Monòleg
|
Per a altres significats, vegeu «monòleg interior». |
El monòleg en les arts escèniques o cinematogràfiques és una obra, o una part d'una obra, en la qual un personatge parla de manera prolongada tot sol, sense cap diàleg o rèplica.[1] Malgrat una rica tradició provinent del teatre medieval, és al segle xix que el monòleg s'estableix com a gènere independent lligat bàsicament al teatre de varietats.[2] quan no hi ha text teatral és un «monòleg mut». Inserit en obres dramàtiques, constitueix una mena de soliloqui que caracteritza el personatge que té l'oportunitat d'actuar com si estigués sol.[3] A l'òpera és la base de moltes àries. En les pel·lícules, a més del monòleg, també hi ha el gènere del monòleg interior, sovint amb veu en off per a representar el pensament o els records del personatge.[4]
A Catalunya, l'escriptora Víctor Català és considerada com la mestra del gènere, que la mateixa va descriure com el «caganiu del gèneres dramàtics».[5]
En sentit estricte, cal diferenciar el monòleg d'altres recursos del text teatral, que coincideixen en el fet de contenir l'elocució d'un sol personatge. Així doncs, si el monòleg és el discurs d'un individu que s'adreça a altres personatges presents a l'escena sense cap rèplica, el soliloqui, en canvi, és el discurs que un personatge s'adreça a si mateix, sense cap altre oïdor a l'escena. Tampoc s'ha de confondre amb l'apart, on el personatge fa un comentari que reflecteix el seu pensament, com si els altres personatges no ho poguessin sentir i per tant ignoren aquesta elocució. Finalment, en l'apel·lació el personatge s'adreça directament al públic, interpel·lant-lo i fent que aquest entri dins l'univers de la ficció representada.[6]
Hi ha un tipus de monòleg anomenat dialogismós que conté interpel·lacions deliberatives.[7]
Uns monòlegs destacats
modifica- «La tirada del nas» a l'acte 1 escena 4 de de Cyrano de Bergerac d'Edmond Rostand[8]
- Els monòlegs de la vàgina, obra d'Eve Ensler (1996), basada en entrevistes a dones d'arreu del món.[9]
- L'Ombra de Cèsar: monòleg de Víctor Balaguer i Cirera[10]
- Monòleg d'un català anònim de Joaquim Juanola i Massó, Moviment d'Alliberament Nacional de Catalunya, 1962
- La infanticida (1898) monòleg en vers de Víctor Català (Caterina Albert i Paradís)
- Les Cartes: monòleg en prosa de Víctor Català
- Txèkhov: un monòleg sobre la vida d'Anton Txèkhov de Michael Pennington i Xavier Lance[11]
Vegeu també
modificaReferències
modifica- ↑ «Monòleg». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Monòleg». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Roselló, Ramón X. «El monòleg». A: Anàlisi de l'obra teatral (teoria i pràctica). Volum 47 de Biblioteca Sanchis Guarner. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2011, p. 125-135. ISBN 9788498834437.
- ↑ «Monòleg». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Bartrina, Francesca; Espasa, Eva. «Dones de teatre catalanes del XX». A: Jordi Lladó, Jordi Vilaró. Dona i teatre al segle XXI: IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català. Lleida: Editorial Punctum, 2013, p. 47-48. ISBN 9788494069444.
- ↑ Llengua catalana i literatura, Batxillerat 1. Cruïlla, 2012. ISBN 9788466119221.
- ↑ Barranco, 1997, p. 118.
- ↑ «La tirade des nez» text original en francès
- ↑ «Representació amb finalitats benèfiques de la peça 'Els monòlegs de la vagina' de Eve Ensler, a càrrec de membres de la Facultat de Formació del Professorat.». [Consulta: 21 desembre 2014].
- ↑ Impremta-Edicions Artís & Company, 1914
- ↑ traducció de Víctor Batallé, Teresa Duran, Volum 109 de Llibres l'Escorpí/Teatre el Galliner, Barcelona, Edicions 62, 1989, 58 pàgines, ISBN 9788429728767
Bibliografia
modifica- Barranco, María Isabel Teresa «Dafnis y Cloe: Una novela griega de la Antigüedad tardía». Synthesis, 4, 1997.