Chagall i la Bíblia al Palau Martorell

El Palau Martorell, a la plaça de la Mercè de Barcelona, prorroga l’exposició d’obres de Marc Chagall fins al dia 30 d’aquest mes. Aquest article potser animarà el lector a visitar-la: és una de les millors exhibicions de la pintura i l’obra gràfica de Chagall que s’han vist a Barcelona. Per raons que no s’acaben d’entendre, els diaris n’han parlat poc: és un deure raonable parlar-ne avui amb entusiasme i agraïment.

L’exposició presenta unes quantes pintures del període rus (1907-1922), una llarga sèrie de les il·lustracions que va fer Chagall per a una edició de les Faules de La Fontaine —no van agradar gens als francesos, antisemites o no— i, en especial, una altra sèrie de gouaches i d’aiguaforts, de vegades amb tècnica mixta, per a una edició també francesa de la Bíblia. En aquesta part de l’exposició és on caldrà que el visitant s’aturi i pensi. Un ram de flors, que n’hi ha, potser és delectable; però els gouaches amb què Chagall va il·luminar la Bíblia promoguda per Ambroise Vollard l’any 1930 constitueixen una gran lliçó sobre el seu judaisme i sobre el seu pensament religiós en termes generals.

El pintor, ja instal·lat a la ciutat de París —la torre Eiffel apareixerà sovint a les seves pintures de l’època parisenca com una catedral laica i malgrat tot religiosa en la mesura que s’eleva cel enllà—, en rebre l’encàrrec del galerista Vollard volia primer centrar-se en els llibre profètics —una de les tres parts canòniques del Tanakh, o Testament hebreu; com que els jueus no creuen en el “nou”, tampoc anomenen “antic” el seu—, i llavors va escriure a Leo Koe­nig: “Faré Els profetes, encara que aquí l’ambient no té res de profètic ... al contrari, hi regna el mal ... Per molt estrany que sembli, considero enfollida la nostra època malgrat els seus innombrables assoliments, i sento la necessitat d’escapar a una altra dimensió i no oblidar que les modes han arruïnat la icona clàssica de la fe que esqueia a les religions. Ja fa temps que l’art fa pudor: la puresa de l’ànima ha estat substituï­da per la claveguera. Excusi la cruesa d’aquesta expressió”.

Si els visitants de l’exposició es fixen una mica en aquestes il·lustracions de tema bíblic, s’estranyaran de topar sovint amb una creu o amb un Crist crucificat. De fet, Chagall va tractar aquest tema moltes vegades: vegeu per exemple La crucifixió blanca (1938) o Renaissance i Réssurrection, d’entre 1937 i 1948. No és cap extravagància: l’obra d’aquest pintor jueu nascut a Vítebsk (en territori de Bielorússia) és plena de rabins, estrelles de David, gent i àngels que volen, rotlles de la Torà, patriarques, profetes, reis d’Israel i heroïnes bíbliques; però d’acord fins i tot amb el seu judaisme, no ha de sorprendre que el símbol de la creu es presenti tan sovint als seus dibuixos per a una Bíblia hebrea. Ho va explicar en un qüestionari sobre el món jueu i l’art (Die Juden in der Kunst. Die Künstler über ihr Judentum, “Els jueus en l’art. Els artistes sobre el seu judaisme”), publicat en un diari de Praga l’any 1930: “Desitjo ubicar Jesús entre tots els profetes jueus, l’últim de tots, dels quals ara estic fent una col·lecció de gravats.” Encara amb més èmfasi, en una entrevista amb Ben Taryia de juny de 1931 arran del viatge “prospectiu” a Palestina, va escriure: “Jerusalem? En aquesta ciutat es té la impressió que s’ha arribat al final del viatge. Vaig sentir en aquells carrers estrets —entre àrabs, carrers per on circulen les cabres [motiu molt chagallià], carrerons en què jueus vermells, blaus i verds [Chagall pintava molts personatges i animals amb aquests colors] van ara al Mur de les Lamentacions, un lloc on Crist caminava no fa gaire [sic]—, que el judaisme i el cristianisme formen una mateixa i única família.”

Chagall ho havia entès perfectament: la religió predicada pel natzarè s’avenia amb un messianisme que recorre de cap a cap els llibres profètics; i Crist només va pretendre, amb la seva ensenyança, reformar el judaisme esvalotat del seu temps: va ser més un reformador que un revolucionari i, per descomptat, ell mateix no va pretendre mai fundar una religió diferent de la jueva. Chagall va incorporar aquest element a les il·lustracions de la Bíblia pel sol fet que era un home profundament religiós —un equivalent en la literatura del mateix temps es troba a Rilke, on tampoc no hi falten els àngels, icona tant del judaisme com del cristianisme. No cal anar a missa o a la sinagoga per posseir un sentiment religiós de l’existència.

Quan va haver acabat tota la sèrie, l’any 1966, Chagall va escriure: “La Bíblia és per a mi pura poesia”. Només cal afegir-hi, vista ara en conjunt la seva obra, que per a ell l’acte de la pintura era sobretot una manifestació de religiositat.