El meu amic el professor Oya

Francisco Oya és un veterà professor d'història de l'educació secundària. A més, pertany des de fa molts anys a l'associació Professors pel Bilingüisme, que als anys noranta ja defensava l'escola bilingüe català-castellà a Catalunya. Soc un vell amic d'aquest historiador, perquè ja en aquells anys noranta vaig escriure a EL PAÍS diversos articles defensant el bilingüisme a l'escola i vaig entrar en contacte amb aquella associació, avui encara en actiu i de la qual Francisco Oya és president. Per què parlo avui del professor Oya? Perquè, malauradament, està d'actualitat.

En efecte, els diaris d'aquests últims dies —entre ells, naturalment, EL PAÍS— han parlat del que li ha passat a l'Institut Boscà, un històric centre docent de Barcelona. L'assumpte, deixant de banda les qüestions personals, té un interès general per entendre el moment que es viu a Catalunya, la indefensió en què es troben aquells que legítimament discrepen del paradigma nacionalista i independentista, i de la impune arbitrarietat amb què actuen els poders públics, tot i que, en teoria, està activat el decret que desenvolupa l'article 155 de la Constitució.

En les últimes setmanes, Francisco Oya ha estat objecte d'escraches, insults i pancartes al·lusives qualificant-lo de feixista, franquista i altres termes habituals als quals ja estem molt acostumats. El fet és que aquest professor, preocupat per la formació dels seus estudiants, ha repartit un material complementari al manual d'història d'Espanya establert pel seu departament de ciències socials, atesa la parcialitat i el seu poc rigor, la qual cosa no és d'estranyar perquè aquest manual està escrit per Agustí Alcoberro, vicepresident —i actual president en funcions— d'Òmnium Cultural.

Les petites parts que he pogut llegir d'aquest llibre, tan edificant, contenen afirmacions històricament aberrants. Per equilibrar aquesta informació, Oya ha afegit, entre d'altres, diversos textos històrics d'autors de la tradició catalanista, com Prat de la Riba o Macià, així com una entrevista amb Stanley Payne, un conegut hispanista nord-americà. Una greu imprudència, amic Oya, a Catalunya impera el pensament únic, la llibertat de càtedra té els seus límits i tu els has traspassat.

Un grup d'alumnes, imagineu-vos la seva ideologia, el va denunciar al director de l'institut amb al·legacions que Oya nega. Però el director, segons sembla molt actiu a les xarxes com a independentista, li ha incoat un expedient disciplinari i, com a mesura cautelar, l'ha apartat de la funció docent. Una inspectora de la Generalitat, també activa a les xarxes, està procedint a instruir aquest expedient. El 155, doncs, segueix vigent, però amb la seva ineficàcia habitual.

Oya és un expert en arbitrarietats del poder a causa de les seves idees. Recordo que, fa uns 20 anys, em va trucar per telèfon dient que em volia veure. El vaig rebre a casa i em va exposar la seva situació. S'havia presentat a unes oposicions a càtedra d'institut i havia obtingut el número u. En aquests casos, l'habitual era que escollís el centre on s'havia d'integrar. Però li van assignar un centre a 60 km de Barcelona, ciutat on tenia el seu domicili. Em va plantejar el cas per si jo coneixia algú del Departament d'Ensenyament de la Generalitat que el pogués ajudar.

Per casualitat, el director general que li corresponia era un vell company del PSUC dels anys setanta. Li vaig trucar, li vaig exposar el cas, em va dir que li estranyava molt, que això no passava mai, que s'ocuparia d'arreglar-ho i m'avisaria. Van passar algunes setmanes i no em responia. Llavors vaig tornar a trucar-li i, en to peremptori, li vaig dir que la setmana següent escriuria un article a EL PAÍS explicant el cas. En dos dies la situació es va resoldre: el Departament va trucar a Oya i li van oferir escollir plaça, com era habitual en aquests casos. Ara es menysprea en públic la llei, durant molts anys el dret s'ha vulnerat en silenci. Els mals venen de lluny.

S'adoctrina a les aules? Naturalment. No sempre, és clar, i, a més, és difícil provar-ho. Però un repàs als manuals d'història ens podria donar un índex del grau d'adoctrinament. Petites anècdotes, com la del professor Oya a finals dels noranta, són reveladores: calia posar-li les coses difícils perquè marxés de Catalunya i deixés la seva plaça als talibans que ens han portat a la situació actual.