_
_
_
_
teatre
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Mestres i fantasmes al Romea

‘La dona fantasma’ mostra que la companyia T de Teatre continua en plena forma i que el teatre comercial pot expandir els seus límits amb humor i ironia

La dona fantasma
Escena de l'obra 'La dona fantasma', de la companyia T de Teatre.DAVID RUANO
Oriol Puig Taulé

La companyia T de Teatre continua en plena forma. Després d’estrenar muntatges coproduïts amb Dagoll Dagom, Bitò o La Brutal, s’han aliat amb el Centro Dramático Nacional i el Teatre Romea i han parit La dona fantasma. Durant la seva trajectòria han treballat amb autors com Pau Miró, Alfredo Sanzol, Ciro Zorzoli o Denise Despeyroux, i ara li ha arribat el torn a Mariano Tenconi Blanco. Les catalanes senten una especial predilecció per la dramaturga argentina, i Tenconi exerceix aquí d’autor i director en un muntatge que ha tornat a reunir les quatre T de Teatre –Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca— a l’escenari. La dona fantasma és la demostració que el teatre comercial pot expandir els seus límits i jugar amb les lleis de la representació i la metateatralitat amb humor i ironia.

Quatre mestres de finals dels anys setanta ens expliquen les seves alegries i les seves penes. Nosaltres –el públic– som la classe d’alumnes atentes que escolta la lliçó, i elles ens parlen amb aquesta combinació de tendresa i duresa tan pròpia de les docents de l’antigor. No s’especifica en quin país ens trobem, però no importa: les dictadures tenen alguna cosa d’universal. Alejandro Andújar signa l’escenografia, pràctica i neutra, i un vestuari de premi, que al costat de la caracterització d’Eva Fernández crea uns personatges molt familiars: tots hem tingut aquestes mestres, mares, veïnes o tietes. Elisabet Casanovas exerceix de veu en off (o fantasma) d’un pròleg que es pregunta per a què serveix el teatre i reflexiona sobre les semblances entre la ficció i la fe.

Marta Pérez és la primera a obrir foc: La dona fantasma s’estructura en quatre monòlegs i una escena final de grup. Acompanyen les actrius els músics Joan Palet (violoncel) i Rafel Plana (piano), interpretant la banda sonora en directe i intervenint esporàdicament amb alguna rèplica. Pérez és la mestra abandonada pel seu marit, i sembla una mescla entre hostessa de l’Un, dos, tres… responda otra vez i una jove Carme Sansa. La confusió obscena entre la seva vida privada i la seva tasca pedagògica converteix les alumnes en les seves terapeutes i confidents, les seves amigues i confessores. Mamen Duch és la mestra que cuida la seva mare, i la correlació entre les seves llàgrimes i les seves deposicions faria salivar més d’un psicoanalista (argentí, òbviament). La dona fantasma ens mostra un món de dones: mestres, alumnes, mares, amigues i fins i tot fantasmes, arribant a imaginar un paradís celestial poblat només per femelles.

Àgata Roca, amb una gran vis còmica i feliçment retornada a la companyia, crea una mestra de català antològica. Desig reprimit, cartes d’amor i dicció cristal·lina. Una relació lèsbica entre una dona obsessionada per l’ortografia i una professora de gimnàstica té tots els números d’acabar malament. Carme Pla, finalment, és la mestra de teatre, i uneix la pedagogia amb la màgia (literal) de les taules. És molt encertat que aquest muntatge es representi al Romea, teatre que tothom sap que acull el fantasma de Margarida Xirgu. Una última escena, a tall d’epíleg, converteix les quatre mestres en actrius (o és a l’inrevés?) vestides com Les noies de Ziegfeld (Busby Berkeley, 1941), entre còsmiques i metafísiques. La fe, el teatre, els focus i la vida. La llum és el teatre, és a dir, la vida.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Oriol Puig Taulé
Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural 'Núvol', y lo encontraréis en los escenarios más insospechados

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_