Vés al contingut

Bromosa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuBromosa
Clitocybe nebularis Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Bolet
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneFungi
OrdreTricholomatales
FamíliaTricholomataceae
GènereClitocybe
EspècieClitocybe nebularis Modifica el valor a Wikidata
P.Kumm., 1871
Nomenclatura
BasiònimAgaricus nebularis Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Agaricus nebularis Batsch 1789
  • Agaricus pileolarius Bull. 1789
  • Agaricus pileolarius var. pileolarius Bull. 1789
  • Clitocybe alba (Bataille) Singer 1951
  • Clitocybe nebularis var. alba Bataille 1911
  • Clitocybe pileolaris (Bull.) Murrill 1915
  • Gymnopus nebularis (Batsch) Gray 1821
  • Lepista nebularis (Fr.) Harmaja 1974[1]

La bromosa (Clitocybe nebularis, del llatí nebula -núvol, boira-, ja que fa referència al color grisenc i trist d'aquest bolet) és un bolet que conté una substància anomenada nebularina, de propietats antibiòtiques i que pot ser la causant de la seua toxicitat. La nebularina és soluble en aigua i això explica la conveniència de bullir les bromoses i llençar l'aigua resultant de la cocció.

Morfologia

[modifica]
  • És un bolet que es pot fer molt gros, fins a 12 cm d'alçària i un pam de ròdol del barret. És molsut i de carn ferma i dura que fa una olor especial, potser de florit, difícil de trobar-li parió, però no gaire agradable.
  • El barret comença cònic i segueix el procés típic d'obrir-se, aplanar-se i prendre forma d'embut, segons que passa el temps.
  • El peu és gruixut, més ample a sota i més prim al capdamunt.
  • Tot el bolet pren una coloració grisenca, més o menys esblanqueïda (de vegades es troben bromoses amb tonalitats ocràcies, brunes o que són gairebé blancs), i la part central del barret sol ser més fosca.
  • Les làmines, decurrents pel peu, tiren a color crema rosat.

Hàbitat

[modifica]

Surt en boscos de tota mena durant la temporada de tardor.

Comestibilitat

[modifica]

És comestible (de gran estima per a alguns i completament rebutjable per altres) però també motiu de controvèrsia entre els cercadors de bolets. Si més no, cal advertir que sol ser indigest i que no convé menjar-ne massa de seguits, que cal coure'l bé, millor a banda del guisat, i llençar l'aigua on s'ha cuit, i insistir, com sempre, que només s'han de fer servir les bromoses joves i sanes.

Referències

[modifica]
  1. Catalogue of Life (anglès)

Bibliografia

[modifica]
  • Pascual, Ramon: Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona, octubre del 1997. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 84-7306-965-X, planes 130-131.
  • Dr Ewaldt Gerhardt: Guide Vigot des champignons (Vigot, 1999) - ISBN 2-7114-1413-2.
  • Roger Phillips: Les champignons (Solar, 1981) - ISBN 2-263-00640-0.
  • Thomas Laessoe, Anna Del Conte: L'Encyclopédie des champignons (Bordas, 1996) - ISBN 2-04-027177-5.
  • Peter Jordan, Steven Wheeler: Larousse saveurs - Les champignons (Larousse, 1996) - ISBN 2-03-516003-0.
  • G. Becker, Dr L. Giacomoni, J Nicot, S. Pautot, G. Redeuihl, G. Branchu, D. Hartog, A. Herubel, H. Marxmuller, U. Millot et C. Schaeffner: Le guide des champignons (Reader's Digest, 1982) - ISBN 2-7098-0031-4.
  • Henri Romagnesi: Petit atlas des champignons(Bordas, 1970) - ISBN 2-04-007940-8.
  • Larousse des champignons, edició de l'any 2004 sota la direcció de Guy Redeuilh- ISBN 2-03-560338-2.