La comarca sense estelades

La primera vegada que Vanessa Folgar va veure una estelada va ser quan va deixar la Vall d'Aran per estudiar el batxillerat a Lleida. A la seva terra d'adopció —Folgar es va instal·lar a la Vall quan tenia 2 anys, procedent de Galícia—, ningú tenia la bandera independentista, ni parlava de la independència de Catalunya. Folgar té ara 33 anys, és professora de Primària a Gessa i continua sense veure estelades a la Vall d'Aran. Aquest és un indret insòlit: ubicada a la vessant nord del Pirineu, és la seva única comarca catalana de clima atlàntic; és l'únic territori d'Europa en què sobreviu amb vitalitat la llengua occitana. I és l'única regió catalana en què l'independentisme és clarament minoritari.

Folgar atén EL PAÍS quan acaba la jornada escolar, asseguda al pati del col·legi sota un sol generós. A la distància, entre boscs d'avets, s'aixeca el mannà de la regió, el massís de l'estació de Baqueira. Folgar parla perfecte el català i l'aranès. La variant local de l'occità és la llengua vehicular escolar però també s'ensenya en català, castellà, anglès i francès. Els exercicis de classe penjats a les parets del col·legi estan escrits en aranès, també els avisos administratius. “No conec independentistes catalans, però sí que conec persones que defensen el nacionalisme occità. Això de la independència aquí es considera un problema, provoca incertesa, perquè obligaria la Vall a decidir si vol formar part d'uns o d'altres, i la gent ja està bé com està ara” apunta Folgar.

La Vall d'Aran té 10.000 habitants, és un enclavament fronterer estratègic, amb una idiosincràsia respectada mitjançant una autonomia pròpia des del segle XIV, per la Corona d'Aragó i després l'espanyola —només suspesa durant el franquisme i la dictadura de Primo de Rivera—. A diferència de la resta de Catalunya, no hi ha monuments ni carrers dedicats a herois nacionals com Lluís Companys, Francesc Macià o Tarradellas. Sí que hi ha escultures dedicades a la Querimònia —el primer reconeixement de la seva sobirania, firmat per Jaume II el 1313—, a coneguts personatges autòctons però també a la presència de la Companyia d'Esquiadors Escaladors de l'Exèrcit de Terra a Viella durant gairebé mig segle. Amb el pas dels anys, les suspicàcies araneses cap al procés independentista s'han consolidat: a les eleccions catalanes del 2015, la coalició Junts pel Sí entre CDC i ERC va obtenir a Catalunya el 39,5% dels vots però a la Vall d'Aran no va arribar al 25%. La CUP va aconseguir el 8% del sufragi a Catalunya i a l'Aran, el 6%. A les generals del juny passat, els resultats van ser encara més evidents: mentre que el PP va vèncer als dos principals municipis aranesos, Viella i Naut Aran, i els socialistes, al tercer de més població, Bossòst, CDC i ERC van ser els últims en suport electoral.

Trencament amb CDC

Convergència Democràtica Aranesa (CDA) ha trencat els seus lligams amb el nou Partit Demòcrata Europeu Català (PDECAT), argumentant que aposten per “un nacionalisme aranès més fort”, que exigeix una representació fixa de l'Aran al Govern i al Parlament. El Síndic de la Vall d'Aran i president de CDA, Carlos Barrera, va criticar durament la setmana passada a EL PAÍS la poca sensibilitat, segons ell, de la Generalitat davant la reclamació de competències per part del Consell General d'Aran. CDA va emetre un comunicat al juliol en què concloïa que “la militància i els simpatitzants consideren que les relacions històriques amb Convergència havien estat bones, però ara no ho són. També apuntava que el 83% de la militància prefereix defensar el referèndum però no la independència.

El retrocés de CDC i del PSC a la província de Lleida ha deixat sense diputat al Parlament CDA i Unitat d'Aran (UA, el partit socialista aranès). Curiosament, qui sí que va obtenir un escó és l'aranesa Mireia Boya, de la CUP. Boya, de 37 anys, amb el seu independentisme radical i posicions antisistema, és un cas a la Vall d'Aran. Boya és filla de la primera síndica de la Vall en democràcia, la convergent Maria Pilar Busquets, i germana de Jusèp Boya, proper a CDC i director general de Patrimoni de la Generalitat. Els Boya són de Les, el municipi que juntament amb la veïna Bossòst és on l'independentisme ha rebut un dels seus pitjors resultats a Catalunya. L'Elvira és la propietària de la llibreria Er Areu de Les. Llueix un penjoll d'or de la creu occitana. La seva filla Maite l'acompanya aquesta tarda; és infermera a l'Hospital de Viella, va estudiar la carrera a la Universitat Rovira i Virgili. Les dues es consideren araneses, “i després, si cal, catalanes i espanyoles per igual”. Totes dues asseguren que el seu entorn pensa com ella: “Per nosaltres, el debat de la independència és una cosa llunyana. Potser els catalans que viuen aquí s'ho prenen més seriosament”.

El 61% dels esquiadors són espanyols

Joan Pascual és de Barcelona però viu a la Vall des de fa dues dècades. Pascual és empresari de la restauració a Arties, poble de postal que depèn del turisme que aporta l'estació d'esquí. Com a català, Pascual sent més comprensió pel procés independentista però també entén la particularitat aranesa: “La Vall és l'única regió de Catalunya que depèn quasi exclusivament del turisme i, més en concret, d'un turisme madrileny, basc i valencià que és fidel al lloc. Els que són independentistes no són tan contundents en les seves idees. Perquè aquí no hi ha manifestacions, ni mítings polítics”, resumeix Pascual. Baqueira informa que un 61% dels usuaris de l'estació procedeixen d'Espanya i un 24%, de Catalunya —incloent-t'hi els aranesos—. Els francesos representen el 8% del total i la resta són visitants d'altres països.

Pascual opina que la Vall d'Aran “és més flexible perquè està envoltada per més cultures”. Ho corrobora l'Elvira de Les, que recorda el darrer estiu, quan un grup de jubilats catalans hostatjats a un hotel proper se li va queixar “perquè parlàvem poc català i primer ateníem els turistes en castellà”. A diferència de la resta de Catalunya, pels carrers aranesos la retolació dels establiments continua sent majoritàriament en castellà. A Les hi ha la segona empresa més gran de la Vall, el centre comercial Boya. Les instal·lacions estan retolades en francès perquè el client del país veí és la seva principal font d'ingressos. Pel camí que segueix el riu Garona, a l'altura del supermercat, un grup de quatre amigues capitanejat per Marisa Gavás fa exercici cada dia a primera hora de la tarda. Gavás va néixer a l'Aragó i viu a la Vall d'Aran des del 1974. L'acompanyen la Concha, recepcionista a l'Hospital de Viella, i també aragonesa d'origen, i la Regina i la Manuela, nascudes a la Vall. Les quatre subratllen, com altres entrevistats, la idea que “la Vall és més oberta, perquè estem a tocar de Tolosa, perquè parlem quatre idiomes. No tenim influència dels polítics catalans. Ni tan sols parlem de la independència”, diu Gavás.

Presència de la Guàrdia Civil

Jusèp Loís Sans Socasau és president de l'Institut d'Estudis Aranesos (IEA), institució acadèmica constituïda el 2014 a semblança de l'Institut d'Estudis Catalans. Sans Socasau va ser també el fundador, el 2008, de la branca local d'ERC. M'atén a la petita seu de l'IEA juntament amb Jèp de Montoya, presidenta de la secció aranesa de l'IEA. A la recepció destaca un mapa dels “països catalans i occitans”. Montoya defensa que la Vall d'Aran, a diferència d'altres indrets de la històrica Occitània, “ha tingut la sort que Catalunya ha entès la nostra particularitat. La Vall d'Aran s'ha volgut vincular a Catalunya”. Sans Socasau valora que la simpatia més gran que hi ha a la Vall per Espanya pot ser també per la taxa d'immigració més alta i la important presència de funcionaris de l'Estat com guàrdies civils, policia nacional, Correus o fins fa poc, l'Exèrcit. Un 40% de la població aranesa ha nascut fora de Catalunya; al conjunt del país el percentatge és del 33%.

Per Amador Marqués, alcalde de Bossòst, la presència de la caserna de la Guàrdia Civil al poble “és una sort, i que duri molt, perquè dinamitza la vida local”. Marqués té 32 anys. Paco Miranda, el seu predecessor al càrrec i com ell d'UA, era un guàrdia civil jubilat. Marqués considera que la presència de la Benemèrita “enriqueix la nostra societat. La identitat aranesa és de suma, no vol renunciar a ser espanyola o catalana”. El seu despatx només està decorat per una bandera aranesa i dos olis d'escenes de Bossòst: “Miranda tenia el retrat del president de la Generalitat, però jo el vaig treure. És al saló de plens. Sóc poc de protocols”. Marqués diu que té familiars independentistes: “És una decisió més aviat individual. Cada cas és molt particular. I no passa res, però aquí la majoria viu la independència de Catalunya com un procés traumàtic”.