_
_
_
_

‘Mamut’, d’Eva Baltasar: El caire rural de la solitud

La novel·la embafa una mica el lector amb tanta prosa tan tòpicament poètica

Eva Baltasar clausura amb 'Mamut' el cicle començat amb 'Permagel' i seguit amb 'Boulder'.
Eva Baltasar clausura amb 'Mamut' el cicle començat amb 'Permagel' i seguit amb 'Boulder'.Vicens Gimenez

A Mamut, tercera novel·la d’Eva Baltasar, la clausura del cicle començat amb Permagel i seguit amb Boulder, hi conviuen dos fils argumentals que semblen encaixar una mica sense ganes, com dos companys de feina que no s’entenen gaire però que s’han d’aguantar de la millor manera que poden. La protagonista i narradora és una noia de vint-i-quatre anys que vol ser mare soltera perquè no vol que “mai cap pare me’n reclamés la part”, que es cansa de la feina que fa a la universitat, en un grup de recerca de la Facultat de Sociologia, i que després treballa en un forn de pa, al magatzem d’un supermercat, fregant plats a la cuina d’un hotel, de dependenta en una botiga, fins que se li revela una il·luminació: “Vaig veure clar que el món laboral legalitzat era una presa de pèl. Treballant per a un altre entregava el més valuós que tenia, més que el temps, més que el cos, més que el significat d’aquella paraula tan intrigant: la dignitat”. Aleshores fuig de la ciutat i s’instal·la en un poble, en una casa “antiga però sencera, en un turonet aïllat” i, és clar, amb un veí pastor “a tres quilòmetres costa amunt per un camí de carro que s’ha d’anar arreglant, però que ara s’hi pot passar”: d’una banda el lector de Mamutva seguint les peripècies domèstiques de la narradora en el seu nou hàbitat, com se les enginya per suportar les adversitats quotidianes, el caire rural de la solitud, com es va ensalvatgint —tan arcaica i primitiva com un mamut—, i de quina manera el previsible es va dibuixant sense ni una sola gota d’intriga, com si el traç argumental fos tan mans com una de les ovelles que guia el pastor. D’altra banda, mentre la narradora i el pastor van intimant a la seva manera, complint al peu de la lletra el que s’esperava d’ells, el lector té prou temps per preguntar-se on es deu haver amagat l’ànsia maternal que la narradora exposava amb tant d’èmfasi en el tram inicial de la novel·la.

Més tard reapareix, cap als compassos finals —i aquí cal precisar que Eva Baltasar sí que aconsegueix sorprendre encara que sigui a través de la inversemblança—, però en aquesta altura del text el lector ja se sent una mica embafat de tanta prosa tan tòpicament poètica —era el mateix que llastava bona part de Permagel i, sobretot, de Boulder—; de llegir frases com “El prat de davant de l’alberg és un os adormit. Tot sembla que ens respiri”; de llegir frases com “la netedat és la clenxa perfecta dels esperits vulgars, els guanyadors”; de llegir frases com “Quan la llum marxava, els ocells morien i els arbres es tornaven blaus. Tenien el silenci a dins i feia la impressió que ho sostenien tot”. No ajuda gens que quan es deixa de banda l’efervescència del lirisme es caigui en l’aforisme transcendental: “sentir-me viva és carregar pes ara que sé que el puc suportar”, diu la narradora, tot i que el pastor també demostra que la vida bucòlica li ha ofert prou temps per a la meditació i, per exemple, creu “que la soledat no et torna intel·ligent però t’obliga a ser llest i a escollir la vida, t’imposa un amor immens, l’amor més important: a tu mateix”.

A Mamut tot vol ser intensitat, un torrent d’imatges poderoses, un continu de cops verbals, com si amb la brutalització —relativa— del bon salvatge es busqués sacsejar l’estómac dels lectors sensibles, però Eva Baltasar només aconsegueix saturar la paciència del lector, perdut enmig d’una natura tan inversemblant com les relacions entre els personatges o com la mateixa novel·la.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_