Vincenzo Bellini
Aquest article tracta sobre el compositor d'òpera. Vegeu-ne altres significats a «Bellini (desambiguació)». |
Biografia | |
---|---|
Naixement | (it) Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini 3 novembre 1801 Catània (Sicília) |
Mort | 23 setembre 1835 (33 anys) Puteaux (França) |
Causa de mort | disenteria |
Sepultura | catedral de Catània (1876–) cementiri de Père-Lachaise, 11 (1835–1876) 48° 51′ 38″ N, 2° 23′ 35″ E / 48.860433°N,2.392975°E |
Residència | Villa Passalacqua (en) |
Color de cabells | Ros |
Activitat | |
Camp de treball | Música i òpera |
Ocupació | compositor |
Gènere | Òpera i simfonia |
Moviment | Romanticisme musical |
Professors | Nicola Zingarelli |
Obra | |
Obres destacables
| |
Família | |
Cònjuge | cap valor |
Premis | |
|
[Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini (Catània 3 de novembre 1801 - Puteaux 23 de setembre 1835) és un dels més celebres compositors d'òpera italià. Les seves òperes més famoses i representades són La sonnambula, Norma i I Puritani.
Biografia
[modifica]Fill de l'organista Rosario Bellini, va rebre les primeres lliçons de música del seu pare i del seu avi, Vincenzo Tobia Bellini. Va ser un nen prodigi i conta la llegenda que als divuit mesos era capaç de cantar una ària de Valentino Fioravanti. Va començar a estudiar teoria musical als dos anys, piano als tres i dos anys després ja era capaç de tocar-lo amb soltesa.[1][2] La seva primera composició data de quan tenia sis anys. Un document afirma que les primeres cinc peces de Bellini van ser compostes quan només tenia sis anys i al set li van ensenyar llatí, llengües modernes, retòrica i filosofia.[3] El biògraf de Bellini, Herbert Weinstock, considera que alguns d'aquests relats no són més que mites, ja que no es recolzen d'altres fonts més fiables. A més, fa el punt pel que fa a l'aparent coneixement de llengües i filosofia de Bellini: Bellini mai es va convertir en un home amb bona educació.[4]
Un crític, Stellios Galatopoulos, delibera els fets presentats en el resum, però també proporciona una font fiable per a aquestes composicions, Galatopoulos expressa cert escepticisme respecte a l'estatus de nen prodigi del jove Bellini.[5]
Després de 1816, Bellini va començar a viure amb el seu avi, de qui va rebre les seves primeres lliçons de música. Poc després, el jove compositor va començar a escriure composicions. Entre ells hi havia els nou Versetti da cantarsi il Venerdi Santo, vuit dels quals es basaven en textos de Metastasio.
El 1818 Bellini havia completat de manera independent diverses peces orquestrals addicionals i almenys dues configuracions de la Missa Ordinària: una en re major, l'altra en sol major, totes dues sobreviuen i s'han gravat comercialment.
El 1818 Bellini havia completat de manera independent diverses peces orquestrals addicionals i almenys dues configuracions de la Missa Ordinària: una en re major, l'altra en sol major, totes dues sobreviuen i s'han gravat comercialment.
Estava preparat per a més estudis. Per als estudiants benestants, això inclouria traslladar-se a Nàpols. Tot i que la seva família no era prou rica per mantenir aquest estil de vida, no es podia passar per alt la creixent reputació de Bellini. La seva ruptura va arribar quan Stefano Notabartolo, el duc de San Martino i Montalbo i la seva duquessa, es van convertir en el nou intendent de la província de Catània. Van encoratjar el jove a demanar als pares de la ciutat una beca per donar suport als seus estudis musicals. Això es va aconseguir amb èxit el maig de 1819 amb un acord unànime d'una pensió de quatre anys que li permetés estudiar al Real Collegio di Musica di San Sebastiano de Nàpols. Així, va marxar de Catània al juliol portant cartes de presentació a diverses persones poderoses, entre elles Giovanni Carafa que era l'intendent del Real Collegio a més d'encarregar-se dels teatres reials de la ciutat. El jove Bellini havia de viure a Nàpols durant els vuit anys següents.[6]
Nàpols: educació musical
[modifica]L'any 1819 es desplaça a Nàpols, gràcies a una beca oferta per la comuna de Catània per perfeccionar-se al Conservatori di San Sebastiano (com s'havia anomenat quan el Real Collegio di Musica original, establert el 1806 i després rebatejat com a tal el 1808) s'havia traslladat a unes instal·lacions més àmplies a prop de l'església de Gesù Novo i de l'edifici que antigament ocupava el monges de San Sabastiano, estava dirigida pel govern i allà els estudiants, que portaven uniforme semimilitar, estaven obligats a viure sota un règim diari ajustat de classes de matèries principals, de cant i d'entrenament instrumental, a més d'educació bàsica. Els seus dies eren llargs, passant de la missa matinal a les 5:15 a.m. fins a acabar finalment a les 10 de la nit.[7] Encara que més enllà de l'edat normal d'admissió, Bellini havia presentat deu peces musicals a consideració; aquests van demostrar clarament el seu talent, tot i que va necessitar fer treballs correctius per corregir algunes de les seves defectes tècniques. Entre els mestres que va tenir destaca Nicola Antonio Zingarelli, que el va adreçar vers l'estudi dels clàssics (Haydn i Mozart) i el gust per la melodia plana i expressiva, sense artifici i embelliments, seguint la tradició de l'escola napolitana. També va estudiar harmonia amb Giovanni Furno i contrapunt amb Giacomo Tritto. Entre els bancs del conservatori coneix el cèlebre Francesco Florimo, que va tenir com a fidel amic fins a la mort, quan Florimo esdevindrà bibliotecari del conservatori de Nàpols i serà un dels primers biògrafs de l'amic prematurament desaparegut.
El focus d'estudi es va centrar en els mestres de l'escola napolitana i les obres orquestrals de Haydn i Mozart, amb l'èmfasi posat en els compositors de l'època clàssica italiana com Pergolesi i Paisiello, més que en els enfocaments moderns de compositors com ara Rossini.[8] El primer professor del jove estudiant va ser Giovanni Furno, amb qui va estudiar exercicis d'harmonia i acompanyament;[9] un altre, del qual va aprendre contrapunt, va ser el compositor de més de 50 òperes, Giacomo Tritto, però a qui va trobar que era, antiquat i doctrinari.[9] Tanmateix, el director artístic de l'escola va ser el compositor d'òpera, Niccolò Antonio Zingarelli.[3]
El 1822/23, Bellini s'havia convertit en membre d'una classe a la qual ensenyava: sembla que l'home gran va reconèixer el potencial de Bellini i va tractar el seu alumne com un fill, donant-li alguns consells ferms:
« | Si les teves composicions canten, la teva música sens dubte agradarà. ... Per tant, si entrenes el teu cor per donar-te la melodia i després ho exposes de la manera més senzilla possible, el teu èxit estarà assegurat. Et convertiràs en compositor. En cas contrari, acabaràs sent un bon organista en algun poble.[10]
Va ser durant aquests primers anys al Collegio que Bellini va conèixer Francesco Florimo amb qui va mantenir correspondència de tota una vida. Altres companys d'estudis —que es convertirien en compositors d'òpera— incloïen Francesco Stabile i els germans Ricci - Luigi i Federico, així com Saverio Mercadante que, aleshores, era un estudiant de postgrau. Una altra persona a qui es va presentar el jove estudiant/compositor va ser Gaetano Donizetti la novena òpera del qual —que havia tingut un gran èxit a Roma— es va presentar al Teatro di San Carlo. Uns 50 anys després, Florimo va donar compte de la trobada dels dos homes: Carlo Conti [un dels tutors de Bellini] ens va dir a Bellini i a mi: Vés a escoltar La zingara de Donizetti, per la qual la meva admiració augmenta a cada actuació. Després d'escoltar l'òpera, Bellini va adquirir la partitura, va convèncer Conti perquè el presentés, i [Florimo] informa que la reacció de Bellini va ser que era
Primeres composicions de NàpolsEn aquest període Bellini compon música sacra (motets, misses, etc.), de càmera i simfònica. Però realment el que li dona fama és la composició d'alguna ària per a veu i orquestra, entre les quals la cèlebre Dolente immagine, avui dia només coneguda en la seva versió per a veu i piano. Cada cop més, Bellini va anar millor i millor en els seus estudis: el gener de 1820 va aprovar els exàmens de teoria, i va tenir prou èxit com per obtenir una beca anual, la qual cosa significava que la seva beca de Catània es podia utilitzar per ajudar la seva família. El gener següent va tenir igual èxit i, per complir amb les seves obligacions d'escriure música per a Catània, condició de la seva beca, va enviar una Messa di Gloria en la menor per a solistes, cor i orquestra, que es va interpretar l'octubre següent. A més d'aquesta obra melodiosa, la seva producció d'aquests anys d'estudi a Nàpols incloïa altres dos escenaris de la missa: un ordinari complet en mi menor i un segon ordinari complet en sol menor, tots dos probablement daten de 1823. Hi ha dos escenaris de la missa. Salve Regina (un en la major per a cor i orquestra, l'altre en fa menor per a veu solista i piano), però aquests són menys realitzats i poden datar del primer any d'estudi després de deixar Catània, 1820. El seu breu oboè en dos moviments. El Concert en mi bemoll de 1823 també sobreviu i ha estat enregistrat ni més ni menys que per la Filharmònica de Berlín.[12] La participació de Bellini a la classe de Zingarelli va tenir lloc durant el curs escolar 1822/23. Al gener de 1824, després d'aprovar uns exàmens en què ho va fer bé, va aconseguir el títol de primo maestrino, que li va obligar a tutoritzar els estudiants més joves i li va permetre una habitació pròpia al collegio i visites al Teatro di San Carlo els dijous i diumenges.[13] on va veure la seva primera òpera de Rossini, Semiramide. Tot i que Weinstock explica com va quedar clarament captivat per la música de Rossini i va posar Rossini en un pedestal, relata que, tornant de Semiramide, Bellini va estar inusualment tranquil i que de sobte va exclamar als seus companys: saps què penso? Després de la Semiramida, és inútil intentar aconseguir qualsevol cosa!.[14] Però un repte més dur s'enfrontava al jove compositor: com guanyar-se la mà de la jove Maddalena Fumarolis, a qui havia conegut com a convidada a casa seva i a la qual s'havia convertit en tutor de música. Quan la seva aventura es va fer evident per als seus pares, se'ls va prohibir veure's. Bellini estava decidit a obtenir el permís dels pares perquè es casen, i alguns escriptors consideren això com el motiu impulsor per escriure la seva primera òpera. Adelson i SalviniL'any 1825 va presentar al teatre del conservatori la seva primera òpera, Adelson e Salvini, seguint el costum d'aquest conservatori de presentar noves promeses amb un treball dramàtic. L'impuls per escriure aquesta òpera es va produir a finals de l'estiu de 1824, quan el seu estatus de primer mestre al conservatori li va donar lloc a l'encàrrec de compondre una òpera per presentar-la al teatrino de l'institut.[13] Es va convertir en Adelson e Salvini, una òpera semisèria (semi-seriosa) sobre un llibret del napolità Andrea Leone Tottola, que havia escrit el de La zingara de Donizetti. Adelson es va donar per primera vegada entre mitjans de gener i mitjans de març de 1825,[15] i va comptar amb un repartiment de companys d'estudiants totalment masculins. Va demostrar ser tan popular entre el cos estudiantil que es va representar cada diumenge durant un any. Amb aquest èxit a l'esquena, es creu que el jove Bellini, que feia sis anys que estava fora de casa, va marxar cap a Catània per visitar la seva família. Tanmateix, algunes fonts atribueixen la visita al 1824, d'altres al 1825. No obstant això, se sap que va tornar a Nàpols a l'estiu o principis de tardor de 1825 per tal de complir un contracte per escriure una òpera per al San Carlo o una de les els altres teatres reials, el Teatro Fondo.[16] Els inicis d'una carreraDesprés de la presentació dAdelson e Salvini i mentre es trobava a Milà, Bellini —demanant ajuda a Florimo— va començar a fer algunes revisions, ampliant l'òpera a dos actes amb l'esperança que pogués ser posada en escena per Domenico Barbaja, intendent del Teato di San Carlo des de 1809. Però se sap molt poc sobre la contribució exacta de Bellini o Florimo a les revisions, i Weinstock afirma que mai es van fer representacions després de 1825, però el març de 1829, trobem que Bellini escrivia a Florimo que he us va escriure els canvis que hauríeu de fer a Adelson .[17] A l'estiu o principis de la tardor de 1825, Bellini va començar a treballar en la que seria la seva primera òpera produïda professionalment. Un contracte entre el Conservatori i els teatres reials obligava el Conservatori, quan nomenava un alumne amb prou talent, a exigir a aquest estudiant que escrivís una cantata o òpera en un acte per ser presentada en una nit de gala en un dels teatres.[18] Després que Zingarelli utilitzés la seva influència per assegurar aquest honor per al seu prometedor estudiant, Bellini va poder obtenir l'acord que podria escriure una òpera llarga i, a més, que el llibret no havia de ser escrit per Tottola, el poeta dramàtic oficial dels teatres. No obstant això, com a intendent del San Carlo,
Bianca e GernandoL'any següent obté el seu primer gran èxit amb Bianca e Fernando, posada en escena al Teatro San Carlo de Nàpols amb el títol de Bianca e Gernando, basat en una obra teatral de 1820, Bianca e Fernando alla tomba di Carlo IV, Duca d'Agrigent i ambientat a Sicília. per no mancar el respecte del príncep Ferdinando de Borbone. No obstant això, el títol de Bianca e Fernando va haver de ser canviat, ja que Ferran era el nom de l'hereu al tron, i no es podia utilitzar cap forma d'aquest en un escenari reial. Després d'alguns retards causats per l'ajornament del rei Francesc I, l'òpera, ara anomenada Bianca e Gernando, es va estrenar al Teatro di San Carlo el 30 de maig de 1826, dia del nom del príncep Ferran. Va tenir molt d'èxit, ajudat per l'aprovació del rei, que va trencar el costum que no hi hagués aplaudiments en una actuació a la qual va assistir la reialesa.[20] També hi va assistir Donizetti que va escriure amb entusiasme a Simon Mayr: És bella, bella, bella, sobretot perquè és la seva primera òpera.[21] La música de Bellini va ser molt apreciada, amb el Giornale delle Due Sicilie el 13 de juny assenyalant que [diverses de les àries i duets] són algunes de les peces més lloables de música nova escoltades en els darrers temps al [San Carlo].[20] No obstant això, hi havia reserves sobre la contribució de Gilardoni. L'any següent, Domenico Barbaja li demana una òpera per a representar al Teatro alla Scala de Milà. Marxant de Nàpols, el jove compositor deixa enrere la infeliç passió per Maddalena Fumaroli, la noia amb qui no s'havia pogut casar per l'oposició del pare d'ella, contrari al matrimoni amb un músic. Nord d'ItàliaBellini va passar de 1827 a 1833 principalment a Milà, mai va ocupar cap càrrec oficial dins d'una companyia d'òpera i va viure únicament dels ingressos produïts de les seves composicions, per la qual cosa va poder demanar honoraris més alts de l'habitual. A la seva arribada, va conèixer Antonio Vila de La Scala i el compositor Saverio Mercadante la nova òpera del qual, Il Montanaro estava en assaig. Aquest últim el va presentar a Francesco i Marianna Pollini (una parella gran, el marit un professor jubilat de piano, la dona un músic millor que aficionat) que immediatament van prendre el jove sota la seva protecció. A més, Bellini va conèixer el llibretista Felice Romani, qui va proposar el tema del primer projecte del compositor, Il pirata, al qual el jove va acceptar de bon grat sobretot quan es va adonar que la història proporcionava diverses situacions apassionades i dramàtiques.. i..que aquests personatges romàntics van ser aleshores una innovació en l'escenari operístic.[22] A partir d'aquell moment va començar una forta relació professional amb Romaní; es va convertir en el principal soci creatiu de Bellini, proporcionant els llibrets de sis de les òperes de Bellini que van seguir, a més d'uns 100 llibrets escrits per als principals compositors de l'època, fins i tot Verdi inclòs.[23] Com s'ha observat,
Mentre estava a Milà, [Bellini] va guanyar ràpidament una entrada als cercles socials més alts,[24] encara que també es va quedar durant mesos a la vegada amb amics, les famílies Cantù i Turina. Va ser amb Giuditta Turina que va començar una aventura l'any 1828 durant les representacions d'estrena de Bianca e Fernando a Gènova. Els quatre anys al nord d'Itàlia entre 1827 i 1831 van produir quatre grans obres mestres, Il pirata, I Capuleti e i Montecchi, La sonnambula i Norma, juntament amb un renaixement i un retrocés. El pirata per a Milà
No obstant això, hi va haver detractors que van criticar tant l'òpera com el seu compositor: el seu nou estil i els seus inquiets canvis harmònics en tecles remotes no van agradar a tots. 45 anys més tard es va afirmar que l'estil de Bellini era abstrusa, discontínua, distorsionada i mancada de distinció, que alternava entre el serio i el buffo i el semi-serio...[29] Tant Il pirata (1827) com La straniera (1829) van obtenir a la Scala un clamorós èxit: la premsa milanesa reconeixia en Bellini l'únic operista italià apte per oposar a Gioachino Rossini un estil personal, basat sobre una major adhesió de la música al drama i al fet de primar el cant expressiu respecte al cant amb floritura. Zaira: un revés a ParmaMenys fortuna va tenir el 1829 Zaira, representada a Parma. L'estil de Bellini no s'adaptava al gust del públic de províncies, més tradicionalista. De les cinc òperes successives, les de més qualitat són, no per casualitat, aquelles escrites pel públic de Milà (La sonnambula, i Norma, les dues del 1831) i París (I Puritani - 1835). En aquest període compon també dues òperes pel Teatro La Fenice de Venècia: I Capuleti e i Montecchi (1830), adaptació de la música de Zaira, i la desafortunada Beatrice di Tenda (1833). El viratge decisiu de la carrera del músic de Catània coincideix amb la seva marxa d'Itàlia per anar a París. Allà, Bellini entra en contacte amb alguns dels més grans compositors d'Europa, com per exemple Frédéric Chopin, i el seu llenguatge musical s'enriqueix de colors i noves solucions, però conservant intacte la inspiració melòdica de sempre. A part de I Puritani, escrita en italià per al Théâtre-Italien, a París Bellini compon nombroses romances de cambra de gran interès, alguna d'elles en francès, demostrant estar a punt per compondre una òpera en francès per al Teatro de l'Òpera de París. Però la seva carrera i la seva vida es van estroncar amb menys de 34 anys per culpa d'una infecció intestinal probablement contreta a l'inici de l'any 1830. Va ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise, on va ser durant uns anys veí de Chopin i Cherubini. L'any 1876 va ser traslladat a la Catedral de Catània. Principals èxitsDesprés de la mala resposta a Parma a Zaira, Bellini es va quedar amb la família de Ferdinando i Giuditta Turina durant un curt període al maig/juny i després va tornar a Milà a finals de juny i va descobrir que el seu avi, que llavors tenia 85 anys, havia mort a Catània. No hi ha contracte per a una altra òpera a la vista, excepte la possibilitat de treballar amb el Teatre La Fenice de Venècia. Segons revela Herbert Weinstock, hi ha un coneixement limitat del que va passar a Bellini entre juny de 1833 i febrer de 1834, ja que no han sobreviscut cartes a Florimo d'aquest període, i les úniques fonts són aquestes cartes enviades a altres.[30] Giovanni Pacini, un altre compositor cataniesos, encara es trobava a Milà a finals de juny després de la ben rebuda estrena el 10 de juny de la seva òpera Il Talismano a La Scala, on va rebre un total de 16 actuacions. Per a Bellini, semblava un rival,[31] i amb el seu èxit recent, Pacini va rebre ofertes per compondre una òpera per a tots dos. Torí i Venècia per la temporada de Carnaval. Va acceptar les dues ofertes, però l'empresari de La Fenice va incloure una condició que si no podia complir el contracte de Venècia, llavors seria transferit a Bellini. Aleshores, Bellini es va preocupar de muntar un renaixement de la seva Il pirata durant la temporada d'estiu al Teatre Canobbiana perquè La Scala estava tancada per reparacions. Il Pirata es va posar en escena amb el repartiment original i va ser novament un triomf: va rebre 24 representacions consecutives entre el 16 de juliol i el 23 d'agost de 1829, superant així en nombre el de Pacini.[31] Durant els mesos de juliol i agost, el compositor Gioachino Rossini va visitar Milà de camí a Bolonya. Va veure la producció d'Il Pirata i va conèixer Bellini; els dos homes es van agafar l'un amb l'altre, fins al punt que quan el compositor més jove va estar a París un any o dos després, va desenvolupar un vincle molt fort amb Rossini.[32] A la tardor va aparèixer una oferta ferma d'un contracte per a una nova òpera per a Venècia, un contracte que també incloïa una disposició que Il pirata es donaria durant la temporada de Carnaval de 1830. A mitjan desembre Bellini es trobava a Venècia on Constantino in Arles de Giuseppe Persiani estava assajant amb els mateixos cantants que havien d'actuar a Pirata. ': eren Giuditta Grisi, el tenor Lorenzo Bonfigli i Giulio Pellegrini. I Capuleti e i Montecchi: Venècia, març de 1830Amb els assajos de Pirata en marxa a finals de desembre, l'empresari de La Fenice, Alessandro Lanari, va avisar a Bellini que era dubtós que Pacini estigués present a temps per posar en escena una òpera i que s'havia de preparar un contracte amb la condició que només entrarà en vigor el 14 de gener. Acceptant l'oferta el 5 de gener, Bellini va declarar que posaria el llibret de Romani per a Giulietta Capellio, que necessitaria 45 dies entre la recepció del llibret i la primera actuació, i que acceptaria 325 napoleoni d'oro (uns 8.000 lire).[33] El termini provisional del contracte es va ampliar fins al 20 de gener, però en aquesta data Romani es trobava a Venècia, després d'haver reelaborat gran part del seu llibret anterior que havia escrit per a l'òpera de Nicola Vaccai de 1825, Giulietta e Romeo, la font de la qual era l'obra homònima de Luigi Scevola que havia estat escrita el 1818. Els dos homes es van posar a la feina, però amb l'hivern. el temps a Venècia cada cop més dolent, Bellini va emmalaltir; però, va haver de seguir treballant sota una gran pressió en un calendari ara limitat. Finalment, es van acordar revisions del llibret de Romani, es va donar un nou títol a l'obra i Bellini va revisar la seva partitura de Zaira per veure com es podia posar part de la música al nou text, però component la part de Romeu per a Grisi. També va agafar Oh quante volte de Giulietta i romanza de Nelly d'Adelson e Salvini. La Giulietta havia de ser cantada per Rosalbina Caradori-Allan. A l'estrena de I Capuleti e i Montecchi l'11 de març de 1830 va tornar l'èxit de Bellini. Weinstock descriu l'estrena com un èxit no ennuvolat i immediat,[34] però només es va poder representar vuit vegades abans que la temporada de La Fenice tanqués el 21 de març.[34] Un diari local, I Teatri, informava que considerant tot plegat, aquesta òpera de Bellini ha despertat tant entusiasme a Venècia com La straniera va despertar a Venècia. Milà des del primer vespre.[35] En aquest moment, Bellini sabia que havia assolit un cert grau de fama: escrivint el 28 de març, va afirmar que El meu estil s'escolta ara als teatres més importants del món;... i amb la major il·lusió.[36] Abans de marxar de Venècia, a Bellini se li va oferir un contracte per produir una altra òpera nova per a La Fenice per a la temporada de carnaval de 1830–31 i, al seu retorn a Milà després d'un retrobament amb Turina, també va trobar una oferta de Gènova per a una nova òpera, però proposat per al mateix període de temps, una oferta que es va veure obligat a rebutjar. Més tard aquell any, Bellini va preparar una versió de Capuleti per a La Scala que es va donar el 26 de desembre, rebaixant el paper de Giulietta per a la mezzosoprano Amalia Schütz Oldosi. La sonnambula: Milà, Març de 1831
Després de la seva estrena, l'òpera es va representar a Londres el 28 de juliol de 1831 al King's Theatre i a Nova York el 13 de novembre de 1835 al Park Theatre.[46] Durant la vida de Bellini, un altre sfogato, de Maria Malibran, es convertiria en un notable exponent del paper. Norma: Milà, desembre de 1831Amb La sonnambula amb èxit al darrere, Bellini i Romani van començar a plantejar-se el tema de l'òpera per a la qual havien estat contractats pel grup Crivelli per a una estrena el desembre de 1831 a La Scala i que marcaria el debut de Giuditta Pasta en aquella casa. A l'estiu, s'havien decidit per Norma, ossia L'Infanticidio, que es basava en l'obra homònima, Norma o L'Infanticidi d'Alexandre Soumet que s'estava representant a París per aquella època i que Pasta hauria vist. Per als papers d'Adalgisa i Pollione, La Scala havia contractat Giulia Grisi, la germana de Giuditta, i el conegut tenor Domenico Donzelli, que s'havia fet un nom amb els papers de Rossini, especialment aquell. d'Otello. Va proporcionar a Bellini detalls precisos de les seves capacitats vocals, que van ser confirmats per un informe que també va proporcionar Mercadante. A finals d'agost sembla que Romani havia completat una quantitat considerable del llibret, almenys suficient per permetre que Bellini comencés a treballar, cosa que sens dubte va fer durant les primeres setmanes de setembre a mesura que es van subministrar els versos.[47] Va informar en una carta a Pasta l'1 de setembre:
Tres dies abans de l'estrena, el diari venecià, la Gazzetta privilegiata di Venezia, havia publicat una carta suposadament escrita al seu editor per 'A.B.' de Fonzaso, segons Weinstein, segurament fabricat per Tommaso Locatelli, l'home musicalment sofisticat que va editar el diari. A la carta, es queixava del retard en la producció de Beatrice a mesura que s'acostava el final de la temporada.[73] Weinstock suposa que és Locatelli qui va respondre a A.B., afirmant que Bellini i Romani estaven intentant aconseguir la perfecció abans de portar l'òpera a Londres. Després de la primera actuació va aparèixer un torrent de cartes anti-Beatrice, seguit d'una resposta pro-Bellini, signada Un amic de M. Bellini. Aquesta carta treu la culpa a Bellini i la posa als peus de Romani, exposant el calendari per al lliurament del llibret, que es va contractar en dues parts: una a l'octubre i després la segona al novembre. L'autor afirma que, llevat d'una quantitat limitada de text, no s'havia rebut res a mitjans de gener i la peça continua descrivint els procediments judicials iniciats per Bellini i els diferents contratemps que es van produir fins i tot després de l'arribada de Romani a Venècia. El 2 d'abril, això va provocar una resposta del mateix Romani, presentant el seu cas contra Bellini basat en gran manera en la incapacitat del compositor per decidir sobre un tema, a més de justificar tot el treball que va fer després d'arribar a Venècia, només per trobar el seu melodrama retocat de mil maneres, per tal de fer acceptable als Milords of the Thames que l'esperen, una referència sarcàstica al viatge previst a Londres. Una altra, una versió més verinosa d'aquesta carta, es va enviar a L'Eco de Milà.[73] Pietro Marinetti va respondre des del camp pro-Bellini al diari de Milà, Il Barbiere di Siviglia l'11 d'abril. A Two Words for Signor Felice Romani [però que té cinc pàgines impresas], afirma que la seva intenció no és defensar el compositor sinó
La relació es comença a repararDesprés d'haver estat convidat a escriure una nova òpera per al San Carlo per a la temporada de carnaval 1834–35, però va rebutjar a causa del seu compromís amb París, va declarar que el maig de 1835 podria ser possible quan sabia qui havien de ser els cantants contractats. Florimo immediatament va començar a intentar persuadir el seu amic, indicant que Malibran s'havia compromès a Nàpols el gener de 1835. Continuant la seva carta a Florimo, afirma: |
» |
per què la Direcció ... no fa cap contracte amb Romani; no només per un llibret, sinó per any ... amb el benentès que vindrà a viure a Nàpols; així podria escriure'm el llibret com a únic poeta adscrit al teatre, i si volen negociar amb ell, em poden encarregar que l'arranja; M'agradaria tornar bé per mal a aquell home equivocat i molt talentós .[76]
En conclusió, Bellini suggereix treure un vel sobre tot el que va passar, afirmant que no pot venir a Milà en aquest moment, però, com que tenia previst escriure l'òpera per a Nàpols per al 1836, podria fer-ho al gener. 1835: presumiblement després de I puritani]. Acaba dient que, si no escolta la resposta de Romani, no li tornarà a escriure. Octubre seguit d'un de molt amistós el 7 d'octubre de 1834 amb el llibretista (que havia estat compromès a Torí) i en el qual afirma: Semblava impossible existir sense tu, tancant amb Escriu per Torí o per on, escriu només per a mi: només per a mi, pel teu Bellini.[77]
Al cap d'un any d'escriure aquella carta, Bellini havia mort. Els dos homes no es van tornar a trobar mai més.
Londres: d'abril a agost de 1833
[modifica]Després de sortir de Venècia el 26 de març, abans que comencés l'allau d'escriptura de cartes, se sap que Bellini va passar una estona amb la senyora Turina a Milà i, deixant amb ella moltes de les seves pertinences personals, sembla que tenia previst tornar-hi a l'agost. Ja que no va renunciar a les seves habitacions a la contrade del Reial Monestir.
Amb la Pasta i altres membres de la troupe italiana contractats per a Londres per l'empresari del King's Theatre de Londres, Pierre-François Laporte, Bellini i la seva companyia es van posar en marxa. Durant el viatge se sap que va fer parada a París i va discutir amb el doctor Louis Véron, el director de l'Opéra de París, la possibilitat d'escriure una òpera francesa, però la seva intenció era centrar-se en això, subjecte al seu retorn el proper juliol.
Com assenyala Weinstock, quan els italians van arribar a Londres el 27 d'abril, Bellini era un factor conegut, moltes de les seves òperes ja s'havien donat durant els anys anteriors. El seu nom figura com a assistent a la Morning Chronicle del 29 d'abril en una representació de La Cenerentola de Rossini, juntament amb els de Maria Malibran, Felix Mendelssohn, Niccolò Paganini, així com Pasta, Rubini i altres cantants italians visitants. Les seves òperes que s'havien presentat a Londres incloïen Il pirata (amb Henriette Méric-Lalande l'abril de 1830) seguida de La sonnambula (amb Pasta) i La straniera (amb Giuditta Grisi).
A més —i separada de la troupe de Bellini al King's Theatre—, Maria Malibran estava a punt de presentar el seu debut londinenc a La sonnambula al Theatre Royal, Drury Lane l'1 de maig en una versió anglesa amb an partitura adaptada de Bellini.[78] Sembla que Bellini va tenir la seva primera reunió amb Malibran quan assistia a una actuació on, com ell afirma: }}la meva música va ser torturada, trencada a trossos. ... Només quan Malibran estava cantant vaig reconèixer la meva [òpera] ... però a l'allegro de l'escena final, i precisament a les paraules 'Ah! m'abbraccia' ... Vaig ser el primer a cridar amb tota la veu: 'Viva, viva, brava, brava' i a picar de mans tant com vaig poder. [Quan va ser reconegut pel públic, cada cop més entusiasmat, va ser cridat a l'escenari on va abraçar Malibran. Continua:] La meva emoció estava al clímax. Em pensava que estava al Paradís.[79]
A mesura que avançava la temporada d'òpera, Bellini es va veure atrapat en el remolí social, amb invitacions que venien de tot el seu voltant. La seva fama ja era segura —La sonnambula l'havia establert—, i l'estrena de Norma, feta el 21 de juny amb Pasta en el paper principal, va ser un triomf segons una llarga carta sobre la qual va escriure Giuseppe Pasta. l'experiència i el gran èxit de la seva dona.[80] A més, informa a la premsa de Londres van ser favorables, inclosa la ressenya que va aparèixer a The Times del 23 de juny de 1833. Va trigar fins a finals de juliol perquè I Capuleti e i Montecchi s'estrenés a Londres i el seu contracte va acabar llavors. després de la qual cosa va marxar cap a París cap a mitjans d'agost.
Paris: August 1833 to January 1835
[modifica]Immediatament després de l'èxit de I puritani, Bellini va rebre dos honors: el primer pel Lluís Felip I, nomenant-lo com a cavaller de la Legió d'Honor; la segona pel rei Ferran II a Nàpols, atorgant-li la creu de l'Orde de Francesc I. Bellini va dedicar llavors I puritiani A la reina dels francesos, la reina Maria-Amèlie. Però des d'un punt de vista personal, Bellini va expressar la seva tristesa per no haver vist en Florimo durant tant de temps, i va fluir una successió d'invitacions, després demana que Florimo vingués a París a visitar-lo,[81] però de febrer a juliol, Florimo va ignorar les ofertes i finalment, en una carta que li va dirigir, Bellini va dir: Ja no demanaré motius, i ens veurem quan et vegi.[82] Després d'això, va intentar persuadir el seu oncle, Vincenzo Ferlito, perquè la visités, però sense èxit.
Durant els darrers preparatius l'any 1834 per a la posada en escena de Puritani i fins al seu retard en 1835, Bellini havia conclòs un acord amb Nàpols per presentar-hi tres òperes, inclosa la reescriptura de parts de la música per la Malibran, començant al gener següent. Tot això s'ha anat pel camí quan la puntuació revisada no va arribar a temps i es van abandonar les actuacions i es va descartar el contracte. Així, durant el mes de març, Bellini no va fer res, però sí que va assistir a la darrera actuació de Puritani el dia 31. L'1 d'abril, va escriure una carta molt llarga a Ferlito explicant tota la història de la seva vida a París fins avui, a més de reviure les velles gelosies sobre l'anomenada enemistat de Donizetti i Rossini cap a ell. Va acabar esmentant que els meus plans de futur són poder concertar un contracte amb la Gran Òpera francesa i romandre a París, convertint-la de moment en casa meva. A més, parla de la perspectiva de casar-se amb una jove que {{cita|no és rica, però té un oncle i una tieta que sí: si li donen 200.000 francs, em casaré amb ella, però remarca que no està en cap cas pressa la decisió.[83]
Durant tot el mes de maig, des de Londres li van arribar relats de l'èxit de I puritani i del fracàs d'un renaixement de Norma (a causa de les males actuacions tant de lAdalgisa com de Pollione), encara que posteriors informes de Giulietta. La Norma de Grisi, en contrast amb les de Pasta, tampoc eren bones, i Bellini estava content que no fos Grisi qui donés l'òpera a París.[84] Durant l'estiu, es va informar que l'estat d'ànim general de Bellini era fosc: la discussió amb l'Òpera no va poder continuar fins que no es nomenés un nou director; “escriu cartes llargues, plenes de projectes, idees, somnis que la mà sembla tenir problemes per contenir”; i, com conclou Weintock, totes aquestes coses semblen inevitablement suggerir un home profundament alterat físicament, psicològicament o ambdues coses.[85]
En una de les trobades literàries a les quals Bellini va assistir a principis d'any, Bellini va conèixer l'escriptor Heinrich Heine. Els dos homes van assistir a un sopar aquell estiu, en el qual es diu que l'escriptor va comentar:
{{cita|Ets un geni, Bellini, però pagaràs el teu gran regal amb una mort prematura. Tots els grans genis van morir molt joves, com Rafael i com Mozart.[86]
El supersticiós Bellini es va horroritzar.[86] També, el retrat literari de Bellini de Heine, que va passar a formar part de la seva novel·la inacabada Florentinische Nächte (Nits florentines) publicada el 1837, emfatitzava menys -Aspectes atractius de la personalitat del compositor, resumint una descripció d'ell com un sospir en bombes de ball.[87]
En la seva última carta coneguda a Filippo Santocanale, Bellini va escriure el 16 d'agost, seguida d'una a Florimo el 2 de setembre. En aquest últim, esmenta que
« | des de fa tres dies m'ha molestat una mica una diarrea, però ara estic millor, i penso que s'ha acabat[88] | » |
Malaltia final i mort
[modifica]De la reacció de Bellini a les observacions d'Heine, va quedar clar que Heine no li agradava. Intentant reconciliar els dos homes, la senyora Joubert, que havia assistit a l'acte d'estiu, els va convidar a sopar a tots dos, juntament amb la seva amiga la princesa Belgiojoso. Bellini no va aparèixer, en canvi va enviar una nota dient que estava massa malalt. Weinstock informa que la princesa va enviar el doctor Luigi Montallegri a Puteaux. Al llarg d'uns dies, va informar a Carlo Severini del Théatre-Italien amb quatre notes, la primera (el 20 de setembre) va declarar cap millora apreciable. L'endemà, Montallegri va notar una lleugera millora, i el dia 22 el metge va manifestar que espera declarar-lo fora de perill demà. Tanmateix, la quarta nota —el 22 de setembre— és molt més pessimista; va informar que era el tretzè dia de la malaltia i que Bellini havia passat una nit molt inquieta. I després, durant el dia del 23, Montallegri va indicar que hi havia hagut el que Weinstock descriu com una convulsió terrorífica i que la mort estava a prop. Sembla que Bellini va morir cap a les 5;pm del 23 de setembre de 1835.[89]
Immediatament fent-se càrrec dels arranjaments, Rossini va començar a planificar el funeral i la sepultura de Bellini, així com la cura de la seva propietat. Va ordenar que es fes una autopsia, seguint una ordre que venia directament del Rei. El distingit doctor designat pel jutjat Dalmas va fer l'autòpsia i va informar de les seves conclusions sobre la causa de la mort:
« | És evident que Bellini va sucumbir a una inflamació aguda del còlon, agravada per un abscés al fetge. La inflamació de l'intestí havia produït símptomes violents de disenteria durant la vida.[90]
Rossini va crear llavors un comitè de músics parisencs per tal de trobar suport per a una subscripció per construir un monument al compositor mort, així com donar suport a una missa funerària que se celebrarà el 2 d'octubre a la capella de l'Hôtel des Invalides. El 27 de setembre i el 3 d'octubre, Rossini va escriure a Santocanale a Palerm explicant molt detalladament tot el que havia fet immediatament després de la mort de Bellini, així com el que havia passat el 2 d'octubre.[91] Inicialment, Rossini va considerar l'enterrament al Cementiri del Père Lachaise com un acord a curt termini, sense saber on es trobava el descans final. el lloc resultaria ser. Malgrat els intents durant molts anys de traslladar les restes de Bellini a Catània, això no va tenir lloc fins al 1876, quan l'arqueta que contenia les seves restes va ser portada a la catedral de Catània i tornada a enterrar.[92] La seva elaborada tomba ara buida al cementiri de Père Lachaise queda i és veïna de la de Rossini, els ossos del qual també van ser traslladats a Itàlia. Dels nombrosos homenatges que es van abocar després de la mort de Bellini, un destaca. Va ser escrit per Felice Romani i publicat a Torí l'1 d'octubre de 1835. En ell, deia: |
» |
...Potser cap compositor que no sigui el nostre, conegui tan bé com Bellini la necessitat d'una estreta unió de la música amb la poesia, la veritat dramàtica, el llenguatge de les emocions, la prova de l'expressió. ... Vaig suar per quinze anys per trobar un Bellini! Un sol dia me'l va treure![93]
Avui, el Museu Belliniano, allotjat al Palazzo Gravina-Cruyllas de Catània, el lloc de naixement de Bellini, conserva records i manuscrits. Va ser commemorat a la part davantera del el bitllet de 5.000 lires de la Banca d'Italia als anys 80 i 90 (abans que Itàlia es canviés a l'euro) amb la part posterior mostrant una escena de l'òpera Norma.
Bellini, romanticisme i melodrama
[modifica]Quan planejava el tema de la seva propera òpera després de Il pirata de La Scala, Bellini havia estat convidat a escriure una òpera per a la inauguració de Parma del nou Teatre Ducale a principis de 1829. En el contracte inicial, Bellini va rebre el poder sobre qui era, per escriure el llibret i, després de conèixer el compositor i prima donna, l'obra del llibretista de Parman Luigi Torrigiani havia estat rebutjada. L'aspirant a llibretista va presentar una denúncia contra Bellini en un informe al Gran Chamberlain de Parma el desembre de 1828 (que va ser ignorat). En ell, el llibretista perjudicat resumeix els gustos de Bellini en el drama romàntic:
« | [li] agrada el romanticisme i l'exageració. Declara que el classicisme és fred i avorrit;... L'entusiasmen les trobades antinaturals als boscos, entre sepulcres, tombes. i similars;... | » |
[94] En escriure el llibret de Zaira, Romani va expressar la seva posició en relació a la tragèdia de Voltaire assenyalant en el prefaci del llibret: {{cita|Zaira, per tant, no està coberta amb l'ampli mantell de la Tragèdia, sinó embolicada amb l'estrès en forma de melodrama.[95]
Vida personal i relacions
[modifica]La història no demostra que Bellini fos un homosexual notori, malgrat com ho demostren les seves cartes a Francesco Florimo.[96] No obstant això, tres persones van tenir un lloc destacat a la seva vida: Francesco Florimo, Maddelena Fumaroli i Giuditta Turina.
Francesco Florimo
[modifica]Una de les persones més properes a la vida de Bellini va ser Francesco Florimo, a qui va conèixer com a company d'estudiant al Conservatori de Nàpols. Al llarg de la vida de Bellini, els dos van compartir una estreta correspondència.[97] Durant la revolució de 1820, Bellini i Florimo es van unir a una societat secreta, la Carboneria. La seva proximitat és evident a les seves cartes. Per exemple, el 12 de gener de 1828 Bellini va escriure que els seus eren els cors fets només per ser amics fins a l'últim alè.[96] Bellini va escriure el 1825 que la teva existència és necessària per a la meva.[96] A més, l'11 de febrer de 1835, Bellini va escriure:
« | el meu excel·lent, el meu honest, el meu amic angelical! Com més coneixem el món, més veurem com de rara és la nostra amistat. | » |
[96] A partir d'aquestes cartes, alguns han especulat sobre l'sexualitat de Bellini,[98][99] però Weinstock (1971) creu que aquestes interpretacions són anacròniques.[100] Rosselli (1996) s'amplia sobre aquest punt: al contrari de com poden semblar als lectors moderns, les expressions d'amistat estreta en aquestes cartes eren habituals a les societats mediterrànies i al món de l'òpera italiana de principis del segle XIX més que no pas un reflex de l'afecció sexual. Un altre; la seva darrera reunió va ser a Nàpols a finals de 1832, quan Bellini hi era amb Giuditta Turina, abans que la parella marxés cap a Milà via Florència. Els records publicats de Florimo, escrits cinquanta anys després dels esdeveniments que recorden, poden ser defectuosos. En anys posteriors, Bellini va declarar que Florimo era l'únic amic en qui [jo] podia trobar consol.[101] La interpretació de la col·lecció de cartes de Florimo es complica, però, per l'evidència que sovint va alterar o va fabricar completament algunes de les seves correspondències amb Bellini per crear una imatge idealitzada del compositor.[96] També se sap que Florimo va destruir algunes cartes comprometedores relacionades amb els afers de Bellini amb dones casades, incloses algunes en què Bellini va escriure detalladament sobre la seva aventura amb Giuditta Turina.[102] Després de la mort de Bellini, Florimo es va convertir en el seu marmessor literari.
Maddalena Fumaroli
[modifica]Tot i que l'amor frustrant amb Maddalena Fumaroli que, com s'ha dit més amunt, no va quedar en res durant aquests primers anys, l'èxit aconseguit per Bianca e Gernado va donar a Bellini noves esperances que els seus pares finalment cedirien, i es va fer una nova crida a través de un amic. Això va ser totalment rebutjat pel pare de Maddalena, que li va retornar totes les cartes que havia rebut juntament amb una carta d'ell que deia que la meva filla no es casarà mai amb un pobre pianista (suonatore di cembalo).[103] Tanmateix, quan en Florimo li va donar la notícia, va dir que ho tornaria a intentar i guanyar, però el següent moviment vindria més tard de la família Fumaroli.
Poc abans del març de 1828, després del gran èxit de Il pirata i just quan Bellini estava a punt de marxar de Milà per a la seva producció de Bianca e Ferdinando a Gènova, va rebre una notificació del seu intermediari, amb la família Fumaroli que havien retirat el seu rebuig a la seva proposta. Però aleshores —amb els esforços per construir la seva carrera i amb el temps i la distància entre ell i la Maddalena— els seus sentiments havien canviat i, utilitzant Florimo per comunicar-se amb la família, va rebutjar l'oferta, expressant la sensació que no podria suportar, ella econòmicament. Fins i tot les súpliques de Maddalena en tres cartes que van seguir no van fer-li canviar d'opinió.[104]
Giuditta Turina
[modifica]L'única relació significativa que Bellini va tenir després de 1828 va ser la relació de cinc anys amb Giuditta Turina, una jove casada amb qui va començar una relació apassionada quan tots dos estaven a Gènova l'abril de 1828 per a la producció de Bianca e Fernando. La seva relació va durar fins que Bellini va anar a París. Les cartes de Bellini al seu amic Florimo indiquen la seva satisfacció amb la naturalesa de l'enllaç, sobretot perquè no s'hi hagués de casar i, per tant, es distregués de la seva feina.
Tanmateix, el maig de 1833, mentre es trobava a Londres, es va produir un canvi significatiu en la relació de Bellini amb Giuditta després del descobriment pel seu marit d'una carta comprometedora de Bellini.[105] El resultat va ser que va decidir buscar una separació legal i fer-la treure de casa seva. Per a Bellini, significava la possibilitat d'assumir la responsabilitat d'ella, i ell no tenia cap interès a fer-ho, després d'haver-se refredat en els seus sentiments per ella, de Bellini, on va afirmar que la seva carrera és avant tout.</ref> Quan va escriure a Florimo des de París l'any següent, va afirmar clarament que: {{cita|des de Milà m'amenacen constantment amb la vinguda de Giuditta a París. al punt diu que marxarà d'aquesta ciutat si això passava. Després continua:
« | Ja no vull que em posin en la posició de renovar una relació que em va fer patir grans problemes. | » |
[106] Quan Turina va anunciar que deixava el seu marit, Bellini la va deixar dient que:
« | amb tants compromisos, aquesta relació em seria fatal | » |
expressant la seva por que els vincles romàntics s'interposin en la seva carrera musical.[96] En última instància, es va resistir a qualsevol compromís emocional a llarg termini i mai es va casar.
Tanmateix, Turina va mantenir contacte amb Florimo durant tota la seva vida, tot i que res] es va saber d'ella després de la seva mort fins que va escriure una carta trista però amistosa a Florimo.[107] Florimo finalment va retornar l'amistat i, com assenyala Galatopoulos, la mort de Bellini va ser una pèrdua mútua i Florimo necessitava a Giuditta tant com ella el necessitava[108] de manera que els dos es van correspondre durant anys i Florimo la va visitar a Milà almenys una vegada, el 1858.[108] Va morir el dia 1 de desembre de 1871.
Obres completes de Bellini
[modifica]- Òperes
L'any 1999, l'editora musical italiana Casa Ricordi, en col·laboració amb el Teatro Massimo Bellini de Catània, es va embarcar en un projecte per publicar edicions crítiques de les obres completes de Bellini.[109]
Títol | Gènere | Actes | Llibret | Estrena | |
---|---|---|---|---|---|
Data | Lloc | ||||
Adelson e Salvini | òpera semi-seria | 3 actes | Andrea Leone Tottola | 12 (?) Febrer 1825 | Nàpols, Teatre del Conservatori de San Sebastiano |
Bianca e Gernando | melodrama | 2 actes | Domenico Gilardoni | 30 Maig 1826 | Naples, Teatro San Carlo |
Il pirata | melodrama | 2 acts | Felice Romani | 27 Octubre 1827 | Milan, Teatre La Scala |
Bianca e Fernando (revision of Bianca e Gernando) |
melodrama | 2 actes | Felice Romani | 7 April 1828 | Gènova, Teatro Carlo Felice |
La straniera | melodrama | 2 actes | Felice Romani | 14 Febrer 1829 | Milà, Teatre La Scala |
Zaira | tragedia lirica | 2 acts | Felice Romani | 16 May 1829 | Parma, Teatro Ducale |
I Capuleti e i Montecchi | tragèia líica | 2 acte | Felice Romani | 11 Març1830 | Venècia Teatre La Fenice |
La sonnambula | opera semiseria | 2 actes | Felice Romani | 6 Març 1831 | Milà, Teatro Carcano |
Norma | tragèdia lírica | 2 actes | Felice Romani | 26 Decsembre 1831 | Milà, Teatre La Scala |
Beatrice di Tenda | tragèdia lírica | 2 actes | Felice Romani | 16 Març 1833 | Venècia, Teatre La Fenice |
I puritani | melodrama serio | 3 actes | Carlo Pepoli | 24 Gener 1835 | París, Teatre Italià 1801-1878 |
- Cançons
Les quinze cançons següents van ser publicades com a col·lecció, Composizioni da Camera, per Casa Ricordi l'any 1935 en el centenari de la mort de Bellini.
Six Early Songs
- "La farfalletta" – canzoncina
- "Quando incise su quel marmo" – escena i ària
- "Sogno d'infanzia" – romança
- "L'abbandono" – romança
- "L'allegro marinaro" – ballata
- "Torna, vezzosa fillide" – romança
Tre Ariette
- "Il fervido Desiderio"
- "Dolente immagine di Fille mia"
- "Vaga luna, che inargenti"
Sei Ariette
- "Malinconia, Ninfa gentile"
- "Vanne, o rosa fortunata"
- "Bella Nice, che d'amore"
- "Almen se non poss'io"
- "Per pietà, bell'idol mio"
- "Ma rendi pur contento"
Altres obres
[modifica]- Vuit simfonies, inclosa una Capriccio, ossia Sinfonia per studio (Capriccio o Simfonia d'estudi), composta al voltant de 1820. Les simfonies de Bellini són obres breus (normalment de menys de deu minuts) en la tradició d'obertura italiana més que en la tradició germànica de Beethoven.
- Concert per a oboè en mi bemoll major
- set obres per a piano, tres d'elles a quatre mans
- una Sonata per a orgue en sol major
- 40 obres sagrades, incloent:
- (Catania núm. 1) Missa en re major (1818)
- (Catania núm. 2) Missa en sol major (1818)
- Missa de Glòria en la menor per a solistes, cor i orquestra (1821)
- Missa en mi menor (Nàpols, c. 1823)
- Missa en sol menor (Nàpols, c. 1823)
- Salve Regina en la major per a cor i orquestra (c. 1820)
- Salve Regina en fa menor per a soprano i piano (c. 1820)
Estil
[modifica]Dotat d'una vena melòdica prodigiosa, Bellini dedicà la seva breu vida a la composició. El seu talent amb el segell melòdic de la més límpida bellesa, conserva encara avui una aurèola de màgia, mentre la seva personalitat artística es deixa difícilment emmarcar dins de cap categoria historiogràfica. Lligat a una concepció musical antiga, basada a primar el canto, sigui vocal o instrumental, el sicilià Bellini va portar primer a Milà i després a París un eco d'aquella cultura mediterrània cap a l'Europa romàntica que havia idealitzat el mite del classicisme. El jove Wagner es va veure obligat a ambientar a la mateixa Sicília la seva segona òpera, Il divieto d'amare, mostrant la claredat del cant bellinià com a model pels operistes alemanys.
Recentment, la música de Bellini ha atret l'atenció de compositors d'avantguarda com Bruno Maderna i, sobretot, Luigi Nono, que l'han rellegit concentrant la seva atenció en la seva particular concepció del so, de la veu i del silenci amb arrels que s'enfonsaven en la música de la Grècia antiga i de l'àrea del Mediterrani més que en la moderna tradició musical europea.
Referències
[modifica]- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ 3,0 3,1 «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ 9,0 9,1 «Vincenzo Bellini» (en anglès). wikipedia, 16-09-2024.
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/quoting Zingarelli, p. 34
- ↑ Florimo, quoted in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/pp. 32–33
- ↑ https://www.deutschegrammophon.com/en/catalogue
- ↑ 13,0 13,1 https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 14–23
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/p. 35.
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 37–38: Weinstock explains that the reason for the uncertainty over the exact date is due to a series of deaths of prominent people (including Bourbon King Ferdinand I) which caused all public entertainment to stop during periods of mourning.
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/p. 30.
- ↑ Bellini to Florimo, in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 9, 27–28
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 30–31
- ↑ Florimo 1882, Bellini: Memorie e lettere, in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFEisenbeiss2013/p. 155
- ↑ 20,0 20,1 https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/pp. 54–55
- ↑ Donzietti to Mayr, quoted in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/p. 54
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/p. 62.
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFEisenbeiss2013/p. 157
- ↑ 24,0 24,1 24,2 https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFLippmannMcGuire1998/p. 389
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFCicconetti1859/pp. 39–40
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/p. 64.
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 40–41
- ↑ Gazzetta privilegiata review, in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFGalatopoulos2002/pp. 67–68
- ↑ Giuseppe Rovani, 1874,/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 68–69
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/p. 78.
- ↑ 31,0 31,1 Weinstock 1971, pàg. 79–82
- ↑ Bellini amb el seu oncle, Vincenzo Ferlito, 28 d'agost de 1829, a Weinstock 1971, pàg. 80–81
- ↑ Bellini a Lanari, 5 de gener de 1830, a Weinstock 1971, p. 83: Weinstock assenyala que Romani havia utilitzat "Capellio" com a cognom de Julieta al llibret.
- ↑ 34,0 34,1 Weinstock 1971, p. 85
- ↑ Cambi 1943 a Weinstock 1971, p. 85
- ↑ Bellini, citat per Lippmann & McGuire 1998, p. 390
- ↑ Bellini to Vincenzo Ferlito, April 1830, in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/pp. 87–88
- ↑ https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/p. 89.
- ↑ Bellini to Vincenzo Ferlito [his uncle], late May/early June 1830, in/https://en.wikipedia.org/wiki/Vincenzo_Bellini#CITEREFWeinstock1971/p. 88
- ↑ Weinstock, 1971, p. 93–94.
- ↑ Bellini to his Venetian friend Giovanni Battista Peruchinni, 3 January 1831, in Weinstock 1971, p. 94
- ↑ Eaton, 1974, p. 135.
- ↑ Weinstock, 1971, p. 94.
- ↑ Weinstock, 1971, p. 95..
- ↑ Glinka, Memoires, a Weinstock 1971, p. 97
- ↑ Kimbell, 2001, p. 50.
- ↑ Weinstock, 1971, p. 100.
- ↑ Bellini a Pasta, 1 de setembre de 1831, aWeinstock 1971, p. 100
- ↑ 49,0 49,1 Bellini a Florimo, 27(?) setembre de 1831, a Weinstock 1971, p. 101
- ↑ 50,0 50,1 Bellini al comte di Ruffano, 19 de setembre de 1831, el Weinstock 1971, p. 102
- ↑ 51,0 51,1 51,2 Weinstock 1971, p. 104
- ↑ Sherillo, a Weinstock 1971, p. 104
- ↑ Weinstock, 1971, p. 105.
- ↑ Bellini a Florimo, 26 de desembre de 1831, a Weinstock 1971, p. 105
- ↑ Bellini a Vincenzo Ferlito, 28 de desembre de 1831, a Weinstock 1971, p. 106
- ↑ 56,0 56,1 Weinstock, 1971, p. 107–108.
- ↑ Bellini a Vincenzo Ferlito, 28 de desembre de 1831.Weinstock 1971, p. 106
- ↑ Galatopoulos, 2002, p. 248.
- ↑ Informe als Giornali delle Due Sicilie, 7 de febrer de 1832
- ↑ L'Osservatore peloritano, 27 de febrer de 1832, a Weinstock 1971, pàg. 113–114
- ↑ Bellini a Santocanale, el 28 d'abril de 1832, a {{harvnb|Weinstock|1971|p=118} }
- ↑ Bellini a Giuseppe Pasta, 28 d'abril de 1828, a Weinstock 1971, p. 118
- ↑ Galatopoulos, 2002, p. 254–255.
- ↑ Bellini a Ricordi, 24 de maig de 1832, a Galatopoulos 2002, p. 256
- ↑ Bellini a Santocanale, 1 de juliol de 1832, Galatopoulos 2002, pàg. 256–257
- ↑ Bellini a Ricordi, 2 d'agost de 1832, a Galatopoulos 2002, pàg. 256–257
- ↑ Bellini a Pasta, 3 de novembre de 1832, a Weinstock 1971, p. 125
- ↑ Weinstock, 1971, p. 125–126.
- ↑ Bellini a Santocanale, 12 de gener. Gener de 1833, a Weinstock 1971, p. 128
- ↑ Bellini a Vincenzo Ferlito, 14 de febrer de 1833, a Weinstock 1971, pàg. 128–129
- ↑ la disculpa de Romani al llibret imprès, citat a Weinstock 1971, p. 129
- ↑ citada a Weinstock 1971, pàg. 130–131, però la seva autenticitat és sospita.
- ↑ 73,0 73,1 73,2 Weinstock 1971, pàg. 131–142
- ↑ Pietro Marinetti, "Dues paraules per al senyor Felice Romani", Il Barbiere di Siviglia, 11 d'abril de 1833, a Weinstock 1971, pàg. 135–139
- ↑ Detallat a Weinstock 1971, pàg. 140–142, que assenyala que tot el contingut de lletres es reimprimeix a Cambi 1943
- ↑ Bellini a Florimo, 11 de març de 1834, a Weinstock 1971, pàg. 160–161
- ↑ Bellini to Romani, 7 October 1834, in Weinstock 1971 Weinstock 1971, pàg. 168–169
- ↑ Weinstock, 1971, p. 142–143.
- ↑ Presentada com una carta (sense data) de Bellini a Florimo des de Londres, publicada per Florimo. No existeix cap original. A Weinstock 1971, pàg. 143–145
- ↑ Giuseppe Pasta a Rachele Negri [la seva sogra], 22 de juny de 1833, a Weinstock 1971, pàg. 149–150
- ↑ Weinstock, 1971, p. 187–188.
- ↑ Bellini to Florimo, 1 July 1835, in Weinstock 1971, p. 189
- ↑ Bellimo a Ferlito, 1 d'abril de 1835, a Weinstock 1971, pàg. 192–194
- ↑ Bellini a Florimo, 25 de maig de 1825, a Weinstock 1971., pàg. 196–197
- ↑ Weinstock 1971, citant i comentant el que interpreta a partir de les declaracions de Francesco Pastura contingudes a Vincenzo Bellini, Catània; Torí; SEI (1959), a Weinstock 1971, pàg. 197–198
- ↑ 86,0 86,1 Madame C. Joubert, citant Heine, Souvenirs, París 1881, a Weinstock 1971, pàg. 201– 202
- ↑ Heine, Florentinische Nächte, a {{harvnb|Weinstock|1971|pp=200–201} }
- ↑ Bellini a Florimo, 2 de setembre de 1835, a Weinstock 1971, p. 199
- ↑ Informes de Luigi Montallegri a Severini; informes d'altres fonts, inclosos els diaris escrits pel baró Augusto Aymé d'Aquino de l'Ambaixada de les Dues Sicílies a París, a Weinstock 1971, pàg. 202–204
- ↑ Dr. L'informe post mortem de Dalmas, recolzat per cites d'un informe fet l'any 1969 pel doctor Victor de Sabata, a Weinstock 1971, pàg. 204–205
- ↑ Rossini a Santocanale, cartes del 27 de setembre i 3 d'octubre de 1835, a Weinstock 1971, pàg. 206–209
- ↑ Lippmann & McGuire. 1998, p. 390
- ↑ L'homenatge de Romani a Bellini, a Gazzetta piemontese (Torí), 1 d'octubre de 1835, a Weinstock 1971, p. 211
- ↑ Torrigiani al Gran Cambrel de Parma, 14 de desembre de 1828, a Galatopoulos 2002, p. 145
- ↑ Romani, preface to the printed libretto of Zaira, Parma 1829, quoted in Galatopoulos 2002, p. 155
- ↑ 96,0 96,1 96,2 96,3 96,4 96,5 Rosselli 1996
- ↑ Libby, 1998, p. 242.
- ↑ Tim Ashley. «02/arts.highereducation Característica: Vincenzo Bellini». The Guardian.
- ↑ Galatopoulos, 2002.
- ↑ Weinstock, 1971, p. .
- ↑ Galatopoulos, 2002, p. 30.
- ↑ Walker, 1959.
- ↑ Fumarolis. a Bellini (data desconeguda), a Galatopoulos 2002, p. 56
- ↑ Galatopoulos, 2002, p. 73–74.
- ↑ Weinstock, 1971, p. 153–154.
- ↑ Bellini a Florimo, 11 de març de 1834, a Weinstock 1971, p. 154
- ↑ Turina a Florimo, sense data, a Galatopoulos 2002, p. 304
- ↑ 108,0 108,1 Galatopoulos 2002, p. 305
- ↑ «3A%22django%22&fq=content_type%3Aopera-opera+OR+content_type%3Aopera-publication&fq=author%3A%22Vincenzo+Bellini%22&fq=language%3A%22en%22&facet.mincount=1&facet.sort=facet.lex.field= channel&facet.field=c_genre&facet.field=c_type&facet.field=c_organic&facet.field=author&facet.field=year&facet=true&facet.limit=100&rows=15 Ricordi». .
Fonts citades
[modifica]- Cambi, Luisa, ed. (1943). Vincenzo Bellini: Epistolario. Milan: Mondadori.
- Cicconetti, Filippo (1859). Vita di Vincenzo Bellini. Prato. Republished by Nabu Press, US, 2013 (Book on demand) ISBN 1289392072, 9781289392079
- Eaton, Quaintance (1974). Opera Production 1: A Handbook. Da Capo Press. ISBN 0-306-70635-0.
- Eisenbeiss, Philip (2013). Bel Canto Bully: The Life of the Legendary Opera Impresario Domenico Barbaja. London: Haus Publishing. ISBN 978-1-908323-25-5.
- Galatopoulos, Stelios (2002). Bellini: Life, Times, Music: 1801–1835. London: Sanctuary Publishing. ISBN 9781860744051.
- Kimbell, David (2001). Vincenzo Bellini. In Holden, Amanda (ed.). The New Penguin Opera Guide. Nova York: Penguin Putnam. pp. 46–55. ISBN 0-140-29312-4.
- Libby, Dennis (1998). Florimo, Francesco. In Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Opera. Vol. 2. London: Macmillan. ISBN 0-333-73432-7.
- Lippmann, Friedrich; McGuire, Simon (1998). Bellini, Vincenzo. In Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Opera. Vol. 1. London: Macmillan. ISBN 0-333-73432-7.
- Smart, Mary Ann (Summer 2010). Parlor Games: Italian Music and Italian Politics in the Parisian Salon. 19th-Century Music. University of California. 34 (1): 39–60. doi:10.1525/ncm.2010.34.1.039. JSTOR 10.1525/ncm.2010.34.1.039. (subscription required)
- Walker, Frank (January 1959). Giuditta Turina and Bellini. Music & Letters. 40 (1): 19–34. doi:10.1093/ml/XL.1.19. JSTOR 730397. (subscription required)
Weinstock, Herbert (1971). Bellini: His Life and His Operas. New York: Knopf. ISBN 0394416562.
Bibliografia addicional
[modifica]- Ashbrook, William, Donizetti and Romani, American Association of Teachers of Italian, Vol. 64, No. 4, Winter, 1987, pp. 606–631. JSTOR 479240 (by subscription)
- Orrey, Leslie (1973), Bellini (The Master Musicians Series), London: J. M. Dent. ISBN 0-460-02137-0
- Osborne, Charles (1994), The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini, Portland, Oregon: Amadeus Press. ISBN 0931340713
- Rosselli, John (1996), The Life of Bellini, Nova York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-46781-0
- Smart, Mary Ann (Spring 2000), In Praise of Convention: Formula and Experiment in Bellini's Self-Borrowings, Journal of the American Musicological Society, vol. 53, no. 1. pp. 25–68 JSTOR 831869 (subscription required)
- Thiellay, Jean; Jean-Philippe Thiellay, (2013), Bellini, Paris: Actes Sud, ISBN 978-2-330-02377-5 (in French)
Willier, Stephen Ace (2002), Vincenzo Bellini: A Guide to Research. New York: Routledge. ISBN 0-8153-3805-8
Enllaços externs
[modifica]- https://cylinders.library.ucsb.edu/search.php?query_type=keyword&query=Vincenzo+Bellini&nq=1/de l'Arxiu d'àudio del cilindre de la UCSB a la Biblioteca de la Universitat de Califòrnia, Santa Barbara.
- https://adp.library.ucsb.edu/index.php/mastertalent/detail/102890/Bellini_Vincenzo/a la Discography of American Historical Recordings.
- https://imslp.org/wiki/Category:Bellini,_Vincenzo/ l'International Music Score Library Project (IMSLP)
- https://www.ricordi.com/it-IT/Casa Ricordi. Recuperat el 13 de desembre de 2013. Arxivat el 5 de juny de 2016 a Wayback Machine
- https://www.teatromassimobellini.it