Reviure el Mediterrani

És indubtable que Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) mereix un lloc assenyalat entre les recuperacions d’autors i obres arraconats o poc llegits que havien quedat en un segon terme o, senzillament, fora del cànon establert durant la postguerra. Autors i obres que ens estan ajudant a llegir —i a repensar— la tradició en prosa de l’últim segle i mig sense la cotilla de la dicotomia modernisme/noucentisme (que no deixa de tenir una validesa parcial i limitada que tampoc cal negar). Nicolau no serà, segurament, l’últim d’aquesta revifada que ha servit per posar en circulació escriptors com Eduard Girbal Jaume, Cèlia Suñol, Juli Vallmitjana o Eugeni Xammar, per citar-ne uns pocs, i també per ampliar el focus sobre el valuós conjunt de l’obra de Caterina Albert i Prudenci Bertrana, que havien quedat reduïts a autors de sengles lectures obligatòries (Solitud i Josafat).

La llarga i rellevant trajectòria política de Nicolau en l’agitada vida política catalana i espanyola de la primera meitat del segle XX, així com el fet que la seva obra sigui de caràcter assagístic i, en part, erudit, podrien induir a pensar que es tracta d’un escriptor menor i ocasional. D’entrada, ho desmenteix el fet que, filòleg apassionat i humanista de cap a peus, no va interrompre mai el ritme de publicació malgrat les responsabilitats polítiques que va exercir sovint tant a Espanya com a l’exili, i també, fins i tot, per compte del govern de Mèxic. Però és que, a més, va saber sortir de l’àmbit acadèmic estricte tot publicant monografies divulgatives i escrivint als diaris. El resultat és una obra àmplia, diversa i ambiciosa de la qual, en l’última dècada, s’han editat un parell de reculls d’escrits polítics i periodístics, l’epistolari amb Joan Coromines, l’evocació de mestres i amics Caliu i una magnífica biografia de Pere Abelard.

Ara, El pont de la mar blava (1925) posa la cirereta del rescat de Nicolau d’Olwer amb un llibre memorable, que arriba en l’acurada i bella edició que n’ha fet Adesiara. Publicat primer en forma de reportatges a diversos diaris i revistes, aquest “carnet de ruta” recull les notes i impressions dels viatges que, durant l’exili a causa de la dictadura de Primo de Rivera, Nicolau va fer a Tunísia, Sicília i Malta seguint les petjades de Ramon Muntaner i la seva Crònica, que aleshores era un dels seus objectes d’estudi. Però El pont de la mar blava és molt més que una simple evocació de la presència catalana al Mediterrani, perquè Nicolau, que coneix bé la història, observa amb ulls atents i curiosos el present de les ciutats i els paisatges que visita. El seu extraordinari cabal de coneixements, des del món grecollatí al medieval, es posa aquí al servei d’un retrat poderós de la diversitat cultural de la Mediterrània: grecs, cartaginesos, romans, bizantins, normands, jueus, musulmans, catalans, venecians, genovesos, anglesos... Així, aquestes pàgines es converteixen en un apassionant recorregut per pobles i ciutats vius o desapareguts, reconstruïts o somorts i decandits: Siracusa, Cartago, Kairuan, La Valetta, Messina, Castrogiovanni, Palerm. Un Mediterrani de ciutats, marcat per la guerra —suggestives pàgines sobre Malta, “museu vivent de l’art de la fortificació”—, però també per la cultura i l’art, en què tots els pobles deixen alguna empremta.

Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. No té els focs artificials de la d’Eugeni d’Ors, ni l’adjectivació vistosa i llampant de la de Josep Pla o Josep Maria de Sagarra, però és eficaç i precisa, i sap ser sensual quan descriu antigues escultures femenines. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. I, com sovint en Nicolau, el neguit de l’exili ronda sempre a la vora: aquesta edició reprodueix la segona, de 1945, impresa a Mèxic a partir d’un exemplar de la primera salvat per un soldat republicà. Al pròleg, escrit a Mèxic DF, Nicolau remarca la paradoxa que el seu llibre de viatges s’hagi convertit en un “llibre de guerra sense esperar-ho”, perquè molts dels llocs visitats als anys vint han estat teatre dels combats de la Segona Guerra Mundial, i es pregunta si no hauran quedat convertits en ruïnes. Un llibre bell, commovedor i molt actual.