Dembélé abans que Neymar

Ousmane Dembélé s’ha convertit en el davanter de referència del Barça. Ningú ho hauria dit al novembre, quan triomfava Ansu Fati, lesionat en el partit contra el Betis al Camp Nou. Tampoc semblava que hagués de passar la mà per la cara a Antoine Griezmann. No hi havia gaire confiança en Dembélé. Les lesions el martiritzaven i es deia que portava una mala vida a Barcelona. Semblava un futbolista perdut en un equip extraviat des que Neymar va fugir al PSG. Ara, en canvi, l’atacant francès és titular indiscutible, juga amb confiança, se sent important i els seus companys se li tiren al coll quan marca gols com el que li va fer al Valladolid.

Más información

Jugar-se-la amb Dembélé

L’aprenent Dembélé

L’extravagant vida de Dembélé

Dembélé s’ho passa bé i ha recuperat el protagonisme perdut des que el Borussia Dortmund el va ser traspassar per 105 milions fixos i 40 de variables el 2017. L’afició blaugrana se’l mira amb bons ulls i la junta de Joan Laporta sembla disposada a renovar-li el contracte, que acaba el 2022. No li convé que quedi lliure i, per tant, no té més sortida que assegurar-se la seva continuïtat o traspassar-lo per fer diners i apostar per contractar un davanter centre de la talla d’Erling Haaland. En qualsevol cas no se sap què passarà, de la mateixa manera que resulta impossible preveure com acabaran les jugades de Dembélé. La seva gràcia està precisament en la capacitat de sorprendre tothom, també la mateixa gent del Barça.

No deixa mai indiferent a ningú, i el seu futbol resulta tan controvertit que sempre venen ganes de saltar al camp per abraçar-lo o per escanyar-lo. No fa falta saber l’edat que té —23 anys— perquè habitualment es comporta com un nen per l’efecte sorpresa que provoca el seu joc, tan difícil de desxifrar pels que el marquen com pels que esperen la seva passada, fins i tot per Leo Messi. Dembélé és dels pocs que actua sense por que Messi el renyi, perquè no li passi la pilota o per haver escapçat una jugada, indiferent a la pressió del Camp Nou.

No el preocupa encaixar a l’equip, sinó marcar les diferències a partir de conduccions ràpides i canvis de ritme, molt difícil de defensar a camp obert perquè sap atacar molt bé l’espai, i imprevisible també quan retalla el defensa per xutar després amb la dreta o l’esquerra, tant li fa, convençut que té potència i precisió, com bé saben els porters contraris, especialment Jordi Masip. Té un regat sense trampa —surt o no surt— que reconcilia l’aficionat amb aquells temps en què s’aprenia a jugar al carrer, una imatge romàntica i tal vegada massa nostàlgica per als que defensen sense miraments el big data i comparen la Lliga amb la NBA.

Les estadístiques diuen que Dembélé és un jugador poc fiable perquè perd la pilota moltes vegades, sovint fa el contrari del que demana la jugada i li costa definir bé, defectes que penalitzen en un moment en què es parla molt del joc d’equip i del sentit col·lectiu, de pressionar, d’equilibrar, d’homogeneïtzar, tot el contrari del culte a l’individualisme que representa Dembélé. Tampoc es tracta que faci el que li doni la gana i menys en un equip com el Barça, que sempre ha excel·lit quan ha jugat de manera afinada i sincronitzada, especialment a l’època de Guardiola. Hi ha qui creu fins i tot que el triomf de Demblélé és el símptoma que l’equip encara està per fer, tot i els esforços de Koeman.

No deixa mai indiferent a ningú, i el seu futbol resulta tan controvertit que sempre venen ganes de saltar al camp per abraçar-lo o per escanyar-lo

Com es quantifica el futbol de Dembélé? Es pot admetre la seva imperfecció? Hi ha manera de compatibilitzar el seu regat? És simplement una solució per a quan les coses van malament? Si fos així i féssim cas de Cruyff, es tractaria doncs de fer les coses bé i aleshores ja no faria falta l’extrem internacional per França. No es pot negar, en qualsevol cas, que passa per un bon moment, que ja porta 25 partits seguits i que el seu encant està en la seva capacitat d’arriscar, de driblar, de fer el gol impossible al minut 90. El seu comportament, en qualsevol cas, és molt més natural que el de Neymar. El brasiler és millor jugador, més desequilibrant i regateja més bé que Dembélé. Ara bé: a Neymar li fan més faltes i surt més mal parat i expulsat dels partits perquè està massa pendent de la càmera: al PSG ha inventat el regat televisiu.

Neymar sap que el miren, i s’agrada tant que triga un segon més del compte a deixar anar la pilota, fins al punt que la seva millor virtut acaba per penalitzar, cosa que no li passa a Dembélé. Ara que el Barça ja depèn d’ell mateix, no li convé dependre precisament del francès, però per més que desesperi tampoc no en pot prescindir, com s’ha vist en partits com el del Valladolid. Avui sembla el davanter més en forma i més ràpid del Barça —suma 10 gols i quatre assistències—, i del que es tracta ara des del punt de vista blaugrana és de competir per la Lliga i la Copa i no d’especular amb l’alineació de la temporada que ve o amb el fitxatge de Haaland.