Vés al contingut

País Valencià

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


Plantilla:Infotaula geografia políticaPaís Valencià
Comunitat Valenciana (ca)
Comunidad Valenciana (es) Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Tipuscomunitat autònoma d'Espanya i nacionalitat històrica Modifica el valor a Wikidata

HimneHimne de l'Exposició Modifica el valor a Wikidata

Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 39° 30′ N, 0° 45′ O / 39.5°N,0.75°O / 39.5; -0.75
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Conté la subdivisió
Població humana
Població5.097.967 (2022) Modifica el valor a Wikidata (219,22 hab./km²)
Gentilicivalencià, valenciana Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialValencià
castellà Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície23.255 km² Modifica el valor a Wikidata
Longitud de la costa644 km
Banyat permar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
Altitud363 m Modifica el valor a Wikidata
Punt més altAlto de las Barracas (1.837 m) Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Anterior
Nacionalitat
Diada nacional
9 d'octubre (diada)
25 d'abril (dia de les Corts Valencianes)
PatrociniSant Vicent Ferrer Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Org. territorialProvíncies i comarques
Forma de governparlamentarisme
Òrgan executiuConsell de la Generalitat Valenciana Modifica el valor a Wikidata
Òrgan legislatiuCorts Valencianes , (Escó: 99) Modifica el valor a Wikidata
• President Modifica el valor a WikidataCarlos Mazón Guixot (2023–) Modifica el valor a Wikidata
Corts Generals 
• Congrés32 diputats
• Senat17 senadors
Identificador descriptiu
Fus horari
ISO 3166-2ES-VC Modifica el valor a Wikidata
Codi NUTSES52 Modifica el valor a Wikidata

Lloc webgva.es Modifica el valor a Wikidata

Facebook: generalitatvalenciana X: generalitat Modifica el valor a Wikidata

El País Valencià[1][2] és un país d'Europa i de la Mediterrània[3] situat a l'est de la península Ibèrica, amb capital a la ciutat de València. Amb la denominació oficial de Comunitat Valenciana, el 1982 es constitueix com una comunitat autònoma d'Espanya, després d'haver accedit a l'autogovern el 1978 amb el Consell del País Valencià, precursor de l'actual Consell de la Generalitat Valenciana.[4] D'acord amb el seu Estatut d'Autonomia, els seus habitants, el poble valencià, són una nacionalitat històrica.[4] El seu origen històric es remunta al Regne de València, entitat política, jurídica i administrativa fundada el 1239, i amb vigència fins al 1707.

Geogràficament, s'estén des del riu Sénia fins a Pilar de la Foradada, més enllà de la desembocadura del Segura, amb una delimitació terrestre de 834 km de longitud, i 644 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca, i dels Columbrets, així com altres illes menors adjacents, són també d'administració valenciana; també s'estén pel Racó d'Ademús, un enclavament valencià envoltat per municipis aragonesos i castellans.

Els seus orígens es remunten al segle xiii, amb la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Alpont, Dénia, i part de Múrcia. Una vegada finalitzada aquesta conquesta, el rei Jaume I promulga els Furs de València el 1261 creant el Regne de València, amb dret territorial propi durant més de quatre segles. La independència foral del Regne s'aboleix el 1707 pel Decret de Nova Planta promulgat pel rei Felip V de Castella, també conegut com a Felip el Socarrat. Els primers intents de recuperar l'autogovern durant les acaballes del segle xix i les primeries del xx van ser frustrats per sengles dictadures. En la dècada dels anys 60 del segle xx la demanda d'autogovern des de diferents corrents ideològics desemboca en la constitució del Consell del País Valencià el 1978.[5] Finalment, el 1982 s'aprova formalment l'autogovern amb un Estatut d'Autonomia que ha estat reformat el 2006.

Administrativament, limita a l'oest amb Castella-la Manxa i l'Aragó, al sud amb Múrcia, i al nord amb Catalunya. Amb 5.051.250 habitants (any 2021),[6] representa un 35,6% de la població total dels territoris de parla catalana encara que la xifra d'habitants és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 habitants són València (800.180 habitants en 2021), Alacant (337.482 habitants en 2020), Elx (234.765 habitants en 2020) i Castelló de la Plana (174.264 habitants en 2020).

Història

Edat antiga

Guerrer de Moixent, datat del segle v aC o segle iv aC

De la prehistòria, s'ha constatat la primera presència humana a les terres valencianes prop del segle xl aC, amb deixalles dels neandertals a la Cova Negra (Xàtiva), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena).[7] De l'època antiga, es considera el País Valencià com una part molt important de la civilització ibera.[8] Aquest poble (o, millor, conjunt de pobles) té l'origen en les poblacions indígenes de l'edat del bronze que van mantenir uns intensos intercanvis comercials i culturals amb tartessos, grecs i fenicis, i culminaria amb la seua esplendor prop del segle v aC, com reflectix la seua producció artística, la més important expressió de la qual és la Dama d'Elx.[9]

Les guerres entre cartaginesos i romans, el resultat de les quals fou el sotmetiment de tot el litoral valencià a l'autoritat de Roma a principi del segle iii aC, no van eliminar la cultura ibèrica, perquè encara hi trobem importants manifestacions artístiques autòctones, com ara les terrisses pintades amb motius figuratius o narratius, fins al segle i. L'aculturació, per tant, va ser progressiva. L'origen de la vertebració del País Valencià sorgeix durant la romanització, al voltant de la fundació de la colònia Valentia Edetanorum (València) l'any 158 aC i de la Colonia Julia Illici Augusta (Elx) al segle i aC, i les divisions provincials de la Ilercavònia, al nord, l'Edetània, al centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura, basant-se en l'anterior presència de pobles ibers.[10]

Edat mitjana

Penó de la Conquesta, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València

Després de la desintegració de l'Imperi Romà, des de principi del segle vii fins a les primeries del viii, gran part del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dénia fins a Cartagena estigué sota dominació de l'Imperi Romà d'Orient primer, i del regne de Tudmir després, amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb Tudmir l'any 713 permeté l'entrada dels àrabs al territori, amb la qual comença una de les etapes més importants del País Valencià: l'època d'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i constitueix un dels períodes més foscs de la història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua sobre la cultura valenciana actual, que van fer del Xarq al-Àndalus un dels indrets més cultes d'Europa.[11]

No obstant això, l'origen directe i més remot del País Valencià de hui dia es troba principalment vinculat amb la fundació del Regne de València, de caràcter feudal: l'any 1233, el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes de taifes de Balànsiya, Dénia i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, s'hi feren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquests cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts valencianes.[12] L'any 1304 el regne s'estén fins a Oriola per la sentència de Torrelles, i ja estava proveït d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any 1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa, tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.

Edat moderna

Entre 1519 i 1521, els gremis armats, amb l'aliança de la burgesia i dels camperols cristians, lluitaren contra la noblesa i l'aristocràcia (revolta de les Germanies). Però s'hi imposaren els nobles, assistits pels seus serfs mudèjars i ajudats per l'aristocràcia castellana. Llavors, la virreina, Germana de Foix, aprofità per a exercir una dura repressió, punt d'arrancada de la castellanització de la noblesa. També començà aleshores el "problema morisc", quan l'autoritat religiosa trobà vàlids els batejos forçosos que els agermanats havien aplicat als mudèjars, per la qual cosa esdevingueren cristians nous (1525). L'any 1563, Felip II va ordenar el desarmament dels moriscos valencians, en prevenció de possibles sublevacions, atesa la importància del col·lectiu morisc al regne de València.

Amb el virrei, arquebisbe i capità general Joan de Ribera, la Corona trobà un instrument magnífic per posar en pràctica el centralisme i els ideals de la Contrareforma. El 1609, Felip III (1598-1621) decretà l'expulsió dels 135.000 moriscos (nominalment "cristians nous"). La pèrdua sobtada d'un terç de la població suposà un greu perjuí econòmic, sobretot agrícola, perquè els moriscos treballaven el camp. No obstant això, Manuel Ardit demostrà que l'expulsió fou un estímul per a l'agricultura comercial de secà, i que els efectius demogràfics ja s'havien reposat cap a la fi del segle xvii.[13]

Pel que fa a la cultura i a l'art, a principis de l'Edat Moderna destacaren el filòsof Joan Lluís Vives i el pintor Joan de Joanes. Del període posterior cal nomenar els pintors Francesc Ribalta i Josep de Ribera, els escultors Ignasi i Josep Vergara i el músic Joan Baptista Cabanilles.

Després del prestigi econòmic, social i cultural del segle d'or propiciat per l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó al segle xv, i després dels susdits conflictes socials, la Guerra de Successió espanyola i el Decret de Nova Planta (1707) desmantellen el regne amb la derogació dels Furs; el país passà a formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l privà d'autonomia, llengua i cultura pròpies.[14]

Edat contemporània i actualitat

Durant el segle xix, el País Valencià amplia les àrees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu del raïm, l'arròs, els tarongers i l'ametller. El pas cap a la indústria el situarà en el quart lloc de l'Estat espanyol fins a l'actualitat. A principi del segle xx, la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República espanyola, seguit d'un període de totalitarisme del 1939 al 1975, finalment disposa d'autonomia el 1977 durant la Transició espanyola. Durant la segona meitat d'aquest segle, sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics: el turisme. Amb l'aprovació de l'Estatut el 1982, recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana,[15] que n'assegura l'administració.

Al segle xxi, a la dècada del 2010, hi sorgí un pensament convençut d'una discriminació financera cap a la Comunitat Valenciana al repartiment fet per l'Estat espanyol.[16]

El maig de 2016, el Tribunal Constitucional tombà la Llei 10/2007, de 20 de març, de règim econòmic matrimonial valencià, que possibilitaria un Codi civil valencià propi, que està autoritzat per l'Estatut d'Autonomia.[17]

Llinatges del País Valencià

Amb la conquesta cristiana del segle xiii, es va produir l'assentament al nou regne de nombrosos llinatges nobiliaris, sobretot procedents d'altres indrets de la Corona d'Aragó, els quals arraïlaren al territori, esdevenint llinatges valencians nobles. Tot seguit es mostren alguns dels més destacats en l'àmbit històric, amb membres importants en alguns casos:

Llengua

Ús lingüístic a casa en les zones històricament valencianoparlants[67]
Zona Castellà Valencià Ús indistint Altres
Regió Alacant 78,0% 12,2% 4,5% 5,3%
Regió Alcoi-Gandia 24,1% 67,7% 5,3% 2,9%
València i À.M. 71,6% 20,1% 8,2% 2,1%
Regió València 24,8% 66,4% 6,7% 2,1%
Regió Castelló 39,2% 49,1% 6,6% 5,1%
Total 56,5% 33,4% 6,9% 3,2%

El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena «català» en altres territoris dels territoris catalanoparlants, és reconegut com a llengua pròpia de la Generalitat Valenciana des del 1983 amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i també pròpia del País Valencià des del 2006 a l'Estatut d'Autonomia.[68] Actualment, existeix al País Valencià el concepte legal de predomini lingüístic per a distingir l'ús que promou la Generalitat de les llengües oficials, que són el valencià i el castellà. A més dels dos idiomes oficials, la majoria de les persones sordes del País Valencià també utilitzen la llengua de signes valenciana.

El País Valencià té una realitat sociolingüística complexa i plural, generalment amb predomini del castellà a les zones urbanes i amb predomini del valencià a les zones rurals i ciutats mitjanes. La província de Castelló i el sud de la província de València són les zones on més es parla el valencià, i la província d'Alacant i l'àrea metropolitana de València són les zones on menys es parla.

Extensió del valencià al País Valencià

Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària en tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya; amb l'excepció de les comarques amb frontera amb Aragó (Racó d'Ademús, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà.[69] La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) són producte de la repoblació amb castellans del segle xvii, després de l'expulsió dels moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle xiii fins al segle xvii. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del català pel castellà que s'assolí al segle xvii després d'una epidèmia de pesta, el 1648, que afectà la població anterior valencianoparlant.[70] La comarca de la Plana d'Utiel, com els municipis de Villena i Saix, no pertanyien fins al segle xix al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'edat mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.

Hui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i en qualsevol part del territori, si bé de manera no tan acusada), la presència del valencià és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà,[71] en bona part per falta de suport polític, segons el PSPV,[72] la UGT,[73] l'AVL[74] o membres de l'IEC.[75] De fet, el darrer sondeig del 2005[76] revela que prop del 37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que el 1995 el percentatge era del 50%.[77] L'ús a l'escola també ha disminuït, encara que les autoritats no semblen preocupades.[78] Es dona la circumstància que el Partit Popular governa en la Generalitat del País Valencià des de l'any 1995,[79] per la qual cosa diverses associacions polítiques, culturals i lingüístiques associen el descens per motius polítics.[72][73][75] A més a més, aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle xxi, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta d'Espanya o d'Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.[80]

Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, les comarques del Nord són considerades zona de transició lingüística i s'hi troben els dialectes del Maestrat, septentrional i castellonenc; a les comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al cap i casal; a les comarques centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valencianoparlants, en termes demogràfics i, finalment, a les comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí.[81]

  • Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

  • Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:

A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, el 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

  • Comparativa de la situació sociolingüística de 1985[82] i 2004.[83]

Quant a les quatre habilitats lingüístiques, es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts percentuals de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 i 17 punts percentuals, respectivament).

Quant a l'ús de la llengua, el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

Evolució lingüística a les zones considerades històricament valencianoparlants[84]
Any Castellà Valencià Bilingüe Altres
1989 49,6% 45,8% 4,5% 0,1%
1992 45,0% 50,4% 4,6% 0,0%
1995 47,2% 50,0% 2,8% 0,0%
2005 54,5% 36,4% 6,2% 2,9%
2008 56,8% 32,3% 7,6% 3,3%
Coneixement del valencià al País Valencià
Coneixement Percentatge
L'entén 76,0%
El sap parlar 53,3%
El sap llegir 47,0%
El sap escriure 25,3%
Població total major de 15 anys 100%

Divisió administrativa

Mapa comarcal oficial del País Valencià

El País Valencià deixà de ser un territori administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa l'any 1707, quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons el Decret de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit. En assimilar-se a la nova legislació castellana, l'entitat territorial de l'antic Regne de València es mantingué durant els successius governs borbònics com una entitat uniprovincial.[85]

Amb l'arribada dels liberals i el canvi del concepte de Regne de Castella pel de Regne d'Espanya amb la constitució del 1812, i excepte la proposta recollida en la constitució federal de 1873, cap de les propostes de "regionalització provincial" respectava la cohesió territorial del País Valencià. El projecte del ministre d'Estat Segismundo Moret del 1884, per exemple, proposava de segregar el sud valencià de la demarcació d'Alacant per afegir-la a una nova regió de Múrcia (amb Albacete), i crear una nova "regió valenciana" afegint al romanent les províncies de Conca i de Terol.[86] Altres propostes, també plantejades des del Govern de Madrid, creaven una regió "valenciana" amb l'afegiment de les províncies castellanes d'Albacete i de Múrcia al país.[87] Els governs liberals espanyols no eren els únics que obviaven el precedent històric del Regne de València, ja que el govern napoleònic francés també dividia el país el 1810 en diferents prefectures repartides entre Catalunya, Castella i Múrcia.

En el segle xx, les noves propostes de regionalització es plantegen des d'instàncies pròpiament valencianes i, tret de la proposta anarquista d'un «País Valencià» amb les províncies de Conca i Albacete, totes defensaven la cohesió territorial. Així, el projecte de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià de 1939, durant la Segona República, va significar un primer pas en aquest sentit. L'any 1976, amb la creació del Consell del País Valencià i, posteriorment, amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia el 1982, es materialitza la recuperació de l'entitat territorial del País Valencià, ja que fa referència explícita a l'antic Regne de València. Tot i això, els límits no coincideixen exactament amb les delimitacions històriques, a causa de la prevalència de les demarcacions provincials de València, Alacant i Castelló.

Províncies

En la primera divisió provincial de l'Espanya sota domini napoleònic, al segle xix, l'administració espanyola dividí el territori entre la prefectura d'Alacant i la de València, que limitava amb la prefectura de Tarragona en la línia que unia Vistabella i Peníscola.[88]

El 1822, es plantegen per primera vegada unes províncies semblants a les actuals, en què es divideix el país, de nord a sud, en les províncies de Castelló, València, Xàtiva i Alacant. Finalment, el 1833, amb la divisió proposada per Javier de Burgos, finalment el nombre de províncies queda en tres, suprimint la de Xàtiva.[89]

Logotip de la Generalitat Valenciana des de 2018.

El 1851, s'afegeixen al País Valencià els territoris històricament castellans de Villena a la província d'Alacant, i de Requena a la de València. Per altra banda, la localitat històricament valenciana de Cabdet, conjuntament amb la localitat d'Almansa, tot i haver sol·licitat sense èxit el 1861 l'annexió a la província d'Alacant, no ha tornat a formar part territorialment del País Valencià des del 1707, i roman en l'actualitat vinculada al territori històric de Castella, unida a la província d'Albacete.[90]

Comarques, mancomunitats i regions

Diferents àmbits del País Valencià

Al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber el 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt el 1934.[91] L'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana l'any 1982, i se les va ajustar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics i socioeconòmics.[92]

La llei de Mancomunitats de 2018, inspirada en la proposta del professor de dret administratiu Andrés Boix, dóna llibertat als municipis per associar-se voluntàriament respectant els límits comarcals o per unificar serveis, creant dos tipus de mancomunitats.[93]

L'any 1999, es crea el Consorci de les Comarques Centrals del País Valencià, amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, en què s'afegeix una cinquena regió valenciana.[94]

Regions del País Valencià:

Municipis extrems

Més Menys
Població València 785.732 habitants Castell de Cabres 16 habitants
Extensió Requena 814,20 km² Llocnou de la Corona 0,10 km²
Densitat de població Mislata 20.328,10 habitants/km² Castell de Cabres 0,62 habitants/km²
Altura Vistabella del Maestrat 1.246 msnm Sedaví 1 msnm
Entitats territorials Requena 30 varis 1
Nord Sorita 40º 43' 42" N El Pilar de la Foradada 37º 52' 0" N
Oest Villargordo del Cabriel 1º 26' 28" W Vinaròs 0° 28' 29" E

Geografia

Imatge de satèl·lit del País Valencià (original NASA)

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat, s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'alçada, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins als 1.839 msnm;[95] també al Racó hi ha el Gavilán (1.747 msnm), la Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i el Tortajada (1.541 msnm). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 msnm, en terres de la Marina, l'Aitana (1.558 msnm).

El litoral alterna penya-segats com la serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins a Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València[96] o les de Guardamar.[97]

Clima

Variació del clima mediterrani: típic (marró), continental (taronja), i sec (rosa)

El País Valencià és banyat al llarg de la façana costanera per la Mediterrània i, per tant, el seu clima és el mediterrani que, com més s'endinsa cap a l'interior, menys suau és.

Al territori no hi existeix el mateix tipus de clima mediterrani, sinó que hom troba el clima de la plana litoral septentrional, el clima de la plana litoral plujosa, clima semiàrid litoral, clima de la franja de transició, clima de les muntanyes del nord-est, clima de la façana plujosa del massís d'Alcoi, clima continental del vessant sec del massís d'Alcoi, i clima del sector central occidental.[98]

El clima de la plana litoral septentrional s'estén per tot el litoral nord i centre del territori, amb uns hiverns no gaire freds a causa de l'acció suavitzadora que la mar fa en la temperatura, i amb uns estius prou secs i calorosos; les precipitacions es concentren a la primavera, i també a la tardor, però amb riscos de gota freda. Les localitats més representatives que es troben amb este clima poden ser Alzira, Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt i València.

El clima Continental és un clima de transició entre el mediterrani el continental, propi de l'interior de la península Ibèrica. Els hiverns són freds, els estius són més càlids que en el clima mediterrani típic i les precipitacions escassegen, però estan més ben distribuïdes al llarg de l'any, i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Requena, Villena, Alcoi, Ibi.

El clima Sec té lloc des de la Marina Alta cap al Baix Segura, amb unes temperatures força càlides a l'estiu, i uns hiverns suaus, i les precipitacions hi escassegen força. Com més al sud, més àrid és el clima amb uns hiverns encara més suaus, amb uns estius força llargs, secs i calorosos. Les precipitacions hi tenen lloc de manera ocasional en les estacions de transició, és a dir, tardor i primavera. Localitats representatives: Alacant, Benidorm, Elx, Oriola i Torrevella.

El clima de muntanya té lloc a les zones més altes del territori, vorejant l'àrea del Mediterrani continental. El clima de muntanya es regix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions, que sovint són més abundants i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Racó d'Ademús, Morella.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al·lòctons, com també ho són el Millars i el Túria.

El Xúquer, amb 497 km,[99] naix a Ojuelos de Valdeminguete (Conca), per desembocar a Cullera. En canvi, el Segura, amb 325 km,[99] naix a Fuente Segura (Jaén) i finalitza el recorregut a Guardamar del Segura. Pel que fa al Millars, naix a la serra de Gúdar (Terol), i el Túria a Muela de San Juan, a Albarrasí (Terol). Exceptuant-ne el Segura, que naix a les Serralades Bètiques, la resta dels al·lòctons naixen a la serralada ibèrica.[100]

D'altra banda, els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen un gran pendent. Al nord, hi ha el riu Sénia, limítrof amb Catalunya, el Cérvol, el Cervera i el Palància. Al sud, el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Xaló-Gorgos, l'Algar, el riu de la Vila, el Montnegre, la rambla de les Ovelles i el Vinalopó[100]

Estos rius es caracteritzen per tindre un cabal irregular, amb crescudes de tardor temudes i que provoquen inundacions en les seues valls, de nord a sud: la Plana, l'Horta, la Ribera i el Baix Segura. També cal dir que pateixen un intensiu aprofitament hídric mitjançant preses per al consum humà, industrial, turístic i agrícola, i són el fonament dels pròspers regadius valencians.[101]

Parcs naturals

La Generalitat, amb la Llei 11/94, de 27 de desembre, sobre Espais Naturals,[102] estableix la categoria de parc natural i els defineix com a àrees naturals poc transformades per l'acció humana, la conservació dels quals mereix una atenció preferent per part de la Generalitat Valenciana, que concedeix aquesta figura legal, i es consideren adequats per a la integració en xarxes estatals o internacionals d'espais protegits. Els parcs naturals són àrees naturals representatives pels seus ecosistemes o la singularitat de la flora, de la fauna o de les formacions geomorfològiques, o bé per la bellesa del paisatges, i contenen uns valors ecològics, educatius, culturals o estètics.

Les activitats a realitzar-hi s'orientaran cap als usos tradicionals agrícoles, ramaders i silvícoles, i a l'aprofitament de les produccions compatibles amb les finalitats que van motivar-ne la declaració, així com a la visita i gaudi amb les limitacions necessàries per a garantir la protecció i les activitats pròpies de la gestió de l'espai protegit.

Política i Govern

Palau dels Borja, seu de les Corts
Article principal: Política i govern del País Valencià

El País Valencià, en reconeixement de la seua identitat com a nacionalitat històrica de l'Estat espanyol, provenint de l'històric Regne de València, accedí al seu autogovern i es constituí en comunitat autònoma amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, amb la promulgació del seu primer Estatut d'Autonomia el 1982.[103]

Totes les institucions de govern de la Comunitat Valenciana constitueixen la Generalitat Valenciana. Estes institucions són:

Les altres institucions de la Generalitat són: el síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell Valencià de Cultura, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic i Consultiu i el Comité Econòmic i Social.[104]

Economia

En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10,5% del PIB estatal, baixant fins al 9,30% en 2021,[105] creava en 2002 el 12% de les exportacions espanyoles i el 9,78% del valor afegit brut industrial estatal, i el seu estoc de capital representava l'any 2000 el 10,4% del total estatal. L'any 2003 el deute públic de la Generalitat Valenciana va superar el 10,5% del PIB valencià i aquesta dada va pujar en 2021 fins al 47,80%, quan la taxa d'atur es va situar en el 13,5%.[106] En 2006 el PIB va arribar 20.000 milions d'euros, i fins al 2020 s'ha mantingut al voltant d'aquesta xifra,[107] amb un PIB per càpita en 2019 de 23.206 euros.[108] Amb dades de 2021, per sectors, el principal és el sector serveis, que representa el 72,15% del PIB de la Comunitat, seguit per la indústria, amb el 18,77, després la construcció amb el 6,98 i tanca el sector agrícola amb el 2,09%.[109]

El seu sector industrial és considerable pels seus nivells de productivitat elevats, i perquè es tracta d'uns sectors més intensius en la creació de valor afegit i de riquesa que l'agricultura, el turisme o la construcció. Així, en l'any 2003 el 21% del PIB valencià va ser generat per una indústria que produïa per valor de 36.730 milions d'euros, i donava feina a 347.861 persones. El model empresarial valencià característic és la PIME, principalment de caràcter familiar, si bé hi ha algunes multinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, és la segona autonomia exportadora de l'Estat, i el volum de les exportacions arribà als 16.910 milions d'euros l'any 2005.[110]

Demografia

Densitat de població dels municipis valencians

La població empadronada estimada per l'INE a data d'1 de gener del 2013 és de 5.104.365.[111]

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com en poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants es troben a l'àrea metropolitana de València, el corredor entre València i Castelló de la Plana, i el corredor entre Elx i Alacant.[112]

D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del nord i de l'interior. També afectà la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle xx, en ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.[113]

En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaners. Així, poblacions tradicionalment menudes (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.[114]

Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencià hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.

Poblacions amb més de 50.000 habitants
País Valencià 5.104.365 habitants
Localitat València Alacant Elx Castelló Torrevella Torrent Oriola Gandia Paterna Benidorm Sagunt Alcoi Sant Vicent
del Raspeig
Elda Vila-real
Població 800.215 337.482 234.765 174.264 84.667 83.962 78.505 75.798 71.035 70.450 67.173 59.354 58.978 52.813 51.293
Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol, 2020.

Diada nacional

Salut

El 2018 l'Observatori del Càncer avisà que quasi la meitat de la ciutadania valenciana tenia sobrepès, superant la mitjana estatal.[116]

Cultura i tradicions

Joc de pilota, de Josep Bru i Albinyana
Tir i arrossegament, Benifaió. 04-04-49

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.

Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la Mediterrània, així com la dieta, també hi existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.

De la conquesta feudal, encara hui són visibles les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com ara, la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena).

Entre les tradicions culturals podem citar-ne:

Esports

Partida de llargues en un carrer de Sant Joan d'Alacant

L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, fins a tal punt que hi ha jugadors professionals i una selecció valenciana de pilota que participa en les competicions internacionals més importants. Aquest esport es practica en més de huit modalitats distintes, bé al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides, és típic que el públic es trobe gairebé envaint l'espai de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de "blaus" o de "rojos", els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaires, juntament amb el blanc, del qual solen ser els pantalons i les espardenyes. La pràctica i el coneixement d'aquest esport està augmentant des que se'n retransmeten partides per TV i els nous instituts d'educació mitjana han de tindre pistes de joc adients.[121]

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o els coloms esportius, que es començà a practicar especialment a partir de la dècada de 1920. També és tradicional el joc de la petanca.

L'esport més popular, com a quasi tot el planeta, és el futbol. Al País Valencià, existeixen equips importants de futbol, principalment el València CF, Vila-real CF, Llevant UE (el més antic, fundat el 1909), Elx CF, Hércules CF, Castelló CF i el CE Alcoià. Un altre dels esports olímpics en què es destaca és el bàsquet, amb els equips València Bàsquet i Etosa Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és l'handbol, en què es van recollir importants i nombrosos títols, amb equips ara desapareguts com el Balonmano Mar Sagunto o Club Balonmano Calpisa.[122]

El País Valencià disposa també del famós circuit de Xest, de 4.005 metres de recorregut, on es disputa el Gran Premi de la Comunitat Valenciana en les disciplines de motociclisme MotoGP i Superbike en l'última jornada del Campionat del Món de motociclisme.[123] Este circuit fou inaugurat el 19 de setembre del 1999 i fou anomenat el circuit Ricardo Tormo, en homenatge pòstum al pilot valencià.[124] El circuit consta de 65.000 seients i un aforament aproximat de 120.000 persones.[123]

L'any 2008, es començà a celebrar el Gran Premi d'Europa en el Circuit Urbà de València curses de la Fórmula 1, GP 2, Fórmula 3, Fórmula BMW i Porsche Mobil 1 Supercup.[125][126] Este circuit consta de 5.473,5 metres de recorregut i d'un aforament superior als 110.000 espectadors repartits entre les 23 graderies del circuit.[127][128] Este gran premi havia de suposar un impacte econòmic al voltant del 70 milions d'euros anuals,[129] però quedà en desús a partir del 2013,[130] i foren subhastades algunes infraestructures el 2017.[131]

Festes[132]

Moros i cristians en les festes de Callosa d'en Sarrià

Gastronomia[120]

Una paella valenciana, amb conill, pollastre i garrofó

La gastronomia del País Valencià és marcada per la geografia del país. Així doncs, a la costa destaquen les coques i plats d'arròs, i s'empra preferentment els cereals —l'arròs, dacsa, blat—, llegums, fruites —raïm, taronja— i les hortalisses, mentre que a l'interior destaquen gaspatxos i ollades i l'ús d'embotit, nous i ametlles, bolets i caça. Tant les aportacions dels grecs —l'ametlla, el vi— i dels romans —l'orxata, l'oli d'oliva— com les dels musulmans —torró, bunyol, arnadí i altres dolços— i els repobladors cristians —sobrassada, coques, esgarrat, espencat— hi són destacables.

Llocs d'interés

Entre els llocs d'interés turístic o cultural, figuren els parcs naturals ja esmentats, i també:[133]

Penyagolosa

Referències

  1. «Número 1848A (26 juny 1978)». NO-DO. [Consulta: 3 juny 2016]. Minut 8:18
  2. Vegeu les referències externes emprades a l'article de Denominacions del País Valencià. Consulteu segons:
  3. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. 4,0 4,1 «Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana». Diari Oficial de la Generalitat Valenciana [País Valencià], núm.5238, Dimarts, 11 abril 2006 [Consulta: 8 setembre 2004]. «Article 1 - El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació oficial de Comunitat Valenciana.»
  5. El valencianisme polític del segle xx i el País Valencià del segle xxi, Vicent Flor i Moreno a DDAA. 90 anys de la declaració valencianista. València: ACV Tirant lo Blanc, 2009.  Arxivat 2012-12-22 a Wayback Machine.
  6. «Comunidad Valenciana» (en castellà). Expansion. [Consulta: 28 maig 2022].
  7. Soler, J.M. (1956): «El yacimiento musteriense de la cueva del Cochino (Villena, Alicante)», en Serv. Invest. Preh. Dip. Prov. de Valencia. Diversos treballs, 19. València
  8. Ortells, Vicent. La ciutat preindustrial valenciana (en anglès). Universitat Jaume I, 1997, p. 33. ISBN 8480210869. 
  9. Blázquez Martínez, José María. Primitivas religiones ibéricas (PDF) (en castellà). Madrid: Ediciones Cristiandad, 1983, p. 116-187. ISBN 9788470573330 [Consulta: 30 setembre 2014]. 
  10. M. Consuelo Mata Parreño, David Quixal Santos. Los íberos en la Comunitat Valenciana (en castellà). Universitat de València, 2021, p. 21. ISBN 9788491333630. 
  11. Martínez, Francesc A. y Laguna, Antonio (2007): «De nómadas a ciudadanos», en La Gran Historia de la Comunitat Valenciana. València: Editorial Prensa Valenciana, S.A., 2007. ISBN 978-84-87502-90-3
  12. Simó Santonja, Vicent Lluïs (1997): "Les Corts Valencianes". València, Corts Valencianes.
  13. Ardit, Manuel. Els homes i la terra del País Valencià (segles XVI-XVIII). Catarroja - Barcelona: Afers, 2016 (Recerca i pensament). ISBN 84-16260-25-6.  Reedició de l'obra de 1993.
  14. «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reduccion á las leyes y gobierno de Castilla». A: Novisima recopilación de las Leyes de España (en anglès), 1805. 
  15. Bodoque Arribas, Anselm. La política lingüística dels governs valencians (1983-2008). Universitat de València, 2011, p. 33. ISBN 8437083699. 
  16. Barbería, José Luís «La ilusión del atajo a la prosperidad». El País, 02-05-2015 [Consulta: 19 març 2016].
  17. Barceló Doménech, Javier «La inconstitucionalitat de la Llei de règim econòmic matrimonial valencià». Bigneres, 11, 2016.
  18. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  19. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  20. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  21. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  22. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  23. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  24. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  25. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  26. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  27. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  28. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  29. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  30. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  31. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  32. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  33. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  34. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  35. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  36. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  37. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  38. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  39. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  40. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  41. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  42. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  43. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  44. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  45. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  46. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  47. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  48. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  49. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  50. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  51. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  52. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  53. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  54. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  55. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  56. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  57. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  58. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  59. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  60. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  61. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  62. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  63. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  64. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  65. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  66. «País Valencià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  67. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, [1], de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Enquesta de juny del 2005 on es pregunta a 6.666 persones "¿Quina llengua és la que utilitza a casa?". Per a l'estudi s'ha dividit la zona valencianoparlant en quatre àrees: S'han agrupat per l'ús preferent del castellà els que van contestar que usaven aquesta llengua a casa sempre, generalment o més que el valencià, i per l'ús preferent del valencià els que usen aquesta llengua sempre, generalment o més que el castellà.
  68. Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya
  69. Guinot Rodríguez, Enric (1999): Els Fundadors del regne de València. València: Eliseu Climent, 1999. ISBN 84-7502-591-9
  70. Gimeno Menéndez, Francisco «El seseo valenciano de la comunidad de habla alicantina» (en castellà). Anales de Literatura Española. Universitat d'Alacant [Alacant], Núm. 1, 1982, pàg. 354-356. ISSN: 0212-5889. «Las causas de esta recesión, aún poco estudiadas, podían estar en la refeudalización señorial y la castellanización idiomática de las clases dirigentes del país, en el siglo XV, XVI y XVII (cfr. Ninyoles, 1972, págs. 106 ss.; v. Ferrando, 1980, págs. 93 ss.), y, en particular, a consecuencia de la represión contra el pueblo valenciano, tras el fracaso de les Germanies (1519-1522), y, sobre todo, de la expulsión de los moriscos (1609-1614) y de la peste de Oriola (1648). La subsiguiente repoblación de los pueblos moriscos y del Baix Segura, a cargo de inmigrantes murcianohablantes de las proximidades, pudo modificar la geografía lingüística del Regne de València y explicar su actual dualidad lingüístico-territorial (v. Ventura, 1974; Millán, 1976; Sanchis Guarner, 1980, págs. 134 s.; Montoya, 1981).»
  71. Palomero, Josep. «Valenciano y castellano en la Comunidad Valenciana» (en castellà). Rosario: III Congreso Internacional de la Lengua Española: Identidad y Globalización, 2007.
  72. 72,0 72,1 Agència EFE. «El PSPV denuncia que la inhibición de las instituciones ha provocado la caída del uso del valenciano» (en castellà). [www.aulaintercultural.org Aula intecultural. el portal de la educación intercultural], 01-05-2004. Arxivat de l'original el 19 de març 2005. [Consulta: 3 juliol 2009].
  73. 73,0 73,1 Elena Pineda. «Avui, després de tres segles». www.levante-emv.com, 26-04-2007. [Consulta: 3 juliol 2009].
  74. La Acadèmia urge a firmar un "nuevo pacto cívico" ante el retroceso social del valenciano, El País de la Comunidad Valenciana, 26 d'octubre de 2005 (en castellà).
  75. 75,0 75,1 «Es presenta "La tribu valenciana", una reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística valenciana». El Butlletí de l'IEC núm.129. Institut d'Estudis Catalans, 27-02-2009. [Consulta: 3 juliol 2009].
  76. «Enquesta 2005 sobre Coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats)». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, juny-juliol 2005. [Consulta: 3 juliol 2009].
  77. «Coneixement i ús del valencià 1995». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, 1995. [Consulta: 3 juliol 2009].
  78. Neus Caballer. «La proporción de alumnos que estudia en valenciano en la ESO cae 7 puntos» (en castellà). www.elpais.com, 14-09-2007. [Consulta: 3 juliol 2009].
  79. «Biografía de Eduardo Zaplana» (en castellà). Biografías y Vidas. [Consulta: 3 juliol 2009].
  80. Maite Ducajú. «El uso del valenciano cae siete puntos y ya sólo lo habla la mitad de la población» (en castellà). www.levante-emv.com, 26-09-2008. [Consulta: 3 juliol 2009].
  81. Jordi, Colomina i Castanyer. De la dialectologia a la teoria de la variació lingüística: el cas del valencià meridional alacantí (tesi). Universitat d'Alacant, 1983. 
  82. Les dades de 1985 les extraem del llibre Coneixement i ús social del valencià, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (2004)
  83. Les dades de 2004 les extraem del Llibre blanc de l'ús del valencià - I Arxivat 2010-12-13 a Wayback Machine., Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  84. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, Fons de Dades Numèriques, de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Dades de "llengua que parla a casa".
  85. Vegeu http://www.columbia.edu/cu/spanish/courses/spanish3350/01ilustracion/images/ilustramapa.jpg
  86. Molero, Juan Carlos, Public Spending and Fiscal Federalism in Spain. Period 1984–1998
  87. Rubiales Torrejón, Amparo. La Región: historia y actualidad. Sevilla: Inst. García Oviedo, 1973, p. 430. ISBN 978-84-6006-026-0 [Consulta: 23 febrer 2010]. 
  88. Prontuario de las leyes y decretos del Rey Nuestro Señor Don José Napoleon I (en castellà). Imprenta Real, 1810, p. 125. 
  89. Cebreiro Núñez, José Ignacio. (en castellà7). Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, 1997. 
  90. Garrido, David. «Cabdet: la València irredempta?». Diari La Veu, 03-07-2018. [Consulta: 28 maig 2022].
  91. Beüt, Emili. Geografia elemental del Regne de València. Lo Rat Penat, 1971. 
  92. Membrado i Tena, Joan Carles; Piqueras Haba, Juan «La política territorial de la Generalitat Valenciana: La comarcalització pendent». Cuadernos de Geografía. Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València [València], Núm. 58, 1995, pàg. 337-365. ISSN: 0210-086X.
  93. Pérez, Moisés. «Una comarcalització a la valenciana». El Temps, 24-07-2017. [Consulta: 28 maig 2022].
  94. Cervera Arbona, Joan Ignaci «Comarques centrals valencianes: Un nou marc cap al desenvolupament sostenible». Estudios y documentos. Publicacions de la Universitat de València [València], Núm. 8, 2011, pàg. 55. «

    ... la idea d'agrupar les CCV baix una mateixa entitat territorial comença a prendre força, fent-se patent aquest fet en 1997, quan la Unió Europea aprovà i recolzà la idea d'aquest projecte intercomarcal mitjançant el projecte CONCERCOST, dins del programa TERRA. Aquest fet féu possible que a 1999 es constituïra el Consorci per a la promoció, el desenvolupament econòmic sostenible i l'ordenació territorial de les Comarques Centrals Valencianes ...

    »
  95. Rosselló, Vicenç M. Atlas Escolar del País Valencià. València: Publicacions de la Universitat de València, 1997, p. 14. ISBN 978-84-370-2910-8. 
  96. Catalá Sanz, Jorge Antonio. «La Vegetació». A: La Universitat de València i els seus entorns naturals. Universitat de València, 2016, p. 64. 
  97. Rafael Alemany, Antoni Ferrando i Francés, Lluís Meseguer i Pallarés. «Aproximació al lèxic de Guardamar». A: Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alicant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 1993, p. 497. ISBN 9788478264650. 
  98. Pérez Cueva, Alejandro J. Atlas Climàtic de la Comunitat Valenciana (1961-1990). Conselleria d'Obres Publiques, Urbanisme i Transports, 1994. ISBN 978-84-482-0309-2. 
  99. 99,0 99,1 Institut Valencià d'Estadística. pàg.7
  100. 100,0 100,1 «El clima i la hidrografia». El País Valencià. Enciclopèdia.cat. [Consulta: 19 desembre 2022].
  101. «Estructura agrària». El País Valencià. Enciclopèdia.cat. [Consulta: 19 desembre 2022].
  102. Llei 11/94 de 27 de desembre sobre Espais Naturals Protegits
  103. «LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. [2006/4177»], Butlletí Oficial de l'Estat,11 d'abril de 2006, pàgines 13339 ss.
  104. «La Generalitat: Institucions». [Consulta: 19 desembre 2022].
  105. Pablo Barroso i Borja Ramírez. «Tres autonomías generan más de la mitad del PIB de España. ¿Cuáles son?» (en castellà). Economia3, 26-09-2022. [Consulta: 19 desembre 2022].
  106. «Comunidad Valenciana». Expansion, 2022. [Consulta: 19 desembre 2022].
  107. «Comunidad Valenciana: El PIB descendió un 10,1%» (en castellà). Expansion. [Consulta: 19 desembre 2022].
  108. Enguix, Salvador. «La Vanguardia» (en castellà), 17-12-2020. [Consulta: 19 desembre 2022].
  109. Informe del Mercado de Trabajo de Valencia Datos 2021 (en castellà). Servivio Público de Empreo Estatal, 2021, p. 19. 
  110. «La Comunidad Valenciana». Cambra de Comerç de València. Arxivat de l'original el 2009-06-02. [Consulta: 9 setembre 2008].
  111. «El País Valencià perd habitants per primera vegada des de 1996». La Veu del País Valencià, 22-04-2013.
  112. Atles escolar del País Valencià. Universitat de València, 1997, p. 42. ISBN 9788437029108. 
  113. «La geografia humana». El País Valencià. Enciclopèdia.cat. [Consulta: 19 desembre 2022].
  114. Giménez, Miguel. «Torrevella canvia de model i aposta ara pels gratacels... Vol ser Benidorm?». El Diario, 02-05-2021. [Consulta: 28 maig 2022].
  115. «Discurso del President de les Corts amb motiu del 25 d'abril, Dia de les Corts» (en castellà). Corts Valencianes, 25-04-2012.
  116. «Quasi la meitat de la ciutadania valenciana pateix sobrepés». À Punt, 18-04-2018 [Consulta: 19 abril 2018].
  117. País, Ediciones El «Deportes autóctonos en Valencia» (en castellà). El País [Madrid], 30-05-1982. ISSN: 1134-6582.
  118. «Modalitats de la Pilota». Pilota Didàctica.com.
  119. Crivillé i Bargalló, Josep. Historia de la música española. 7. El folklore musical (en castellà), p. 210. ISBN 978-84-206-6487-3. 
  120. 120,0 120,1 Vegeu entre d'altres: J. Martí Dominguez, Els Nostres Menjar, (Col·lecció temática valenciana), València, Ed. Vicent García, 1978, 445 pàgines, versió en línia editada per Vincent Baldovi La Cuina Valenciana, Web de la Universitat de València [Consulta 16 d'octubre de 2013]
  121. Història al web de la Federació de Pilota Valenciana
  122. «Se cumplen 40 años de la histórica Recopa del extraordinario Calpisa» (en castellà). El Mundo Deportivo, 19-04-2020. [Consulta: 28 maig 2022].
  123. 123,0 123,1 «Història del Circuit, un Circuit dins d'un Estadi». Circuit Valencià. [Consulta: 8 setembre 2008].
  124. «Esports». L'Anuari 2000, 19-09-1999. [Consulta: 8 setembre 2008].
  125. «Ecclestone diu ara que la F-1 de València no depèn de la continuïtat de Camps». Avui, 12-05-2007. [Consulta: 7 setembre 2008].
  126. «Horari provisional del Gran Premi Telefónica d'Europa 2008». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 07-09-2008. [Consulta: 7 setembre 2008].
  127. «Descripció del traçat i recorregut del circuit de Formula 1 per l'entorn del Port de València». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 07-09-2008. [Consulta: 7 setembre 2008].
  128. «Posada a punt del Valencia Street Circuit». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 16-08-2008. [Consulta: 7 setembre 2008].
  129. «Camps compleix la seva 'promesa electoral'». Avui, 01-06-2007. [Consulta: 7 setembre 2008].
  130. «El circuito urbano de Valencia se desmorona a la espera de que se decida el futuro de la F1», 20-08-2013. [Consulta: 25 novembre 2020].
  131. Vázquez, Cristina «Salen a subasta los boxes y otros activos de la F-1 en Valencia» (en castellà). El País [Madrid], 18-09-2017. ISSN: 1134-6582.
  132. «País Valencià», Festes.org, [Consulta 16 d'octubre de 2013]
  133. Guide Vert Espagne côté Est: Valence Murcie Baléares, (francès) Dourdan, Michelin, 2013, 349 pàgines, ISBN 978-2067181076

Vegeu també

Enllaços externs