Martinet menut comú
Ixobrychus minutus  | |
|---|---|
.jpg) Exemplar immadur. ♂ | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Pes | 13 g 147 g |
| Envergadura | 49 cm |
| Nombre de cries | 4 |
| Període d'incubació de l'ou | 18 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22735766 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Pelecaniformes |
| Família | Ardeidae |
| Gènere | Ixobrychus |
| Espècie | Ixobrychus minutus Linnaeus, 1766 |
| Tipus taxonòmic | Ixobrychus |
| Distribució | |
 | |
| Endèmic de | |
.svg){kind=icon}
El martinet menut, gomet, suís,[1] caquetó[1] o quequí[2] (Botaurus minutus; syn: Ixobrychus minutus)[3] és un ocell estival nidificant als Països Catalans on és més estès que el bitó. El nom comú "martinet menut", es fa extensiu a la resta d'espècies del seu gènere.
Taxonomia
[modifica]El martinet menut va ser descrit formalment pel naturalista suec Carl von Linné l'any 1766 a la dotzena edició de la seva obra Systema Naturae amb el nom binomial d'Ardea minuta.[4] Posterioment se'l classificà en el gènere Ixobrychus. Però un estudi filogenètic molecular de la família dels ardèids publicat el 2023 va trobar que Ixobrychus era parafilètic i per crear gèneres monofilètics, Ixobrychus es va fusionar amb el gènere Botaurus que havia estat introduït el 1819 pel naturalista anglès James Francis Stephens.[5][6][7]
Morfologia
[modifica]- Amb 35 cm de longitud i 140 g de pes són els ardèids més petits.
- Posseeix el pili i el dors fosc i el coll i les parts inferiors de color crema.
- Les ales tenen les plomes cobertores també d'aquest darrer color, cosa que el distingeix bé en vol.
- Les potes són de color verdós.
- La femella presenta un contrast menor que el del mascle i un disseny estriat de color terrós fosc per sobre i ocraci per sota, amb una taca alar menys patent.
Costums
[modifica]Arriben als Països Catalans durant els mesos de març i abril, i migrant de nou al setembre.
Alimentació
[modifica]Menja gran quantitat d'insectes.
Reproducció
[modifica]Nidifica prop de l'aigua i és freqüent veure'l prop dels canyissars o a la riba dels canals (per exemple, als Aiguamolls de l'Empordà, als deltes de l'Ebre i del Llobregat i a les albuferes de València i de Mallorca).
La posta comença a la darreria de març i el nombre d'ous per posta oscil·la entre 2 i 6.
Subespècies
[modifica]- Ixobrychus minutus minutus (Linnaeus, 1766)
- Ixobrychus minutus payesii (Hartlaub, 1858).
- Ixobrychus minutus podiceps (Bonaparte, 1855).
- Ixobrychus minutus dubius (Matthews, 1912).
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Martinet menut comú». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/monografiesHistoriaNaturalVolums/index/assoc/Monograf/ies_SHNB/_2016_vo/l024.dir/Monografies_SHNB_2016_vol024.pdf Arxivat 2018-02-01 a Wayback Machine.
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 208. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ Linnaeus, Carl. Systema naturae : per regna tria natura, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis (en latin). 1, Part 1. 12th. Holmiae (Stockholm): Laurentii Salvii, 1766, p. 240.
- ↑ «Ibis, spoonbills, herons, Hamerkop, Shoebill, pelicans». IOC World Bird List Version 14.2. International Ornithologists' Union, 01-08-2024. [Consulta: 26 setembre 2024].
- ↑ Hruska, J.P.; Holmes, J.; Oliveros, C.; Shakya, S.; Lavretsky, P.; McCracken, K.G.; Sheldon, F.H.; Moyle, R.G. «Ultraconserved elements resolve the phylogeny and corroborate patterns of molecular rate variation in herons (Aves: Ardeidae)». Ornithology, 2023, pàg. ukad005. DOI: 10.1093/ornithology/ukad005.
- ↑ Chesser, R.T.; Billerman, S.M.; Burns, K.J.; Cicero, C.; Dunn, J.L.; Hernández-Baños, B.E.; Jiménez, R.A.; Johnson, O.; Kratter, A.W. «Sixty-fifth Supplement to the American Ornithological Society’s Check-list of North American Birds». Ornithology, vol. 141, 3, 2024, pàg. ukae019. DOI: 10.1093/ornithology/ukae019.
- Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 82-83. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
