Vilamur
| ||||
| Tipus | entitat singular de població i capital municipal  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Soriguera | |||
| Capital de | ||||
| Població humana | ||||
| Població | 91 (2023) | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.257,2 m | |||
| Codi INE | 25208001300 | |||
| Codi IDESCAT | 2520810013600 | |||
Vilamur és una vila del terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà. Ja pertanyia a l'antic municipi de Soriguera, abans que hi fos annexat el d'Estac.
Es troba a 1.257,2 metres d'altitud, a l'oest de Soriguera, i avui dia exerceix de capital del municipi. Destaca el vell castell de Vilamur, que fou el centre del Vescomtat de Vilamur. De fet, Vilamur sempre ha estat el centre del seu territori, fos el Vescomtat de Vilamur o sigui l'actual terme municipal de Soriguera.
El poble és en un pla força elevat, en el punt de trobada del Serrat de Castilló, a ponent de la vila, i de la Querrilla, al sud-oest. Just al nord de la vila hi ha també l'extrem de ponent del Serrat de Sant Miquel.
Hi destaquen els fragments de mur del clos de la vila conservats, com la porta d'accés al poble des de la carretera, i l'església parroquial de la Mare de Déu de Medina. En els entorns de la vila es troben les restes de l'església romànica de Sant Miquel.
Etimologia
[modifica]Es tracta d'un topònim romànic, d'origen medieval, de caràcter descriptiu. Mot compost dels mots comuns vila i mur, amb el mateix significat actual, indica el caràcter de la població, una vila murada (Segons Joan Coromines,[1] del llatí villa muri, la vila del mur).
.jpeg)
Geografia
[modifica]El poble de Vilamur
[modifica]Situat en un pla, Vilamur presenta un traçat urbà medieval molt ben dibuixat, com el que es dona a Peramea o a la Pobleta de Bellveí. Forma un nucli rectangular, posat al biaix d'oest-nord-oest a est-sud-est, amb murades a l'entorn, en part conservades, i portes d'accés al clos de la vila (tot i que la conservada al costat de l'església parroquial és moderna, ja que l'antiga, anterior al segle xiv, fou lamentablement destruïda per a facilitar el pas dels camions de la llet els anys 70, del segle XX). A l'interior, tres carrers en un sentit i tres en l'altre fan que les cases quedin força arrenglerades. L'església de la Mare de Déu de Medina és al centre del costat nord del poble. A Casa Franquet hi havia la capella de la Mare de Déu del Roser de Casa Franquet, actualment convertida en safareig públic.
|
|
|
|
|
Història
[modifica]
Edat mitjana
[modifica]Centre del Vescomtat de Vilamur, la vila murada -cosa que li dona el mateix nom- possiblement succeí un establiment anterior, que en algun moment va ser conquerit als àrabs. Dos detalls de topònímia hi fan referències: la font principal es diu encara avui dia Font del Moro, i l'església és dedicada a la Mare de Déu de Medina; Medina/Madina és un terme àrab que significa vila o ciutat.
Edat moderna
[modifica]El 1553 Vilamur enregistrava 41 focs civils i 1 d'eclesiàstic[3] (uns 210 habitants).
Edat contemporània
[modifica]Pascual Madoz dedica un article breu del seu Diccionario geográfico...[4] a Vilamur. Hi diu que és una vila agregada a l'ajuntament de Soriguera. Es troba en una plana situada en una muntanya envoltada d'altres de més altes. Tenia en aquell moment 30 cases, una font i l'església parroquial de Santa Maria, de la qual depèn la d'Embonui. Les terres són fluixes, muntanyoses i pedregoses. S'hi collia sègol, patates, mongetes i fenc. S'hi criava bestiar de tota mena, encara que el preferit és el vacum. Hi havia caça de llebres, perdius i conills, i s'hi pescaven truites. Comptava amb 25 veïns (caps de casa) i 150 ànimes (habitants).
| 1857 | 1888 | 1900 | 1910 | 1920 | 1930 | 1940 | 1950 | 1960 | 1970 | 1981 | 1991 | 2000 | 2002 | 2004 | 2006 | 2008 | 2010 | 2011 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 256 | 215 | 153 | 150 | 166 | 178 | 124 | 140 | 134 | 73 | 50 | 48 | 56 | 66 | 62 | 59 | 64 | 66 | 60 |
Cultura popular i tradicional
[modifica]A Vilamur es conservà, fins al primer terç del segle xx, el Ball de la Cadril. La ballaven dotze parelles; avançaven en rogle, afilerats. Hi havia un punt en què els homes feien l'acció de pegar amb la mà la cuixa de la parella, i en un altre feien veure que li llançaven un cop de peu a l'anca. Sembla[6] que fou portat de França o Occitània pels que hi anaven a fer la verema.
Comunicacions
[modifica]Vilamur està molt ben comunicat per carretera, atès que passa per les parets nord de la vila la carretera N-260, en el seu punt quilomètric 270.
Referències
[modifica]- ↑ Coromines, 1996.
- ↑ Montaña 2004.
- ↑ Mossèn Joan Antràs; Joan Ergullós, Joanot Antràs, Guillem Pere Sabater, Samsó Feliu, Joan Tortera, Joan lo ferrer, Antoni Pujol, Antoni Orella, Antoni Cappont, Pere Gatuau, Joan Comella, Pei Peiró, la vídua andorrana, Joan Cadero, la vídua francesa, Joan Cortal, mestre Antoni Esquerrer, Salvador Arqualic, Joan Nando, Sebastià Castell, Bartomeu Bartoló, Antoni Domenjó, Antoni Torres, Jaume Aninou, Bernadí Serra, Joan Cardona, la vídua Porta, Miquel del Prior, Cebrià Pont, la vídua Montellà, Peirot Bonsom, Pere Tartera, Antoni Tartera, Jaume Gatuau àlies Mora, Perutxo Tartera, Andreu Runí, lo sastre Pierris, Bernat del Bruc, Antoni Fierro, Arnau del ferrer i la vídua Ruvina. Iglésies 1981, p. 72.
- ↑ Madoz 1845.
- ↑ pàgina web Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC) del 14.08.2009.
- ↑ Lluís 1961.
Bibliografia
[modifica]
- Coromines, Joan. «Mur/Vilamur». A: Onomasticon cataloniae. V L - N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-844-X.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
- Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Soriguera». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Sobrequés, Santiago. Els barons de Catalunya. Barcelona: El Observador de la actualidad, 1991 (Història de Catalunya. Biografies catalanes, 3). ISBN 84-316-1806-X.