foveo

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈfɔ.wɛ.oː/
• Etimologia: Segons Pokorny deriva de l'arrel protoindoeuropea *dʰegʷh- («escalfar»), com favilla ‎(«cendra calenta»); mentre que Lewis i Short el relacionen amb l'arrel *bhag, igual com faveo ‎(«afavorir») i faustus.

Verb

foveō ‎(1a present^?), fovēs ‎(2a present), fovere ‎(infinitiu), fōvī ‎(perfet), fōtum ‎(supí)

1. escalfar, bullir

   «laridum fovere» (Plaute, Captivi 4.2.67)

   coure el llard

2. estirar, allargar

   nares exulceratas fovere vapore aquae calidae (Celsius, Herbarium seu de Medicaminibus, 6, 8)

   rentar amb vapors calents les xacres

3. covar, acollir, abraçar

   «pennis pullos fovere» (Ciceró, De Natura deorum, 2, 52, 129)

   covar els pollets

   «germanam fovet sinu» (Virgili, Eneida, 4.686)

   abraçar la seva germana

4. atiar, alimentar el foc

   «fovere ignibus aras» (Ovidi. Metamorphosis, 7.427)

   alimentar el foc de l'altar