Qüestió homèrica
La qüestió homèrica és el debat en Filologia clàssica sobre la identitat del poeta Homer. Tot i ser un tema ja tractat pels comentaristes d'Alexandria, és a partir de la publicació dels Prolegomena ad Homerum (1795) de Friedrich August Wolf que va esdevenir un debat central per a la filologia.[1]
La qüestió homèrica comprèn essencialment les següents preguntes:[2]
- Va ser Homer un poeta individual o el seu nom és un terme equívoc per a designar una llarga tradició poètica de caràcter anònim?
- En el segon cas, amb quina fidelitat es va transmetre aquesta tradició, i quan es va fixar definitivament?
- La Ilíada i l’Odissea són obres del mateix autor?
Aquestes preguntes, amb les seves variants i interrogants relacionats, han anat rebent diferents respostes i teories al llarg dels anys per part dels estudiosos. Per bé que inicialment se n’ocupaven els hel·lenistes, a partir de les investigacions de Milman Parry a principis de segle xx va passar a ser també objecte d’estudi pels especialistes en cultures orals.[3] No hi ha encara un consens unànime sobre com resoldre la qüestió.[3]
La qüestió homèrica a l’antiguitat
[modifica]Les dades biogràfiques sobre Homer de què disposem a les fonts greco-llatines són tardanes i contradictòries. Set ciutats de la Jònia es disputaven la pàtria del poeta, l'existència real del qual era quelcom àmpliament suposat en època clàssica.[4] L’illa de Quios apareix esmentada com a pàtria de l’autor a l'Himne homèric a l'Apol·lo deli, per bé que aquesta composició és molt més tardana que la Ilíada i l’Odissea, i resulta difícilment atribuïble a un possible Homer històric. A més, és en aquest himne en què es diu que Homer era un home cec, una idea amb una gran repercussió en les posteriors representacions artístiques del poeta:
« | (grec antic) τυφλὸς ἀνήρ, οἰκεῖ δὲ Χίῳ ἔνι παιπαλοέσσῃ
τοῦ μᾶσαι μετόπισθεν ἀριστεύσουσιν ἀοιδαί. |
(català) Un home cec, que viu a l’illa rocosa de Quios,
els seus cants són els millors fins ara composts. |
» |
— Himne homèric a l’Apol·lo Deli, vv. 172-3 |
A partir de l'època hel·lenística, i amb la fundació del Museu d’Alexandria, els comentaristes o escoliastes iniciaran el debat qüestionant que la Ilíada i l’Odissea siguin del mateix autor. Ja en aquesta època trobem dos corrents al respecte: els unitaris, que sostenen que Homer va compondre les dues obres, i els separadors o coritzons, que sostenen que l’Odissea és d’un altre poeta.[5]
Els motius que empenyeren els alexandrins a iniciar el debat segueixen sent alguns dels pilars en què se’l fonamenta encara avui.[6] Les contradiccions en l'estil, en la llengua i en la descripció de la vida d’alguns personatges van ser els principals causants d’incitar la qüestió. Alguns exemples clàssics d’aquestes últimes contradiccions els trobem a la Ilíada, quan Menelau mata el rei Pilemenes (Ilíada, 5.576) i aquest després apareix lamentant la mort del seu fill (13.658); o quan Zeus declara que Hèctor perseguirà els aqueus fins a les naus d'Aquil·les (15.63), però finalment ataca la nau de Protesilau (15.704).
Un cas apartat d’aquestes consideracions el trobem a l’obra de Flavi Josep, en què l’autor diu que Homer no va escriure les seves obres, sinó que es van anar preservant cantades oralment.[7] Precisament, aquesta acabaria sent una de les principals tesis de Wolf ja al segle xviii.[8]
Wolf i els analistes
[modifica]Friedrich August Wolf va revifar la qüestió homèrica amb la publicació de Prolegomena ad Homerum (1795), basant-se en el supòsit que Homer va viure en una època sense un coneixement massificat de l'escriptura a Grècia –una hipòtesi que els hel·lenistes actuals consideren falsa[9]-. La tesi de Wolf era que hi havia hagut un compilador que s’havia dedicat a ajuntar en un sol poema els cants d’un Homer històric i molt anterior a aquell. El suposat compilador hauria viscut en època del tirà Pisístrat, uns dos-cents anys després de la data en què la tradició situava el poeta.
A partir d’aquí, Wolf encetava un camí d’investigació consistent a destriar quins escrits eren autènticament homèrics i quins pertanyien a autors posteriors camuflats sota la firma d’Homer. Aquesta feina va ser duta a terme pels filòlegs anomenats analistes, que buscaven incongruències als textos per esclarir-ne l’autenticitat, i que van anar proposant divisions de l’obra homèrica segons aquests criteris, així com descartant-ne parts per considerar-les interpolacions.[10]
Una de les teories analistes afirmava, per exemple, que una Ilíada primitiva i breu hauria anat cobrant extensió fins a assolir les dimensions amb què ens ha arribat a nosaltres (teoria de l’ampliació).[11] Una altra, que la Ilíada constava de setze cants individuals, i no dels vint-i-quatre que tenim nosaltres (teoria dels cants).[11] Finalment, també es va proposar que la Ilíada i també l’Odissea les formaven diferents i petites epopeies de proporcions diverses (teoria de la compilació).[11]
Oposats a Wolf, i entroncant amb la tradició anterior a Alexandria, hi havia els filòlegs unitaristes, que se centraven en posar de manifest el valor de l’obra homèrica en la seva totalitat. Aquesta visió va tornar a guanyar pes després de la Primera Guerra Mundial i fins l’aparició dels estudis i investigacions de Milman Parry.[12]
Milman Parry i l’oralitat
[modifica]Un dels punts en què se sustentaven les teories analistes era l’anàlisi de la llengua homèrica. El grec homèric és un dialecte específic del grec antic que servia només com a llengua de poesia, atès que el formaven una barreja de diferents dialectes grecs. A més, i sovint per a adaptar-se a la mètrica dels poemes, el grec homèric presenta paraules i formes irregulars i exclusives, repeticions, epítets i fórmules. Alguns exemples clàssics d’aquests fenòmens els trobem quan apareix un personatge a l’obra d’Homer; així, quan apareix la deessa Atenea se’ns diu que té ulls d’òliba (Ilíada, 1.206); del guerrer Aquil·les se’ns diu que és de peus lleugers (Ilíada, 1.121); i l’aurora, personificada en la deessa Eos, té dits de rosa (Odissea, 2.1). Aquests adjectius que acompanyen sempre el mateix personatge són coneguts com a epítets èpics, i constitueixen només algunes de les nombroses repeticions i fórmules dels poemes homèrics.
Milman Parry, professor a la Universitat Harvard, va centrar la seva anàlisi en aquestes repeticions tot aprofitant bona part de la feina feta pels analistes, per bé que ho va fer per a replantejar la qüestió homèrica i la seva mateixa formulació.[10] Parry va descobrir que les fórmules de la Ilíada i l’Odissea es combinen d’una manera econòmica i únicament explicable dins d’un context de poesia oral i recitada.[10] Afegia també que a la força havien de ser producte d’una llarga tradició i no d’un únic poeta.[10]
La teoria de Parry es va veure reforçada pel seu treball de camp centrat a documentar i enregistrar bards de Iugoslavia durant els anys 1933 i 1935. Els poetes d’aquest país, anomenats guslari, improvisaven el text de cada poema a cada moment de recitació sobre la base d'unes fórmules preestablertes i als continguts de cada episodi. Parry, i posteriorment el seu deixeble Albert Lord, van anomenar aquesta forma de compondre textos amb el nom d’hipòtesi oral formular.[13] L'extrapolació d’aquesta tècnica poètica a l’antiga Grècia i a l’època d’Homer va provocar un escepticisme inicial, però acabà per imposar-se i per marcar la qüestió homèrica fins al dia d’avui.[10]
La qüestió homèrica avui
[modifica]Amb la incorporació d’especialistes en cultures orals, el debat de la qüestió homèrica avui dia ha sigut revisat i contrastat amb dades provinents d’altres cultures. Parry i Lord van situar la composició de les obres homèriques en un context essencialment oral, una idea que els estudiosos actuals matisen.[14] Sembla que la Grècia d'època arcaica vivia en un estadi intermedi entre l’oralitat i l'escriptura, i que va ser en aquest context en què els poemes homèrics es devien gestar.[14] La idea de Parry que les repeticions homèriques responen en tot moment a fórmules orals també ha sigut revisada.[15]
Pel que fa la fixació dels textos homèrics i a la seva datació, la hipòtesi de Wolf que la situava durant els anys de Pisístrat ha cedit a la idea que es devien fixar del tot sota la Biblioteca d’Alexandria, als voltants del segle ii aC.[16] L'existència o no d’un Homer històric i de la seva identitat suscita encara avui dia una gran quantitat de literatura científica.
Referències
[modifica]- ↑ Alberich, Joan. traducció de la Ilíada, 1994, p. 18.
- ↑ Alexander, Caroline. The War That Killed Achilles. ed. castellana de 2015, 2009, p. 321.
- ↑ 3,0 3,1 Alexander, Caroline. op. cit., p. 322.
- ↑ Alberich, Joan. op. cit., p. 17.
- ↑ Alberich, Joan. op. cit., p. 19.
- ↑ Fowler, Robert «The Homeric Question». Cambridge Companion to Homer, 2004, pàg. 220, nota al peu nº 4.
- ↑ Flavi Josep. Contra Apió, 1.6.
- ↑ Lesky, Albin. Geschichte der Griechschen Literatur. ed. castellana de Gredos, 1963, p. 91.
- ↑ Fowler, Robert. op. cit., p. 220.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Fowler, Robert. op. cit., p. 221.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Fowler, Robert. op. cit., p. 88.
- ↑ Lesky, Albin. op. cit., p. 89.
- ↑ Lord, Albert. The Singer of Tales, 1960.
- ↑ 14,0 14,1 Fowler, Robert. op. cit., p. 230.
- ↑ Fowler, Robert. op. cit., p. 222.
- ↑ Fowler, Robert. op. cit., p. 231.
Bibliografia utilitzada
[modifica]- Alberich, Joan. (1994) Traducció de la Ilíada. Barcelona, 2a edició (2006).
- Alexander, Caroline (2009). The War That Killed Achilles. Londres.. Edició castellana La guerra que mató a Aquiles, 2015, Barcelona.
- Balasch, Manuel. (1974). Traducció dels Himnes homèrics. Barcelona.
- Fowler, Robert. “The Homeric Question”, a The Cambridge Companion to Homer, 2004, ed. Robert Fowler, Cambridge.
- Lesky, Albin. (1963). Geschichte der Griechschen Literatur. Berna. Edició castellana Historia de la literatura griega, 2009, Madrid.
- Lord, Albert. (1960). The Singer of Tales. Cambridge, Massachusetts.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia addicional
[modifica]- Janko, Richard. {{{títol}}} (en anglès), 1982. ISBN 978-0521035651.
- Jensen, Minna Skafte. The Homeric Question and the Oral-Formulaic Theory (en anglès). Copenhage: Museum Tusculanum Press, 1980 (Opuscula Graecolatina). ISBN 978-8772890968.
- Kirk, G. S.. The Songs of Homer (en anglès), 1962. ISBN 978-0521619189.
- Nagy, Gregory. Homeric Questions (en anglès). Austin: University of Texas Press, 1996. (ASIN B012YSDWSM)
- Pòrtulas, Jaume. Introducció a la Ilíada: Homer, entre la història i la llegenda, 2008. ISBN 988-84-9859-122-4.
- MICHALOPOULOS, Dimitris G., The Homeric Question Revisited: An Essay on the History of the Ancient Greeks (en anglès), Academica Press, 2022. ISBN 9781680537000