Vés al contingut

Espionatge: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Creada per traducció de la pàgina «Espionage»
Línia 1: Línia 1:
{{INACABAT|Oscarnow|24 oct 2024}}
{{Falten referències|data=2020}}
L''''espionatge''' és la pràctica i el conjunt de tècniques associades a l'obtenció d'[[informació]] confidencial.


⚫
== Tècniques d'espionatge ==
Les tècniques comunes de l'espionatge han estat històricament la infiltració, el suborn i el [[xantatge]].


L''''espionatge''' és una activitat secreta adreçada a obtenir informació de caràcter personal o confidencial d'individus, organitzacions o estats, sense el permís del titular de la informació, per a treure'n benefici polític, econòmic o militar.<ref>Diccionari de l'[[Institut d'Estudis Catalans]].</ref>
* La infiltració consisteix en la utilització d'una persona, denominada [[Agent encobert|talp]], la comesa bàsica del qual és guanyar-se la confiança d'aquells que posseeixen la informació per a tenir-hi accés.


La persona que realitza l'espionatge s'anomena ''agent d'espionatge'' o ''espia''. <ref>{{Ref-web|títol=Espionage|url=https://www.mi5.gov.uk/espionage|editor=[[MI5]]}}</ref>
* El ''[[suborn]]'' és la compra de la informació amb [[diner]]s o altres mitjans, encara que també s'ha utilitzat la coacció per a obtenir-la, tècnica que es denomina ''[[xantatge]]'' generalment mitjançant l'obtenció d'informació de caràcter personal sobre la víctima, que no desitja que es faci pública.


L'espionatge pot estar promogut per una organització estatal o empresarial. Amb tot, el terme s'acostuma a referir a l'activitat que realitzen les organitzacions estatals per obtenir informació dels seus enemics, reals o potencials, amb finalitats [[Intel·ligència militar|militars]].
Amb el desenvolupament de les noves tecnologies, han aparegut tècniques que permeten obtenir informació objectiva com fotografies, converses, etc. sense intervenció humana. Així, existeix una indústria destinada a facilitar sofisticats mitjans tecnològics, des de [[satèl·lit artificial|satèl·lits]] espia fins a [[microcàmera|microcàmeres]], tant per a l'espionatge com per a la protecció de la informació. El [[2013]], un [[revelador d'informació|revelador]] estatunidenc, [[Edward Snowden]] va denunciar el programari d'espionatge [[Prism]], desenvolupat pels [[Estats Units]] per a vigilar, controlar i analitzar a nivell mundial, les [[dades personals]] de tothom en col·laboració amb els gegants de la [[informàtica]] com [[Google]], [[Apple]] i [[Microsoft]].


Quan l'espionatge el promouen les [[Corporació|corporacions]] per a obtenir informació sobre el procés de producció, de comercialització o qualsevol altra part del funcionament d'una empresa competidora es coneix com a espionatge industrial.<ref>Definició Termcat.cat https://www.termcat.cat/oc/cercaterm/fitxa/NjA4NDY1</ref>
== Espionatge industrial ==
L'[[espionatge industrial]] és l'obtenció il·lícita d'informació relativa a la investigació, desenvolupament i fabricació de [[prototip]]s, mitjançant les quals les empreses pretenen avançar-se als seus competidors en la posada al [[mercat]] d'un producte nou.


== Història ==
La creixent reducció dels terminis transcorreguts entre la ''idea'' nova i la posada en el mercat del producte, així com la cada dia major obsolescència dels productes de les noves tecnologies, fan que aquests sectors industrials siguin el brou de cultiu ideal per a aquest tipus d'activitats il·lícites. Igualment, amb l'aparició dels nous mitjans de transmissió de la informació, del que [[internet]] és el màxim exponent, prenen importància les tècniques per a codificar la informació, no només tècnica sinó fins i tot privada, que impedeixin que un tercer que intercepti el missatge sigui capaç d'interpretar-lo.
El món antic i l'edat mitjana


L'espionatge va ser una pràctica reconeguda des de l'antiguitat.
== Vegeu també ==
{{Commonscat}}
⚫
* [[Espionatge nuclear]]
* [[Criptologia]]


A l'antiga Babilònia, sota el regnat d'[[Hammurabi]], les pràctiques d'espionatge consistien en infiltracions en les línies enemigues per conèixer els plans militars de l'enemic.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Herrera Hermosilla|nom=Juan Carlos|títol=Breve historia del espionaje|edició=2012|llengua=es|editorial=Ediciones Nowtilus|isbn=978-84-9967-314-1}}</ref> També els [[Antic Egipte|antics egipcis]] tenien un servei secret desenvolupat durant l'època de [[Ramsès II]]. Altrament, podem trobar accions d'espionatge al món grec, com apareixen descrites a la ''[[Ilíada]],'' durant la [[guerra de Troia]] i a les campanyes d'[[Alexandre el Gran]] contra els exercits perses d'en [[Darios III de Pèrsia|Darios III]]. <ref>{{Ref-publicació|cognom=Richmond|nom=J. A.|data=1998|url=https://www.jstor.org/stable/643204|publicació=Greece & Rome|volum=45|exemplar=1|pàgines=1–18|doi=10.1093/gr/45.1.1|jstor=643204|issn=0017-3835}}</ref><ref>{{Ref-web|cognom=ehoward|data=2006-06-12|títol=Espionage in Ancient Rome|url=https://www.historynet.com/espionage-in-ancient-rome/|consulta=2023-12-21|obra=HistoryNet|llengua=en-US}}</ref>Amb tot, és a la Bíblia on consten alguns dels primers testimonis escrits en què, de manera explícita, es parla obertament de l'ús d'espies. És el cas de [[Moisès]] i els missatgers de Canaan, o també a l'episodi de Rabah i els espies de [[Josuè]].<ref name=":0" />
{{Autoritat}}


Des d'un punt de vista més instructiu, va ser el llibre l'[[L'Art de la Guerra|Art de la Guerra]], escrita pel xinès [[Sunzi]] al segle V aC, en què s'atorgà a l'espionatge i la intel·ligència un paper central tant en [[Guerra|la guerra]] com en [[Pau|la pau]]. Al capítol XIII del llibre, el pensador xinès assenyala: "La informació prèvia no pot obtenir-se de fantasmes ni esperits, ni per analogia ni càlculs. Ha d'obtenir-se persones; persones que coneguin la situació de l'enemic." A més, especifica cinc tipus d'espies:
⚫
[[Categoria:Espionatge| ]]

[[Categoria:Delictes]]
* Nadius: els contractats entre els habitants d'un indret.
* Interns: els contractats entre els funcionaris enemics.
* Agents dobles: espies enemics cooptats.
* Liquidables: transmeten dades falses a l'enemic.
* Flotants: Van i venen duent informació. <ref>{{Ref-llibre|cognom=Tzu|nom=Sun|títol=El Arte de la Guerra|edició=2018|llengua=es|editorial=Dojo Ediciones|isbn=978-8494709203}}</ref>


A l' [[Edat mitjana|Edat Mitjana,]] durant l'expansió de la [[Inquisició medieval|Inquisició]], els estats europeus van excel·lir en 'obtenir informació contra els presumptes els heretges durant el procediment inquisitorial. Els serveis d'espionatge a la Inquisició comptaven amb veritables xarxes d'informació de gran abast, també internacional, amb l'objectiu de controlar la vida social dels ciutadans. Per exemple, es controlaven les edicions de llibres, els serveis postals per interceptar cartes potencialment perilloses o s'indagava en la vida de les persones a la cerca d'indicis de culpabilitat.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Herrera Hermosilla|nom=Juan Carlos|títol=Breve historia del espionaje|edició=2012|llengua=es|editorial=Ediciones Nowtilus|isbn=978-84-9967-314-1}}</ref>

Va ser, però, al [[Renaixement]], quan l'espionatge occidental s'institucionalitzà amb la figura de les ambaixades. Durant aquesta època, [[Ciutat estat|les ciutats-estat]] italianes van instaurar una xarxa d'[[Ambaixador|ambaixadors]] que residien a les principals ciutats i capitals per recollir-ne informació. A la [[Venècia]] renaixentista, l'any 1481, el [[Consell dels Deu]] va prohibir a tots els funcionaris del govern venecià contactar amb ambaixadors estrangers, i condemnava a pena de mort qui revelés secrets oficials. De fet, ni tan sols el [[Dux de Venècia|Dux]] tenia accés lliure als registres d'informació.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Herrera Hermosilla|nom=Juan Carlos|títol=Breve historia del espionaje|edició=2012|llengua=es|editorial=Ediciones Nowtilus|isbn=978-84-9967-314-1}}</ref>

Edat moderna

Aquesta institucionalització dels serveis d'informació es va consolidar definitivament. Als segles XVI i XVII, van ser habituals els càrrecs governamentals encarregats de la intel·ligència de l'estat. Així, sota el regnat d'[[Elisabet I d'Anglaterra|Isabel I]] d'Anglaterra (1558–1603), Francis Walsingham (1532–1590) va ser nomenat secretari d'Afers Exteriors i cap d'intel·ligència. <ref>{{Ref-llibre|cognom=Andrew|nom=Christopher|títol=The Secret World: A History of Intelligence|data=28 June 2018|editorial=Penguin Books Limited|isbn=9780241305225}}</ref> El novel·lista i periodista [[Daniel Defoe]], no només va espiar per al govern britànic, sinó que també va desenvolupar una teoria de l'espionatge que prefigurava els mètodes moderns [[Estat policia|de l'estat policial]] . <ref name=":0" /><ref>
{{Ref-llibre|cognom=Ulfkotte|nom=Udo|any=1997|títol=Verschlusssache BND|url=https://books.google.com/books?id=V_oEAQAAIAAJ|llengua=de|edició=2|lloc=Munich|editorial=Koehler & Amelang|pàgines=38|isbn=9783733802141}}
</ref>

La [[Revolució Francesa]] també va ser testimoni d'episodis rellevants vinculats a l'espionatge. Un cas paradigmàtic va ser [[Joseph Fouché]]. En Fouché fou un polític nascut Nantes que va ser nomenat ministre de la Policia el 1799. Durant l'exercici del càrrec no només establí les bases de l'organització policial moderna, sinó que instaurà les xarxes d'espionatge. Així, va ser el mateix Fouché qui comprà els serveis de J[[Josefina de Beauharnais|osefina de Beauharnais]], esposa de [[Napoleó Bonaparte]], per obtenir-ne informació sobre l'emperador. En Fouché fou un espia nat i un polític camaleònic, que canviava d'idees i conducta segons els vents del moment. Amb tot, va ser capaç de sobreviure al [[Directori francès|Directori de Robespierre]], al cop d'estat de Napoleó i a la restauració monàrquica. <ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Herrera Hermosilla|nom=Juan Carlos|títol=Breve historia del espionaje|edició=2012|llengua=es|editorial=Ediciones Nowtilus|isbn=978-84-9967-314-1}}</ref>

També al segle XVIII, durant la [[Revolució Americana]], el mateix [[George Washington]] va ser molt conscient de la importància de l'espionatge per vèncer les tropes britàniques. Així, al [[Segon Congrés Continental]] de 1775, s'acordà la creació d'un comitè secret per a la intel·ligència interior, un comitè per al control de la correspondència i un comitè d'espies. Els soldats [[Nathan Hale]] i [[Benedict Arnold]] van assolir una considerable fama com a espies en aquells anys. Anya després, durant la [[Guerra Civil dels Estats Units|Guerra Civil]] estatunidenca, també van ser habituals les xarxes d'espionatge als dos bàndols.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Herrera Hermosilla|nom=Juan Carlos|títol=Breve historia del espionaje|edició=2012|llengua=es|editorial=Ediciones Nowtilus|isbn=978-84-9967-314-1}}</ref><ref>{{Cite web|last=Allen|first=Thomas|title=Intelligence in the Civil War|url=https://irp.fas.org/cia/product/civilwar.pdf|access-date=September 3, 2021|publisher=Intelligence Resource Program, Central Intelligence Agency}}</ref>


[[Fitxer:Wolkowski-Craucher.jpg|miniatura| Madame Minna Craucher ( ''dreta'' ), una [[socialite]] i espia finlandesa, amb el seu xofer Boris Wolkowski ( ''esquerra'' ) a la dècada de 1930]]
Segle XX

Al segle XX, tot i que durant la [[Primera Guerra Mundial]] les grans potències tenien sistemes d'informació i intel·ligència, va ser a partir de la [[Segona Guerra Mundial]] i, especialment als anys de la [[Guerra Freda|Guerra Freda,]] que el món de l'espionatge assolí una cada cop més rellevància.

Dels anys de la Primera Guerra Mundial destaca el cas de l'espia d'origen neerlandès anomenada [[Mata Hari|Mata-Hari]]. Margaretha Geertruida van Zelle, el qual era el seu nom real, es va divorciar del capità Rudolph Mac-Leod i es dirigí a París el 1903. A la capital francesa va fer carrera com a ballarina exòtica, cosa que li facilità viatjar per moltes ciutats europees i fer-ne contacte amb influents prohoms de cada país. En esclatar la Gran Guerra fou captada com a agent alemanya per obtenir informació en França i se li assignà el nom en clau H-21. En tornar a París, Mata-Hari s'oferí al govern francès per treballar com a espia. Així, va ser enviada a Espanya per contactar amb l'agregat militar alemany, però els serveis secrets francesos van interceptar una comunicació en què l'Alt Comandament alemany afirmava que l'agent H-21 havia arribat a Espanya. El servei secret francès no trigà en adonar-se que H-21 era realment Margaretha Geertruida van Zelle. Quan tornà a Paris, va se acusada d'espionatge i condemnada a mort el 25 de juliol de 1917. <ref>{{Ref-web|url=https://www.biography.com/military-figures/mata-hari#spy-for-france|títol=Mata-Hari|consulta=24 oct 2024|llengua=en|editor=Biography.com}}</ref><ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Herrera Hermosilla|nom=Juan Carlos|títol=Breve historia del espionaje|edició=2012|llengua=es|editorial=Ediciones Nowtilus|isbn=978-84-9967-314-1}}</ref>

Abans de [[Segona Guerra Mundial|la Segona Guerra Mundial]], [[Tercer Reich|Alemanya]] i [[Imperi Japonès|el Japó imperial]] van establir les seves xarxes d'espionatge. El 1942 va ser fundada als Estats Units l' [[Office of Strategic Services|Oficina de Serveis Estratègics]] pel general William J. Donovan. No obstant això, el sistema britànic va ser la pedra angular de la intel·ligència aliada durant el conflicte bèl·lic. De fet, l'agència d'intel·ligència britànica, [[MI6]] o SAS, havia estat creada a començaments de segle, si bé des dels anys vint havia posat el focus sobre la potencial expansió de la Rússia comunista.<ref name=":0" /> En esclatar la guerra, els dos bàndols e conflicte van fer servir l'espionatge i la desinformació com una part fonamental de la seva estratègica. Algunes de les operacions més rellevants són:

* Agent Ciceró. Era el nom en clau d'un espia alemany infiltrat en l'ambaixada britànica a [[Turquia]].
* [[:en:Operation_Ruthless|Operació Ruthless]]. Tenia l'objectiu de fer-se amb els codis encriptats de la màquina alemanya Enigma. Al capdavall, aquesta operació només es va planificar, però no es dugué a terme.
* [[Operació Carn Picada|Operació Micemeat]]. Va aconseguir l'objectiu d'enganyar l'Alt Comandament alemany i fer-lo canviar d'objectiu a la Mediterrània, afavorint la invasió de Sicília pels aliats.
* [[Operació Fortitude]]: Els aliats volien confondre els alemanys fent-los pensar que el desembarcament es faria a [[Calais]] en comptes de les platges de [[Normandia]]. En aquesta operació hi col·laborà l'agent doble anomenat [[Joan Pujol i García|Garbo]], qui era realment el català Joan Pujol Garcia.


Des del final de [[Segona Guerra Mundial|la Segona Guerra Mundial]], l'espionatge va créixer a l'ombra de la [[Guerra Freda]] entre els Estats Units i l' [[Estats postsoviètics|antiga URSS]], protagonitzada pels respectius serveis secrets: la [[Agència Central d'Intel·ligència|CIA]] i el [[KGB]]. Als Estats Units, la Llei de Seguretat Nacional de 1947 va permetre la creació de l'[[Agència Central d'Intel·ligència]] (CIA) per coordinar els serveis d'intel·ligència i l'[[Agència de Seguretat Nacional]] per a la investigació de codis i comunicacions electròniques.

Durant la [[Guerra Freda]], els casos d'espionatge van ser nombrosos. <ref>{{Ref-web|url=https://adst.org/2015/10/the-u-2-spy-plane-incident/|títol=The U-2 Spy Plane Incident|llengua=en|editor=Association for Diplomatic Studies and Training|consulta=24 oct 2024}}</ref>Durant la Guerra Freda, molts funcionaris d'intel·ligència soviètics van desertar a occident, incloent-hi el general Walter Krivitsky, Victor Kravchenko, Vladimir Petrov, Peter Deriabin, Pawel Monat i [[Oleg Penkovski|Oleg Penkovsky]] del GRU . També entre els funcionaris occidentals que van haver-hi desercions. Un dels casos més rellevants va ser el dels anomenats "Apòstols", un grup d'intel·lectuals format per quatre importants agents soviètics: Harold "Kim" Philby, oficial britànic d'enllaç amb la intel·ligència nord-americana a Washington i posterior director adjunt de l'MI6; [[Donald Maclean|Donald D. Maclean]], un agent de l'MI6 britànic, i Guy Burgess, que fugí amb Maclean a Moscou el 1951; així com Anthony Blunt, que serví a l'MI6 durant la guerra i acabà sent el Conservador de la Col·lecció d'Art Reial. <ref name=":1">{{Ref-llibre|cognom=Walker|nom=Martin|títol=The Cold War|edició=1993|llengua=en|editorial=Holt Paperbacks}}</ref>També, Otto John, d'Alemanya Occidental el 1954 i els criptògrafs estatunidencs William H. Martin i Bernon F. Mitchell, el 1960.

El 1952 els comunistes xinesos van capturar dos agents de la CIA i, el 1960, [[Gary Powers|Francis Gary Powers]], un pilot estatunidenc que volava en una [[Incident de l'U-2 (1960)|missió de reconeixement amb un avió U-2]] sobre la Unió Soviètica, va ser abatut i capturat.<ref name=":1" />. El 1962 es va produir un intercanvi dels espies [[Francis Gary Powers]] per l'agent soviètic [[Rudolf Abel|Rudolf Abel.]] <ref name=":0" />Aquest fet acabà sent un reconeixement tàcit de l'espionatge com a una part més de política exterior.

== L'espionatge en l'actualitat ==
Avui dia, més enllà de l'espionatge tradicional entre estats, les agències d'espionatge tenen com a principal objectiu les grans màfies del [[Narcotràfic|tràfic de drogues]] i l'amenaça [[Terrorisme|terrorista]]. <ref>Arrillaga, Pauline. [http://www.cbsnews.com/stories/2011/05/07/ap/national/main20060765.shtml "China's spying seeks secret US info."] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110519102542/http://www.cbsnews.com/stories/2011/05/07/ap/national/main20060765.shtml|date=May 19, 2011}} ''AP'', 7 May 2011.</ref>


veure https://www.mi5.gov.uk/what-we-do/countering-state-threats

⚫
== Objectius de l'espionatge ==
Els agents d'espionatge solen ser experts en un camp específic perquè puguin diferenciar la informació mundana dels objectius de valor. La identificació correcta de l'objectiu en la seva execució és l'únic propòsit de l'operació d'espionatge.{{Citació necessària|data=October 2015}}</link><sup class="noprint Inline-Template Template-Fact" style="white-space:nowrap;">&#x5B; ''<nowiki><span title="This claim needs references to reliable sources. (October 2015)">Cita necessària</span></nowiki>'' &#x5D;</sup>

== Tipologia dels Agents ==
veure https://www.cia.gov/resources/spy-glossary/
⚫
[[Categoria:Seguretat]]
⚫
[[Categoria:Espionatge]]

Revisió del 17:52, 24 oct 2024


L'espionatge és una activitat secreta adreçada a obtenir informació de caràcter personal o confidencial d'individus, organitzacions o estats, sense el permís del titular de la informació, per a treure'n benefici polític, econòmic o militar.[1]

La persona que realitza l'espionatge s'anomena agent d'espionatge o espia. [2]

L'espionatge pot estar promogut per una organització estatal o empresarial. Amb tot, el terme s'acostuma a referir a l'activitat que realitzen les organitzacions estatals per obtenir informació dels seus enemics, reals o potencials, amb finalitats militars.

Quan l'espionatge el promouen les corporacions per a obtenir informació sobre el procés de producció, de comercialització o qualsevol altra part del funcionament d'una empresa competidora es coneix com a espionatge industrial.[3]

Història

El món antic i l'edat mitjana

L'espionatge va ser una pràctica reconeguda des de l'antiguitat.

A l'antiga Babilònia, sota el regnat d'Hammurabi, les pràctiques d'espionatge consistien en infiltracions en les línies enemigues per conèixer els plans militars de l'enemic.[4] També els antics egipcis tenien un servei secret desenvolupat durant l'època de Ramsès II. Altrament, podem trobar accions d'espionatge al món grec, com apareixen descrites a la Ilíada, durant la guerra de Troia i a les campanyes d'Alexandre el Gran contra els exercits perses d'en Darios III. [5][6]Amb tot, és a la Bíblia on consten alguns dels primers testimonis escrits en què, de manera explícita, es parla obertament de l'ús d'espies. És el cas de Moisès i els missatgers de Canaan, o també a l'episodi de Rabah i els espies de Josuè.[4]

Des d'un punt de vista més instructiu, va ser el llibre l'Art de la Guerra, escrita pel xinès Sunzi al segle V aC, en què s'atorgà a l'espionatge i la intel·ligència un paper central tant en la guerra com en la pau. Al capítol XIII del llibre, el pensador xinès assenyala: "La informació prèvia no pot obtenir-se de fantasmes ni esperits, ni per analogia ni càlculs. Ha d'obtenir-se persones; persones que coneguin la situació de l'enemic." A més, especifica cinc tipus d'espies:

  • Nadius: els contractats entre els habitants d'un indret.
  • Interns: els contractats entre els funcionaris enemics.
  • Agents dobles: espies enemics cooptats.
  • Liquidables: transmeten dades falses a l'enemic.
  • Flotants: Van i venen duent informació. [7]


A l' Edat Mitjana, durant l'expansió de la Inquisició, els estats europeus van excel·lir en 'obtenir informació contra els presumptes els heretges durant el procediment inquisitorial. Els serveis d'espionatge a la Inquisició comptaven amb veritables xarxes d'informació de gran abast, també internacional, amb l'objectiu de controlar la vida social dels ciutadans. Per exemple, es controlaven les edicions de llibres, els serveis postals per interceptar cartes potencialment perilloses o s'indagava en la vida de les persones a la cerca d'indicis de culpabilitat.[8]

Va ser, però, al Renaixement, quan l'espionatge occidental s'institucionalitzà amb la figura de les ambaixades. Durant aquesta època, les ciutats-estat italianes van instaurar una xarxa d'ambaixadors que residien a les principals ciutats i capitals per recollir-ne informació. A la Venècia renaixentista, l'any 1481, el Consell dels Deu va prohibir a tots els funcionaris del govern venecià contactar amb ambaixadors estrangers, i condemnava a pena de mort qui revelés secrets oficials. De fet, ni tan sols el Dux tenia accés lliure als registres d'informació.[4]

Edat moderna

Aquesta institucionalització dels serveis d'informació es va consolidar definitivament. Als segles XVI i XVII, van ser habituals els càrrecs governamentals encarregats de la intel·ligència de l'estat. Així, sota el regnat d'Isabel I d'Anglaterra (1558–1603), Francis Walsingham (1532–1590) va ser nomenat secretari d'Afers Exteriors i cap d'intel·ligència. [9] El novel·lista i periodista Daniel Defoe, no només va espiar per al govern britànic, sinó que també va desenvolupar una teoria de l'espionatge que prefigurava els mètodes moderns de l'estat policial . [4][10]

La Revolució Francesa també va ser testimoni d'episodis rellevants vinculats a l'espionatge. Un cas paradigmàtic va ser Joseph Fouché. En Fouché fou un polític nascut Nantes que va ser nomenat ministre de la Policia el 1799. Durant l'exercici del càrrec no només establí les bases de l'organització policial moderna, sinó que instaurà les xarxes d'espionatge. Així, va ser el mateix Fouché qui comprà els serveis de Josefina de Beauharnais, esposa de Napoleó Bonaparte, per obtenir-ne informació sobre l'emperador. En Fouché fou un espia nat i un polític camaleònic, que canviava d'idees i conducta segons els vents del moment. Amb tot, va ser capaç de sobreviure al Directori de Robespierre, al cop d'estat de Napoleó i a la restauració monàrquica. [4]

També al segle XVIII, durant la Revolució Americana, el mateix George Washington va ser molt conscient de la importància de l'espionatge per vèncer les tropes britàniques. Així, al Segon Congrés Continental de 1775, s'acordà la creació d'un comitè secret per a la intel·ligència interior, un comitè per al control de la correspondència i un comitè d'espies. Els soldats Nathan Hale i Benedict Arnold van assolir una considerable fama com a espies en aquells anys. Anya després, durant la Guerra Civil estatunidenca, també van ser habituals les xarxes d'espionatge als dos bàndols.[11][12]


Madame Minna Craucher ( dreta ), una socialite i espia finlandesa, amb el seu xofer Boris Wolkowski ( esquerra ) a la dècada de 1930

Segle XX

Al segle XX, tot i que durant la Primera Guerra Mundial les grans potències tenien sistemes d'informació i intel·ligència, va ser a partir de la Segona Guerra Mundial i, especialment als anys de la Guerra Freda, que el món de l'espionatge assolí una cada cop més rellevància.

Dels anys de la Primera Guerra Mundial destaca el cas de l'espia d'origen neerlandès anomenada Mata-Hari. Margaretha Geertruida van Zelle, el qual era el seu nom real, es va divorciar del capità Rudolph Mac-Leod i es dirigí a París el 1903. A la capital francesa va fer carrera com a ballarina exòtica, cosa que li facilità viatjar per moltes ciutats europees i fer-ne contacte amb influents prohoms de cada país. En esclatar la Gran Guerra fou captada com a agent alemanya per obtenir informació en França i se li assignà el nom en clau H-21. En tornar a París, Mata-Hari s'oferí al govern francès per treballar com a espia. Així, va ser enviada a Espanya per contactar amb l'agregat militar alemany, però els serveis secrets francesos van interceptar una comunicació en què l'Alt Comandament alemany afirmava que l'agent H-21 havia arribat a Espanya. El servei secret francès no trigà en adonar-se que H-21 era realment Margaretha Geertruida van Zelle. Quan tornà a Paris, va se acusada d'espionatge i condemnada a mort el 25 de juliol de 1917. [13][4]

Abans de la Segona Guerra Mundial, Alemanya i el Japó imperial van establir les seves xarxes d'espionatge. El 1942 va ser fundada als Estats Units l' Oficina de Serveis Estratègics pel general William J. Donovan. No obstant això, el sistema britànic va ser la pedra angular de la intel·ligència aliada durant el conflicte bèl·lic. De fet, l'agència d'intel·ligència britànica, MI6 o SAS, havia estat creada a començaments de segle, si bé des dels anys vint havia posat el focus sobre la potencial expansió de la Rússia comunista.[4] En esclatar la guerra, els dos bàndols e conflicte van fer servir l'espionatge i la desinformació com una part fonamental de la seva estratègica. Algunes de les operacions més rellevants són:

  • Agent Ciceró. Era el nom en clau d'un espia alemany infiltrat en l'ambaixada britànica a Turquia.
  • Operació Ruthless. Tenia l'objectiu de fer-se amb els codis encriptats de la màquina alemanya Enigma. Al capdavall, aquesta operació només es va planificar, però no es dugué a terme.
  • Operació Micemeat. Va aconseguir l'objectiu d'enganyar l'Alt Comandament alemany i fer-lo canviar d'objectiu a la Mediterrània, afavorint la invasió de Sicília pels aliats.
  • Operació Fortitude: Els aliats volien confondre els alemanys fent-los pensar que el desembarcament es faria a Calais en comptes de les platges de Normandia. En aquesta operació hi col·laborà l'agent doble anomenat Garbo, qui era realment el català Joan Pujol Garcia.


Des del final de la Segona Guerra Mundial, l'espionatge va créixer a l'ombra de la Guerra Freda entre els Estats Units i l' antiga URSS, protagonitzada pels respectius serveis secrets: la CIA i el KGB. Als Estats Units, la Llei de Seguretat Nacional de 1947 va permetre la creació de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) per coordinar els serveis d'intel·ligència i l'Agència de Seguretat Nacional per a la investigació de codis i comunicacions electròniques.

Durant la Guerra Freda, els casos d'espionatge van ser nombrosos. [14]Durant la Guerra Freda, molts funcionaris d'intel·ligència soviètics van desertar a occident, incloent-hi el general Walter Krivitsky, Victor Kravchenko, Vladimir Petrov, Peter Deriabin, Pawel Monat i Oleg Penkovsky del GRU . També entre els funcionaris occidentals que van haver-hi desercions. Un dels casos més rellevants va ser el dels anomenats "Apòstols", un grup d'intel·lectuals format per quatre importants agents soviètics: Harold "Kim" Philby, oficial britànic d'enllaç amb la intel·ligència nord-americana a Washington i posterior director adjunt de l'MI6; Donald D. Maclean, un agent de l'MI6 britànic, i Guy Burgess, que fugí amb Maclean a Moscou el 1951; així com Anthony Blunt, que serví a l'MI6 durant la guerra i acabà sent el Conservador de la Col·lecció d'Art Reial. [15]També, Otto John, d'Alemanya Occidental el 1954 i els criptògrafs estatunidencs William H. Martin i Bernon F. Mitchell, el 1960.

El 1952 els comunistes xinesos van capturar dos agents de la CIA i, el 1960, Francis Gary Powers, un pilot estatunidenc que volava en una missió de reconeixement amb un avió U-2 sobre la Unió Soviètica, va ser abatut i capturat.[15]. El 1962 es va produir un intercanvi dels espies Francis Gary Powers per l'agent soviètic Rudolf Abel. [4]Aquest fet acabà sent un reconeixement tàcit de l'espionatge com a una part més de política exterior.

L'espionatge en l'actualitat

Avui dia, més enllà de l'espionatge tradicional entre estats, les agències d'espionatge tenen com a principal objectiu les grans màfies del tràfic de drogues i l'amenaça terrorista. [16]


veure https://www.mi5.gov.uk/what-we-do/countering-state-threats

Objectius de l'espionatge

Els agents d'espionatge solen ser experts en un camp específic perquè puguin diferenciar la informació mundana dels objectius de valor. La identificació correcta de l'objectiu en la seva execució és l'únic propòsit de l'operació d'espionatge.[cal citació]</link>[ <span title="This claim needs references to reliable sources. (October 2015)">Cita necessària</span> ]

Tipologia dels Agents

veure https://www.cia.gov/resources/spy-glossary/

  1. ↑ Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.
  2. ↑ «Espionage». MI5.
  3. ↑ Definició Termcat.cat https://www.termcat.cat/oc/cercaterm/fitxa/NjA4NDY1
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Herrera Hermosilla, Juan Carlos. Breve historia del espionaje (en castellà). 2012. Ediciones Nowtilus. ISBN 978-84-9967-314-1. 
  5. ↑ Richmond, J. A. Greece & Rome, 45, 1, 1998, pàg. 1–18. DOI: 10.1093/gr/45.1.1. ISSN: 0017-3835. JSTOR: 643204.
  6. ↑ ehoward. «Espionage in Ancient Rome» (en anglès americà). HistoryNet, 12-06-2006. [Consulta: 21 desembre 2023].
  7. ↑ Tzu, Sun. El Arte de la Guerra (en castellà). 2018. Dojo Ediciones. ISBN 978-8494709203. 
  8. ↑ Herrera Hermosilla, Juan Carlos. Breve historia del espionaje (en castellà). 2012. Ediciones Nowtilus. ISBN 978-84-9967-314-1. 
  9. ↑ Andrew, Christopher. The Secret World: A History of Intelligence. Penguin Books Limited, 28 June 2018. ISBN 9780241305225. 
  10. ↑ Ulfkotte, Udo. Verschlusssache BND (en alemany). 2. Munich: Koehler & Amelang, 1997, p. 38. ISBN 9783733802141. 
  11. ↑ Herrera Hermosilla, Juan Carlos. Breve historia del espionaje (en castellà). 2012. Ediciones Nowtilus. ISBN 978-84-9967-314-1. 
  12. ↑ Allen, Thomas. «Intelligence in the Civil War». Intelligence Resource Program, Central Intelligence Agency. [Consulta: 3 setembre 2021].
  13. ↑ «Mata-Hari» (en anglès). Biography.com. [Consulta: 24 octubre 2024].
  14. ↑ «The U-2 Spy Plane Incident» (en anglès). Association for Diplomatic Studies and Training. [Consulta: 24 octubre 2024].
  15. ↑ 15,0 15,1 Walker, Martin. The Cold War (en anglès). 1993. Holt Paperbacks. 
  16. ↑ Arrillaga, Pauline. "China's spying seeks secret US info." Arxivat May 19, 2011, a Wayback Machine. AP, 7 May 2011.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Espionatge&oldid=34141297»