Quedar o no quedar

Ara que som a la rebotiga de Sant Jordi i que el barrabum de les novetats s’ha convertit en una reverberació llunyana, fa de més bon pensar en els mecanismes que porten uns llibres a quedar i uns altres al mig oblit. I fa de bon apostar sobre quines novetats perduraran i quines moriran com el foc d’encenalls que finalment són. Tot plegat, esclar, seria especulatiu i subjectivament amorf.

Una manera d’avaluar el present en la clau de la perdurabilitat és mirar quines obres van fer soroll deu anys enrere i quines d’aquestes han romàs. A tall d’exemple, l’any 2011 veia la llum Jo confesso (Jaume Cabré), llibre que s’ha fossilitzat al còrtex comunal com una de les voluminoses fites de la literatura catalana. També sortia Primavera, estiu, etc. (Marta Rojals), obra renovadora que avui és viva a la memòria lectora de molta gent. A l’ombra, ressagada, hi podríem afegir Els castellans (Jordi Puntí) o el premi Sant Jordi d’aquell any, Crim de sang (Sebastià Alzamora), i a l’ombra de l’ombra hi hauria Adeu a la universitat (Jordi Llovet) —un llibre que van lloar o linxar (i llegir) quatre i el cabo.

És una selecció parcial, a la força. Jo d’aquell any rellegeixo Emet o la revolta (Sebastià Jovani). El que m’interessa és la qüestió de la permanència. Depèn de l’obra, sí, però no només. Ja no som a l’època resistencial en què La plaça del Diamant o El quadern gris es convocaven per salvar tota la literatura. Ara la claca (amb les xarxes) i els mitjans hi fan un gran paper.

En aquest sentit, i en un país com el nostre, que estima els guardons, ¿no es podria embastar un premi al llibre que hagi surat durant deu anys? No és cap secret que el soroll d’una obra ara no depèn, i prou, de la seva qualitat, sinó del premi que l’agombola, de la ressenyística que li para el somier del prestigi, del boca-orella que la fa repicar. Perdurar, tanmateix, és tota una altra cosa.

Aquest Sant Jordi hem sentit a dir que uns quants llibres eren obres mestres. La pregunta és quins quedaran. Em jugo un pèsol que La casa de foc (Francesc Serés) i L’aigua que vols (Víctor Garcia Tur) no quedaran amb contundència, i en canvi penso que Els angles morts (Borja Bagunyà) i El primer emperador i la reina Lluna (Jordi Cussà) sí. Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà) viurà cent anys. Per què? És llarg d’explicar i, a més a més, les apostes es basen més en la intuïció que no pas en cap ciència de la predictibilitat. Es pot dir, però, que quedar sol passar per tocar el que no sona.