2018: el Sant Jordi de les dones

La lectura les ha fet grans. Podria dir-se que descobrir fins on podia portar-les un grapat de pàgines farcides de lletres els va canviar la vida. Primer, a la lectura hi van trobar l’amiga que no sabien on trobar, que ni tan sols havien imaginat que podia existir. Després, la millor manera de guanyar-se la vida, una professió on, encara, han de lluitar contra el drac de l’omnipresència masculina. Es podria dir que el cas de Núria Cabutí —consellera general de Penguin Random House— és pràcticament una excepció, perquè al capdamunt de tot el sistema el que hi continua havent-hi són homes, tot i que ella deixa clar que al seu grup hi ha tantes directives com directius. Les editores, com Silvia Querini i Eugènia Broggi, denuncien més el paternalisme amb què sovint han estat tractades, mentre que les escriptores joves, com Llucia Ramis i Clara Queraltó, tenen clar que la menor presència de les autores té a veure amb el fet que els prescriptors —crítics, membres de jurats— continuen essent homes. Hi està d’acord Isabel Sucunza, llibretera que, en més d’una ocasió, ha fet recompte de quants llibres escrits per dones té a les prestatgeries de la Calders i s’ha empipat amb l’ínfim percentatge femení.

“La qüestió del Me too”, diu Mónica Carmona, editora que ara exerceix d’agent literària, “ha servit per destapar veritables escàndols masclistes al món de la cultura, i ha fet que rodés algun cap de turc, com ara l’editor de The Paris Review. Sí, al món editorial he vist i patit arbitrarietat i desigualtat, però en el meu cas no ha tingut res a veure amb el masclisme: crec en la condició humana, no en la condició de sexes”. En el cas de les agents —la professió no existiria si no fos per una dona: la genial Carmen Balcells—, el poder, considera Carmona, és “majoritàriament femení a Espanya”, però no és així a escala internacional, on les figures masculines —com ara la d’Andrew Wylie, el Xacal— manen. “Pel que fa als editors, continua predominant el poder masculí, però en els últims anys les dones s’han anant fent un lloc i els resultats són espectaculars”, pensa.

Tan espectaculars com el de Maria Fasce, descobridora de l’últim best-seller literari, Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, que en català va publicar L’Altra Editorial, projecte en solitari d’una altra editora feroç i valenta, que va decidir deixar el seu lloc a Empúries —on va descobrir tota una nova generació d’escriptors en llengua catalana— i muntar el seu segell: Eugènia Broggi (Barcelona, 1974). O tots els que la literatura (en femení) deu a Silvia Querini (Torí, 1955), editora apassionada, al capdavant, fins fa no res que s’ha jubilat, del mític i combatiu segell Lumen. Querini es va sentir que es feia gran el primer cop que va entrar en una llibreria —una de la via Garibaldi, de Torí, on la van tractar de vostè—, quan tenia 13 anys, i diu que no va conèixer el seu ofici, sinó que el va “reconèixer”. Ho va fer quan va seure per primer cop a taula del seu despatx a Bruguera, fa ara 36 anys. “Parlo de reconèixer perquè això és el que passa amb els grans amors: una es reconeix en ells i punt. La meva passió per la literatura es va transformar en un ofici que em va obligar a decidir, comprar i vendre, però el matrimoni continua funcionant estupendament”, explica.

Va tenir Querini problemes pel fet de ser dona? “Ser dona em va sotmetre a unes dosis de paternalisme considerables. Per a mi, una dona criada en una cultura masclista, el mansplaining era el pa de cada dia: el secret consistia a acompanyar aquest pa, sovint ressec, amb bones rodanxes d’imaginació i molta feina. Dit això, al nostre ofici sempre hi ha hagut moltes dones treballant en càrrecs intermedis, però la tribu està creixent, trencant sostres de vidre i el que faci falta”, contesta.

La tribu, com li agrada dir a Querini, creix tant que en el grup editorial on treballava, Penguin Random House, que dirigeix Cabutí (a més de directora general a Espanya, és membre del Consell Internacional), “el 63% dels treballadors són dones, i hi ha paritat de responsabilitats a tots els nivells directius”. Ho diu Cabutí, que també va créixer envoltada de llibres. La seva mare era bibliotecària i ella anava cada tarda a veure-la al sortir d’escola a fer els deures i a tafanejar. D’aquella època recorda haver llegit amb passió Jules Verne, el fons de Bruguera, Isabel Allende i la ciència-ficció d’Isaac Asimov. Creu que “sempre hi ha hagut moltes dones al sector editorial per afinitat amb els seus continguts. Recordo el dia que vaig conèixer Carmen Balcells: em va impressionar per la seva empatia i constant dedicació als autors. També vaig conèixer una gran editora com Ymelda Navajo, i grans escriptores, que ara editem, com Carme Riera”. I insisteix en el tema dels números: “Al nostre grup, potenciem la diversitat no únicament de gènere sinó de nacionalitat, cultura i formació. A Espanya, dels deu màxims directius de l’empresa, cinc són homes i cinc, dones. Si ens fixem en tota la direcció, incloent l’Amèrica Llatina, els 21 membres són de vuit nacionalitats diferents, i 11 són homes i 10, dones, d’entre 40 i 63 anys... A les empreses on la diversitat ocupi un lloc important a la llista de prioritats, les ràtios seran cada cop més favorables, però fa falta molta educació i parlar més del tema”.

Només això? Dia de Sant Jordi. Esmorzar amb els tres premis literaris (de l’any) del Grup 62: Joan-Lluís Lluís, Antoni Bassas i Martí Gironell. “Tres homes”, assenyala Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977), que encara no es pot creure que cap dona hagi guanyat el Josep Pla des que ho va fer ella, el 2010, quan llavors ja en feia vuit que l’havia guanyat la darrera dona, Eva Piquer. “Vol dir que no hi ha dones que es presentin? Que les novel·les que hi presenten no són bones?”. Ramis, que acaba de publicar la seva quarta novel·la, Les possessions (premi Llibres Anagrama), creu que “és clar que al jurat dels premis continua havent-hi més homes que dones, i això condiciona el resultat a la força”. També ho fa, diu, “el fet que els prescriptors, els crítics literaris, hagin estat, tradicionalment, homes, que acostumen a ressenyar més novel·les escrites per homes, i contrasta amb el fet que editores i agents literàries siguin, sobretot, dones”. I va una mica més enllà: “Quan a un autor li pregunten pels seus referents, mai esmenta dones, encara que les llegeixi. És inconscient. No se’n recorda, d’elles”.

Ella sí que recorda que la primera novel·la que la va enamorar l’havia escrit una dona, però que signava amb inicials per resultar, diu, creïble. Era Susan E. Hinton. La novel·la és Els marginats. “El meu pare em regalava dos llibres a la setmana, i els havia de llegir ràpid perquè no s’acumulessin. Però amb aquest vaig flipar. Tenia 14 anys, i vaig descobrir que l’autora l’havia acabat quan en tenia 16. Com que el prota era un tio, Ponyboy Curtis, i la cosa anava de colles, va creure que, com a dona, no tindria credibilitat. Jo escrivia, des de petita, contes molt basats en Els cinc, d’Enid Blyton. Però amb Els marginats em vaig dir: ‘Això és el que vull fer. Si ella pot, jo també’”. Coincideix amb Broggi, que també recorda que la vida li canvià amb Els marginats, i també reconeix haver intentat escriure (i haver escrit) històries com les d’Enid Blyton. “El vaig llegir en unes colònies. M’enyorava molt de casa, i llegir el llibre em va fer sentir com si hi fos, em va fer de coixí emocional; des de llavors que tinc aquest relació més emocional amb la literatura”, explica. Després va venir Una conxorxa d’enzes, el clàssic de John Kennedy Toole, “que la mare no em deixava llegir perquè deia que era per a grans, i que jo vaig devorar en una nit, als 15 anys, i em va flipar”.

Quan es va adonar que no servia per a escriptora —“ho vaig intentar”— i després de fer de llibretera a Londres —on entrà en contacte amb “coses que potser no hauria llegit si no hagués estat allà, aquí m’hauria costat més sortir de la meva zona de confort”—, va tenir clar que volia llegir i decidir el que els altres llegirien. Que volia ser editora. I una editora que cregués en tot allò que publiqués. “Al món de l’edició, especular és perillós. L’ofici et demana que arrisquis només quan estàs molt convençuda. La teva convicció ha de ser molt forta”, diu. Riscos de ser dona? Els mateixos que assenyalava Querini: el paternalisme. Tot i que Broggi diu que, en el seu cas, no ha estat greu, perquè sempre ha estat una mica com un personatge de Carson McCullers —“de més jove, em sentia com la Frankie”, confessa—. Això sí, defensa que el més important perquè la dona deixi d’estar en un segon pla en el sector “és que es publiquin dones, i que es faci perquè són bones no perquè són dones”. Querini hi afegeix: “El que més falta fa és un públic lector masculí que llegeixi aquesta bona literatura escrita per dones”.

Barallant-se amb comercials

Isabel Sucunza (Pamplona, 1972), llibretera en cap de la Calders —en realitat, la llibreria té dos caps, el seu i el del seu soci—, és molt crítica amb aquesta menor presència de la dona al subsector llibreter. I també amb la sensació que hi ha, diu, que la llibretera ho és per romanticisme, mentre que “els homes llibreters es veuen com a emprenedors”. “La sensació és que el tio és el que fa els negocis, i la tia la que ho fa tot perquè s’ho estima, pel clàssic amor a l’art”, diu. “Les llibreteres també obrim caixes, regategem descomptes i ens barallem amb els comercials”, afegeix. Això sí, en el seu cas no s’havia plantejat mai muntar una llibreria. Sí que havia estat molt lectora, des de petita. Recorda que els estius dels 12 als 14 anys va llegir el mateix llibre: L’illa del tresor. El portava a tot arreu. “M’agradava molt”, diu. “No era conscient que podia tenir vocació de llibretera, però sí que em vaig adonar que totes les feines que havia fet estaven relacionades amb el sector editorial —fins i tot és autora d’un llibre abans blog: La tienda o la vida (Blackie Books)—, i l’única que em faltava era la de llibretera”. En el seu ofici, “el més important és ser molt coherent; fins i tot el dia de Sant Jordi”.

L’última d’arribar a la tribu ha estat Clara Queraltó (El Pla del Penedès, 1988), escriptora que acaba de debutar amb El que pensen els altres —premi Mercè Rodoreda—, antologia que beu de les seves admirades Alice Munro, Katherine Mansfield, Carson McCullers i Rodoreda. “Recordo dos llibres que em van impressionar: Madame Bovary i La plaça del Diamant. Em va impactar la manera com s’hi explicava la vida de les dues protagonistes; em va semblar que la literatura era allò, perquè la vida era allò: amb les ferides i les renúncies”, diu. Queraltó coincideix amb Broggi i Querini respecte del que necessita el món editorial. “Les dones han de ser-hi, però no per quotes sinó perquè moltes són tant o més bones que la meitat dels homes, que ocupen espais que no els pertoquen”, diu. I ho argumenta amb un exemple: “Fa uns anys, una escriptora anglesa va fer un experiment: va enviar el mateix manuscrit a diverses editorials amb nom femení i masculí. Les respostes al manuscrit amb nom d’home van ser descaradament més positives. Les dones llegeixen autors i autores; els homes, massa sovint, només autors. Ens han fet creure que els temes masculins són universals i els femenins, no”.