira dels Beatles, d’Elvis o una convenció de súper herois. Des del seu debut fins la final van aportar un espectacle esportiu brillantíssim a Badalona i van eclipsar tota la resta de seleccions i de partits de bàsquet. Era el Dream Team. En clau d’història esportiva, però, hi ha un resultat que tres dècades després s’ha erigit en una anomalia històrica de gran rellevància.

La selecció dels EUA femenina era molt lluny l’any 1992 de tenir l’impacte del combinat masculí, però era favorita a revalidar l’or guanyat a Seül 1988 i també a Los Angeles 1984. Les nord-americanes s’havien imposat també al campionat del món de 1990 en un torneig en què l’equip soviètic havia flaquejat i no havia accedit a les semifinals. Sí que és cert, però, que als Jocs Panamericans de 1991 havien encaixat una derrota inesperada davant Puerto Rico a les semifinals i s’havien hagut de conformar amb un bronze. Els Jocs Olímpics, però, són un escenari major i la preparació estava dissenyada i encaminada per assolir un nou or.

De les exhibicions a la derrota

La fase de grups va ser una passejada. El partit més ajustat va ser contra la Xina i van guanyar de 26. En els altres dos partits, contra Txecolosvàquia i Espanya, la diferència es va enfilar per sobre la cinquantena de punts. Amb Medina Dixon com a referent ofensiu, aquell dream team a l’ombra es va creuar amb les soviètiques de l’equip unificat a les semifinals. L’equip que dirigia Yvgeny Gomelsky havia debutat amb derrota a la fase de grups davant Cuba, però s’havia refet a temps per guanyar-se el lloc a semifinals. El favoritisme era clar, però Gomelsky va capgirar-lo a la pista amb una defensa asfixiant, fent ús de la zona i obligant les nord-americanes a baixar el seu ritme d’atac habitual.

El col·lapse va anar arribant de mica en mica, amb un lleuger avantatge soviètic al descans que en tornar dels vestidors va seguir augmentant fins l’entrada a la pista de CJ Jones, absent durant tot el torneig per lesió i que va reviscolar l’equip anotant vuit punts en vuit minuts sobre el parquet. A falta de cinc minuts l’empat a 67 reflectia la igualtat dels dos conjunts, cadascun intentant exprimir les seves armes, però un parcial de 6 a 0 per a les soviètiques, amb alguna recuperació clau i cistelles destacades, els va donar un avantatge que ja no van perdre fins al marcador final: 79 a 73. El Dream Team a l’ombra passava a lluitar pel bronze.

Una derrota històrica

Les nord-americanes van capturar més rebots, van repartir més assistències, van recuperar més pilotes i van cometre menys faltes, però van pagar un dia negre en el tir, en situacions forçades per la defensa rival, i un percentatge ridícul del 35% en tirs de camp. Cap de les jugadores dels EUA va anotar més de 12 punts i el que es podria interpretar com a elogi del joc coral, a la pràctica, era la constatació de la manca d’un lideratge clar i resolutiu en un dia en què la pilota no volia entrar. A més, les dues pivots de l’equip unificat van fer estralls a la pintura, amb una Natalia Zasulskaya i una Elena Khoudatxova que es van combinar per anotar 39 punts, capturar 14 rebots i col·locar quatre taps.

Des del 5 d’agost de 1992 la selecció nord-americana femenina ha guanyat tots els partits disputats als Jocs Olímpics, on suma nou medalles d’or en  les darreres deu edicions disputades. A simple vista es podria pensar que aquella derrota va ser el detonant de la construcció del Dream Team que ha guanyat set ors consecutius amb les grans estrelles de la WNBA a l’equip, tal com havia passat amb l’equip masculí després de la derrota soferta a les semifinals de Seül 1988 davant la URSS d’Alexander Gomelsky i el desplegament posterior de totes les grans estrelles de la NBA. Però les jugadores que es van haver de conformar amb el bronze a Barcelona 1992 eren conscients de l’oportunitat perduda i del seu talent superior. Ho resumia la base suplent Teresa Weatherspoon després de perdre: “Encara som el millor equip del torneig i un dels millors que mai s’han vist a una competició“.

Els Gomelsky, la bèstia negra

Les soviètiques van brillar i no van desaprofitar el regal de topar-se amb la Xina a la final per guanyar l’or. Era el triomf definitiu dels germans Gomelsky, convertits en els botxins oficials dels EUA. Alexander, el major, va acompanyar el seu germà Yvgeny a Barcelona 1992, i va ser testimoni de la reedició del seu èxit, ara en categoria femenina. Alexander, de fet, va exercir de traductor del seu germà a la sala de premsa de Barcelona, fruint especialment amb les preguntes sobre la “llegenda” dels Gomelsky. Per si no n’hi havia prou, el seu fill Vladimir també hi era present, donant un cop de mà quan feia falta, enrolat com a treballador de la televisió russa. Una família d’història singular (amb els pares deportats a Sibèria) que entre 1988 i 1992 va ser l’autèntica bèstia negra dels EUA i, qui sap, si els màxims responsables del naixement dels Dream Team.