Extensió de cossos

En àlgebra, les extensions de cos són el problema fonamental de la teoria de cossos. Un cos és un conjunt en el qual les operacions suma i producte estan definides i "funcionen bé". Un dels motius de construir una extensió d'un cos és el de cercar un conjunt més gran en el qual les operacions suma i producte seguisquen funcionant bé i a més es puguen resoldre equacions polinòmiques que no es poden resoldre en el cos original.[1]

Definició

modifica

Siga (K, +, ·) un cos. Un cos L és una extensió de K si K és un subcos de L, és a dir si (L,+,·) és un cos i (K,+,·) és un cos amb la restricció a K de les operacions + i · en L. Si L és extensió sobre K es denota L:K o L/K.[2][3]

Extensió sobre un cos com espai vectorial sobre el cos

modifica

En efecte, l'addició de K serveix també d'addició en l'espai vectorial, i la multiplicació d'un element de K per un de L defineix el producte escalar de l'espai vectorial:

Per definició de cos,   és grup abelià, i podem considerar el producte per escalars   com una restricció a   del producte en  . D'esta manera és immediat que es compleix que:[4]

  •  ,
  •  ,
  •  ,
  •  ,

qualssevol que siguen   i  . Les dues primeres propietats són degudes a la distributivitat del producte respecte de la suma en   i al fet que  ; la tercera es deu al fet que el producte és associatiu en  , i la quarta es deu al fet que   és subcòs de  , per la qual cosa l'element unitat de   és l'element unitat de  .

Extensió simple

modifica

El conjunt  . Este conjunt és un cos, és extensió de  , és subcòs de  , i de fet és la menor extensió de   que conté a  . Se li denomina extensió generada per α sobre  .[5]

Extensions algebraiques i transcendents

modifica

Teorema de Kronecker

modifica

Siga   un cos i   un polinomi irreductible, llavors existeix alguna extensió   de manera que   té alguna arrel en  .[6]

Homomorfisme avaluació

modifica

L'aplicació   que a cada polinomi   li fa correspondre la seua avaluació en  , i.e.,  . Esta aplicació és de fet un isomorfisme d'anells commutatius i unitaris, i se denomina homomorfisme avaluació.

Extensió algebraica

modifica

Una extensió   se diu que és algebraica si tot element   és algebraic sobre  .[7]

Elements algebraics

modifica

Suposem que existeix algun polinomi   que té a   per arrel.

En esta situació ( , o equivalentment, existeix algun   irreductible con  ) se diu que   és algebraic sobre  .

Un element és llavors algebraic sobre un cos si i només si és arrel d'algun polinomi a coeficients en aquest cos.

Polinomi mònic irreductible
modifica

Si   és un element algebraic sobre el cos   de manera que  , el polinomi   que genera al nucli de l'aplicació avaluació (i.e.,  ) és irreductible. Dividint   pel seu coeficient principal (aquell escalar que multiplica a la potència més gran de la variable  ) s'obté un polinomi mònic (és a dir, de manera que el seu coeficient principal es la unitat), que se denota per   i se denomina polinomi mònic irreductible de   respecte de  .

Clarament,  .

Extensió transcendent

modifica

Una extensió   se diu que és transcendent si existeix algun element   que siga transcendent sobre  .

Elements transcendents

modifica

Si el Ker , serà   un monomorfisme. En eixe cas,   és isomorf a  .

Se dirà que l'element   és transcendent sobre   i que   és una extensió transcendent sobre  . A més, no existirà cap polinomi amb coeficients en   que tinga per arrel a   (és a dir, si  , llavors  ).

Grau d'una extensió

modifica

Com que tot espai vectorial té base, podem calcular la dimensió de   com espai vectorial sobre  , denotat per  . Es denomina grau de l'extensió   a la dimensió de   com  -espai vectorial:  .

Prenguem diversos exemples:

K = Q, el cos dels racionals, i L = R, el dels reals. Les arrels dels enters primers (√2, √3, √5, √7…) són linealment independents sobre Q, el que implica que R vist com a espai vectorial sobre Q, és de dimensió infinita. Altra manera d'obtenir este resultat és considerar els nombres e, e²,e³... on el nombre e és la base dels logaritmes neperians. Com que e és transcendent, no existeix cap polinomi no nul P tal que P(e) = 0, cosa que significa que 1, e, e², e³ ... són linealment independents. D'ací la dimensió infinita.

El resultat no sorprèn si es considera els cardinals d'ambdós conjunts: si la dimensió de R sobre Q fóra finita, R seria isomorf a Qn, el que no és possible perquè el cardinal de Qn és el mateix que el de Q (igual al de N, aleph0) que és estrictament inferior al de R.

K = Q, el cos dels racionals, i L = Q(√2), el menor cos que conté al mateix temps Q i √2. L és també el conjunt dels P(√2), on P és qualsevol polinomi amb coeficients en Q. Reagrupant els monomis de potències parells per una part, i imparells per l'altra, de P(√2), se veu que els elements de Q(√2) són els nombres de la forma a+b√2, amb a i b racionals. Per tant (1, √2) és una base de L vist com a espai vectorial sobre K, el que significa que la seua dimensió és 2. S'ha de relacionar esta dimensió al fet que √2 és arrel d'un polinomi de segon grau.

Se pot generalitzar: Si α és una arrel d'un polinomi irreductible (sobre Q) de grau n, aleshores Q(α) és una extensió de dimensió n sobre Q.

Referències

modifica
  1. Howson, A.G.. A handbook of terms used in algebra and analysis. Cambridge University Press, 1972, p. 72-73. ISBN 0-521-09695-2. 
  2. Moy, Samuel «An Introduction To The Theory Of Field Extensions» (PDF) (en anglès). Mathematics, 2009, pàg. 4 (Def. 3.4) [Consulta: 28 gener 2024].
  3. Chibeti, 2023, p. 107, Definició 2.1.
  4. Chibeti, 2023, p. 104-105, Definició 1.1 i Observació 1.2.
  5. Stewart, I.N.. Galois theory. Chapman and Hall, 1973, p. 33-48. ISBN 0-412-10800-3. 
  6. Goldmakher, Leo. «Kronecker's Theorem» (PDF). Galois Theory : Lecture 7. Williams, 22-02-2018. [Consulta: 28 gener 2024].
  7. McCarthy, P.J.. Dover Publications. Algebraic extensions of fields, 1991, p. 1-4. ISBN 0-486-66651-4. 

Bibliografia

modifica