La pudor d’Interior

Les clavegueres fan pudor i, si són de l'Estat, encara més. Però en fan des de fa molt de temps, no les hem descobertes ara, com sembla que es desprèn de veure Las cloacas de Interior, el documental emès aquest dimarts per TV3 –líder d’audiència a Catalunya amb 766.000 espectadors– i que va generar una forta expectació davant la negativa de qualsevol cadena estatal, sigui pública o privada, a incloure'l en la seva programació. La psicologia ha determinat fa un bon temps que la prohibició augmenta el desig i això és el que ha passat en certa manera amb aquesta cinta, de gairebé 85 minuts, produïda i dirigida per Jaume Roures, home fort de Mediapro.

El relat del documental encaixa com l'anell al dit en el discurs independentista en un moment d'exaltació política com el que viu Catalunya, a compte de la guerra bruta que des de fa dècades fa servir el Ministeri de l'Interior i que ha acabat afectant alguns dels líders polítics catalans. El PSOE i el PP són la mateixa merda, ve a dir el documental, per utilitzar una frase habitual dels antisistema.

La columna vertebral de la cinta són les gravacions secretes entre els llavors ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, difoses per Publico.es, el diari digital que controla Roures. Els periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo relaten al llarg del documental les lluites internes al Ministeri de l'Interior i dibuixen una teranyina que acaba atrapant l'espectador en la confusió. És una coctelera on caben una sèrie d'episodis foscos de les darreres dècades, uns més que d'altres: des de la guerra bruta contra ETA fins a l'àtic d'Ignacio González (expresident de la Comunitat de Madrid), el petit Nicolás, el dinar de La Camarga, l'assetjament a la doctora Pinto, els comptes a l'estranger de la família Pujol o el compte fals a Suïssa de l'exalcalde Xavier Trias.

"És l'escàndol més gran de la democràcia", proclama el periodista Bayo en un exercici de magnificació sobre l'espionatge i la difusió de notícies falses de líders polítics catalans coincidint amb el desafiament secessionista. Segurament les famílies de Lasa i Zabala i la de Segundo Marey no comparteixen aquest diagnòstic.

És un documental de part, sense embuts, que dibuixa dos bàndols i esquiva certes normes obligades del periodisme, com el fet de contrastar les greus acusacions que es formulen. El documental acaba sense escoltar cap veu en off justificant les absències: és que ni tan sols s'ha intentat. A una banda, uns policies honestos, com el comissari Marcelino Martín Blas, cap d'Afers Interns entre el 2012 i el 2015, font d'informació de determinats periodistes. Confessa sense rubor que no sap com funciona una gravadora, però sí que va visitar el fiscal Emilio Sánchez Ullled per demanar un escorcoll a la seu de Convergència sense cap informació que ho justifiqués.

A l'altra banda, comissaris aliats amb el mal i periodistes al seu servei que difonen notícies falses per destruir els adversaris polítics, una realitat innegable. Però el documental posa al mateix sac la captura de pantalla dels comptes de l'expresident Pujol, la mare superiora i els fills, una notícia que va provocar la confessió històrica de qui havia estat molt honorable i va acabar admetent ser un defraudador fiscal.

La cinta no revela cap fet desconegut, però no per això deixa de tenir el seu interès a endreçar i presentar, un darrere l'altre, episodis sabuts sobre la pudor de les clavegueres d'Interior que ara ressuscita en el compte enrere de l'1 d'octubre. "Fins que van venir a buscar-me a mi", diuen, diuen, diuen.