La quietud i el garrot

Malgrat haver-se celebrat sota un lema d'intens ambient ultradretà –Adelante España (ADES) va ser, entre altres coses, el nom-tapadora de la secció barcelonina de Fuerza Nueva després de la dissolució formal del partit de Blas Piñar el 1982–, la veritat és que els mitjans han esgotat els sinònims a l'hora de qualificar el 18è congrés nacional del PP: tranquil, plàcid, controlat, previsible, una bassa d'oli…

Reunit amb dos anys de retard sobre les previsions estatutàries, el conclave no ha discutit ni d'idees ni de persones (al contrari, es va procurar sufocar qualsevol debat), fins al punt de transformar-se en una litúrgia de la unitat per a més glòria de Mariano Rajoy Brey, l'impertorbable don Tancredo de la política espanyola. “Farem el que ell decideixi i continuarem treballant per al seu projecte”, va declarar Pablo Casado amb una devoció i una submissió tan grans que, en comptes del de Pontevedra, semblava que estava referint-se a Stalin o a Kim Il-Sung. La successió? Rajoy se succeirà a si mateix, passarà per sobre de l'única cosa bona que va fer Aznar –autolimitar-se a dos mandats presidencials–, deixarà com si fos de novells el rècord de Fraga i és capaç de liderar la dreta estatal durant dues dècades o més. L'apoteosi de l'anticarisma.

Malgrat algunes aparences equívoques, el congrés popular tampoc ha estat escenari de cap exercici d'autocrítica, encara que els motius sobressin. És autocrítica el que va dir María Dolores de Cospedal divendres, quan va justificar la lentitud a reaccionar sobre Bárcenas i Gürtels perquè “ens semblava impossible que ens estigués passant a nosaltres”? Tot el contrari, el missatge de la secretària general va ser: fixeu-vos si som honrats i bona gent, que ens resultava inimaginable l'existència en les nostres files d'un grapat de pomes podrides…

De les campanyes electorals finançades per la banda de Correa, dels sobres que presumptament circulaven per la setena planta de Génova, 13, del “Luis, se fuerte”, de la “liquidació en diferit”, etcètera, ja només se'n recorden els “Pimpinela” i altres populistes de la pitjor casta. En la mateixa línia de les postveritats es va situar el sentit homenatge a Rita Barberá; encara que l'autòpsia hagi certificat que l'exalcaldessa va morir víctima d'una cirrosi hepàtica, el PP segueix presentant-la com la víctima innocent d'una cacera orquestrada per la premsa mesquina i uns adversaris assedegats de sang.

Esclar que, quan un es considera capaç de ser l'intermediari de Donald Trump per a la interlocució amb Europa, l’Amèrica Llatina, el nord de l'Àfrica i fins i tot l'Orient Mitjà (o sigui, més de mig món), no hi ha cap tasca que resulti massa àrdua. Mariano Rajoy i un PP més seu que mai, doncs, es disposen a reabsorbir els tres milions de vots captats per Ciutadans, a explotar fins al fons les debilitats del PSOE i a conrear al màxim la bipolarització, l'antagonisme amb els rojos de Podem; més rojos, més perillosos, més còmodament demonitzables encara després del desenllaç de Vistalegre 2. Per a tota la resta, i com deia Teddy Roosevelt, “a big stick”, un gran garrot.

Atès que, segons la doctrina governamental, la crisi econòmica i els seus efectes socials ja estan superats (ho demostra, sense anar més lluny, el fet que la pensió de jubilació de la meva mare nonagenària ha augmentat des del gener en 1,63 sucosos euros mensuals!), la resta és el desafiament secessionista català. I, en contra seu, el gran garrot està ben a la vista.

Per si no n’hi havia prou amb l'ofensiva judicial d'aquests mesos, per si no n’hi havia prou amb el rebuig desdenyós de Rajoy a una reforma constitucional, per si no eren suficients els nos reiterats diumenge a qualsevol forma de referèndum, per si no quedava bastant clar que, per al president del Govern, el diàleg amb Catalunya se circumscriu a parlar de finançament i infraestructures (o sigui, com amb la Rioja, o Cantàbria, o Múrcia), el senyor Mariano es va permetre posar-li, al big stick, una cirereta: mantenir Jorge Fernández Díaz (“això, la Fiscalia t'ho afina”) com a vocal de designació presidencial en la direcció del PP no és només un tribut a l'amistat o un premi a la lleialtat, és tota una ratificació de fins on està disposat a arribar l'Estat en la seva confrontació contra l'independentisme.

Pel que fa al Partit Popular de Catalunya, ni va estar políticament present a la Caixa Màgica de Madrid, ni se l’esperava.