Un revulsiu per a la informalitat

Potser és una sort, al capdavall, que la reforma de la llista dels diacrítics hagi atret tota l’atenció de l’usuari de la llengua, sigui per estar-hi a favor o en contra, perquè això ha deixat que la nova gramàtica hagi fet el seu curs. Diguem que els accents a sóc, nét o dóna han actuat a mode de parallamps. I així com s’ha fet balanç de la reforma dels diacrítics i definitivament s’ha sancionat la llista de només quinze, tal vegada és hora també de fer balanç de la nova gramàtica.

L’interès de la gramàtica no rau tant en el que diu sinó en com ho diu. Acostumats com estàvem a una gramàtica inflexible, que dividia el món entre el que era correcte i el que era incorrecte, la nova proposta de l’Institut d’Estudis Catalans optava per prescriure la norma a través de la descripció, per a la qual eixamplava les fronteres del que era normatiu fins als límits que establia la llengua mateixa, dins un espectre amplíssim que abastava tota la diversitat de registres tant socials com geogràfics. Les coses, doncs, deixaven de ser correctes o incorrectes per esdevenir adequades o no al registre lingüístic.

El problema, però, és què entenem per registre, noció que la gramàtica dona per descomptada i que, tot s’ha de dir, l’usuari no té clara del tot. Per això, la Gramàtica essencial de la llengua catalana —versió en línia reduïda del volum imprès— va delimitar la descripció de la llengua a tres registres lingüístics, en els quals s’hauria de poder encabir tota la gamma d’informalitat-formalitat que ens puguem trobar: registre informal, registre formal i registre molt formal. Cal dir que la nomenclatura triada no és especialment feliç, perquè qualsevol usuari no entrenat —no filòleg o lingüista— entendria que el registre formal comporta un cert grau de tibantor, quan de fet es tracta de la llengua normativa estàndard. És el català que s’ensenya i el dels llibres de text, els mitjans de comunicació escrits, les publicacions no literàries, l’administració i un llarg etcètera de tipologies textuals. (Potser dels tres registres se n’hauria de dir informal, normal i formal, però aviam qui ho toca ara...)

Fins a cert punt, la nova gramàtica ha aportat ben pocs canvis en la prescripció de la llengua formal. Les coses continuen sent majoritàriament com eren abans, amb algunes incorporacions al registre que abans s’entenien com a llicències i que ara ja estan validades; és el cas, per exemple, de les combinacions pronominals amb el datiu en hi (l’hi dona, l’hi dirà), que ja eren freqüents en narrativa i premsa. També s’ha de dir, però, que algun aspecte especialment obscur, sobre el qual s’esperava alguna mena de solució salomònica definitiva, ha quedat intacte o fins s’ha complicat encara més; és el cas de les preposicions per i per a davant d’infinitiu, autèntica pedra a la sabata de qualsevol corrector.

On sí que la gramàtica ha significat un revulsiu ha estat en la llengua informal. Bé pot dir-se que escriptors i traductors han vist el cel obert i s’han llançat a ocupar un espai en el qual les possibilitats, per bé que teòricament il·limitades, comencen a assentar-se en fórmules compartides a base de propostes que tenen en la gramàtica una coartada estupenda; la frase “això la gramàtica m’ho deixa fer deu haver sonat moltes vegades en la veueta interior dels professionals de la llengua. Si abans era poc habitual que un escriptor optés per caracteritzar els seus personatges amb un registre informal, o ho feia a mitges i esquitxant el text de cursives, ara han caigut totes les cotilles i la informalitat campa lliurement; des d’El càstig de Guillem Sala fins a la traducció de Crim i càstig de Miquel Cabal, per dir dos exemples recents. Ja no tenim remordiments si deixem un lo en rodona, trobem amb freqüència ens en anem sense apostrofar, i si el personatge ho demana li podem fer dir no’l via vist en lloc de no l’havia vist.

Potser és aquest el gran mèrit de la nova gramàtica: haver posat les bases per a la construcció d’un model de llengua literària també per a la informalitat, en la qual llueixin tot de recursos que abans, amb la reverència i la prudència de no contravenir la norma, ni se’ns acudia que poguessin treure-hi el cap.