Vés al contingut

Gina Lollobrigida

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaGina Lollobrigida
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Luigina Lollobrigida Modifica el valor a Wikidata
4 juliol 1927 Modifica el valor a Wikidata
Subiaco (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 gener 2023 Modifica el valor a Wikidata (95 anys)
Roma (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcauses naturals Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacimitero di Subiaco (it) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Alçada1,65 m Modifica el valor a Wikidata
Color de cabellsNegre Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballInterpretació cinematogràfica, fotografia, escultura i periodisme Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Estats Units d'Amèrica (–1962) Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactriu Modifica el valor a Wikidata
Activitat1946 Modifica el valor a Wikidata - 1997 Modifica el valor a Wikidata
PartitI Democratici
Itàlia Sobirana i Popular Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeMilko Škofič (1949–1971) Modifica el valor a Wikidata
ParentsGuido Lollobrigida, cosí germà
Francesca Lollobrigida, besneboda
Francesco Lollobrigida Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webarchive.is… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0518178 Allocine: 16 Rottentomatoes: celebrity/gina_lollobrigida Allmovie: p43009 TCM: 115674 Metacritic: person/gina-lollobrigida TV.com: people/gina-lollobrigida AFI: 61604 TMDB.org: 19534
X: G_Lollobrigida Soundcloud: ginalollobrigida-music Spotify: 2tBHDiNg485zeflfHMML8M Apple Music: 147676773 Last fm: Gina+Lollobrigida Musicbrainz: be9a3f51-04d5-4207-adc7-d0bb26ac96cd Discogs: 1896657 Allmusic: mn0000910103 Goodreads author: 1333789 Find a Grave: 248409278 Deezer: 318505 Modifica el valor a Wikidata

Luigina Lollobrigida (Subiaco, Laci, 4 de juliol de 1927 - Roma, 16 de gener de 2023), artísticament coneguda com a Gina Lollobrigida o la Lollo,[1][2] fou una model, actriu, cantant, escultora i fotògrafa italiana.

Va ser la primera sex symbol sorgida a l'Europa de la postguerra en l'època en què el cinema italià passava del neorealisme al glamur de Hollywood, tot i que aviat Sophia Loren va relegar-la del primer lloc com a reina de bellesa italiana.[3] Tot i així, durant les dècades del 1950 i del 1960 fou una de les actrius italianes més famoses i va arribar a ser coneguda com «la dona més bella del món».[4]

Va guanyar sis vegades el David di Donatello,[5] dues el Nastro d'Argento[5] i sis el premi alemany Bambi.[6] Va estar nominada al BAFTA de 1954[7] i tres al Globus d'Or,[8] guardó que va obtenir el 1961 en la modalitat de World Film Favorite – Female.[3] També va guanyar el premi italià Grolla d'oro a Sent-Vincent (1954)[9][10] i la Càmera Berlinale el 1986.[3]

Va morir a l'edat de 95 anys[11] en un hospital de Roma, on feia temps que estava ingressada.[12]

Biografia

[modifica]

Inicis

[modifica]

Era filla de Giovanni Lollobrigida, un ric fabricant de mobles, i de Giuseppina Mercuri, la seva dona.[13][14][4] Gina era la segona de quatre filles,[2][15] i era neta de Chelidonia Merosi, supercentenària italiana.[16]

La família es va arruinar a causa d'un bombardeig aliat durant la Segona Guerra Mundial amb el qual el seu pare va perdre el negoci, i es van traslladar a Roma,[12] on vivien tots sis en una habitació[4] i Giovanni venia mantes militars i cigarretes en el mercat negre. En declaracions posteriors al Weekly World News va assegurar: «Érem tan pobres que em feia les sabates amb palla d'estable».[2]

Acabada la guerra, Gina cantava i venia dibuixos als soldats estatunidencs;[2] també va a acceptar una feina com a model d'artista[3][1][4] i treballava com a extra en pel·lícules,[4] i amb els diners que guanyava va poder-se pagar classes de cant.[2][4] També va obtenir una beca per estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Roma,[2] activitat que compaginava amb les feines que tenia.[13]

Concurs de Miss Itàlia 1947. Lucia Bosè, guanyadora, beu de la copa; als seus costats, Maria Canale, Gina Lollobrigida i Eleonora Rossi Drago.

El 8 de setembre de 1944, quan tenia 17 anys, va interpretar Corinna a la peça teatral Santarellina sota la direcció de Luigi Tenneroni. Aquesta comèdia d'Eduardo Scarpetta va ser representada al Teatro della Concordia de Monte Castello di Vibio, el teatre d'estil italià més petit del món.[17]

Va iniciar una carrera com a model fotogràfica sota el nom de Diana Loris i va participar i guanyar diversos concursos de bellesa europeus.[13] El 1947 va ser la protagonista de Nel fondo del cuore, una de les primeres fotonovel·les italianes.[17] Aquella primavera va quedar en segona posició en el de Miss Roma, i va aconseguir tant èxit per part del públic que va ser convidada a anar a Stresa per a la final de Miss Itàlia; allà, Lucia Bosè va ser la guanyadora i Lollobrigida va quedar tercera, per darrere de Gianna Maria Canale, ambdues futures estrelles cinematogràfiques també.[17][3]

Carrera professional

[modifica]

L'any 1946, un director de cinema va veure-la pels carrers de Roma i va quedar embadalit; llavors va fer-li arribar una fotografia en biquini de l'encara estudiant d'art al multimilionari productor cinematogràfic Howard Hughes.[2] Aviat, però, va fer el seu debut cinematogràfic a la pel·lícula Aquila nera i va continuar treballant com a actriu en diverses produccions italianes, habitualment interpretant papers de dona seductora.[3]

Hughes va fer que es traslladés a Hollywood el 1950, on va retenir-la a la força incomunicada en un hotel de luxe durant sis setmanes fins que Lollobrigida va accedir a treballar amb ell i va signar un contracte.[2][17] Aquest contracte d'exclusivitat l'impedia treballar als Estats Units fins al 1959, tot i que no li impossibilitava participar em pel·lícules estatunidenques que es rodéssin a Europa.[17] Hughes també va dir-li que abandonés el seu marit, amb qui s'havia casat l'any anterior. Arran de rebutjar els avenços sexuals que li feia Hughes, segons l'actriu aquest va fer-la molt cara per a altres cineastes estatunidencs; a resultes d'això, Sophia Loren va conquerir Hollywood abans.[2]

Gina Lollobrigida i Vittorio De Sica en una escena d'Altri tempi.

Altri tempi (1952), una pel·lícula antològica d'Alessandro Blasetti, va ser la producció que va convertir-la en un símbol sexual; en ella Vittorio De Sica és l'advocat que la defèn de les acusacions de ser massa sexi.[4] Aquell mateix any va treballar a la cinta francesa de capa i espasa Fanfan la Tulipa, que va premiada als festivals de cinema de Canes i de Berlín i que va significar un dels seus primers èxits internacionals.[9]

El 1953 va signar un contracte per treballar amb Errol Flynn a Il maestro di Don Giovanni i a Beat the Devil, amb Humphrey Bogart i Jennifer Jones, una pel·lícula d'aventures i traïcions a l'Àfrica que esdevindria una pel·lícula de culte[4] i que va ser la seva primera pel·lícula en anglès.[3]

Al llarg de la dècada del 1950 va actuar en produccions estatunidenques al costat d'actors com Burt Lancaster (Trapezi, 1956), Anthony Quinn (Nostra Senyora de París, 1956), Frank Sinatra (Quan bull la sang, 1959) i Yul Brynner (Salomó i la reina de Saba, 1959), i amb directors cèlebres com King Vidor.[4]

Malgrat els èxits obtinguts a ultramar, va continuar treballant en pel·lícules europees,[4] com ara la comèdia romàntica Pane, amore e fantasia (1953), novament al costat de Vittorio De Sica i aquest cop sota les ordres de Luigi Comencini. La seva tercera i darrera col·laboració amb Luigi Zampa va ser La romana (1954), una adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Moravia que la va fer guanyar la Grolla d'oro per la seva actuació. En el biopic de la soprano italiana Lina Cavalieri La dona més bonica del món (1955) no només hi va actuar sinó que fins i tot va gravar-ne les cançons per a la banda sonora original; la seva interpretació de la cantant va fer-li guanyar el seu primer David di Donatello.[9] Després de l'enorme èxit de Pane, amore e fantasia i de la seva seqüela Pa, amor i gelosia l'any següent, i ja al cim de la seva carrera, va rebutjar protagonitzar la tercera entrega de la sèrie, Pane, amore e... (1955), de Dino Risi, i va ser substituïda per Sophia Loren.[17]

Gina Lollobrigida en una fotografia promocional de 1963 apareguda a la portada de la revista New York Sunday News.

Durant la dècada següent va continuar actuant tant en films europeus com en estatunidencs. Venus imperial (1963), un film èpic històric en què interpretava Paulina Bonaparte, la germana de Napoleó,[4] va dur-li el seu segon David di Donatello, aquest cop ex æquo amb Silvana Mangano per Il processo di Verona.[18][19]

Va treballar amb Rock Hudson a la pel·lícula Quan arriba setembre (1961), una comèdia romàntica d'embolics amb la que va guanyar un Globus d'Or Henrietta World Film Favorite – Female, i més endavant a Strange Bedfellows (1965), de Melvin Frank. També va actuar amb Alec Guinness a Hotel Paradiso (1966), dirigida per Peter Glenville.[4] Sota la direcció de Basil Dearden va compartir el protagonisme del thriller Woman of Straw (1964) amb Sean Connery, amb qui es rumorejava que no hi tenia bona relació i van xocar durant el rodatge.[9]

Durant aquells anys va actuar en cintes italianes com Io, io, io... e gli altri (1966), Le piacevoli notti (1966) o La morte ha fatto l'uovo (1967), i l'any següent el biopic Cervantes.[17] El 1968 va protagonitzar Buona sera, Sra. Campbell (1968) amb Shelley Winters, Phil Silvers i Telly Savalas, que va suposar-li el seu tercer David di Donatello a la millor actriu protagonista[4] i una candidatura al Globus d'Or.[17]

El 1972 va fer una aparició a la televisió italiana amb Les aventures de Pinotxo, una adaptació del conte de Pinotxo dirigida per Luigi Comencini,i també va protagonitzar amb David Niven King, Queen, Knave, de Jerzy Skolimowski.[17]

Com els seus papers començaven a minvar, cap al final de la dècada del 1970 va anar retirant-se del món interpretatiu per centrar-se en la seva empresa de cosmètics,[3] la fotografia i l'escultura.[12][13] Com a fotoreportera va retratar Paul Newman, Salvador Dalí, i els membres de la selecció nacional alemanya de futbol, entre altres, i també va escriure, dirigir i produir un documental sobre Fidel Castro el 1975.[3] Les seves estàtues de marbre i de bronze van exhibir-se a París, Moscou i els Estats Units.[1]

A la dècada del 1980 va ser Francesca Gioberti a la sèrie de televisió Falcon Crest, paper que originalment s'havia escrit per a Sophia Loren però que aquesta va rebutjar; aquesta interpretació va valer-li la seva tercera nominació al Globus d'Or. El 1985 va ser un dels personatges secundaris a la minisèrie Deceptions, on actuava amb Stefanie Powers, i l'any següent va aparèixer com a estrella invitada a la sèrie The Love Boat.[3]

El 1986 va presidir el jurat del festival de cinema de Berlín que va donar l'Os d'Or a la pel·lícula de Reinhard Hauff Stammheim, però ella es va distanciar de la decisió dient que el premi estava motivat per raons polítiques.[20][21]

Gina Lollobrigida al Festival de Canes de 1991.

Va posar-se a les ordres d'Agnès Varda a la pel·lícula Les cent i una nits (1995) i de Roberto Rocco a Una donna in fuga (1996), i el 1997 va aparèixer a XXL, una comèdia francesa dirigida per Ariel Zeitoun.[4] El 2011 va participar en el documental d'Antonello Sarno Schuberth - L'atelier della dolce vita, juntament amb altres famosos com Sofia Loren (en la seva única pel·lícula juntes),[4] Pierre Cardin o Christian De Sica, fill de Vittorio De Sica.[22] Aquell any també va ser una de les artistes convidades a Box Office 3D: Il film dei film, una pel·lícula d'Ezio Greggio sobre els excessos del cinema estatunidenc.[4]

Política

[modifica]

El 1999, Lollobrigida es va presentar sense èxit a les eleccions al Parlament Europeu com a candidata per I Democratici, un partit liderat per Romano Prodi.[23] El 2020, va aprovar públicament la visió del papa Francesc sobre els drets LGBTQ.[24] A les eleccions generals italianes de 2022, Lollobrigida, als 95 anys, va intentar guanyar un escó al Senat de la República,[25] presentant-se a les eleccions com a candidata per Italia Sovrana e Popolare (ISP), una aliança euroescèptica de nova fundació oposada a Mario Draghi,[23] a Latina (Laci).[26] Com que el partit no va arribar a la barrera electoral del 3%, no va tenir èxit, ja que va obtenir només l'1% dels vots de la circumscripció.[26] En una entrevista al Corriere della Sera previ a les eleccions, Lollobrigida va dir que s'havia inspirat en la "manera de fer les coses" de Mohandas Gandhi. També va afirmar haver estat propera a Indira Gandhi.[23]

Vida personal

[modifica]
Gina Lollobrigida amb el seu marit Milko Skofić el 1960.

Gina Lollobrigida tenia el costum de referir-se a ella mateixa en tercera persona.[27][28][29][30]

L'any 1949 va casar-se amb Milko Skofić, un estudiant de medicina[4] iugoslau que posteriorment va esdevenir metge i el seu mànager,[4][2] i amb qui va tenir un fill, Andrea Milko.[31] Després del divorci de Skofić el 1971, l'actriu va dir que no tenia intenció de tornar-se a casar, i va declarar: «Els matrimonis són avorrits i gairebé sempre com els funerals, i les parelles sovint es restringeixen massa mútuament».[1] Skofić va ser també l'autor de les fotografies que van fascinar Howard Huges.[2]

Durant la dècada del 1960 va tenir una relació amb l'hereu immobiliari estatunidenc George S. Kaufman i una aventura tòrrida amb el cirurgià sud-africà Christiaan Barnard. Lollobrigida va dir que en una ocasió va intentar seduir l'actor Rock Hudson, que era gai, i que aquest «es va adormir» al llit.[2] Arran del documental sobre Fidel Castro el 1975, durant anys van circular rumors sobre una suposada relació amorosa amb ell.[1]

També va tenir una relació amb l'home de negocis català Javier Rigau i Ràfols, molt més jove que ella, a qui va conèixer a Montecarlo el 1984.[32] L'octubre de 2006, a l'edat de 79 anys, la revista ¡Hola! va anunciar el seu nuviatge amb Rigau i la intenció de casar-se per l'Església, però mesos després ell va cancel·lar el compromís.[33] Lollobrigida en va culpar els mitjans de comunicació espanyols per haver-lo acusat d'opurtunista, i va dir que li havien arruïnat la vida amb «atacs interminables, calúmnies i violència», i va demanar al Congrés dels Estats Units lleis més estrictes que protegíssin la privacitat de les persones d'intrusions d'aquest tipus: «La llei ha d'impedir que els mitjans continuïn amb aquest comportament absurd».[1]

Gina Lollobrigida i el seu fill Andrea Milko a Roma el 1962 al mercat de Nadal de la Piazza Navona.

Més tard, la parella va casar-se el 2010 a través d'un matrimoni per poders celebrat a Barcelona, pel qual el 2013 l'actriu va denunciar Rigau i el va acusar d'estafa.[33][32] Lollobrigida va comunicar a la premsa el seu temor d'estar-hi casada sense tenir-ne coneixement i va dur el cas davant la justícia italiana, la qual anys més tard va absoldre Rigau dels delictes de falsetat documental i estafa. Segons va afirmar l'actriu el 2019 en unes declaracions al Corriere della Sera, finalment es va aconseguir la nul·litat matrimonial.[32]

Quan tenia 80 anys va declarar en una entrevista: «Tota la meva vida he volgut un amor de veritat, un amor autèntic, però mai no n'he tingut. Ningú m'ha estimat mai de veritat. Sóc una dona incòmoda.»[1]

A partir d'aleshores va intentar mantenir la privacitat a la seva vida i es va retirar dels focus mediàtics per viure en una casa aïllada, la qual va decorar amb peces d'art que havia col·leccionat durant anys en els seus viatges pel món i amb les seves pròpies pintures i escultures.[1] Es tractava d'una gran vil·la situada a la Via Àpia a Roma a la qual s'havia traslladat a partir de la dècada del 1950, tot i que durant alguns anys la seva residència oficial va ser a Mònaco.

El 2013 Sotheby's va subhastar algunes de les seves peces de joieria, que van vendre's per un total de 4.9 milions de dòlars, i en va entregar els beneficis a la investigació amb cèl·lules mare. L'actriu va declarar: «Vendre les meves joies per ajudar a conscienciar sobre la teràpia amb cèl·lules mare, que pot curar tantes malalties, em sembla donar-los un ús meravellós.»[1]

El maig de 2018, amb gairebé noranta-un anys, l'artista va revelar al diari Libero que va ser víctima d'estupre tenia divuit anys i era verge, el 1945. El culpable del crim era un conegut futbolista de la Società Sportiva Lazio, a qui l'actriu no va voler denunciar ni tan sols va voler revelar-ne la identitat, però aquest tràgic esdeveniment va marcar inexorablement la seva vida, ja que la decisió de casar-se amb Skofić quatre anys més tard va ser presa per la violència patida i no per sentiment d'amor.[34][35]

Filmografia principal

[modifica]
Vittorio De Sica i Gina Lollobrigida a Pane, amore e fantasia l'any 1953.
Renato Tontini i Gina Lollobrigida a La dona més bonica del món l'any 1954.
Tony Curtis, Gina Lollobrigida i Burt Lancaster a Trapezi l'any 1956.
Gina Lollobrigida el 1959, amb Yul Brynner a Salomó i la reina de Saba.
Fotograma de la comèdia d'esquetxos Les quatre nines, de 1964.
El 1972 en el paper de Fada de cabells turqueses a Les aventures de Pinotxo.
Any Títol Rol Direcció Notes
1946 Aquila nera noia en una festa Riccardo Freda
1950 Vita da cani Margherita 'Rita Buton' Mario Monicelli i Steno
1951 Atenció! Bandits! (Achtung! Banditi!) Anna Carlo Lizzani
Enrico Caruso, leggenda di una voce Stella Giacomo Gentilomo
La città si difende Daniela Pietro Germi
1952 Altri tempi Mariantonia Desiderio Alessandro Blasetti
Moglie per una notte Ottavia Mario Camerini
Fanfan la Tulipa (Fanfan la Tulipe) Adeline La Franchise Christian-Jarque
Les Belles de nuit Leila, caixera René Clair
1953 La provinciana (La provinciale) Gemma Vagnuzzi Mario Soldati
Le infedeli Lulla Possenti Steno
Il maestro di Don Giovanni Francesca Milton Krim
Pane, amore e fantasia Maria De Ritis Luigi Comencini
1954 La romana Adriana Luigi Zampa
Beat the Devil Maria Dannreuther John Huston
Le Grand Jeu Sylvia Sorrego/Hélèna Ricci Robert Siodmak
Pa, amor i gelosia (Pane, amor e gelosia) Maria De Ritis Luigi Comencini
1955 La dona més bonica del món (La donna più bella del mondo) Lina Cavalieri Robert Z. Leonard
1956 Nostra Senyora de París (Notre-Dame de Paris) Esmeralda Jean Delannoy
Trapezi (Trapeze) Lola Carol Reed
1958 La legge Marietta Jules Dassin
Anna di Brooklyn Anna Vittorio De Sica i Carlo Lastricati
1959 Salomó i la reina de Saba (Solomon and Sheba) reina de Sabà King Vidor
1960 Quan bull la sang (Never So Few) Carla Vesari John Sturges
1961 Quan arriba setembre (Come September) Lisa Helena Fellini Robert Mulligan
Go Naked in the World Giulietta Cameron Ranald MacDougall i Charles Walters
1963 Venus imperial (Venere imperiale) Paulina Bonaparte Jean Delannoy
Mare matto Margherita Renato Castellani
1964 Les quatre nines (Le bambole) Beatrice Mauro Bolognini, Luigi Comencini, Dino Risi i Franco Rossi
Woman of Straw Maria Marcello Basil Dearden
1965 Strange Bedfellows Toni Vincente Melvin Frank
1966 Hotel Paradiso Marcelle Cotte Peter Glenville
Jo, jo, jo... i els altres (Io, io, io... e gli altri) Titta Alessandro Blasetti
Les Sultans Lisa Bortoli Jean Delannoy
Le piacevoli notti Domicilla Armando Crispino i Luciano Lucignani
1967 Cervantes prostituta Vincent Sherman
1968 Buona sera, Sra. Campbell (Buona Sera, Mrs. Campbell) Carla Campbell Melvin Frank
Un novembre preciós (Un bellissimo novembre) Cettina Mauro Bolognini
Stuntman Evelyn Lake Marcello Baldi
La morte ha fatto l'uovo Anna Giulio Questi
Cervesa per a tots (The Private Navy of Sgt. O'Farrell) Maria Frank Tashlin
1969 Un novembre preciós (Un bellissimo novembre) Cettina Mauro Bolognini
1971 El hombre de Río Malo Alicia Eugenio Martín Márquez
1972 King, Queen, Knave Martha Dreyer Jerzy Skolimowski
Les aventures de Pinotxo (Le avventure di Pinocchio) Fada de cabells turqueses Luigi Comencini minisèrie de televisió
1973 No encontré rosas para mi madre Netty, àlies Tani, la fotògrafa Francesc Rovira-Beleta
1984 Falcon Crest Francesca Gioberti sèrie de televisió (5 episodis)
1985 Deceptions princesa Alessandra minisèrie de televisió
1986 The Love Boat Carla Lucci sèrie de televisió (2 episodis)
1995 Les cent i una nits (Les Cent et Une Nuits de Simon Cinéma) esposa médium del professor Bébel Agnès Varda
1996 Una donna in fuga Eleonora Riboldi Roberto Rocco telefilm
1997 XXL Gaby Berrebi Ariel Zeitoun
2011 Box Office 3D: Il film dei film ella mateixa Ezio Greggio

Discografia

[modifica]
Gina Lollobrigida el 1965.
Senzills i EPs[36]
  • 1955: La donna più bella del mondo, banda sonora original de la pel·lícula homònima. Fono Film Ricordi
  • 1956: D'art et d'Amour / L'Espagnole. Vogue Productions (7", senzill, promo).
  • 1958: La Loi, amb Joe Dassin, banda sonora original de la pel·lícula La legge. Versailles (7", EP).
  • 1969: Roma, Roma, Roma. Belter.
  • 1971: Nel mio orto / Prendimi tu. RCA Italiana (7").
  • ?: La Belle des belles. Vogue Productions (7", senzill).
  • ?: Italia mia. Selezione dal Reader's Digest (7").

Llibres

[modifica]

Va publicar un total de sis llibres amb la seva obra fotogràfica entre els anys 1972 i 1994,[1] i un sobre les seves escultures el 2003.

  • 1972: Italia mia, una col·lecció de fotografies fetes per tota Itàlia[37]
  • 1976: The Philippines, una col·lecció de fotografies fetes a les Filipines[38]
  • 1984: Il segreto delle rose[39]
  • 1993: Magica innocenza, un llibre de fotografies de i per a infants[1]
  • 2003: Il mio mondo[40]

Guardons

[modifica]

Premis cinematogràfics

[modifica]
Gina Lollobrigida amb el premi David di Donatello a la millor actriu protagonista el 1956 per La dona més bonica del món.
Gina Lollobrigida premiada com a millor actriu al Nastro d'Argento de 1963 per Venus imperial.
Any Premi/Festival Categoria Pel·lícula Resultat
1954 Nastro d'Argento Millor actriu protagonista Pane, amore e fantasia guanyadora
Premi BAFTA Millor actriu estrangera Pane, amore e fantasia nominada
Grolla d'oro Millor actriu La romana guanyadora
1956 David di Donatello Millor actriu protagonista La dona més bonica del món guanyadora
Premi Bambi Millor actriu internacional La dona més bonica del món guanyadora
1957 Premi Bambi Millor actriu internacional Nostra Senyora de París guanyadora
1958 Premi Bambi Millor actriu internacional Trapezi guanyadora
1959 Premi Bambi Millor actriu internacional La legge guanyadora
1960 Premi Bambi Millor actriu internacional Salomó i la reina de Saba guanyadora
1961 Premi Bambi Millor actriu internacional Quan arriba setembre nominada
1961 Globus d'Or World Film Favorite – Female guanyadora
1963 David di Donatello Millor actriu protagonista[a] Venus imperial guanyadora
Nastro d'Argento Millor actriu protagonista Venus imperial guanyadora
1969 David di Donatello Millor actriu protagonista[b] Buona sera, Sra. Campbell guanyadora
Globus d'Or Millor actriu musical o còmica Buona sera, Sra. Campbell nominada
1985 Globus d'Or Millor actriu secundària en sèrie, minisèrie o telefilm Falcon Crest nominada
1986 David di Donatello Medalla d'or del comú de Roma[41] guanyadora
Festival Internacional de Cinema de Berlín Càmera Berlinale guanyadora
1987 Premi Bambi Jubileu. Representant la dècada del 1960. guanyadora
1990 Premi Bambi Estrelles imbatibles guanyadora
1995 Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary Premi especial a la contribució destacada al cinema mundial[42] guanyadora
1996 David di Donatello Premi a la carrera[41] guanyadora
2006 David di Donatello David del cinquantenari[41] guanyadora
2016 David di Donatello Premi especial[41] guanyadora

Honors

[modifica]

El 1985 va ser nomenada oficial de França de l'Orde de les Arts i les Lletres per Jack Lang[43] pels seu assoliments en els camps de la fotografia i l'escultura.[cal citació] El 1997 va ser condecorada Gran Oficial de l'Orde al Mèrit de la República Italiana «per iniciativa del President de la República».[44] Posteriorment François Mitterrand va concedir-li la Legió d'Honor el 1993,[45][46] i el 2004 Jean-Jacques Aillagon, Ministre de Cultura francès, va nomenar-la Comanador de les Arts i de les Lletres; Aillagon va dir de l'actriu que era «una gran artista i una dona generosa, entre les actrius més populars del cinema francès» i que encarnava «un ideal de bellesa, gràcia i sinceritat».[47]

També va ser nomenada Acadèmic d'honor per l'Accademia delle arti del disegno de Florència.[48]

El 16 d'octubre de 1999 va ser nomenada Ambaixadora de bona voluntat de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació,[49][1] i l'1 de febrer de 2018 va rebre una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.[50]

Bibliografia complementària

[modifica]
  • Luis Canales: Imperial Gina: The Strictly Unauthorized Biography of Gina Lollobrigida. Branden Pub. Co., Brookline Village, Boston 1990, ISBN 0-8283-1932-4.
  • Mauricio Ponzi i Alvin H. Marill: The Films of Gina Lollobrigida. Citadel Press, Secaucus, N. J. 1982, ISBN 0-8065-1093-5.

Notes

[modifica]
  1. ↑ Juntament amb Silvana Mangano per Il processo di Verona
  2. ↑ Juntament amb Monica Vitti per La ragazza con la pistola

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Pullella, Philip «Gina Lollobrigida: From post-war film legend to artist» (en anglès). Reuters, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Bernstein, Adam «Gina Lollobrigida, Italian film siren of the 1950s, dies at 95» (en anglès). The Washington Post, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 Gina Lollobrigida a Allmovie (anglès)
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 Lane, John Francis «Gina Lollobrigida obituary» (en anglès). The Guardian, 16-01-2023 [Consulta: 17 gener 2023].
  5. ↑ 5,0 5,1 Nominacions i premis de Gina Lollobrigida a Allmovie (anglès)
  6. ↑ Cinema icon Gina Lollobrigida has died, DW, 1/16/2023 (anglès)
  7. ↑ Gina Lollobrigida al web dels Premis BAFTA (anglès)
  8. ↑ «Winners & Nominees World Film Favorite» (en anglès). [Consulta: 13 desembre 2021].
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 20 minutos «Fotos: Gina Lollobrigida en sus mejores películas: pan, amor y Cinecittà» (en castellà). Cinemanía. 20 minutos, 16-01-2023 [Consulta: 17 gener 2023].
  10. ↑ Jiménez, Jesús «Las diez mejores películas de Gina Lollobrigida, una de las grandes musas del cine italiano» (en castellà). RTVE, 16-01-2023 [Consulta: 17 gener 2023].
  11. ↑ «È morta Gina Lollobrigida» (en italià). Ansa, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Zurro, Javier «Muere la actriz Gina Lollobrigida a los 95 años» (en castellà). elDiario.es, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «Gina Lollobrigida | Biography, Movies, & Facts | Britannica» (en anglès). [Consulta: 5 juliol 2022].
  14. ↑ «Imperial Gina by Luis Canales». Google Llibres. [Consulta: 3 setembre 2012].
  15. ↑ Absatz, Cecilia «Quién es Gina Lollobrigida, la figura del cine italiano que quiere ser senadora a los 95 años» (en castellà). Todo Noticias, 24-08-2022 [Consulta: 16 gener 2023].
  16. ↑ «Gina Lollobrigida, i 90 anni della Bersagliera: da De Sica alla fotografia, una vita sotto i riflettori» (en italià). La Repubblica, 04-07-2017 [Consulta: 16 gener 2023].
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 17,8 «Morta Gina Lollobrigida, la storia dell'attrice tra film italiani e internazionali. FOTO» (en italià). Sky TG24, 16-01-2023 [Consulta: 18 gener 2023].
  18. ↑ «Gina Lollobrigida, Movie Star and Sex Symbol, Is Dead at 95» (en anglès). The New York Times, 16-01-2023 [Consulta: 18 gener 2023].
  19. ↑ Enrico Lancia. I premi del cinema. Gremese Editore, 1998, 1998. ISBN 8877422211. 
  20. ↑ Spiegel-Interview (en alemany) amb Lollobrigida
  21. ↑ «36th Berlin International Film Festival» (en anglès). Berlinale. [Consulta: 13 gener 2011].
  22. ↑ Gina Lollobrigida a Sapere.it (italià)
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Giuffrida, Angela «Italian actor Gina Lollobrigida, 95, says she will run in general elections» (en anglès). The Guardian, 15-08-2022 [Consulta: 25 setembre 2022].
  24. ↑ «Gina Lollobrigida al fianco della comunità LGBT: "Tutti noi dobbiamo avere gli stessi diritti" – video» (en italià), 26-10-2020. [Consulta: 27 juny 2021].
  25. ↑ Kirby, Paul «Italy votes as far-right Meloni looks for victory» (en anglès). BBC News, 26-09-2022 [Consulta: 26 setembre 2022].
  26. ↑ 26,0 26,1 «Gina Lollobrigida, 95, fails in election bid» (en anglès). Agenzia Nazionale Stampa Associata, 26-09-2022 [Consulta: 26 setembre 2022].
  27. ↑ «The Deseret News – Google News Archive Search» (en anglès). google.com. [Consulta: 7 octubre 2015].
  28. ↑ Canales, Luis. Imperial Gina (en anglès), 1990. ISBN 9780828319324. 
  29. ↑ A simple country girl, The Boston Globe, 29 juliol 1956 (anglès)
  30. ↑ Everybody Picks on Lollobrigida, The Miami News, 11 setembre 1955 (anglès)
  31. ↑ «Mor l’actriu Gina Lollobrigida als 95 anys». El Periódico, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 «Gina Lollobrigida y el escándalo con Javier Rigau: ¿qué pasó?» (en castellà). RTVE, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  33. ↑ 33,0 33,1 «Muere Gina Lollobrigida: así fue su matrimonio con el empresario Javier Rigau» (en castellà). El Periódico, 16-01-2023 [Consulta: 16 gener 2023].
  34. ↑ Gina Lollobrigida: famoso giocatore della Lazio mi ha stuprato (italià)
  35. ↑ Gina Lollobrigida choc: io violentata a 18 anni da un calciatore della Lazio, ero vergine (italià)
  36. ↑ Discografia de Gina Lollobrigida a Discogs
  37. ↑ Lollobrigida, Gina: Italia mia. Fotografie di Gina Lollobrigida. Presentazione di Alberto Moravia. Salani, Firenze 1972, OCLC 7104492. (deutsch: Hanns Reich, Düsseldorf 1973, OCLC 836415272; Mein Italien: ein Bildband, Verlag Volk und Welt, Berlin 1978, OCLC 258397500)
  38. ↑ Reyes Jr., Virgilio A. «When Gina Lollobrigida and Carmen Guerrero Nakpil argued about how to write a book» (en anglès). Lifestyle.INQ. Philippine Daily Inquirer, 19-11-2017 [Consulta: 16 gener 2023].
  39. ↑ Lollobrigida, Gina. Il segreto delle rose (en italià). Milà: Electa, 1984 [Consulta: 16 gener 2023]. 
  40. ↑ Lollobrigida, Gina: My World: Moscow, State Pushkin Museum of Fine Arts, Venice Lido, Open 2003 Arte e Cinema, Paris, Musée de la Monnaie: Bronze Sculptures, Marble Sculptures, Cinema, Drawings, Biography / Il mio mondo: sculture in bronzo, sculture in marmo, disegni, cinema, biografia. Il Cigno, Roma 2003, ISBN 88-7831-145-6 (englische und italienische Ausgabe).
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 Gina Lollobrigida als David di Donatello
  42. ↑ «KVIFF | History > 30th festival. June 30 - July 8, 1995» (en anglès). Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary. [Consulta: 17 gener 2023]. «The Crystal Globe for Outstanding Artistic Contribution to World Cinema was given to the legendary Italian actress Gina Lollobrigida.»
  43. ↑ Gina Lollobrigida et Kirk Douglas decores de l'Ordre des Arts et des... Photo d'actualité - Getty Images a Getty Images (francès)
  44. ↑ Dettaglio sull'onorificenza a Gina Lollobrigida. Le onorificenze della Repubblica Italiana (italià)
  45. ↑ « Gina Lollobrigida reçoit le Légion d'Honneur des mains de François Mitterrand le 17 septembre 1993 a Paris ».
  46. ↑ Pfeiffer, Lee; Worrall, Dave. Cinema Sex Sirens (en anglès). Omnibus Press, 29 novembre 2011. ISBN 978-0-85712-725-9. 
  47. ↑ «Gina Lollobrigida faite commandeur des Arts et Lettres» (en francès). L'Obs, 23-02-2004 [Consulta: 16 gener 2023].
  48. ↑ Elenco degli Accademici d'Onore dell'Accademia delle arti del disegno Arxivat 2010-02-20 a Wayback Machine. (italià)
  49. ↑ «Gina Lollobrigida» (en anglès). Food and Agriculture Organization. Arxivat de l'original el 7 agost 2009. [Consulta: 16 setembre 2009].
  50. ↑ «Hollywood honours Italian star Gina Lollobrigida» (en anglès). Agence France-Presse. Channel NewsAsia, 02-02-2018 [Consulta: 2 febrer 2018]. Arxivat 2 de febrer 2018 a Wayback Machine.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gina_Lollobrigida&oldid=34008972»