Et puc operar, he vist ‘Anatomía de Grey’

Primer perds la por de veure sang a la pantalla. Després vas coneixent la vida dels metges a l'hospital on treballen. Aviat arriben capítols amb casos complicadíssims. I en menys de 10 episodis et veus capaç de practicar una cesària al metro si calgués.

Ser espectador de sèries sobre metges, però no d'una, d'unes quantes, de dotzenes de sèries sobre metges, atorga caràcter. Veure-la a altes hores de la matinada, quan els nens dormen i no et poden parlar, és tot un plaer. Tens el comandament i tens l'operació al davant. Mirar Joc de trons està bé, però no et posaràs a decapitar ningú. Però després d'Anatomía de Grey estàs a un pas de treballar a Urgències o de tenir una aventura amb aquella doctora o aquell infermer: fins i tot quan una persona convulsiona en aquelles mans tan sàvies, que guapos són tots els que treballen als hospitals de les sèries de metges.

Ella continua viva. Mentre els seus espectadors envelleixen, ella encara és a l'altra banda de la pantalla. Caient i tornant-se a aixecar. Encara que sigui amb ajuda. Si hi ha una sèrie de metges incombustible és Anatomía de Grey. I si hi ha una doctora que ho aguanta tot és Meredith Grey. 17 temporades i 381 episodis, va ser la sèrie més gravada entre el 2007 i el 2011. En els seus primers anys el fenomen buidava els carrers durant el prime time als Estats Units. Avui dia és un dels drames mèdics més longeus, encara que per primera vegada sembla que Grey està considerant seriosament rodar l'últim capítol. Va fer triomfar la seva creadora, Shonda Rhimes, de la qual porta la marca: dones protagonistes, vida personal embolicant-se amb la professional, idil·lis i aventures, girs de guió inesperats, diversitat racial i LGTBI.

Als metges no els acostumen a agradar les sèries de metges. Però a la resta de mortals, sí. Fins i tot en pandèmia. Els resultats d'audiència de New Amsterdam, una de les més recents via Netflix, avalen aquesta passió televisiva. Aquestes sèries en les quals capítol rere capítol et sents empoderada per practicar un triple bypass. Potser això ha estat una mica exagerat. En el cas de New Amsterdam, a més, és una oda a la sanitat pública. La tercera temporada, que encara ha d'arribar, se centrarà en els efectes del coronavirus.

Per a molts, tot va començar amb A cor obert, a TV3, i aquest centre hospitalari anomenat Saint Eligius, a la ciutat de Boston. I des de llavors ha estat un no parar. Amb més bona o mala sort, el marc no varia: reptes sanitaris / problemes de personal / burocràcia màxima / relacions personals. I a més… alguns capítols repetits, com la nevada que deixa l'hospital incomunicat, l'accident d'avió o cotxe, la història d'amor prohibit o el casament que no arriba.

“Agraden perquè les seves històries es desenvolupen entre la vida i la mort, són situacions i personatges al límit on les emocions tendeixen a estar a flor de pell. A més, els metges són herois. Per més desagradables o imperfectes que siguin, la seva funció és altruista i els seus errors o defectes adquireixen una dimensió més interessant, humana, que si es dediquessin a una altra cosa”, explica Laia Portaceli, periodista i experta en sèries. “Aquestes sèries també juguen al conflicte entre la vida professional (que acostuma a ser molt absorbent) i la vida privada. I la gran quantitat de casos i pacients que desfilen per les seves trames, a més de les històries dels protagonistes, els permeten tractar un gran ventall de temes socials com l'eutanàsia”.

Però per què a elles i ells, als especialistes, no els agraden? “Soc molt mal exemple perquè no tinc televisió... el nostre contacte amb el mitjà és escàs. Però ara estem veient New Amsterdam, perquè m'encanta l'actor, que és el de Blacklist, Ryan Eggold. El problema és que tenen molt poc assessorament mèdic. Disposen d'un pressupost important però cometen errors flagrants. A més, us asseguro que són molt més guapos que nosaltres!”, exclama Pere Soler, cap d'immunodeficiències en pediatria de l'Hospital Vall d’Hebron. “Però si hi ha hagut una sèrie que m'ha pogut influir i que m'encantava, ha estat A cor obert”. Aquesta mateixa sèrie és una de les preferides de Toni Trilla, cap de medicina preventiva de l'Hospital Clínic de Barcelona, “ja la mirava quan era metge, però estava ben equilibrada”. El més inversemblant, per al doctor Trilla, és la velocitat amb què passen les coses: “D'acord que és la televisió, però al matí arriba el pacient, al migdia tens el diagnòstic i a la tarda ja estan fent el trasplantament”.

Tomàs Delclòs, periodista i crític televisiu d'elpais.cat, en té dues de preferides: House “perquè contradeia els estereotips habituals de les sèries de metges. House arribava a ser insuportable i injust amb els col·legues, però era el més intuïtiu i savi. L'hi perdonaven. Una nova aproximació a Sherlock Holmes”. I la segona preferida és Nip Tuck, “dos cirurgians plàstics preocupats pel business de la seva clínica. Són destructius, immorals... La galeria de casos va causar un escàndol entre els conservadors. L'escena que més m'agrada: Catherine Deneuve va a la consulta perquè vol implantar-se les cendres del seu marit als pits per tenir-lo a prop... Superb”. No puc acabar sense esmentar a algú que també ha marcat el nostre historial televisiu: el doctor Vilches d'Hospital Central, capaç de posar-te un cor al matí i una pròtesi de maluc a la tarda.