| dbo:abstract
|
- Edikt (z lat. edicere – vyřknout, zvěstovat) označuje původně v římském právu veřejné prohlášení úředníka (magistratus), jehož účinnost byla omezena dobou jeho úřadu. Později se tak v římské říši označovaly i výnosy císařů. V raném novověku užívali ediktů francouzští králové a římští císařové. V moderní době edikty nahradily veřejné vyhlášky. (cs)
- El ius edicendi o potestat de fer edictes pertanyia a les altes magistratures del poble romà, però era principalment exercida pels dos pretors, el pretor urbà i el pretor peregrí, la jurisdicció dels quals era exercida a les províncies pels praeses. Els edils curuls també feien edictes, i la seva jurisdicció era exercida (com a mínim durant l'Imperi) a les provinciae populi Romani pels qüestors. No es promulgaren edictes a les Provinciae Caesaris. Els tribuns, censors i pontífexs també promulgaren edictes en les matèries relatives a les seves respectives jurisdiccions. Els edictes eren enumerats per Gaius entre les fonts del dret romà, i aquesta part del dret romà és anomenada en els Pandectes . Així com els edictes dels pretors eren els més importants, el ius honorianum era alguns cops anomenat ius praetorum; però estrictament el ius honorianum era el terme sota els quals es comprenia tots els edictes. Edicte significa, generalment, qualsevol nota pública feta per una autoritat competent. Però especialment significa, durant la República,una norma promulgada per un magistrat, que l'escrivia un àlbum, i la dipositava en un lloc conspicu, "Unde de plano recte legi potest". D'aquesta circumstància, l'edicte es considerava una part del ius scriptum. Com que l'ofici d'un magistrat era de caràcter anual, les normes promulgades pel seu predecessor no lligaven al seu successor, però aquest últim podia confirmar o adoptar les normes del seu predecessor, i introduir-les al seu propi edicte, i per tant aquestes normes adoptades s'anomenaven edictum tralatitium, o vetus, oposats als edictum novum. Un repentinum edictum era una norma que es feia (prout res incidit) per l'ocasió. Un edicte perpetu (perpetuum edictum) era aquella norma que es feia pel magistrat que iniciava el seu ofici, la qual intentava aplicar a tots els casos on era possible aplicar-la, durant l'any del seu mandat: per tant s'anomenava alguns cops annua lex. No s'anomenava perpètua perquè fossin fixades les lleis, sinó perquè cada pretor publicava el seu edicte a l'inici del seu mandat i que s'aplicava de forma continuada (perpetuum). Fins que adaptar els edictes dels sus predecessors no va esdevenir la pràctica entre els magistrats, els edictes no formaven un cos de normes permanents; però quan aquesta pràctica esdevingué comuna, els edictes (edictum tralatitium) aviat constituïren un cos legislatiu extens, que a la pràctica era la part més important de la llei. Els múltiples edictes, un cop establerts, eren anomenats amb els noms dels seus promulgadors, com els edictum Carbonianum; o s'anomenaven en referència a l' per la qual foren establertes, Com l'Aquiliana, Publiciana, Rutiliana. L'origen del poder dels edictes no té una historicitat clara, però tal com els pretors foren magistrats instituïts per a l'administració de justícia per compte dels cònsols i el poder consular representava la continuació de facto del poder del rei de Roma, semblaria que el ius edicendi podria haver sigut un romanent de la prerrogativa reial. Tanmateix això, el poder fou exercit inicialment, i més tard instituït, podria haver sigut que el ius praetorium fos reconegut com una divisió de la llei durant o després dels temps de Ciceró, durant el qual l'estudi dels edictes formà una part de l'estudi regular de la llei. L'edicte dels edils sobre la compravenda d'esclaus és mencionada per Ciceró (de Off. iii.17); el Edictiones Aedilitiae és al·ludit per Plaute (Cap. IV 2 v. 43); i un edicte del pretor peregrí és mencionat a la Lex Galliae Cisalpinae, que probablement pertany al segle viii Ab urbe condita. La Lex Cornelia (67 aC), proveïa contra els abusos del poder dels edictes, declarant que els pretors podrien decidir en casos particulars, concordantment al seu edicte perpetu. Sembla que en temps de Ciceró els edictes ja conformaven un extens cos normatiu, cosa que és confirmada pel fet que, en aquell temps, ja s'havia fet un intent per tal d'ordenar-los i comentar-los. Servi Sulpici, el gran jurista i orador i amic de Ciceró, adreçà a Brutus dos brevíssims llibres sobre edictes, que fou seguit per l'obra d'Offilius; tot i que no se sap del cert si l'obra d'Offilius era un intent de recollir i arranjar els diversos edictes, com la subseqüent compilació de Julià, o un comentari com feren molts juristes després que ell. Els edictes, eren en efecte un mètode indirecte de legislar i era la via per la qual s'establien nombroses normes. Fou en certa forma de major efecte, ja que era una via fàcil i més pràctica d'engrandir i alterar progressivament la llei existent, mantenint alhora el sistema en harmonia, que no pas el mètode de legislació directa, i és innegable que la part més valuosa del dret romà deriva dels edictes. si un pretor establia una norma que es trobés injuriosa o inconvenient, queia en desús si no era adoptada pel seu successor. Diverses normes promulgades com edictes sestaven en conformitat al costum existent, particularment en casos de contractes, en què l'edicte hauria tingut l'efecte de convertir en llei el costum. Això sembla que Ciceró vol dir (de Invent. ii 22) quan diu que els edictes depèn en bon mesura del costum. Sota els emperadors hi havia diversos comentaristes dels edictes. Així Domici Labeó escrigué quatre llibres sobre edictes i una obra dels seus trenta llibres, Ad edictum Praetoris Peregrini, és citada per Ulpià (Dig. 4. tit 3 a 9). Salvi Julià, un distingit jurista, que visqué en temps d'Adrià i exercí l'ofici de pretor, feu una compilació d'edictes per ordre de l'emperador; l'obra fou ordenada en títols, segons el seu objecte. Fou anomenat Edictum Perpetuum. Salvi Julià sembla haver recollit i arranjat els vells edictes, i probablement ambdós ometeren que havien caigut en desús, i abreujat diverses parts, donant-los un caràcter sistemàtic. L'obra de Julià podria haver tingut gran influència en l'estudi de la llei, i en subsegüents escriptures legals. No sembla probable que els edictes dels dos pretors, juntament amb els Edictum Provinciale, i els edictes dels edils curuls, fossin agrupats en un en aquesta compilació. Els edictes dels emperadors són esmentats a la Constitutio compilada en el Codi Justinià. El Digest, conté nombrosos fragments de Edicta Perpetuum. GL (ca)
- Edikto (el la latina edictum) estis en Romio dekreto sur ligna tabulo de pretoro aŭ de la imperiestro (Diocletianus). Edikto estis en Francujo leĝa ordono de reĝo. Plej fama estis la Nanta edikto, per kiu Henriko la 4-a unuafoje proklamis religian toleremon en 1598). (Edictum tolerantiae) Edictum Restitutionis de 1629 (Ferdinando la 2-a) redonis al la katolika eklezio la iamajn posedaĵojn, forprenitajn ekde la religia paco de Augsburg (1555). (eo)
- An edict is a decree or announcement of a law, often associated with monarchism, but it can be under any official authority. Synonyms include "dictum" and "pronouncement". Edict derives from the Latin edictum. (en)
- Ein Edikt (von lat. edicere „verordnen“, „bekanntmachen“) bezeichnet im römischen Recht öffentliche Erklärungen des Magistrats, besonders die der Prätoren zu Grundsätzen der Anwendung des Rechts (Rechtsschutzverheißung) während ihrer Amtszeit. Später wurden damit auch Gesetze des Kaisers bezeichnet. In der Neuzeit steht der Begriff
* vor allem für Gesetze französischer Könige, die einen einzelnen Gegenstand regeln (Gegensatz zur Ordonnanz),
* in der Rechtssprache jedoch auch für öffentliche Bekanntmachungen (im Gegensatz zu Verständigungen, die nur Verfahrensbeteiligten zugehen). Wichtige Beispiele:
* Diokletians Edikt gegen die Manichäer (297, Datum ungesichert)
* Toleranzedikt des Galerius (311)
* Toleranzedikt von Mailand (313)
* Rhetorenedikt (362)
* Edikt contra Origenem (543)
* Edikt von Salerno (Edikt von Melfi) (1231–1243)
* Alhambra-Edikt (1492)
* Wormser Edikt (1521)
* Edikt von Villers-Cotterêts (1539)
* Edikt von Saint-Germain-en-Laye (1562) (Januaredikt)
* Edikt von Nantes (1598)
* Restitutionsedikt (1629)
* Edikt von Fontainebleau (1685)
* Edikt von Potsdam (1685)
* Edikt Loslassung der Untertanen, Preußen (1748)
* Edikt von Versailles (1787)
* Preußisches Judenedikt (1812) (de)
- Ediktua administrazio publikoek publikoari zerbait jakinarazteko plazaratzen duten agiria da. Historian zehar, agintariek euren kabuz jaulkitako edozein lege nahiz araudi izendatzeko erabili da. (eu)
- Edicto en el derecho moderno, es el mandato o decreto publicado con autoridad del príncipe, magistrado, juez o autoridad administrativa que dispone la observancia de ciertas reglas en algún asunto. (es)
- Maklumat adalah pengumuman dari suatu hukum, yang sering dikaitkan dengan monarkisme. Hanya Paus dan berbagai pemimpin negara mikro yang hingga saat ini masih mengeluarkan maklumat. (in)
- Un édit, du latin edictum, peut signifier : (fr)
- 勅令（ちょくれい）とは、天皇・皇帝・国王などの君主が直接発する命令・法令のこと。日本においては、法令の一形式で、天皇が発した法的効力のある命令を指す。対して勅許（ちょっきょ）とは、天皇の許可を指し、勅令による免許を意味する。 本項目では緊急勅令やいわゆる「ポツダム勅令」についての記述を含む。 (ja)
- Un editto è un pronunziamento avente valore di legge emanato da un soggetto che possegga tale autorità, detta ius edicendi. Il termine deriva dal latino edictum, a sua volta composto dei termini e-dicere, "dire fuori", nel senso di "pronunziare" in discorso. (it)
- Édito ou edito é um anúncio de uma lei, muitas vezes associado à monarquia. O Papa e os líderes de alguns micropaíses são atualmente as únicas pessoas que continuam a emitir éditos. (pt)
- Een edict (Latijn: edicere, verkondigen) is een aankondiging van een wet. Meestal geschiedt dit bij een monarchie. De paus en enkele andere hoogwaardigheidsbekleders (koningen of gouverneurs) zijn (vaak) de enigen die een edict (mogen) uitvaardigen. (nl)
- Edykt (łac. edictum) – opublikowane zarządzenie lub obwieszczenie, wydawane przez rzymskich urzędników w ramach przysługującego im imperium, ważne przez cały rok urzędowy lub krótszy, z góry określony czas. W węższym znaczeniu sam przepis prawny zawarty w takim akcie. Szczególne znaczenie miały tego rodzaju rozporządzenia wydawane przed objęciem urzędowania, w których zawarty był program działalności danego urzędnika. Duże znaczenie dla tworzenia rzymskiego prawa prywatnego miały edykty urzędników jurysdykcyjnych, do których zaliczano pretorów oraz urzędników sprawujących nadzór nad targowiskami (aediles curules). Ogłaszali oni przed objęciem urzędu, na białej tablicy (album) program swojej działalności w okresie rocznej kadencji. W tym dokumencie zawierano informację, jak dany urzędnik chce korzystać z powierzonej mu, na okres jednego roku, władzy. Pretorzy oraz inni urzędnicy wydając edykt nie byli związani postanowieniami zawartymi w edyktach ich poprzedników. Wykształciła się jednak niepisana zasada, że pretor przejmował z edyktu swego poprzednika wszystkie przepisy sprawdzające się w praktyce, stanowiły one trzon edyktu zwany edyktem przenoszonym (edictum tralaticum). Edykt pretora zawierał zbiór zasad tyczących się zakresu działania tego urzędnika i postępowania przed jego urzędem, przedstawiał szczególne przypadki udzielania przez pretora ochrony przez udzielanie powództwa, określał sposoby egzekwowania orzeczeń sądowych oraz środków ochrony pozaprocesowej, których mógł udzielać pretor. Prawo tworzone przez edykty urzędników było nowszą w porównaniu z ius civile oraz elastyczniejszą i bardziej dostosowaną do zmieniających się warunków społecznych i gospodarczych warstwą prawa rzymskiego. Około roku 130 n.e., z polecenia cesarza Hadriana, rzymski prawnik Julian, dokonał jednolitej redakcji edyktu pretora i edyla kurulnego, znanej jako tzw. edykt wieczysty (edictum perpetuum). Miał on obowiązywać na czas nieokreślony. Od tego wydarzenia znacznie zmalała prawotwórcza rola urzędników, na korzyść cesarza. (pl)
- Edikt (latin edictum), kungörelse, påbud, förordning. I det gamla Rom betecknade detta ord i allmänhet kungörelser av ämbetsman. Sådana kungörelser avsåg ofta tillfälliga förhållanden, till exempel folkförsamlingssammanträde, senatssammankomst och fester. (sv)
- Эди́кт (лат. edictum «объявление» от edicere «объявлять») — нормативный акт. В русском языке и России аналогом эдикта как термина и правового акта является указ. Имеет сходство с таким правовым актом, как декрет. (ru)
- 詔令文書，民間俗稱為「聖旨」，是皇帝對臣民下達命令或公告事項的正式公文。由於擬旨承宣的機構與功能各有不同，功用、名稱便不同，如詔書、誥命、敕命、敕諭、敕令、諭令、諭旨、聖旨、皇旨、御旨、聖批、聖令、皇令、皇榜、金榜、公榜、冊、書、符、檄文等。皇后、皇太后的詔令則稱爲懿（yì）旨。此外，皇帝責怪自己的詔令則稱為罪己詔，沒有傳令的功能，也沒有任何權力，多為搏得臣民同情之用。但是，有一種很特別的詔令，等同於皇帝的遺書，稱為遺詔，有時在皇帝在世時便會預先擬定，內容多是指定皇位繼承人以及交代國家未來發展等。 (zh)
- Еди́кт (лат. edictum — оголошення, від edicere — оголошувати) — нормативний акт. В українській мові аналогом едикту є указ. Має схожість з таким правовим актом, як декрет. (uk)
|
| rdfs:comment
|
- Edikt (z lat. edicere – vyřknout, zvěstovat) označuje původně v římském právu veřejné prohlášení úředníka (magistratus), jehož účinnost byla omezena dobou jeho úřadu. Později se tak v římské říši označovaly i výnosy císařů. V raném novověku užívali ediktů francouzští králové a římští císařové. V moderní době edikty nahradily veřejné vyhlášky. (cs)
- Edikto (el la latina edictum) estis en Romio dekreto sur ligna tabulo de pretoro aŭ de la imperiestro (Diocletianus). Edikto estis en Francujo leĝa ordono de reĝo. Plej fama estis la Nanta edikto, per kiu Henriko la 4-a unuafoje proklamis religian toleremon en 1598). (Edictum tolerantiae) Edictum Restitutionis de 1629 (Ferdinando la 2-a) redonis al la katolika eklezio la iamajn posedaĵojn, forprenitajn ekde la religia paco de Augsburg (1555). (eo)
- An edict is a decree or announcement of a law, often associated with monarchism, but it can be under any official authority. Synonyms include "dictum" and "pronouncement". Edict derives from the Latin edictum. (en)
- Ediktua administrazio publikoek publikoari zerbait jakinarazteko plazaratzen duten agiria da. Historian zehar, agintariek euren kabuz jaulkitako edozein lege nahiz araudi izendatzeko erabili da. (eu)
- Edicto en el derecho moderno, es el mandato o decreto publicado con autoridad del príncipe, magistrado, juez o autoridad administrativa que dispone la observancia de ciertas reglas en algún asunto. (es)
- Maklumat adalah pengumuman dari suatu hukum, yang sering dikaitkan dengan monarkisme. Hanya Paus dan berbagai pemimpin negara mikro yang hingga saat ini masih mengeluarkan maklumat. (in)
- Un édit, du latin edictum, peut signifier : (fr)
- 勅令（ちょくれい）とは、天皇・皇帝・国王などの君主が直接発する命令・法令のこと。日本においては、法令の一形式で、天皇が発した法的効力のある命令を指す。対して勅許（ちょっきょ）とは、天皇の許可を指し、勅令による免許を意味する。 本項目では緊急勅令やいわゆる「ポツダム勅令」についての記述を含む。 (ja)
- Un editto è un pronunziamento avente valore di legge emanato da un soggetto che possegga tale autorità, detta ius edicendi. Il termine deriva dal latino edictum, a sua volta composto dei termini e-dicere, "dire fuori", nel senso di "pronunziare" in discorso. (it)
- Édito ou edito é um anúncio de uma lei, muitas vezes associado à monarquia. O Papa e os líderes de alguns micropaíses são atualmente as únicas pessoas que continuam a emitir éditos. (pt)
- Een edict (Latijn: edicere, verkondigen) is een aankondiging van een wet. Meestal geschiedt dit bij een monarchie. De paus en enkele andere hoogwaardigheidsbekleders (koningen of gouverneurs) zijn (vaak) de enigen die een edict (mogen) uitvaardigen. (nl)
- Edikt (latin edictum), kungörelse, påbud, förordning. I det gamla Rom betecknade detta ord i allmänhet kungörelser av ämbetsman. Sådana kungörelser avsåg ofta tillfälliga förhållanden, till exempel folkförsamlingssammanträde, senatssammankomst och fester. (sv)
- Эди́кт (лат. edictum «объявление» от edicere «объявлять») — нормативный акт. В русском языке и России аналогом эдикта как термина и правового акта является указ. Имеет сходство с таким правовым актом, как декрет. (ru)
- 詔令文書，民間俗稱為「聖旨」，是皇帝對臣民下達命令或公告事項的正式公文。由於擬旨承宣的機構與功能各有不同，功用、名稱便不同，如詔書、誥命、敕命、敕諭、敕令、諭令、諭旨、聖旨、皇旨、御旨、聖批、聖令、皇令、皇榜、金榜、公榜、冊、書、符、檄文等。皇后、皇太后的詔令則稱爲懿（yì）旨。此外，皇帝責怪自己的詔令則稱為罪己詔，沒有傳令的功能，也沒有任何權力，多為搏得臣民同情之用。但是，有一種很特別的詔令，等同於皇帝的遺書，稱為遺詔，有時在皇帝在世時便會預先擬定，內容多是指定皇位繼承人以及交代國家未來發展等。 (zh)
- Еди́кт (лат. edictum — оголошення, від edicere — оголошувати) — нормативний акт. В українській мові аналогом едикту є указ. Має схожість з таким правовим актом, як декрет. (uk)
- El ius edicendi o potestat de fer edictes pertanyia a les altes magistratures del poble romà, però era principalment exercida pels dos pretors, el pretor urbà i el pretor peregrí, la jurisdicció dels quals era exercida a les províncies pels praeses. Els edils curuls també feien edictes, i la seva jurisdicció era exercida (com a mínim durant l'Imperi) a les provinciae populi Romani pels qüestors. No es promulgaren edictes a les Provinciae Caesaris. Els tribuns, censors i pontífexs també promulgaren edictes en les matèries relatives a les seves respectives jurisdiccions. Els edictes eren enumerats per Gaius entre les fonts del dret romà, i aquesta part del dret romà és anomenada en els Pandectes . Així com els edictes dels pretors eren els més importants, el ius honorianum era alguns cops an (ca)
- Ein Edikt (von lat. edicere „verordnen“, „bekanntmachen“) bezeichnet im römischen Recht öffentliche Erklärungen des Magistrats, besonders die der Prätoren zu Grundsätzen der Anwendung des Rechts (Rechtsschutzverheißung) während ihrer Amtszeit. Später wurden damit auch Gesetze des Kaisers bezeichnet. In der Neuzeit steht der Begriff
* vor allem für Gesetze französischer Könige, die einen einzelnen Gegenstand regeln (Gegensatz zur Ordonnanz),
* in der Rechtssprache jedoch auch für öffentliche Bekanntmachungen (im Gegensatz zu Verständigungen, die nur Verfahrensbeteiligten zugehen). (de)
- Edykt (łac. edictum) – opublikowane zarządzenie lub obwieszczenie, wydawane przez rzymskich urzędników w ramach przysługującego im imperium, ważne przez cały rok urzędowy lub krótszy, z góry określony czas. W węższym znaczeniu sam przepis prawny zawarty w takim akcie. Edykt pretora zawierał zbiór zasad tyczących się zakresu działania tego urzędnika i postępowania przed jego urzędem, przedstawiał szczególne przypadki udzielania przez pretora ochrony przez udzielanie powództwa, określał sposoby egzekwowania orzeczeń sądowych oraz środków ochrony pozaprocesowej, których mógł udzielać pretor. (pl)
|
